Ho sabíeu, que a l’Hospitalet de Llobregat hi ha un pati cordovès? Un pati cordovès, però, gens convencional. No pengen pas torretes de color terrós, plenes de flors acolorides, de les parets, sinó capsetes i llaunes. Llaunes de conserves, moltes de les quals blanques, que cobreixen i amaguen els colors clars de les parets, on no hi ha més decoració que el producte exposat. Som en un amagatall que fa olor de mar, de marisc, però també de vermut, de diumenge. És la botiga Conserves Llopart, una excepció entre els negocis especialitzats en la venda al detall i a l’engròs de productes en conserva dins la gran urbs. Nascuda a la postguerra, l’any 1948, ha perviscut al mateix carrer del barri de Collblanc (l’Hospitalet de Llobregat), avançant entre estretors gràcies a la família que li dona nom i a l’inacabable seguici de treballadors que han passat mitja vida al negoci que ho guarda tot. 

Atesa la fascinació generada pel barroquisme llauner, la Rosa explica que Llopart és “la botiga de les llaunes”, que així els coneixen els veïns i els clients habituals

Una d’aquestes persones compromeses amb la botiga és Rosa Escrig Lluch, encarregada de la botiga des que hi va començar a treballar el 1982, tan bon punt va deixar la botiga on treballava i va acceptar la proposta de la família Llopart. Extravertida, convençuda d’allò que diu amb energia, ens rep, i ho fa amb un missatge rotund. Atesa la fascinació generada pel barroquisme llauner, explica que Llopart és “la botiga de les llaunes”, que així els coneixen els veïns i els clients habituals. És una denominació en singular, una espècie de denominació d’origen. La botiga i l’apel·lació d’aquells que van “a Llopart”, forjada a còpia d’experiència i longevitat, que generen pedigrí, la qual cosa, tot i això, no és cap pretext per canviar res de portes endins. Perquè el primer que es percep és la humilitat i la diligència de qui dia passa any empeny; de qui, com als inicis, treballa per subsistir i cobrir despeses. Per conservar. 

Va néixer el 1954, al bressol de la botiga, i des que té tres dies, explica, com transportant-se en el temps, és aquí, on és ara, rere el taulell. Aquells dies, sota el taulell, en un cabàs

Aquesta senzillesa, no pas mancada d’elegància i orgull per la feina feta, la personifica Margarida Llopart, matriarca del negoci. Va néixer el 1954, al bressol de la botiga, i des que té tres dies, explica, com transportant-se en el temps, és aquí, on és ara, rere el taulell. Aquells dies, sota el taulell, en un cabàs. En una època, els tardans cinquanta, tal com ella assumeix, o, més aviat, com vol deixar clar, de transició cap als temps de vaques grasses. Però d’una manera que sobta, en temps present, entre les salutacions dels clients que venen a comprar i interrompen l’exercici de memòria, la Marga, tal com la coneixen els companys de feina, recorda i narra les vicissituds postbèl·liques que van viure els seus pares com si les hagués experimentat en primera persona.

Tots dos pares eren nascuts a l’Àrea Metropolitana: el pare, Joan Llopart, nascut el 1924, de Barcelona; la mare, Margarida Montserrat, nada el 1930, del mateix barri de Collblanc. La Marga filla en mostra algunes fotografies en blanc i negre penjades en un espai entre dues prestatgeries, en què apareixen tots dos treballant a la botiga. La seva descripció destil·la, un cop més, orgull, i una mena d’herència emocional recollida com un testimoni dels pares que ella ha mantingut.

Al pare, el gran de quatre germans, el van treure de l’escola amb vuit anys per anar a treballar de cambrer al restaurant del seu oncle. “Havia de col·laborar en les despeses de casa i, de passada, tenia el menjar assegurat”

“Tots dos formaven un tàndem bo”, recorda la Marga, àvida de rememorar la bona compenetració entre els seus pares. Al pare, el gran de quatre germans, el van treure de l’escola amb vuit anys per anar a treballar de cambrer al restaurant del seu oncle. “Havia de col·laborar en les despeses de casa i, de passada, tenia el menjar assegurat”, continua la Marga, que explica que el director de l’escola va intentar convèncer infructuosament els pares del seu pare perquè no tallessin l’etapa formativa del fill. “Pot arribar molt amunt, té una ment privilegiada”, diu la Marga, parafrasejant el director. Però la necessitat imperava.

“La mare era molt emprenedora i tenia visió, movia l’equip i estava de cara al públic. El pare duia els comptes i venia tot allò que es proposava vendre”

D’una manera indirecta, però perceptible, la Marga corrobora la capacitat del seu pare, insinuant el valor i l’empenta que tant ell com la mare van tenir d’engegar el negoci amb tot just —i ni tan sols— la vintena d’anys. La mare, en aquell moment, en tenia disset. S’havien conegut un parell d’anys abans. El pare també havia treballat repartint queviures amb carro i com a mosso en una botiga similar, i tots dos, “sense tenir ni un duro, sense ni tan sols tenir diners per a comprar una màquina d’escriure”, que van manllevar, van obrir la botiga en una cantonada que era de cara al Mercat de Collblanc. “La mare era molt emprenedora i tenia visió, movia l’equip i estava de cara al públic”, recorda la Marga. “El pare duia els comptes i venia tot allò que es proposava vendre.” 

Drets, conversant aturats a l’entrada de la botiga, la Marga continua revisant els detalls d’algunes de les imatges que hi ha penjades i assenyala les més antigues, que corresponen a l’antiga ubicació del negoci. Fent tan sols uns passos cap a la vorera, la Marga indica l’edifici i dirigeix el dit índex a les dues finestres del primer pis, on dormien ella i sa germana. En té molts records. Com el que li evoca una fotografia en què es veu una gernació: dècades enrere, a la botiga, eren més colla. Es venia més, es repartia a domicili a cavall i amb carro, i venien companys de pobles de la rodalia, molts dels quals menjaven i dormien a casa. Cassoles de menjar immenses. O com quan per Nadal els pares demanaven a la Marga i la Fermina, la seva germana, que baixessin a vendre torrons, ja que ells no donaven l’abast. Sota d’aquell primer pis, en aquella cantonada, hi havia un formiguer, que es desplaçaria a l’actual ubicació, al carrer del Doctor Ferran i Clua, per evitar molèsties al trànsit. 

“Era la postguerra, i veníem molt, molt bé de preu, i especialment pel fet que es venia a granel”

“Era la postguerra, i veníem molt, molt bé de preu”, explica la Marga, i especialment pel fet que es venia a granel. Un quilo d’olives per una pesseta, sardines, anxoves, bacallà —que de tant tallar-ne va deixar baldades les espatlles de la mare de la Marga— o tonyina, que molts clients venien a comprar cada matí, amb un tros de pa preparat, per fer-se un entrepà. També venien moltes dones amb el cistellet, i es formaven moltes cues a l’exterior de la botiga, en un moment en què a Barcelona arribaven molts estrangers i veïns de pobles propers a buscar feina.

El record gravat, i fotografiat, és el dels esquelets de bacallà penjats al sostre de la botiga, col·locats de tal manera que omplissin l’espai. Com les botes i els bocois que acollien les olives. No hi havia diners per a capricis ni decoració

Hem accedit a un compendi de records que la Marga encadena i comparteix. Una narració en espai i temps d’experiències i fets passats, molts dels quals viscuts durant la infantesa i que, en el fons, explica a través de les emocions que sentia i, sobretot, de les que li genera la memòria. Denoten l’activitat que hi havia a la botiga, però lluny de ser ingènua, la Marga no oblida l’austeritat econòmica. El record gravat, i fotografiat, és el dels esquelets de bacallà penjats al sostre de la botiga, col·locats de tal manera que omplissin l’espai. Com les botes i els bocois que acollien les olives. No hi havia diners per a capricis ni decoració. Als anys cinquanta i seixanta, el producte ja era l’attrezzo. Practicitat portada fins a punts raonables, pragmàtics, potser perquè el passat dels pares va arribar a un extrem d’irracionalitat, de repressió de la raó, que va imposar-ne una d’única i inamovible que no va deixar més remei que aprendre a evadir la gana i la misèria.

“El pare sempre m’ha ensenyat a estalviar. Com pots comprovar, no porto res a sobre, i és que ell sempre em deia que les cadenes encadenen. Per dir-ho d’alguna manera, seràs esclau de les joies que et compris. Millor no portar-ne” 

La Marga assegura que mai li ha faltat res. Però els seus records retraten la mesura, apresa dels pares. En etapa escolar, quan s’havia de comprar l’uniforme, la faldilla, la mare comprava un cos transparent per dur sota el vestit, que ajudava a allargar la vida del vestit. Quan s’acabava la tinta dels bolígrafs, el pare li demanava que l’hi tornés per comprar-ne un altre de nou. “No llençar mai res, aquesta ha sigut sempre la idea. El pare sempre m’ha ensenyat a estalviar. Com pots comprovar, no porto res a sobre, i és que ell sempre em deia que les cadenes encadenen”, diu, passant-se les mans per sobre dels canells i el coll. “Per dir-ho d’alguna manera”, continua, “seràs esclau de les joies que et compris. Millor no portar-ne”. 

“L’escola ha sigut dura, però bona”, diu la Marga, descrivint el manual del pare, que el primer que li va regalar va ser un davantal. “Unes fixacions molt clares, uns principis que tenia molt arrelats”: mai cap “no” per a ningú, mai cap comentari de la feina dels altres, bona ortografia, bones matemàtiques, bones maneres, no deixar cap feina a mig fer. Un compromís gairebé malaltís. De dilluns a dissabte, de set del matí a dotze de la nit. I a la mitjanit, abans de plegar, aprofitar l’oli de les llaunes per fer-ne sabó. “Els diumenges”, aclareix, “al cap dels anys, tenia pares; si no, sort dels avis, que ens duien al Montseny quan podien”. 

“Són mestres amb majúscules, persones que et queden per a tota la vida, la continuació dels pares”

Però l’escola familiar, paternal, no és l’única que la Marga recorda, l’única que li ha deixat empremta. A mesura que va furgant en la bretxa de l’autobiografia, que generalment solem obrir poc sovint a manera de fluid que un cop comença a caure no s’atura, i que potser és per això que genera tanta emoció, la Marga va oferint més sorpreses. Potser no pas sorpreses, sinó persones i lliçons que per l’afecte nostàlgic amb què les recorda obtenen un interès afegit. Una d’aquestes persones és la germana Pilar, una monja de l’escola del Sagrat Cor, que, més enllà d’ensenyar-li a comptar, a dividir i a escriure, ho feia “amb afecte, amb amor, amb dolçor, per entendre, i no memoritzar”. “Són mestres amb majúscules, persones que et queden per a tota la vida, la continuació dels pares”, afirma la Marga, no tan sols referint-se a la monja.

Anys després, pels volts dels setanta, la Marga, que recorda la gelosia que sentia en sortir de l’escola i veure com, mentre ella anava a treballar, les seves amigues anaven juntes a berenar, va deixar el niu on s’havia criat i desenvolupat com a persona. L’any 1971, amb disset anys, va començar a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma, encara al monestir de Sant Cugat, i a l’equador de la carrera, va inaugurar el campus de Bellaterra. Sense necessitat de preguntes, ella mateixa explica que va fer aquests estudis humanístics “perquè ensenyen a pensar”. I, ràpidament, va aprendre la lliçó. 

L’any 1973, l’assassinat de Salvador Puig Antich per part del caduc règim franquista va fer esclatar una vaga que va aturar l’activitat lectiva oficial durant un any. L’oficial. Perquè la Marga, amb altres joves estudiants, continuava formant-se —en català— a casa d’alguns catedràtics. Recorda especialment Josep Maria Calsamiglia, “el millor en Hegel”. Hi va conèixer el qui seria el seu marit, igualadí, amb qui van fer cap a l’Anoia. Allà va començar a aplicar les lliçons apreses. Ni tan sols havent acabat la carrera, va substituir una professora de ciències naturals de primer i segon de BUP en una escola d’Igualada.

Encara que admet que “no saps ben bé què has de fer, però saps perfectament el que no has de fer”, recorda que l’important no era memoritzar, sinó fer entendre el que explicava tractant com a adults els alumnes

El que la Marga recorda d’aquella experiència és l’èxit, procedent del que havia après a la facultat, i el convenciment que la seva vocació real era l’ensenyament. Encara que admet que “no saps ben bé què has de fer, però saps perfectament el que no has de fer”, recorda que l’important no era memoritzar, sinó fer entendre el que explicava tractant com a adults els alumnes. I precisament per això era exigent, però no pas tant amb els alumnes, sinó amb si mateixa, per revisar-se i saber en quins aspectes no era capaç de fer que els alumnes aprenguessin. 

L’experiència va ser curta, però. De tan sols dos anys. El deure reclamava la presència de la Marga a la botiga. L’entristia pensar que se’n podia anar en orris un negoci que havia costat tant esforç construir, i amb el seu company, a partir del 1976, van agafar-ne les regnes. Un nou tàndem prenia el relleu en un moment d’efervescència comercial, quan es venia a la clínica Tres Torres, a la Dexeus i a la sala Scala. Una gestora d’equip i de negoci i un comerciant brillant. “Un venedor nat” que, esgotat de la feina, una dècada després, pels volts del 1985, va refer el seu camí, allunyat de la Marga i de Barcelona. 

Totes aquestes persones que ha conegut, que han sembrat una llavor de coneixement i pensament a la seva saó, o almenys el seu record, es mantenen vives en la seva memòria

Tots dos junts van conèixer “un altre mestre en majúscules”. Peter Yang, un capellà catòlic xinès que, segons ella, era una mena de profeta de la vida que pregonava Jesucrist. Un llibre obert, que oferia a la parella i a un grup d’alumnes classes de taitxí, a través de les quals la Marga va agafar la rutina de practicar-ne cada dia i va aprehendre una filosofia de vida, a parer seu, ideal, més encara “donada la vida que portem”. Fins a la seva mort, en Peter encara visitava la botiga, així com la germana Pilar. Totes aquestes persones que ha conegut, que han sembrat una llavor de coneixement i pensament a la seva saó, o almenys el seu record, es mantenen vives en la seva memòria. És d’elles de qui ens parla. De les paraules d’un altre mestre, el catedràtic Calsamiglia, el qual, en deixar l’escola d’Igualada, com en una espècie d’acte de compassió barrejat amb una motivació, li va insistir que, encara que no es dediqués a la docència, li serviria per a tota la vida. De ben segur que li ha servit a la botiga.

Ha estat així? La resposta és confusa. Potser, la busca més l’interlocutor que escolta que el que parla. Però no és estrictament necessària una resposta verbal, precisa. La Marga ja no té alumnes com a tals. No ensenya a aprendre ni a raonar. El seu tracte quotidià no és amb adolescents. Però la seva vida, i la gran parcel·la que hi ocupa la feina, es basa, en bona part, a tractar amb persones. I, d’entrada, no se’ns oblidi, amb els treballadors. Viu, des que va tornar a finals dels setanta a la botiga, una analogia del que va experimentar en el seu curt periple per l’ensenyament públic. Ensenyar i tractar, des d’una voluntat personal, primigènia i genuïna, d’aprendre perquè el bagatge obtingut serveixi per a millorar i, d’aquesta manera, millorar l’aprenentatge dels alumnes, en un cas, i la satisfacció dels clients, en el cas de la botiga.

Ho diu tot la denominació que rep el negoci. “La botiga de les llaunes”. Cal Llopart. Així com una conversa de WhatsApp amb un client habitual a qui fan arribar les comandes, que la Marga mostra ben cofoia: “La distribució, com sempre, excel·lent!”

I, de fet, així com a Igualada corria la veu sobre la capacitat de la Marga a l’escola, entre el veïnat i la clientela de Conserves Llopart es respira la mateixa sensació. Ho diu tot la denominació que rep el negoci. “La botiga de les llaunes”. Cal Llopart. Així com una conversa de WhatsApp amb un client habitual a qui fan arribar les comandes, que la Marga mostra ben cofoia: “La distribució, com sempre, excel·lent!”. Un servei, un tracte i una clientela fidels culminen en això. La recepta, escoltant-la, escoltant la Marga, sembla fàcil. Són els conceptes, que són fàcils. Producte divers, de qualitat i a bon preu; tracte pròxim i directe amb els clients i els fabricants. El que a les grans superfícies no es dona.

És qüestió de curiositat i d’interès. De saber la procedència del producte, on s’ha pescat i com s’ha elaborat. Després, la informació és transmesa als clients, cosa que valoren

Diversitat: d’un mateix producte, en venen diverses marques. Però no per luxe. Diferents qualitats, diferents butxaques. Qualitat: producte de campanya, comprat, sempre que és possible, al fabricant, encara que cada vegada ho és menys, perquè les empreses en deleguen la distribució a tercers. Quan arriben les campanyes, l’equip fa tastos dels productes, de diferents fabricants, calibres i lots. “Només tastant-la”, explica la Rosa, l’encarregada més longeva, la mà dreta de la Marga, “saps d’on ve, l’escopinya”. És qüestió de curiositat i d’interès. De saber la procedència del producte, on s’ha pescat i com s’ha elaborat. Després, la informació és transmesa als clients, cosa que valoren. Tracte proper: a Conserves Llopart, els treballadors coneixen els gustos de molts clients, i dels més habituals en tenen fitxes internes. Facilitats, adaptació per no perdre cap client. “El valor, l’especialització”, diu la Marga.

I tot plegat, a bon preu. Cosa que no és més que sinònim d’estrènyer marges, irrisoris. De cobrir despeses, perquè “el primer pas, per tenir aquesta clientela, és oferir bon preu”, segons la Rosa. Planificar les compres i les campanyes, comprar tot el que es pot a l’engròs, per al benefici del client. Conserves Llopart, a més dels clients particulars, també ven els seus productes a l’engròs, a bars, restaurants, botigues, parades de mercat, escoles i residències de gent gran. “Tothom qui ens compri és benvingut”, assegura la Marga, però les circumstàncies dels anys pandèmics han fet minvar les vendes a aquest mercat, que triplicava la facturació de la venda al detall. 

Hi ha clients que compren a Llopart des que la Marga hi va néixer, i aquest fet, més enllà d’una complaença que pot semblar càndida, ofereix estabilitat i la possibilitat de sentir que “hi som per a tot i la gent confia en nosaltres” 

Entre tots arriben a tot arreu, i cada vegada amb més dificultats. Trampejant-ho com poden. Pagant més pel continent que pel contingut, en alguns casos. Quan no falten llaunes, falta plàstic o cartró, i tots tenen preus desorbitats. I quan no és l’envàs, és la benzina. La clientela, en canvi, continua venint. Cada cinc o deu minuts arriben clients, encara que no són tants com dècades enrere. Però hi ha clients que compren a Llopart des que la Marga hi va néixer, i aquest fet, més enllà d’una complaença que pot semblar càndida, ofereix estabilitat i la possibilitat de sentir que “hi som per a tot i la gent confia en nosaltres”. 

“Amb 95 anys, el pare encara era aquí ajudant. Un dissabte, encara me’n recordo, li vaig preguntar si es trobava bé, ja que es va passar el matí sencer mirant el mateix paper. Em va fer una ganyota, ell que no es queixava mai”

Entendrida, la Marga recorda l’amor i la compenetració entre els seus pares, i les converses que tenien sobre la seva jubilació. Amb un to que destil·la ironia, explica que “tots dos deien que treballarien molt dur, però que es jubilarien d’hora”. Ni de bon tros. La ironia, discreta, s’ha convertit en emoció, en llàgrimes tant o més reservades, que no cauen, però que es veuen. “Amb 95 anys, el pare encara era aquí ajudant. Un dissabte, encara me’n recordo, li vaig preguntar si es trobava bé, ja que es va passar el matí sencer mirant el mateix paper. Em va fer una ganyota, ell que no es queixava mai”, continua la Marga. Tots dos van anar a l’hospital, a desgrat de la desgana del pare. Allà hi passaria dues nits, allargant el temps de vida de diversos òrgans que “estaven sota mínims”. 

Les últimes paraules que en Joan va pronunciar dues o tres hores abans de morir van ser: “Repassa el compte de la caixa, mira de repartir-ho tot”. “El seu cap estava perfectament”, assegura la Marga. La mare, que viu a prop, encara vol venir, però la seva filla li ho prohibeix. Totes dues passegen juntes els diumenges, quan la Marga torna de la platja de Castelldefels, on passa les dues hores d’evasió per excel·lència en la seva rutina, com quan ella i la Fermina, la seva germana, feien sortides amb els avis.

La jubilació, per a ella, també es veu a l’horitzó. Però més proper. Té un límit, diu, en reflexionar sobre la possibilitat de seguir les petjades dels seus pares. No s’hi estarà tant temps. Mentrestant, fa córrer la veu, “per si algun valent s’ho queda” mantenint tots els treballadors, entre els quals la Fermina, fins que es jubilin. “Sense pressa, però sense pausa”, conclou, hereva i ostentadora de tants aprenentatges que han permès que Conserves Llopart es mantingui com un negoci únic i tan estimat per molts, que, davant l’inexorable pas del temps, demanen a la Marga que no tanqui, “que ja no queda ningú així!”. Tothom vol conservar coses a la seva vida.