Començo l’entrevista citant-li el biòleg Ramon Margalef, destacadíssim científic pels seus treballs en l’àmbit de l’oceanografia. Un dia va dir: “L’ecologia és el que li queda a la biologia quan tot el que és important ha rebut ja algun nom”. La investigadora Marta Estrada i Miyares em mira, i somriu tímidament. Continuo.

—Vostè ha dit d’en Margalef que “ensenyava com per osmosi”. A què es refereix?

—Vull dir que ensenyava més per la seva manera de fer i de pensar, que a través d’instruccions específiques. Jo tenia intenció de dedicar-me a la recerca, però no sabia a quina. M’agradava tot.

Respon acceleradament, com si el cap li anés massa ràpid. “Vaig començar dues carreres alhora: Biologia i Medicina. Era mitjans dels anys seixanta. D’en Margalef em va captivar com lligava coneixements de moltes disciplines. Tenia una capacitat de raonament i de síntesi que et sorprenia. Per exemple, feia servir el llenguatge matemàtic per explicar processos de la natura, amb molt sentit de l’humor. Era una gran persona, humanament i científicament. En acabar Biologia, vaig fer la tesi amb ell.”

“L’ecologia és una ciència que aborda els organismes i el seu ambient, té relació amb la teoria dels sistemes complexos, i agafa idees i conceptes de moltes disciplines”

Li pregunto pel somriure que m’ha fet en citar el seu mestre.

—És una frase que ell feia servir irònicament, de broma —em diu—. L’ecologia és una ciència que aborda els organismes i el seu ambient, té relació amb la teoria dels sistemes complexos, i agafa idees i conceptes de moltes disciplines.

—I per què és en ciències del mar i no en ecologia terrestre?

—En el moment de la tesi, ell treballava a l’Institut d’Investigacions Pesqueres. I m’hi vaig quedar pel seu enfocament. Podria haver fet boscos, si s’hi hagués dedicat en aquella època.

Per això la investigadora Marta Estrada ens enfoca clarament i ens cita a l’Institut de Ciències del Mar, on treballa des de fa dècades. És un edifici modern, de vidre, ubicat al Port Olímpic de Barcelona. El fotògraf Jordi Borràs i jo presentem les acreditacions a l’encarregat de seguretat, i ella ens rep a la planta baixa. Per fer les fotografies ens proposa un espai provisional, on demana que situïn dues cadires amb la corresponent distància de seguretat per la covid-19. Parlem de biologia, com amb la Mercè Durfort, la primera acadèmica de la RACAB. Però canviem la passió pels mitocondris per la passió per les diatomees, i la reproducció dels musclos per la importància del fitoplàncton als oceans.

—La vocació per recerca... li ve dels pares?

—No volia dedicar-me només a repetir coneixements existents, sinó també a crear-ne de nous.

El seu pare era comptable i la mare l’ajudava. Però d’afició eren arqueòlegs. “Arqueòlegs seriosos!”, puntualitza. “Antigament en deien «estudiosos», quan gairebé no hi havia professionals. No els pagaven, més aviat hi posaven diners. Jo havia anat a jaciments amb ells. Als pobles era molt típic trobar-hi el cronista, l’historiador, etc. Un punt de trobada eren les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos que se celebraven anualment, i anaven als seminaris d’arqueologia de la Universitat de Barcelona.”

“Tenia amigues a qui a casa seva desanimaven dient-los que «no volien dones intel·ligents» i que les havien de casar”

Em proposa un canvi d’ubicació. Anem a una sala de la primera planta. A l’ascensor li dic que em meravella la simplicitat amb què explica la complexitat d’estudiar dues carreres a finals dels anys seixanta. “No és cap mèrit perquè havia crescut en un ambient on es potenciava l’estudi. Tenia amigues a qui a casa seva desanimaven dient-los que «no volien dones intel·ligents» i que les havien de casar.”

Em porta a una aula sense cap més attrezzo que una taula llarga, una pissarra amb rodetes i una finestra, que s’ocupa d’obrir. “En estudiar a Barcelona, vaig trobar bastantes dones a Biologia, fins i tot algunes monges. Era l’època en què els col·legis necessitaven professorat titulat.” I em taral·leja una versió adaptada de “La cançó de la taverna”, que cantaven per dir que a les aules hi havia religiosos.

Què faríem sense el mar?

Entrem a les profunditats de la seva especialitat. Em posa en context i m’explica que el mar ocupa tres quartes parts de la superfície del planeta, i que la xarxa tròfica —és a dir, les relacions alimentàries entre espècies— funciona de manera comparable a la de la terra. “Els peixos carnívors mengen altres peixos que, alhora, s’alimenten d’animalets del zooplàncton i, aquests, de fitoplàncton, és a dir, cèl·lules petites, microscòpiques, que tenen clorofil·la (encara que hi ha espècies que no en tenen o que alhora consumeixen matèria orgànica). Les microalgues utilitzen llum del sol, diòxid de carboni, aigua i nutrients, com nitrogen i fòsfor, fins a produir matèria orgànica. Igual que passa amb les plantes a la terra.”

El mar ens ofereix multitud de serveis. “Els oceans contribueixen a la regulació del clima, interaccionen amb l’atmosfera i, amb els corrents marins, regulen la distribució de calor al planeta. Des del punt de vista d’hàbitat, és una font de biodiversitat enorme.” I, tot al contrari del que podem pensar, la major part de la biomassa no és en els peixos o en el corall, sinó en els microbis, inclosos el fitoplàncton, els bacteris i els virus.

“Sense virus potser no existiríem. N’hi ha de dolents, però d’altres controlen les poblacions de bacteris i altres organismes i contribueixen a reciclar la matèria orgànica”

Aquí l’aturo, perquè la paraula virus és sinònim de covid-19. “Sí, però sense virus potser no existiríem. N’hi ha de dolents, però d’altres controlen les poblacions de bacteris i altres organismes i contribueixen a reciclar la matèria orgànica.” Em fa pensar en com estaríem si el mar no absorbís aproximadament un 30% del diòxid de carboni antropogènic, és a dir, el derivat de les activitats humanes, com ara la crema de combustible per al transport o les indústries, de l’eliminació de residus o d’activitats agràries.

“El 90% de la calor extra que s’ha acumulat en les darreres dècades ha anat a parar a l’aigua marina. És un dipòsit enorme. Si no fos per aquest efecte amortidor del mar, estaríem molt pitjor.” I a partir d’aquí em fa veure la importància del medi marí. Encara que es tingui només interès en els peixos, cal conèixer els corrents i els moviments de l’aigua, que controlen la disponibilitat de llum i de nutrients per al fitoplàncton, base de la xarxa tròfica de mar obert.

“El fitoplàncton serveix d’aliment al microzooplàncton (microbis heteròtrofs unicel·lulars) i als petits animalets del zooplàncton, que són menjats per altres grups de zooplàncton. Hi ha peixos que mengen plàncton, d’altres mengen peixos més petits. Les balenes amb barbes mengen zooplàncton, principalment krill.” Em diu que un mil·lilitre d’aigua de mar conté aproximadament un milió de bacteris, que descomponen matèria orgànica i reciclen nutrients. Al seu torn, els bacteris poden ser consumits pel microzooplàncton. “Tot està connectat. Si vols estudiar el mar, has de saber de molts temes.” La Marta m’assenyala que la investigació marina és tan àmplia que en un Institut de Ciències del Mar com el de Barcelona hi treballen biòlegs, geòlegs, químics, físics, etc.

“Els fons marins són més desconeguts que la Lluna”

Per curiositat li pregunto per la fondària màxima dels oceans. “És la fossa de les Mariannes, que té uns onze quilòmetres de profunditat. A la mar catalanobalear només tenim uns 2.500 metres, perquè te’n facis una idea. Però els fons marins són més desconeguts que la Lluna!”

“Qui vol explotar comercialment el mar, ja s’espavila. La pesca ja està sobreexplotada. Però la investigació sempre topa amb limitacions”

Em sorprèn el comentari perquè les missions tripulades al satèl·lit no s’han tornat a repetir des dels anys setanta. I en remenar informació, m’adono que fins fa poc havia anat més gent a la Lluna (dotze persones entre 1969 i 1972) que al fons del mar. L’any 1960, Jacques Piccard i Don Walsh van assolir el fons de la fossa de les Mariannes amb el batiscaf Trieste. Unes dècades més tard, l’explorador i director de cinema James Cameron va repetir la proesa. Era el 2012 i anava amb un vehicle dotat de molta tecnologia, el Deepsea Challenger. Abans de submergir-s’hi, va investigar l’ecosistema marí durant set anys. Tenia previst passar-se cinc hores a 12.000 metres de la superfície de la Terra, però se n’hi va estar menys de tres. Li van fallar la brúixola, les bateries, el sonar i els propulsors del vehicle. Pregunto a la Marta si el mar estaria més explotat si es conegués més. “No ho crec. Qui vol explotar-lo comercialment, ja s’espavila. La pesca ja està sobreexplotada. Però la investigació sempre topa amb limitacions.”

El fitoplàncton, pulmó del mar

—Vostè va fer la tesi sobre el fitoplàncton marí. Era l’any 1976. Per què aquest tema, amb tota la vida que hi ha al mar?

—La influència del doctor Margalef, de nou. Volia investigar per què canvia l’abundància del fitoplàncton, a escala petita. La majoria dels organismes del fitoplàncton són massa petits per ser vistos a ull nu. Quan n’hi ha molts sembla que l’aigua estigui verda per la presència de clorofil·la a les seves cèl·lules.

—En alguna entrevista ha dit que observar les diatomees pel microscopi, sobretot si estan vives, és un espectacle. Per què?

—Les microalgues del fitoplàncton tenen una gran diversitat de formes, interaccions i comportaments.

En aquest punt va al seu despatx i en torna amb un gran llibre que conté imatges en color de coccolitoforals, algues unicel·lulars. La majoria s’estudien amb el microscopi electrònic, i moltes fan menys de deu mil·lèsimes de mil·límetre. “N’hi ha moltes varietats, és tot un món.” Passa fulls i em fa fixar en les formes rodones o allargades; m’explica com es reprodueixen, com migren, quant viuen i, per acabar, em recomana l’estudi de la investigadora Lluïsa Cros. Al final em diu: “És clar, una classe de biologia marina en una hora no te la puc fer, tampoc!”, després de fer-li múltiples preguntes, entusiasmada com ella per la diversitat d’éssers minúsculs.

Li repregunto per l’abundància de les microalgues. Per què n’hi ha més en uns mars que en d’altres? “Principalment, per les condicions de barreja de la columna d’aigua i els corrents marins, que controlen la disponibilitat de llum i nutrients. El fitoplàncton necessita llum i viu a la zona superior, il·luminada, de la columna d’aigua; allí utilitza els nutrients dissolts, que es van esgotant. D’altra banda, els detritus i les cèl·lules mortes cauen cap al fons, la matèria orgànica es degrada i els nutrients es regeneren. Perquè continuï el creixement del fitoplàncton és necessari que el moviment de l’aigua retorni els nutrients cap a la superfície. Per això, les zones que s’anomenen d’aflorament, on hi ha corrents ascendents d’aigua fonda, rica en nutrients, són molt productives. Entre aquestes hi ha la costa del nord-oest d’Àfrica, amb molta pesca. Quan Espanya tenia el Sàhara espanyol, hi pescava tot el que volia, allà. El sud-oest d’Àfrica; la part occidental d’Amèrica, en especial Perú i Xile; Califòrnia i Oregon, són zones d’aflorament. A l’Antàrtida també hi ha zones molt productives, però són pobres perquè encara que hi hagi nitrogen, fòsfor i silici (que necessiten les diatomees), hi falta ferro.”

—El fitoplàncton es podria considerar el pulmó del mar?

—En part, sí. Amb la fotosíntesi es produeix oxigen i el fitoplàncton és responsable d’aproximadament la meitat de la producció primària del planeta. De tota manera, cal tenir en compte que al mar, la cadena alimentària és més llarga que a la terra. I en cada salt es perd energia. La vaca, en menjar cent calories d’herba, n’aprofita deu. Si algú menja vaca, n’aprofita una. Però nosaltres no mengem zooplàncton herbívor, que seria l’equivalent de la vaca. Molts dels peixos que consumim són carnívors, de nivell tròfic alt (separats del fitoplàncton per tres o quatre salts), de manera que s’aprofita molt poc de l’energia de base. Es pensava que el mar era una font inesgotable de recursos, però no és així.

—Deixarem de menjar peix perquè l’haurem extingit o anihilat amb la contaminació de les aigües?

—Ja hi ha moltes espècies que no trobem al mercat. És el recurs proteic de molts pobles de països del Tercer Món, i s’està perdent per la pesca massiva de flotes estrangeres, origen de molts conflictes.

Una vida d’expedicions

Ha realitzat expedicions al Perú, Costa Rica, el nord-oest d’Àfrica i Califòrnia, i ha estat sis vegades a l’Antàrtida

La Marta ha estat investigadora principal de nombrosos projectes de recerca finançats amb fons estatals i de la Unió Europea, i ha dirigit campanyes oceanogràfiques a la Mediterrània i a l’Antàrtida. Ha realitzat expedicions al Perú, Costa Rica, el nord-oest d’Àfrica i Califòrnia, i ha estat sis vegades a l’Antàrtida. L’última, el 2015. Li pregunto per la seva primera expedició i en recorda els detalls: “Fins als anys setanta, Espanya no va tenir vaixells oceanogràfics pròpiament dits. Llavors formava part d’un consorci d’estats per millorar la gestió de la pesca i promocionar la recerca a la zona, i es va posar en marxa el vaixell Cornide de Saavedra. Això va passar mentre feia la tesi amb el doctor Margalef. Vaig participar en diverses campanyes al nord-oest d’Àfrica. Després vaig anar a Namíbia i a altres llocs”.

Josefina Castellví i Marta Estrada van ser les primeres investigadores a trepitjar el continent gelat

Quan es parla de les primeres dones espanyoles que van anar a l’Antàrtida surten els noms de les oceanògrafes Josefina Castellví i Marta Estrada, que van ser les primeres investigadores a trepitjar el continent gelat. Era el 1984 i en aquella expedició també hi anava l’escriptora i periodista Charo Nogueira. “Jo hi vaig anar a estudiar el fitoplàncton de la zona.” En altres expedicions ha dut a terme estudis de la productivitat, biomassa i composició del fitoplàncton antàrtic.

Investigar el plàncton també és important per a la pesca. Ella va fer la tesi a l’Institut d’Investigacions Pesqueres, que va passar a dir-se Institut de Ciències del Mar, amb la incorporació de noves àrees de recerca. Al llarg de la seva carrera ha vist avançar molt la investigació marina, la qual cosa ha suposat millores en la gestió pesquera. “Per exemple, als anys setanta enganxàvem tretze ampolles hidrogràfiques proveïdes de termòmetres de mercuri a un cable que baixava a més de mil metres de profunditat. En aquell moment, podíem registrar temperatures i treure mostres de només tretze nivells. Ara tenim aparells que registren en continu la temperatura, la salinitat, la fluorescència, la turbulència de l’aigua i la velocitat dels corrents. També disposem de satèl·lits amb sensors remots que fan mapes de temperatura o de clorofil·la des de l’aire. Totes les dades s’analitzen en ordinadors molt potents. Ha estat un avenç tecnològic enorme.” Però, i avenços d’un altre tipus?

“Personalment no vaig tenir cap problema per estudiar, pels pares que vaig tenir. Moltes amigues no van poder fer carrera”

Penso en el paper de la dona en aquesta especialitat i si durant la seva trajectòria ha vist o patit discriminació pel fet de ser dona, o si li ha restat oportunitats, com ha quedat palès en altres àrees científiques. Em respon rotunda: “Hi ha el sostre de vidre, com en totes les professions. Però mai he vist discriminació directa cap a una dona. I mira que he estat en molts tribunals. Què passa, en realitat? Si una dona casada ha d’anar a fer un postdoctorat a Califòrnia, hi anirà només si el marit l’acompanya. Una dona que tingui fills i que el 80% de la feina de casa recaigui sobre ella no podrà ser directora d’un laboratori. En els congressos, sovint els ponents són homes. Alguns fan esforços per posar-hi dones, però s’ha de treballar socialment. Personalment no vaig tenir cap problema per estudiar, pels pares que vaig tenir. Moltes amigues no van poder fer carrera”.

Li parlo del pressupost públic actual per a la investigació científica. En biologia marina, com ha evolucionat al llarg d’aquestes dècades? “A Espanya sempre hem anat com en muntanyes russes. Es muntaven programes amb beques, però quan venia una crisi econòmica, retallada. Els pressupostos comprenien una part que eren crèdits a les empreses; s’havia de posar una contrapartida i no s’executaven. En general, la inversió en ciència mai s’ha pres seriosament.”

“No et pots permetre el luxe de tenir l’aigua de color marronós sense saber per què. Si hi llences molta porqueria i nutrients, tens proliferacions d’algues que poden ser nocives”

Em fa veure la importància de l’oceanografia per a un país com Espanya, que té una de les principals flotes pesqueres i que depèn econòmicament del turisme. “No et pots permetre el luxe de tenir l’aigua de color marronós sense saber per què. Si hi llences molta porqueria i nutrients, tens proliferacions d’algues que poden ser nocives. Els musclos filtren plàncton, però aquest pot ser tòxic. Tu has de controlar el musclo que reculls. També has de saber les condicions atmosfèriques en què passa això.” Sense explicar-se per què no s’inverteix més pressupost en investigació marina, conclou: “Hi ha un munt de factors a estudiar en un país com Espanya, on el mar és tan present”.

Per acabar, li menciono grans reconeixements de la seva trajectòria, com el Premi Narcís Monturiol o la Creu de Sant Jordi, que atorga la Generalitat. “Ja ni me’n recordava...”, em diu humilment. Però pensant en aquest últim guardó, recorda que quan el va rebre també hi era la biòloga Mercè Durfort. “Suposo que és un esforç per dir a la gent que les dones també podem fer carrera.”

“Tenir cultura no és només llegir Homer, sinó saber com funciona una mica l’ecologia, la biologia, i com funciona el món”

Com a missatge final deixa el desig que els premis científics puguin servir per conscienciar la població, una expressió que la recerca també és important per a la ciutadania. “No et pots permetre tenir una ciutadania inculta, que es creu la primera bajanada que arriba per WhatsApp. Tenir cultura no és només llegir Homer, sinó saber com funciona una mica l’ecologia, la biologia, i com funciona el món.”