L

a imatgeria festiva és immanent a ell. No només perquè en viu, sinó perquè la viu des d’abans de tenir ús de raó. Per a Pau Reig Torra (Solsona, 1997), primer va ser una afició infantil. Després, una passió que es convertiria en la seva professió. La construcció i restauració d’imatgeria festiva és actualment la principal tasca a què es dedica aquest jove escultor des d’un antic graner de l’àmbit rural solsoní transmutat en taller. Un dels projectes que més l’han marcat els últims anys és el de l’Espedrera, el tòtem amb forma de serp dels Espedrers, la comparsa del Carnaval de Solsona de la qual forma part, i la història d’amor que aquesta figura femenina ha protagonitzat amb la Draca, que el 2022 va desembocar en el naixement de l’Onada i la Flama. Ha estat una manera natural i subtil d’introduir el concepte de la diversitat sexual als infants a través del folklore.   

“Si són els infants els que han de portar les figures, què millor que plantar-los els ous davant, que s’imaginin què hi ha dins i que ho dibuixin?”

També ha estat una manera de trencar motlles en un món aparentment estereotipat. El Pau remarca que l’objectiu principal del projecte, però, no era posar l’accent en la mirada LGTBI dins la festa, sinó que això va ser “un component més”. “El que buscàvem com a comparsa era arrelar l’Espedrera en l’imaginari del Carnaval i, més endavant, fer els nens i nenes partícips de la història de dues figures de les quals seran els portadors.” Per això van crear un conte que va irrompre a les llars i a les aules de les escoles de primària de la comarca, que parlava de la història d’amor entre dues femelles que es trobaven cada nit de lluna plena per ballar, jugar i estimar-se, i que va culminar en la posta de dos ous. “A mesura que el projecte avançava va anar agafant més força la dimensió LGTBI, de forma natural, i ja ens va estar bé perquè contribuïa a normalitzar aquesta realitat”, explica.

Aquest precoç imatger festiu manté la mirada pueril, la del Pau que va fer el primer capgròs als tres anys i que, una mica més gran, xalava quan entrava i s’empetitia al Taller d’Escultura Casserras, un dels obradors més antics i prestigiosos de Catalunya, a Solsona. Per això empatitza amb els infants i se les empesca per encendre’ls l’espurna de la curiositat. “El projecte de l’Onada i la Flama l’hem aconseguit tirar endavant gràcies a la màgia de la canalla, que ens ha donat la força i l’energia”, explica febrilment. Per engruixir la família de l’Espedrera amb un element infantil, n’hi hauria hagut prou de crear una figura més petita que s’hi assemblés perquè els nens la ballessin. “Però tenia ganes d’anar més enllà, des del meu vessant creatiu. A més, si són els infants els que han de portar les figures, què millor que plantar-los els ous davant, que s’imaginin què hi ha dins i que ho dibuixin?” D’aquesta manera, va convidar les escoles del Solsonès a presentar dibuixos per dissenyar les noves serps. En va arribar un fotimer, al taller, per acabar d’inspirar Reig. “Volia que els nens i nenes arribessin a veure la seva proposta reflectida en les figures finals”, comenta.

Fill de la dècada de l’auge geganter i de la població catalana amb més gegants per metre quadrat, no és exagerat dir que el Pau s’ha dedicat tota la vida a aquest món

Fill de la dècada de l’auge geganter i de la població catalana amb més gegants per metre quadrat, no és exagerat dir que el Pau s’ha dedicat tota la vida a aquest món. Recorda els estius a la casa familiar del pont del Clop, a la ribera Salada (Lladurs), d’on cada any naixia un capgròs nou. “La mare, la Montse, que té força traça, ens ajudava, al meu germà, el Jan; als meus cosins, i a mi. I dúiem la peça a la trobada de gegantons, per Sant Roc, de Solsona.” El primer gegantó el va fer amb cinc o sis anys. “Amb un globus, paper de diari i cola en fèiem el cap, i l’avi Lluís, que era fuster, hi participava amb els cavallets. Les mans del gegantó eren guants inflats amb serradures i folrats. L’àvia, que aleshores encara era viva, s’encarregava dels vestits.” Els dos primers gegants van ser la rèplica de la parella de joves de la Festa Major de Solsona. “Mare de Déu!”, exclama, “els vam renovar el cap dos o tres cops, perquè a mesura que ens fèiem grans, més ens adonàvem que eren un desastre”. Són dues relíquies que es conserven en la col·lecció que alberga una sala plena de gegants en miniatura a casa dels pares.

Encara eren uns adolescents quan, amb el seu germà i uns quants amics, van crear la colla dels Gegants del Tros —manllevava el nom amb què es coneix casa seva— per fer sortides i donar vida al seu univers de cartró pedra. És en aquest capítol on s’emmarquen la parella de gegants del general Moragues i Cecília Regàs. El primer el va construir el Pau coincidint amb el tricentenari del 1714 i com a treball de recerca de batxillerat, premiat per la Universitat de Vic. La segona, dos anys més tard, era obra del Jan i es va batejar en la primera trobada de gegants organitzada per la colla.

Des de l’obrador, que porta poc més de quatre anys en actiu, ha creat imaginari per a tot el país

El Pau és incapaç de recordar el registre de peces que ha arribat a infantar. Primer treballava al garatge de casa. Als disset anys va construir el Fènix, la seva primera bèstia de foc, de 2,8 metres d’alçada i més de tres de llargada. Va ser fruit d’un curs de professionalització dels oficis (CPO) en Imatgeria Festiva a l’escola La Massana, on va aprendre a treballar la fibra de vidre, abans d’estudiar Belles Arts i Conservació-Restauració de Béns Culturals a la Universitat de Barcelona. Però no considera que hagi après a construir gegants amb aquests estudis. “N’he après donant-me cops.” Va començar a familiaritzar-se amb la tècnica, de fet, quan encara era un marrec, als cursos d’una setmana que durant tres anys va fer amb el seu germà al taller Ventura&Hosta de Navata (Alt Empordà). En guarda molt bon record: “Per a nosaltres allò era aprendre del Leo Messi dels gegants”.

Des de l’obrador, que porta poc més de quatre anys en actiu, ha creat imaginari per a tot el país: la flamant Somera de Reus, que s’estrena el 17 de juny; l’Asparrac de Tragó de Peramola (Alt Urgell); el Nanak de Sant Hipòlit de Voltregà (Osona); l’Òliba de Navàs (Bages); el Voliak i el capgròs Mesclat d’Oliana (Alt Urgell); els gegantons Joan i Lolita del barri de Bonavista de Tarragona; l’Ovella de Castellví de la Marca (Alt Penedès); el Cabronet de l’Aquelarre de Cervera; la geganta Olívia de Tàrrega, o el Patufet de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), entre d’altres. Aquest espai es va inaugurar el novembre del 2018, el dia que va començar-se a gestar l’Espedrera. Quan encara estudiava a la Universitat de Barcelona, els caps de setmana es trobava al taller amb els amics per anar donant forma a la seva serp.

“Tot el que és nou costa, i els solsonins som complicats. L’Espedrera va generar rebuig al principi”

L’Espedrera és una de les creacions més especials per al Pau. “Em remou moltes coses, per a bé i per a mal”, confessa, immutat, amb un semblant seriós. Representa el naixement del taller, un punt d’unió de la seva colla d’amics, la comparsa, i també la seva primera aportació al patrimoni geganter de Solsona. Però aquesta moneda té també la seva creu: “Tot el que és nou costa, i els solsonins som complicats. L’Espedrera va generar rebuig al principi, i a mi m’havien fet vores com a geganter per atrevir-me a presentar una figura nova amb ballet propi” —el ball es va estrenar el Carnaval del 2019, amb música de Xavier Ricarte i Janet van der Graaf. El Pau constata que a Solsona “tots els canvis van molt lents”. “És com el seguici dels gegants per Festa Major: avancen a poc a poc, reflex de la societat solsonina. Això també ho agraïm, els balladors, perquè ens podem lluir i gaudir-ho. A Barcelona, en canvi, els gegants fan la Rambla a una velocitat que a mi em fa posar nerviós.” 

També es mereix un lloc destacat en la tribuna dels records del Pau el ratpenat de la colla de diables Voliaks d’Oliana, del 2019, el primer encàrrec professional. Amb més de tres metres d’alçada, aquesta bèstia té disset punts de foc distribuïts entre la boca, les ales i les potes, connectats a un sistema elèctric que permet encendre’ls a distància.

Descriu allò a què es dedica com una combinació d’art i artesania, en tant que crea del no-res mitjançant l’escultura i la pintura, i ho fa amb un procés artesà

Aquest escultor no s’havia plantejat mai si el que fa al taller és un art o un ofici. “Quan ens encasellem, ens estanquem, i les etiquetes ens restringeixen la llibertat.” Amb tot, descriu allò a què es dedica com una combinació d’art i artesania, en tant que crea del no-res mitjançant l’escultura i la pintura, i ho fa amb un procés artesà. És una feina que compagina amb la de restaurador, tant d’imatgeria com d’altres béns. “Vaig estudiar Restauració per poder restaurar gegants i m’encantaria fer-ho de peces centenàries, amb la saviesa necessària per al bé de les figures.”

De mitjana, dedica uns tres mesos a la construcció d’una figura. La gènesi rau en el fang, i l’espàtula de fusta per modelar és el seu estri fonamental. Tot i això, el procés creatiu ha de començar sempre pels esbossos que fa amb llapis per estructurar la idea i mostrar-la a la colla que li ha fet l’encàrrec. Li plantegen la figura i l’ha de traslladar a imatgeria festiva, la qual cosa no significa crear una escultura de carrer, tal com matisa, sinó “idear una peça que ha de dur una persona a dins i que, per tant, ha d’estar ben equilibrada, i pensar en la postura que se li dona...”. És en això que esmerça la imaginació des de petit. Però l’estadi que més gaudeix és el del fang. Parteix d’una estructura base amb fustes o porexpan que cobreix amb fang, començant pels volums grans i acabant amb els detalls. “És quan em sento més ofuscat i absorbit. És l’èxtasi de la figura, quan l’estic fent i els dos o tres dies posteriors, quan ja té les dimensions reals, abans de fer el motlle.”

El pas següent consisteix a dividir l’escultura en parts per fer-ne el negatiu amb motlles d’escaiola, que s’ompliran amb la fibra de vidre o el cartró pedra i la cola. Una vegada seques totes les parts, en treu el motlle, les torna a ajuntar per aconseguir la positivació de la peça, les afina i les pinta. Després dels colors de base, el Pau també gaudeix creant volums amb les llums de la pintura. Ho explica gesticulant amb les mans, tacades de colors, que s’acaricia: “Mira com les tinc”. Es veuen delicades i un xic maltractades. “No les cuido tant com elles em cuiden a mi”, reflexiona.

“És a través dels ulls des d’on contemplaràs la figura com a espectadora”

Li pregunto per aquella part dels gegants i les bèsties amb què primer connectem, els ulls. “Tinc la mania que és l’últim que he de pintar. Perquè és a través dels ulls des d’on contemplaràs la figura com a espectadora. Per això, quan tinc tota la peça feta com a artista, he de saber trobar com captivar la teva mirada.” L’últim retoc a l’ull és decisiu, com “el punt blanc de reflex, que en trenca la simetria, perquè el contrast ens dona la vida”.

Veient les fotos de grans dimensions que immortalitzen la seva feina a la paret, li demano si la majoria de creacions són fetes amb fibra de vidre i resina de polièster. No vaig mal encaminada: les bèsties, sí, perquè “en ser volums més grans, prefereix aquests materials, que són més lleugers. A més, permeten fer més filigranes”. Assenyala la foto de l’Asparrac, el drac de Tragó, una creació enigmàtica amb forma de soca d’arbre, amb branques sarmentoses, ulls d’escurçó, banyes de cabirol i moltíssims detalls. “Tant per la forma com per la resistència, la fibra de vidre és ideal.” Però el Pau no vol renunciar a la tècnica tradicional amb el cartró i la cola. Per això, aquesta és la sang i la pell dels gegantons i de la majoria de capgrossos. També cal tenir en compte la toxicitat de la fibra de vidre, de la qual es ressent: “M’afecta la pell, la circulació, i quan porto uns quants dies treballant-hi, per molt ben equipat que vagi, em sento molt més cansat”. Intenta evitar aquest material sempre que li és possible, però quan ho fa, veu les seves possibilitats limitades. Quan guanya la vena detallista, la fibra de vidre és el millor aliat.

No és una empresa fàcil, definir el segell de Pau Reig. Moltes de les seves creacions més vistoses habiten l’interstici entre el realisme que ens brinda la natura i la fantasia, amb torsions i elasticitat que aporten moviment. Tot depèn de l’encàrrec. També va sortir del mateix taller l’Ovella de Castellví de la Marca, estrenada el 2021, cent per cent realista. “Em va fer molta il·lusió fer néixer una ovella al mateix lloc on hi havia hagut una granja de bestiar oví”, rememora qui representa la quarta generació que ocupa el clot dels Roures, situat enmig d’un mosaic de camps de cereals i clapes de bosc de la partida de Santa Llúcia.

“No vull sentir que competeixo amb ningú, perquè tots tenim el propi estil i els nostres encàrrecs”

Tot i que no hi ha una formació reglada darrere l’imatger festiu, el Pau assegura que està garantit el relleu generacional en aquest món. Una bona colla de gent jove s’hi dedica arreu del país i s’hi ha anat professionalitzant. L’escultor solsoní té una molt bona relació amb la majoria, els felicita quan anuncien peces noves a les xarxes socials i hi contacta quan té dubtes. “No vull sentir que competeixo amb ningú, perquè tots tenim el propi estil i els nostres encàrrecs, i cadascun tracta les peces d’una manera diferent”, remarca. I com les tracta ell? Li ve al cap l’exemple de l’Òliba de Navàs. “Jo me’n sento pare i vaig deixar que la colla fos partícip de la meva escultura venint al taller, pintant-ne algunes plomes i assajant-ne el ball... Per a mi no és únicament la construcció d’una figura, sinó tot el conjunt que hi ha darrere.”

Després de conversar-hi una llarga estona, una s’adona que davant hi té la imaginació i la fal·lera inesgotables d’un nen que als Reis els demanava gegantons i petites reproduccions dels seus gegants preferits en lloc de Playmobils o Scalextrics. Damunt la taula central de l’obrador, hi reposen moltes escultures en miniatura per satisfer comandes que li arriben a través d’Instagram i per vendre en una botiga del centre de Solsona. Treballar en aquests productes no és el que més el fascina, però el motiva pensar en els petits Paus que hi jugaran. Als 25 anys, Pau Reig és un esperit lliure i no vol pensar que es dedicarà tota la vida a fer el mateix. El que sí que té clar és que des que tenia set anys sabia que construiria gegants. “Al llarg de la història, quan una generació de constructors ha tingut aquesta consciència des que era un nen? Jo em considero el primer”, sentencia.