És un quart de vuit del matí. Al sol, més mandrós a l’hivern, encara li queda estona per sortir per l’horitzó. La temperatura a primera hora, però, és prou càlida per a l’època de l’any: enmig de la foscor, sense cap claror a l’est, el termòmetre ja marca quinze graus. Un front càlid en ple gener, afavorit pel vent de ponent. Marc Bret (Barcelona, 1973), aficionat a la fotografia de distància, ha fugit del tràfec de Barcelona i ha enfilat la carretera de la Rabassada en direcció al Tibidabo, com fa sovint abans que arrenqui l’alba. Segons les seves previsions, cada cop més esmolades i precises, avui es veurà Mallorca des de Collserola.

A mesura que s’acosta l’alba, la claror comença a il·luminar l’infinit. El cel, enteranyinat per núvols alts, agafa tons rosats mentre la ciutat es desperta. La gernació es desplaça als seus llocs de treball, el brogit de la ronda de Dalt s’intensifica i l’enllumenat públic de la ciutat s’apaga gradualment. A l’horitzó, per sobre de Montjuïc, una silueta comença a dibuixar-se en la llunyania. Un, dos, tres, quatre i fins a cinc protuberàncies suren per sobre de l’aigua, com un submarí navegant per la superfície.

188 quilòmetres en línia recta i tot un mar separen el Tibidabo del punt més alt de Mallorca. Com és possible albirar Mallorca des de Catalunya?

“Avui es veuen els cims orientals de la serra de Tramuntana: el puig Roig, el puig Tomir, el puig Major...” En Marc ha encertat les seves previsions. Al sud-est, Mallorca és perfectament visible a ull nu des de Barcelona. “En una escala de l’u al deu de qualitat de l’albirament, diria que se situa al cinc, una mica menys del que havia previst”, assenyala. 188 quilòmetres en línia recta i tot un mar separen el Tibidabo del punt més alt de l’illa, una distància que sembla inversemblant que pugui ser captada en les fotografies. Sovint ens les trobem a les xarxes o a la previsió del temps de TV3, però com és possible albirar Mallorca des de Catalunya? Quins són els factors que permeten veure-la? Com ho fa en Marc per pronosticar les observacions de la Balear Major? Remuntem-nos al principi.

En Marc, naturalista, paisatgista i jardiner de professió, va sentir parlar per primer cop dels albiraments de l’illa gràcies a la seva àvia. “Ella m’havia explicat que des de la talaia del Tibidabo es podia veure Mallorca algunes vegades”, recorda. Durant anys, aquesta afirmació va passar desapercebuda, perpetuant-se com una llegenda urbana gairebé inversemblant. La mort de l’àvia, però, va ser una guspira que va revifar el seu interès pel tema. “Cap al 2006 o 2007, vaig començar a buscar per internet. Hi havia algunes fotos comptades, capturades per casualitat, i vaig pensar que jo també podia aconseguir-ho.”

Semblava molt improbable i excepcional poder distingir l’illa des de la capital catalana, i el fenomen estava molt poc estudiat

La informació aleshores, segons en Marc, era escassa. Semblava molt improbable i excepcional poder distingir l’illa des de la capital catalana, i el fenomen estava molt poc estudiat. De fet, hi havia la creença entre els meteoròlegs que els dies de mestral i tramuntana, amb fronts freds que netegen l’aire, facilitaven la visibilitat per albirar l’illa balear. “Era el que dictava el sentit comú. Quan pujava al Tibidabo, però, no hi havia manera de veure-la.”

La seva inquietud no va cessar fins que va veure la seva “primera Mallorca”, a la part alta del massís del Garraf. “Era un dia d’octubre amb excessiva calor, a mitja tarda, amb vent de ponent i una circumstància anticiclònica”, assegura. Això li va “despertar l’ànima”, el va esperonar, i els intents expressos per veure l’illa es van anar succeint, alguns amb èxit. Així va néixer la passió d’en Marc per la fotografia de distància i els albiraments llunyans, que el 2013 es va materialitzar en la pàgina web Horitzons llunyans. D’aleshores ençà, publica les seves instantànies i les d’altres col·legues que capten cims i perfils muntanyosos a centenars de quilòmetres, i també en l’àmbit internacional, a Beyond Horizons.

En Marc ha anat estudiant les condicions meteorològiques que permeten els albiraments llunyans, fins al punt de poder estimar i predir amb concreció els dies en què hi haurà prou transparència i visibilitat

Amb el pas dels anys, el Marc ha anat especialitzant-s’hi, retratant Mallorca des de diversos pics i ampliant el focus a altres serralades. Durant la darrera dècada, en Marc ha anat estudiant les condicions meteorològiques que permeten els albiraments llunyans, fins al punt de poder estimar i predir amb concreció els dies en què hi haurà prou transparència i visibilitat per veure muntanyes distants. Tant és així que el coneixement adquirit fotografiant Mallorca li va servir per obtenir el rècord Guinness per la fotografia feta des de més lluny, quan el 16 de juliol del 2016 va captar el pic Gaspard del massís dels Escrinhs, als Alps, des del puig de Finestrelles, al Ripollès, a 443 quilòmetres de distància. Assaig i error, i d’aquí el bagatge i l’expertesa.

L’empirisme i les correlacions establertes per Bret, juntament amb l’estudi de la meteorologia, van fer possible que pogués desmuntar una de les falses creences inicials pel que fa als albiraments de l’illa: els cops que havia distingit la silueta de la serra de Tramuntana retallada a l’horitzó no hi havia hagut ni fronts freds ni vent del nord. “Em vaig adonar que són precisament els vents càlids de ponent, fins i tot de sud-oest, els que afavoreixen poder veure Mallorca des de Catalunya.” Hi ha, però, molts més aspectes que influeixen en els albiraments de l’illa. Enumerem-los.

El factor lumínic és cabdal. Des de Barcelona, entre novembre i febrer, el sol queda més a prop de Mallorca a l’albada. Això fa augmentar el contrast de la silueta de l’illa

“El factor lumínic és cabdal. Des de Barcelona, entre novembre i febrer, el sol queda més a prop de Mallorca a l’albada. Això fa augmentar el contrast de la silueta de l’illa, que queda a contrallum. Com més lluny queda el sol, necessites unes condicions meteorològiques més favorables”, explica. Si entre la font de llum, en aquest cas l’astre solar, i el subjecte que observa hi ha un objecte —Mallorca—, és molt més fàcil d’albirar-lo. És el que Marcos Molina (Palma, 1965), fotògraf de paisatge, aficionat als horitzons i col·lega d’en Marc, defineix com a “efecte sala de cinema”.

“Si ets en una sala de cinema i algú passa per davant de sa pantalla, il·luminada, pots identificar perfectament una silueta. Aquell element és entre tu i la font de llum. És el que passa a Catalunya durant el solstici d’hivern”, comenta el fotògraf balear. En Marc apunta, però, que és important que no hi hagi núvols entre Mallorca i el sol perquè hi hagi luminància al cel. “Encara que hi hagi molta transparència atmosfèrica, si el fons és gris per la nuvolositat, no hi haurà prou contrast per veure l’illa”, matisa.

“És força fàcil veure muntanyes d’Alacant, sobretot, però no pas les de Catalunya. La posta de sol gairebé sempre queda darrere del País Valencià”

Gràcies a la posició des d’on surt el sol, veure Mallorca des de Catalunya és molt més fàcil que veure el Principat des de les Balears. És a la posta de sol que, des de Mallorca, la Península queda destacada, però no Catalunya. “El sol s’amaga pel sud-oest, i Catalunya queda al nord-oest. És força fàcil veure muntanyes del País Valencià, d’Alacant, sobretot, però no pas del Principat”, observa en Marc. “De fet, el punt més al nord on el sol es pon, ja a l’estiu, és a la Serra de Cardó, una mica més enllà del mont Caro”, al port de Tortosa-Beseit, afegeix en Marcos.

Una de les situacions que permeten albirar més fàcilment alguna muntanya des de la llunyania és quan es donen els anomenats “eclipsis”, és a dir, quan la silueta d’un massís eclipsa directament el sol. “Si tu puges al mont Caro el dia que saps que el sol surt per darrere del puig Major, veuràs la serra de Tramuntana amb tota possibilitat, encara que la visibilitat sigui dolenta”, assenyala Molina. Actualment, hi ha eines, com The Photographer’s Ephemeris, que permeten calcular la posició exacta de la sortida o l’ocàs de l’astre des d’un indret i un dia concrets i, a més, també en detallen l’hora.

Si bé veure a contrallum les serralades durant l’albada o l’ocàs és un detall idoni per als albiraments, hi ha altres factors lumínics que els faciliten. Els colors càlids o rosats de l’atmosfera a l’horitzó i la llum més tènue quan el sol surt o es pon ajuden a ressaltar el contrast dels cossos llunyans, encara que el sol quedi al cantó oposat. Per aquest motiu també és possible poder albirar Mallorca des de Collserola quan s’acosta el vespre, encara que no hi hagi retroil·luminació.

“Amb un cel totalment tapat per núvols alts, es veu molt més fàcilment Mallorca que en dies clars, perquè ajuden a tapar la llum zenital del sol i només en queda la del fons, que en fa destacar la silueta”

Per contra, quan hi ha molta llum durant les hores centrals del dia, entra en joc la dispersió òptica, que origina el color blau característic de l’atmosfera. Com més blau és el cel, menys perceptibles esdevenen les siluetes de les serralades, que desapareixen per la manca de contrast entre els seus perfils i l’atmosfera. La nuvolositat durant el dia, doncs, sempre que no es col·loqui entre el sol i l’objecte, pot ser una aliada perquè redueix la quantitat de llum. “Vaig descobrir que amb un cel totalment tapat per núvols alts es veia molt més fàcilment Mallorca que en dies clars, perquè ajuden a tapar la llum zenital del sol i només en queda la del fons, que en fa destacar la silueta”, diu en Marc. És el que ell mateix anomena “efecte escenari”, quan tot és a les fosques llevat de l’objecte il·luminat per un focus.

Més enllà dels factors lumínics, també n’hi ha de geogràfics i de relacionats amb la topografia i el relleu del globus terraqüi. Per poder albirar cims prominents i elevats a la llunyania, sempre que hi hagi bones condicions meteorològiques, cal que l’observador sigui en un punt prou elevat, sense res que obstrueixi la visió, per poder salvar la curvatura de la Terra. En el cas de la serra de Tramuntana, la punta del puig Major pot començar a observar-se a partir dels 90 metres d’alçària des de Montjuïc, a Barcelona. A més altitud, es poden albirar cotes més baixes de Mallorca. “Des del Tibidabo, a uns 500 metres sobre el nivell del mar, es pot veure el que queda per sobre dels 700 metres a l’illa. Clar, si vas al turó de l’Home, a uns 1.700 metres, pots veure cotes encara més baixes”, il·lustra en Marc.

La refracció és la desviació de la llum quan canvia d’un medi a un altre o quan, dintre del mateix medi, hi ha un canvi de densitat

A l’inrevés, però, per poder copsar Collserola —una serra amb una altitud màxima de 516 metres— des de Mallorca, sempre tenint en compte que les circumstàncies meteorològiques ho permetin, cal situar-se en un punt molt més elevat. Aproximadament, a partir d’uns 800 metres es poden començar a albirar les cotes més altes de les muntanyes barcelonines. Per poder reconèixer el perfil de Collserola, doncs, caldria situar-se per sobre dels 1.000 metres.

En el cas de voler observar cims com la Mola o el turó de l’Home, l’albirament es pot fer des de punts més baixos. “El problema que tenim a Mallorca, a diferència de Catalunya, és l’accés a les altures. Vosaltres teniu més facilitats: agafau el cotxe i podeu anar tranquil·lament al turó de l’Home o al Tibidabo. Aquí, a Mallorca, no tenim carreteres que arribin a dalt de tot. Si vols arribar a muntanyes altes, has de perdre tot un matí o s’horabaixa caminant”, assegura Molina.

La refracció: no totes les Mallorques són iguals

Hi ha, però, una altra variable molt important en l’equació: la refracció atmosfèrica. Tal com explica Alfons Puertas (Badalona, 1973), meteoròleg de l’Observatori Fabra de Barcelona i també aficionat a retratar Mallorca, la refracció és “la desviació de la llum quan canvia d’un medi a un altre o quan, dintre del mateix medi, hi ha un canvi de densitat”. “Quan poses un llapis a l’aigua, es veu més gros perquè és més densa que l’aire. Això també passa fora de l’aigua”, assenyala en Marc.

“De vegades, quan hi ha una refracció molt accentuada, podem albirar cotes baixes que no serien visibles de manera directa des d’on som, perquè queden darrere de l’horitzó”

A l’atmosfera sempre hi ha refracció. La llum viatja per l’aire, que canvia de temperatura i de densitat a les diferents cotes. Aquestes diferències provoquen refracció de manera natural, és a dir, que els feixos de llum es desviïn. “Com més densitat a baix (aire més fred) i menys una mica més amunt (aire calent), la refracció és més acusada.” És a dir, com més inversió tèrmica —capes més càlides del normal en altura— i, per tant, anticiclons més potents, més refracció. Què significa això?

“Hi ha gent que sosté que Mallorca només és visible per aquests efectes de refracció, però no és així.” Si fos cert, segons l’Alfons, sempre que la veiéssim estaria deformada

“De vegades, quan hi ha una refracció molt accentuada, podem albirar cotes baixes que no serien visibles de manera directa des d’on som, perquè queden darrere de l’horitzó”, explica l’Alfons. Els raigs de llum, doncs, es deformen i es corben quan viatgen, resseguint per sobre la curvatura de la Terra, que, en unes condicions normals, taparia la visió directa d’algunes cotes. Per exemple, amb un índex de refracció elevat, des del Tibidabo és possible observar altituds de la serra de Tramuntana inferiors als 700 metres. “Si vols veure el puig Roig (1.003 metres) des de Montjuïc, gairebé mai visible perquè ho impedeix la superfície corba de la Terra, serà la refracció el que t’ho permeti”, afirma en Marc.

Així com la refracció atmosfèrica facilita molts albiraments, també té un contrapunt que pot ser negatiu. La diferència de densitats de l’aire pot deformar la figura de l’illa i crear miratges. De fet, segons Alfons Puertas, “hi ha gent que sosté que Mallorca només és visible per aquests efectes de refracció, però no és així”. Si fos cert, conclou, sempre que la veiéssim estaria deformada.

A banda dels factors lumínics, topogràfics i de refracció, la meteorologia és el que condiciona més la visibilitat de Mallorca des de la Península i viceversa

La meteorologia, un cúmul de factors amb diverses cares

A banda dels factors lumínics, topogràfics i de refracció, la meteorologia és el que condiciona més la visibilitat de Mallorca des de la Península i viceversa. Sense un temps favorable al continent i a l’illa, i sense una bona transparència atmosfèrica en tot el recorregut que queda entremig, tots els requisits anteriors poden acabar sent inútils. “Els dies de vent càlid de finals de tardor i hivern, en què la temperatura és extremament elevada en una època en què hauria de ser freda, són els òptims per poder veure l’illa”, explica en Marc. “El vent de ponent o de garbí neteja l’aire amb un front, i l’escalfor eixuga molt l’atmosfera. Les petites microgotetes s’evaporen i faciliten la transparència atmosfèrica.”

A l’estiu, es fa més difícil veure Mallorca. Tot i que l’aire és més càlid, l’hemisferi nord està molt més brut de partícules

A l’estiu, es fa més difícil veure Mallorca. Tot i que l’aire és més càlid, l’hemisferi nord està molt més brut de partícules. “La meteorologia estival no té res a veure amb la de l’hivern. Els vents en altura que venen d’Amèrica i netegen l’atmosfera, a l’estiu no tenen lloc”, apunta. “Durant l’estiu, gairebé tot són fenòmens convectius, locals, i l’aire es queda a Europa durant dies i dies, circulant poquet. A més, l’aire càlid va acumulant humitat. Alhora, el terra està més sec i les capes més baixes de la troposfera es van impregnant de pols.” Així mateix, el fenomen dels incendis pot embrutar l’aire de partícules, a més de l’activitat de la vegetació, font “d’aerosols i de moltes molècules biològiques”.

Els fenòmens convectius que esmenta en Marc, tan propis de l’estiu, són aquells que fan ascendir l’aire càlid de les capes més baixes de la troposfera —sovint més brut, per causes naturals o antròpiques— a cotes més elevades, la qual cosa pot empitjorar la transparència de l’aire. A més, la convecció va associada a la formació de núvols. “Si la brutícia puja una mica, ja et tapa la línia de visió. Interessa tot el contrari, que hi hagi subsidència, és a dir, que baixi aire de les capes altes de l’atmosfera, que és molt més net”, assegura. La subsidència, segons ha pogut detectar en Marc, va força associada a aquests fronts càlids hivernals que acostumen a venir de ponent. “L’aire escalfat que arriba en capes intermèdies inhibeix la convecció de sota i, per tant, impedeix que pugi la brutícia. Molts cúmuls, alhora, també queden neutralitzats.”

En contra de la creença popular, no necessàriament calen pluges a Catalunya o a les Balears que netegin l’atmosfera perquè hi hagi transparència; n’hi ha prou amb l’aire que hi arriba sec i net a causa de l’efecte fogony

El vent reescalfat que arriba normalment de l’oest rep el nom de fogony al Principat, sobretot a les valls de l’Alt Pirineu. Aquest fenomen, que internacionalment es coneix com a foehn, té lloc quan una massa d’aire freda i humida entra en contacte amb el relleu d’una serralada. Quan ascendeix pels vessants de les muntanyes, l’aire es refreda i la humitat es condensa, i forma núvols que deixen anar precipitacions; l’aire resultant, ja sec, en baixar pel vessant oposat i augmentar la pressió atmosfèrica, s’escalfa notablement i dona lloc a vents càlids.

En el cas de Catalunya i el País Valencià, aquest vent que arriba sec, especialment escalfat, i que facilita els albiraments de Mallorca, “acostuma a ser un vent de ponent”, remarca en Marc. “Ve humit des de l’Atlàntic i travessa la Península, descarregant l’aigua a diverses serralades, amb la qual cosa l’aire s’asseca i ja ve net.” Per tant, en contra de la creença popular, no necessàriament calen pluges a Catalunya o a les Balears que netegin l’atmosfera perquè hi hagi transparència; n’hi ha prou amb l’aire que hi arriba sec i net a causa de l’efecte fogony després de deixar anar precipitacions a la llunyania.

La baixa humitat de l’aire, facilitada pel foehn, és un factor determinant per poder fer albiraments

La baixa humitat de l’aire, facilitada pel foehn, és un factor determinant per poder fer albiraments entre la Península i les Balears. Tal com remarca Alfons Puertas, hi ha d’haver poca humitat en tota la trajectòria des del punt d’observació fins a l’objecte observat. Així doncs, com més recorregut peninsular —i menys de marítim— tinguin els vents i més afectats estiguin per l’efecte foehn, més transparent serà l’aire entre les Balears i el continent. Això és afavorit per vents determinats, com el de ponent, com ja hem dit, però també de vegades pel garbí o pel mestral, en el supòsit que no arrepleguin humitat.

“El problema que tenim a Mallorca és que som enmig de la mar i ens envolta gairebé sempre un ambient molt humit”, puntualitza en Marcos. L’excepció a aquesta situació és el vent que bufa des del País Valencià, que, havent travessat poca superfície marítima, arriba més sec. “Quan el vent bufa de tramuntana, en canvi, té el problema que ja arrossega humitat, aire damunt la mar, des d’una distància molt més llunyana, des del golf de Lleó”, matisa en Marcos. Per aquest motiu, una tramuntana que bufi des de Girona serà relativament més favorable que si ve de Montpeller.

“Moltes vegades, sense que es pugui veure Mallorca físicament, es poden observar els núvols que n’assenyalen la posició”

“Una altra de les causes per les quals la famosa tramuntana no permet veure Mallorca, més enllà del llarg recorregut que té pel mar, és perquè bufa més fort”, indica en Marc. “Quan el vent és molt intens, crea onades i aixeca les partícules de la superfície de la mar, aerosols marins i gotetes en suspensió. A partir de cert llindar, és pràcticament impossible veure Mallorca”, de la mateixa manera que la pols del Sàhara pot espessir i embromar l’atmosfera. Com més fort, doncs, bufi el vent sobre el mar —que no necessàriament ha de ser de component nord—, més afectada es veu la nitidesa de l’aire en les seves capes més superficials.

“A més”, diu en Marcos per la seva banda, “la tramuntana típicament provoca molta nuvolositat a les muntanyes quan arriba a Mallorca”. De la mateixa manera que amb l’arribada de fronts atlàntics els núvols descarreguen a la cara nord del Pirineu, amb l’arribada del vent septentrional els cúmuls proliferen a la serra de Tramuntana i s’arrapen al seu relleu. “Moltes vegades, sense que es pugui veure Mallorca físicament, es poden observar els núvols que n’assenyalen la posició”, explica en Marc.

Si bé la pol·lució de l’aire pot ser un element que n’empitjori la qualitat, no sempre és tan determinant com hom pot creure

Si bé abans hem dit que Mallorca també pot ser visible a les tardes des del Principat gràcies als factors lumínics, a l’albada, amb contrallum, és més fàcil per aquestes mateixes condicions. A més, però, meteorològicament la sortida del sol també és més idònia per albirar l’illa. “A la tarda hi ha molts més fenòmens microclimàtics a escala local que als matins. A les albades, els factors meteorològics a gran escala són dominants. En canvi, quan hi ha un escalfament diürn de la superfície de la terra, apareixen les brises i costa més predir amb exactitud si es podrà veure bé Mallorca”, assenyala en Marc.

L’últim factor atmosfèric que cal tenir en compte és la pol·lució de l’aire originada per l’activitat humana. Si bé pot ser un element que n’empitjori la qualitat, no sempre és tan determinant com hom pot creure. “De vegades he vist Mallorca en dies de contaminació urbana molt important. Si aquesta capa de brutícia està molt concentrada a cotes baixes, a Barcelona, com passa en situacions anticiclòniques molt potents, els albiraments poden ser nets per sobre de certa cota.”

Arribats a aquest punt, hem pogut conèixer les condicions que fan possible veure Mallorca des de Catalunya i el País Valencià, i a l’inrevés. No és necessari que es donin totes, i alhora; però amb tan sols alguna condició negativa, la resta de factors combinats se’n poden anar en orris. Tanmateix, si voleu veure Mallorca des de qualsevol punt del Principat, convé que us situeu a una altitud elevada, o bé que confieu en l’acció de la refracció, i que ho feu al final de la tardor i l’hivern, l’època de l’any en què l’atmosfera està més neta i en què el sol surt més a prop de la silueta de l’illa.

Amb tan sols alguna condició negativa, la resta de factors combinats se’n poden anar en orris

Millor a l’hivern i a l’albada, perquè el contorn de la serra de Tramuntana destaca a contrallum, encara que la llum del vespre també contrasta amb la silueta. Si els núvols alts tapen la llum solar, això també ho facilita. Perquè tot això sigui possible, és fonamental que hi hagi transparència atmosfèrica. Això ho faciliten els vents secs i càlids d’hivern, que experimenten l’efecte fogony en travessar la Península, normalment des de ponent, i que arrosseguen pocs aerosols marins del Mediterrani.

Una qüestió vocacional en un món petit però apassionat

La possibilitat de veure Mallorca des de Catalunya i a l’inrevés sembla haver estat per a molts un mite, un fet impossible, i per a uns pocs altres, una possibilitat viscuda. Tan lluny entre si que mai ha quedat clar si els dos territoris es veien l’un a l’altre. Tanmateix, tal com Marc Bret recull a Horitzons llunyans, aquest fet ha estat estudiat. El 1916, Eduard Fontseré i Gabriel Campo van començar a fer observacions metòdiques i rigoroses de Mallorca i de punts cardinals de Catalunya, que el 1920 van ser publicades en un breu i singular estudi científic que va servir per conèixer millor les característiques del cel del país i oferir avenços en el coneixement dels factors físics implicats en la transparència atmosfèrica.

En temps més recents, els albiraments no havien estat estudiats, i ells n’han estat pioners

El gener del 1954, un article de Juan Cañigueral publicat per la Revista Ibérica, un magazín de divulgació científica, va aportar informació molt interessant sobre les peculiaritats de les observacions de Mallorca i de Catalunya. Des de Barcelona, tal com van sistematitzar, en un any es va poder veure Mallorca en 21 ocasions, 11 de les quals a l’hivern.

En temps més recents, els albiraments no havien estat estudiats, i ells n’han estat pioners. Molts d’aquests coneixements que l’Alfons, en Marcos i, sobretot, en Marc han anat abassegant amb els anys han estat fruit de l’observació, de l’establiment de correlacions partint de l’empirisme i les nocions de meteorologia. Amb bagatges i interessos diferents, s’han retroalimentat entre ells i han anat creant un corpus de coneixement que mostren a través de les xarxes al petit món de persones interessades en aquestes curiositats.

A diferència de l’Alfons, meteoròleg, Marcos Molina i Marc Bret han après el que saben sobre meteorologia i física de manera autodidàctica. Un, des de la fotografia, i l’altre, des d’una curiositat extrema per la meteorologia i per saber què fa possible veure l’illa veïna i germana. En Marc hi va arribar per inquietud, però, en canvi, en Marcos, per casualitat, l’any 1998.

“Més enllà de la tècnica, cal comprendre com funcionen els ritmes de la llum, els cicles anuals de les estacions i la meteorologia, per fer les millors fotos”

“Vaig veure per primera vegada la Península des de Mallorca de manera totalment fortuïta. No tenia gaire clar què estava observant, però duia la càmera i un teleobjectiu de 200 mil·límetres i vaig poder fotografiar-ho”, explica. Més tard, després d’un temps arxivada, va revisar la foto i va començar a situar tot allò que hi veia, i es va adonar que si havia fet la fotografia des de 400 metres sobre el nivell del mar, des de 1.400 la perspectiva seria molt més rica. La seva passió pel muntanyisme i, sobretot, per fotografiar la bellesa dels paisatges el va esperonar a caçar més albiraments distants.

“Per mi la natura és la perfecció, allò sagrat que hem de mantenir i conservar a tot preu”

“Per mi la natura és la perfecció, allò sagrat que hem de mantenir i conservar a tot preu”, assegura. I per poder-la retratar en les millors condicions, com a fotògraf professional especialitzat en paisatges, va haver d’entrenar la seva condició física i esmolar els seus coneixements en meteorologia per fer previsions. Això li ha permès obtenir les instantànies més espectaculars i inèdites. “Més enllà de la tècnica, cal comprendre com funcionen els ritmes de la llum, els cicles anuals de les estacions i la meteorologia, per fer les millors fotos”, comenta.

Precisament, va ser en una de les expedicions que en Marcos feia per copsar els tons de llum més fotogènics a la serra de Tramuntana, el 28 de febrer del 2010, quan, també per casualitat, va descobrir “unes prominències que mai havia vist”. Eren les serralades catalanes, des de les del litoral i prelitoral fins al Pirineu —la més llunyana, a 307 quilòmetres. En Marcos va col·locar el teleobjectiu i va començar a disparar. A les cinc, a les sis, a quarts de nou i a quarts d’onze... Va deixar constància d’un dels albiraments de Catalunya des de les Balears més nítids que s’han fotografiat.​

“Si tens una vida normal, això ho fas una o dues vegades; si ets un fotògraf amb inquietuds i fascinació, però, això es converteix en un estil de vida que ningú comparteix amb tu. Ets un llop solitari”

A les fotos nocturnes d’aquell dia és possible reconèixer les llums de l’església del Tibidabo, de la Torre de Collserola o de la Casa Arnús, entre d’altres. A les instantànies diürnes, s’hi pot entreveure l’antena de comunicacions de Sant Jeroni, a Montserrat, o les torres d’alta tensió de les muntanyes d’Ordal, a banda de la serra del Cadí o la Muga, un cim de la Cerdanya que toca a Andorra. El nivell de detall és extraordinari, fruit de les bones condicions atmosfèriques d’aquell dia, que Molina va poder encertar gràcies a un olfacte meteorològic ensinistrat. Però el més determinant, sobretot, és l’esforç i el sacrifici que fa sovint en Marcos per aconseguir una bona foto: hores i hores d’ascensos sense companyia a cims isolats i tècnics, carregant molts quilos d’equip fotogràfic a l’esquena en hores intempestives, de vegades sense llum i amb temperatures gèlides.

“Si tens una vida normal, això ho fas una o dues vegades; si ets un fotògraf amb inquietuds i fascinació, però, això es converteix en un estil de vida que ningú comparteix amb tu. Ets un llop solitari”, reconeix. Tanmateix, la recompensa paga la pena. “Per mi hi ha un interès molt emocional en això, establir un contacte visual amb una terra amb què tinc un vincle molt important, Catalunya, des de casa meva. Soc un frustrat que s’ha hagut de quedar a Mallorca, però de jove sempre havia volgut sortir-ne per trobar un futur a Barcelona i estudiar-hi fotografia o art. Llavors, quan puc observar Catalunya des d’aquí, veig que no és tan lluny, que no tenim ni idea de la distància real que ens separa. Som molt més a prop del que es pensa la gent.”

Des de l’Alta Cerdanya, en Marc va fer les fotografies als Alps que li van permetre aconseguir el rècord Guinness per la fotografia de distància més llunyana

Marc Bret no és fotògraf professional, però comparteix amb en Marcos un modus vivendi semblant, que li permet dedicar molt temps a la fotografia a distància. Habitualment, veu Mallorca des de Collserola, encara que també ho ha fet des de la Mola, el turó de l’Home, el Puigmal, el Puigllançada (al Prepirineu berguedà), el Montmalús (a Andorra) o el mont Caro. Des dels pics Carlit i Finestrelles, a l’Alta Cerdanya, va fer les fotografies als Alps que li van permetre aconseguir el rècord Guinness. Els objectius no són tan sols Mallorca. També han estat, a més dels Alps, el Penyagolosa, l’illa d’Eivissa o els Columbrets.

“No és només el fet de veure Mallorca, sinó també entendre’n el perquè”

El que mou en Marc a fer tot això, igual que Marcos Molina, és l’aspecte sentimental d’aquests albiraments, però diu que s’emociona més per l’aspecte meteorològic que permet que ell o algú altre aconsegueixi distingir siluetes llunyanes. “No és només el fet de veure Mallorca, sinó també entendre’n el perquè. Encara que sigui una paradoxa, m’agrada quan no puc veure l’illa i no encerto en les meves prediccions, perquè em pregunto en què he fallat o què no he tingut prou en compte”, destaca.

Els albiraments també tenen un vessant pedagògic. Per això, en Marc reivindica que la seva intenció també és sensibilitzar la gent perquè tingui cura de l’atmosfera

La recerca i l’aprenentatge sobre els albiraments llunyans i les condicions que els permeten, un camp força inexplorat dins del món de la meteorologia, és el que més motiva en Marc. El que li agrada, diu, “és fotografiar el que la meteorologia i la geografia et permeten veure empíricament”. I, tot aplicant aquests coneixements que ha anat adquirint i treballant, ha arribat a veure cims distants que mai ningú ha assolit. I això, reconeix, l’emociona molt, també quan ho aconsegueix algú altre.

Però la fotografia no és l’objectiu en si mateix; és un “instrument merament documental”, però que permet aportar coneixement i desfer falses creences sobre la qüestió. Els albiraments també tenen un vessant pedagògic. Per això, reivindica que la seva intenció també és sensibilitzar la gent perquè tingui cura de l’atmosfera. “Si l’embrutem”, diu, “no veurem Mallorca gaires vegades, o cada cop menys. No importa només cuidar l’aire per poder respirar sa, sinó també per poder gaudir de paisatges que de tant en tant es donen i que són un tresor”.

L’Alfons té una relació més accidental amb els albiraments. Des del 2002, fa dues de les tres observacions meteorològiques diàries de l’Observatori Fabra i, a diferència d’en Marc, tal com explica, ell es despreocupa de la previsió. La seva tasca és observacional. Malgrat tot, sap intuir-ne les possibilitats, i sap que, si es pot veure, la veurà. No la busca; se la troba a trenc d’alba. Però encara que no hi aprofundeix gaire perquè no és tan important com la pluja o la temperatura per analitzar, en perspectiva, les sèries climàtiques, cada cop que l’illa és visible ho anota com una variable observacional més.

En Marc i l’Alfons se solen enviar missatges als matins per intercanviar impressions. Fins i tot tenen una escala del zero al deu amb què valoren la qualitat amb què es pot copsar l’illa amb precisió

“Ara, d’uns anys ençà, estem molt sensibilitzats amb això i ho apuntem als registres a la mínima”, reconeix, ja que anys enrere no era així. Tot i això, assenyala que es pot albirar Mallorca entre 25 i 40 dies cada any, incloent-hi aquells “en què t’hi has de deixar les diòptries”. Aquesta novetat i compromís, en part, té relació amb l’amistat que ell i en Marc han forjat a través dels albiraments de Mallorca. Se solen enviar missatges als matins per intercanviar impressions. Fins i tot tenen una escala del zero al deu amb què valoren la qualitat amb què es pot copsar l’illa amb precisió. “En Marc de vegades entra en dècimes i tot!”, explica entre rialles.

“Amb en Marc parlem de Mallorca com si fos la nostra amiga. L’hem acabat humanitzant”

L’Alfons recorda amb claredat el primer dia que va veure Mallorca, quan feia poc temps que havia començat a treballar a l’Observatori Fabra. “Es veia l’illa molt clara i pensava que estava veient una cosa excepcional, molt poc freqüent. Em vaig posar molt nerviós i vaig començar a fer fotos com si fos l’última oportunitat que en tingués. No tenia l’experiència que tinc ara.” Amb el temps, s’hi ha acostumat i la busca, però no sent el mateix romanticisme que en Marc i en Marcos. “Sí que és cert”, diu, “que amb en Marc parlem de Mallorca com si fos la nostra amiga. L’hem acabat humanitzant”.

En Marc recorda que la seva relació amb la fotografia de distància va créixer, als inicis, en paral·lel amb la motivació mútua que va trobar amb l’Alfons. I hi van influir, diu, unes fotografies que havia fet en Marcos des de Mallorca, en què es veia el Pirineu. Això els va empènyer a fer més fotos, i a partir d’aquí es van conèixer i van posar en comú la passió i l’admiració, també, mútues. Inclús, el treball conjunt: en Marc ha estudiat fotografies d’en Marcos analitzant-hi amb detall tot allò que s’hi veu, des de les llums més aparentment insignificants de Barcelona fins a edificis i cims concrets.

“Pujava amb el meu pare aquí al Tibidabo i hi havia uns cartells que indicaven la direcció cap on es trobava l’illa, però jo mirava i mirava i mai no veia res”

Així com Alfons Puertas, Robert Ramos (Barcelona, 1958), fotògraf professional i periodista, també es va trobar l’illa. I, com en Marc, havia sentit dir que “els dies clars” es podia albirar Mallorca. “Pujava amb el meu pare aquí al Tibidabo i hi havia uns cartells que indicaven la direcció cap on es trobava l’illa, però jo mirava i mirava i mai no veia res. Pensava que era una llegenda urbana”, comenta. Fins fa deu anys i escaig. Tothom recorda la seva primera Mallorca. “Un dia de novembre del 2013, a la tarda, tornava cap a Sant Cugat amb moto per la Rabassada. Per casualitat, des de la carretera, vaig veure la silueta de la serra de Tramuntana. Vaig aturar-me a un mirador, vaig treure la càmera, vaig fer una foto i la vaig publicar a Twitter.”

La seva instantània es va viralitzar, va aparèixer en alguns mitjans de comunicació i va servir per desmitificar —i popularitzar— els albiraments de l’illa a les xarxes: veure Mallorca des de Barcelona era possible. I hi havia un petit grup de persones que l’observaven i n’estudiaven les possibilitats i les condicions òptimes i necessàries. Alfons Puertas, amb les seves fotografies des de l’Observatori a l’albada i amb més d’11.000 seguidors a Twitter, ha estat, segurament, qui més ha contribuït a divulgar “les Mallorques” a través d’aquesta xarxa i de manera més multitudinària. I en Marc posa el seny en la rauxa dels albiraments.

Per a qui s’ho troba, sigui com sigui, veure Mallorca, els Pirineus o qualsevol altra terra llunyana és un plaer visual únic que es desitja repetible

Per a qui s’ho troba, tant en una fotografia de Twitter, com en la previsió del temps a la televisió com, sobretot, amb els propis ulls, veure Mallorca, els Pirineus o qualsevol altra terra llunyana és un plaer visual únic que es desitja repetible. A això, s’hi afegeixen experiències, vincles i vocacions personals i compartits. Cadascú a la seva manera, entre tots, els fotògrafs de distància s’uneixen i ens uneixen des d’aquesta mateixa distància, ens desperten l’interès i construeixen, alhora, un corpus de coneixement i una comunitat de persones que han contribuït a redescobrir una illa que a finals de segle passat es creia inabastable vista a ull nu.