La meticulositat d’un moble fet al mil·límetre
Fernando Setién és especialista en objectes petits. Armat amb el seu pols ferm i una generosa dosi de paciència, aquest artesà es dedica a crear mobles a escala 1:12 a mà. Peces que ocupen mil·límetres i que, en la seva mínima superfície, carreguen la meticulositat que defineix l’autor. Des del seu taller ubicat en una nau industrial de l’Hospitalet de Llobregat, aquest miniaturista és l’únic a Europa que fa mobles contemporanis diminuts d’alta gamma. És el que el distingeix dins del sector, la particularitat dins la unicitat de dedicar-se a fer miniatures. “El que abunda és moble clàssic, moble barroc, moble victorià”, explica, assegurant que el reduït cercle d’aficionats a aquestes rareses continuen preferint allò que és més clàssic. Ell, però, a poc a poc, amb una aposta ferma i decidida, ha aconseguit fer-s’hi un lloc.
Tant és així que, després de sis anys de dedicació completa, la institució estendard d’aquest sector ha posat l’ull en la seva fotogènica feina: Setién pot presumir de tenir peces seves exposades al Museu Nacional de la Joguina i la Miniatura de Kansas, als Estats Units. És la meca del miniaturista, el temple que resguarda la col·lecció més important del món de miniatures, i ell hi és amb una vitrina sencera. Tant pot fer dissenys propis com rèpliques de mobles icònics de l’interiorisme contemporani: a l’estoc que té al taller, hi podem reconèixer, per exemple, una cadira Thonet dels anys cinquanta, una butaca del dissenyador danès Finn Juhl, una taula de ràdio del finlandès Alvar Aalto o, fins i tot, el banc doble que Antoni Gaudí va fer per a la Casa Batlló.
Més enllà del museu, les peces de Setién també tenen altres destinacions: bé poden omplir de vida una casa de nines per a adults, una afició reservada a un reduït i curiós cercle social amb butxaques acabalades, o bé simplement poden ser un element de decoració. “Jo he procurat diversificar i fer que la peça pugui estar dins d’una col·lecció, més enllà d’una casa de nines, que pugui estar en un prestatge com a adorn”, explica. Però no és l’habitual entre la seva clientela regular: el perfil, descriu somrient l’artesà, és “una senyora anglesa, amb diners, d’entre seixanta i vuitanta anys. Velletes amb la rebequeta rosa i els cabells blancs, que t’expliquen la seva vida”.
El Fernando treballa sobretot amb fustes nobles, restant fidel a la qualitat de la versió original de les reproduccions que crea. El procés no dista gaire del que seguiria un ebenista a escala natural: un cop té la idea clara, la plasma sobre un plànol, i en treu les vistes i les mides, que mai superen els centímetres. Dit i fet, només queda el repte de transformar els finíssims retalls en peces cuidades fins a l’últim detall. Les seves mans, coneixedores de la fusta, donen una altra vida a materials principalment reciclats, amb els quals fa l’especejament de les peces, el tall, l’acoblament i l’envernissament. El resultat és ben bé art, i del més precís. No hi sobra ni hi falta res, i l’escrupolositat, marca de la casa, és aclaparadora.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Jordi Borràs Abelló
Cap de fotografia
Comentaris
No hi ha cap comentari
Envia un comentari