“Ja mentre pujava l’escala vaig sentir els crits dels que m’esperaven: «¡Ya viene!», i tot de corredisses. Quan vaig entrar a l’aula, vaig empal·lidir; aquella sala immensa bullia en una mena de guirigall indescriptible.” Corre l’any 1970, en el primer dia de classe d’Enric Larreula com a mestre de català a l’escola parroquial de nens del Bon Pastor a Barcelona.

A l’aula hi ha vuitanta nois. “Vaig intentar imposar una mica d’ordre i silenci: «Bé, ara calleu i escolteu-me una mica». Tot inútil, no m’havien sentit ni els de la primera fila.” Potser si els escrivia alguna cosa..., va pensar. “I com que no sabia què escriure vaig començar a traçar una línia horitzontal i sinuosa de cap a cap de la pissarra. Només intentava guanyar temps i pensar... Hauria de fer alguna cosa que no s’esperessin, que els desarmés... Tot d’una em va venir una idea: aquella línia llarga podria representar la línia de l’horitzó de... Ràpidament em vaig fer una composició mental de l’espai i la situació: els dibuixaria una escena de l’Oest americà, que les pel·lícules de cowboys de l’època havien posat de moda. Aleshores vaig dibuixar les muntanyes erosionades característiques d’aquells deserts americans. Per aquí vindria la diligència de la Wells Fargo, per aquí arribarien els guerrers de la gran nació sioux. Uns atacarien, els altres es defensarien... El dibuixant d’historietes d’aventures que havia estat anys enrere va renéixer amb força dintre meu”, relata per a LA MIRA.

“Les hores de tensió que aquells xicotets havien acumulat amb tantes hores de classe i disciplina, i que havien començat a descarregar en mi com a culpable per fer-los estar una hora més a l’escola, ara havien trobat una excel·lent vàlvula d’escapament en una escena de lluita i aventures”

El mestre guixa la pissarra, dibuixa, recrea un petit món fantàstic i d’imaginació per als nois: “Escenes i moviments que havia dibuixat centenars de vegades em sortien ara ràpids i segurs. Notava els ulls de tots els alumnes clavats en mi... I ells, davant d’aquell espectacle tan inesperat i desconcertant, van anar callant. La pissarra ja no era la pissarra, ara era una finestra oberta al desert d’Arizona, i a la lluita de dues civilitzacions”. I així, “les hores de tensió que aquells xicotets havien acumulat amb tantes hores de classe i disciplina, i que havien començat a descarregar en mi com a culpable per fer-los estar una hora més a l’escola, ara havien trobat una excel·lent vàlvula d’escapament en una escena de lluita i aventures”, explica.

“A partir d’aquell fet la meva relació amb els nois havia canviat completament: ja no era el seu «enemic»; era el qui sabia dibuixar més de tots, i no triangles ni figures geomètriques avorridíssimes, sinó aventures de debò… I el qui els explicava coses interessants, i que fins i tot els ensenyava com s’escrivien”

El primer any les classes es fan per als dos cursos dels més grans, de manera experimental, i fora de l’horari escolar, a partir de les cinc de la tarda. “«Maestro… ¿Se tiene que copiar?» Ni se m’havia acudit, però em va semblar que era una bona manera de mantenir-los ocupats. «Si voleu copiar-ho a la llibreta ho podeu fer.» No hi va haver cap problema, tothom ho va entendre de seguida. I, entusiasmats, es van posar a la feina. Jo passava per les taules orientant, comentant, animant, i explicant-los coses dels indis i de la seva lluita per protegir el seu territori. Tothom m’escoltava i m’entenia. Quan, al cap de tres dies, vaig tornar a entrar a aquella aula, encara hi havia l’assalt a la diligència a la pissarra. Tota la classe s’havia oposat que el seu mestre l’esborrés. El vaig esborrar jo. A partir d’aquell fet la meva relació amb els nois havia canviat completament: ja no era el seu «enemic»; era el qui sabia dibuixar més de tots, i no triangles ni figures geomètriques avorridíssimes, sinó aventures de debò… I el qui els explicava coses interessants, i que fins i tot els ensenyava com s’escrivien.”

Larreula forma part d’una xarxa de mestres en moviment, que treballa per la presència del català a l’escola des de la convicció i amb la determinació que el canvi és possible. Són temps de lluita, però també d’esperança. “Si bé a mitjans dels anys seixanta aquest contacte es produïa de forma pràcticament testimonial en un reduït nombre d’escoles, en hores lectives o fora d’horari escolar, o a través de classes fetes en biblioteques o parròquies o entitats culturals, durant la dècada dels setanta ja van arribar a constituir una relativament nombrosa xarxa de professors de català que tenien una incidència variable, difícilment avaluable, però real, en milers de criatures”, de Barcelona i rodalia, però també en altres comarques catalanes, a través de l’acció de les delegacions territorials d’Òmnium. Ho documenta el mateix Larreula en el llibre La llengua dibuixada.

“La introducció del català a l’escola és un fet molt incipient i molt sovint els cursos tenen la característica de ser una activitat complementària de l’activitat escolar”

El 1969, dos anys després de l’autorització legal d’Òmnium Cultural com a associació civil, es crea, dins d’Òmnium, la Delegació d’Ensenyament Català (DEC). Com explica el pedagog Joaquim Arenas en el llibre Òmnium Cultural: 1961-1986, aquesta delegació “suplirà les deficiències, si bé parcialment, d’una estructura educativa que no considerava la llengua catalana de rang acadèmic”. La DEC organitza cursos de català en escoles i entitats. Però “la introducció del català a l’escola és un fet molt incipient i molt sovint els cursos tenen la característica de ser una activitat complementària de l’activitat escolar”.

Es crea una borsa de professors de català. “Quan una escola o entitat demanava un professor, la DEC li’n proporcionava un, després de comprovar-ne la disponibilitat horària. «Interessa per damunt de tot la presència del català a l’escola», deia Joan Triadú”, recull Joaquim Arenas en la monografia Joan Triadú i Font: sessió en memòria, editada per l’Institut d’Estudis Catalans. La DEC d’Òmnium finança les classes dels mestres titulats per la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC).

El juliol de 1970, Joan Triadú indica al Butlletí Interior dels Seminaris d’Ensenyament de Català que als darrers exàmens convocats per la JAEC s’hi han presentat 159 aspirants. Aquell any, la Junta, integrada per Josep Maria de Casacuberta, Ramon Aramon i Serra, Josep Miracle, Eduard Artells i el mateix Joan Triadú, convoca exàmens a Barcelona, Vic, Manresa, Girona, Lleida i Reus. Dels 159 examinats, 126 són de grau elemental, dels quals 52 obtenen la qualificació suficient per integrar-se al cos de professorat. En el cas de grau mitjà, n’aproven 20 i en suspenen 13.

“El paper de la DEC va ser fonamental. Primer perquè va donar una imatge de rigor i que hi havia una altra manera d’entendre l’escola i el món. També cal recordar que van ser molt importants les escoles d’estiu que va ressuscitar Rosa Sensat”

El nombre de professors titulats per la JAEC després de les tres convocatòries d’exàmens de 1970 arriba a 529, dels quals 314 són socis de la DEC, segons el Butlletí Interior Informatiu d’Òmnium Cultural d’octubre de 1970. La pedagoga i inspectora d’educació Margarida Muset, directora del Servei d’Ensenyament del Català entre 1980 i 1984, comenta a LA MIRA que, en tot aquest procés, “el paper de la DEC va ser fonamental. Primer perquè va donar una imatge de rigor i que hi havia una altra manera d’entendre l’escola i el món. També cal recordar que van ser molt importants les escoles d’estiu que va ressuscitar Rosa Sensat. De fet, les escoles d’estiu són un producte de la Generalitat republicana i s’havien suspès, lògicament, amb el franquisme. Tot això eren iniciatives que anaven sumant”.

El pla experimental de Santa Coloma

“Les classes organitzades a Santa Coloma per la Diputació a la seva Biblioteca Valls i Taberner feia ja alguns cursos que resultaven insuficients. No hi havia cabuda per a la quantitat de nois, de noies i de gent gran que venia a matricular-se”

L’any 1969 Maria Lluïsa Corominas, professora de català, ofereix a Joaquim Arenas de començar a fer classes nocturnes a la Biblioteca Valls i Taberner de Santa Coloma de Gramenet, organitzades per la Diputació de Barcelona, que des de 1967 promou cursos de llengua catalana. En aquell temps, Arenas exerceix de mestre a l’escola Sant Gregori de Barcelona.

“Les classes organitzades a Santa Coloma per la Diputació a la seva Biblioteca Valls i Taberner feia ja alguns cursos que resultaven insuficients. No hi havia cabuda per a la quantitat de nois, de noies i de gent gran que venia a matricular-se. El curs passat, concretament, molts interessats a aprendre català es van trobar sense classe”, informa el Butlletí Interior dels Seminaris d’Ensenyament de Català d’Òmnium Cultural el febrer de 1973. Per això, convençuts que el català ha de tenir presència ja no només a la biblioteca, “sinó de manera generalitzada a les escoles de Santa Coloma”, preparen un pla de treball per a la ciutat, que presenten al secretari tècnic d’Òmnium, Joan Triadú. Ho explica a LA MIRA Joaquim Arenas.

“Els canvis plantejats, quant a la regulació de les classes de català que proposàvem, era evident que no oferien el desideràtum, però sí que ho vèiem com un pas endavant per formalitzar les necessitats de l’ensenyament de la llengua, encara en plena clandestinitat”

“Els canvis plantejats, quant a la regulació de les classes de català que proposàvem, era evident que no oferien el desideràtum, però sí que ho vèiem com un pas endavant per formalitzar les necessitats de l’ensenyament de la llengua, encara en plena clandestinitat. Per a Lluïsa Corominas i per a mi mateix, la temença que el nostre pla no fos acceptat per Joan Triadú era gran, fins al punt que nosaltres mateixos consideràvem atrevit fer-ne la presentació al secretari tècnic d’Òmnium”, revela Arenas a Joan Triadú i Font: sessió en memòria.

“En Triadú va dir: «Home, això és un canvi molt radical… M’agrada molt el que heu pensat, però no sé si la Junta ho acceptarà…». Doncs la Junta d’Òmnium ho va acceptar, tot i que li suposava un esforç titànic”

Aquest pla ofereix a escoles públiques i privades dues hores gratuïtes de català a la setmana per a tots els alumnes de cada classe, a càrrec de mestres de català titulats per la JAEC. “En Triadú va dir: «Home, això és un canvi molt radical… M’agrada molt el que heu pensat, però no sé si la Junta ho acceptarà…». Doncs la Junta d’Òmnium ho va acceptar, tot i que li suposava un esforç titànic”, valora Arenas per a LA MIRA.

“Veient la bona disposició dels pares dels nois, quasi tots immigrats, perquè els seus fills aprenguessin català, vam posar fil a l’agulla, i amb l’estimable col·laboració del Departament de Cultura de l’Ajuntament iniciàrem la visita als directors d’escola. En tots els casos vam ser molt ben rebuts”

Santa Coloma de Gramenet és la primera població que introdueix dues hores de llengua catalana a l’escola, dins de l’horari lectiu, l’octubre de 1972. Com detalla el Butlletí Interior dels Seminaris d’Ensenyament de Català, “veient la bona disposició dels pares dels nois, quasi tots immigrats, perquè els seus fills aprenguessin català, vam posar fil a l’agulla, i amb l’estimable col·laboració del Departament de Cultura de l’Ajuntament iniciàrem la visita als directors d’escola. En tots els casos vam ser molt ben rebuts”. Arenas confirma que “els directors van ser bastant receptius”. “No s’hi van apuntar totes les escoles de Santa Coloma, però algunes sí, amb la qual cosa Santa Coloma va ser la primera població en la qual l’Ajuntament va tenir un paper participatiu en l’aprenentatge del català amb dues hores dins de l’horari escolar”, afegeix Enric Larreula.

“Si les classes de Llengua Catalana tenen una acceptació important és just fer constar que, ultra l’interès dels mateixos escolars, familiars i senyors directors d’escoles, hi ha el treball conscient i les ganes de fer-ho de debò per part de tots els professors”

I “si les classes de Llengua Catalana tenen una acceptació important és just fer constar que, ultra l’interès dels mateixos escolars, familiars i senyors directors d’escoles, hi ha el treball conscient i les ganes de fer-ho de debò per part de tots els professors”, esmenta el Butlletí Interior dels Seminaris d’Ensenyament de Català. De seguida, “es cercaren professors idonis per a acomplir una feina de conjunt a Santa Coloma”. Durant el curs 1972-1973, 4.500 escolars de Santa Coloma reben dues hores de català a la setmana.

“Com ho vam fer, per trobar professors? Vam reunir els professors de la Delegació d’Ensenyament Català amb el títol de la JAEC al Palau Dalmases i vam dir: «Mireu, proposem un nou pla, que és que es facin dues hores obligatòries a la setmana per a tots els nens de la classe»”

“Després, aquesta normalitat es va traslladar a Sants, a la Barceloneta, a les Corts, a tots els districtes de Barcelona, a les delegacions territorials d’Òmnium; a tot arreu es va fer”, desenvolupa Arenas per a LA MIRA. “Com ho vam fer, per trobar professors? Vam reunir els professors de la Delegació d’Ensenyament Català amb el títol de la JAEC al Palau Dalmases, i vam dir: «Mireu, proposem un nou pla, que és que es facin dues hores obligatòries a la setmana per a tots els nens de la classe. I, també, que els professors tinguin un sou fix. I, després, que hi haurà un seminari permanent de formació cada quinze dies»”, exposa.

L’abril de 1973, Arenas presideix la reunió, convocada per Triadú, amb més de 200 professors de català de la DEC. L’objectiu és fer extensiu el pla d’organització de classes de Santa Coloma a altres poblacions catalanes. Ben aviat, la DEC emprèn campanyes en els àmbits local i comarcal i es designen coordinadors comarcals, que, a través de les delegacions comarcals d’Òmnium, tenen com a missió contractar el professorat i organitzar les classes de català, sota la coordinació general de Joaquim Arenas.

“Era una militància d’intentar aconseguir que el català entrés a les escoles. En aquella època, guanyàvem perquè el català anava avançant. Cada vegada que aconseguies una escola que acceptava fer hores de català era un èxit: més nens sentien aquesta llengua, s’hi veien familiaritzats”

“A partir d’aquell moment, a Òmnium ens vam anar organitzant i ja no només era fer classe, sinó que era fer un equip per anar aconseguint noves hores de català en altres escoles. Vam partir Barcelona en quatre trossos i les comarques en altres trossos, i jo tenia una zona assignada. I era anar a visitar el director, escola per escola, dir-los que els podíem oferir dues hores de català per a cada grup, gratuït, no havien de pagar res. Va ser una militància d’intentar aconseguir que el català entrés a les escoles. En aquella època, guanyàvem perquè el català anava avançant. Cada vegada que aconseguies una escola que acceptava fer hores de català era un èxit: més nens sentien aquesta llengua, s’hi veien familiaritzats”, remarca a LA MIRA Enric Larreula.

Durant el curs 1972-1973, 10.000 alumnes reben classes de català a l’escola i als instituts de batxillerat i de formació professional. Les xifres es dupliquen el curs següent, amb 20.400 alumnes, i se’n xifren 66.396 per al curs 1974-1975.

Segons Arenas, el 1970 s’inicia “un període de presència tolerada de la llengua catalana en l’àmbit educatiu”. L’article 1.3 de la Llei general d’educació de l’any 1970 parla de “la incorporación de las peculiaridades regionales” i “del cultivo de las lenguas nativas”. Més tard, el Decret 1433/1975, de 30 de maig, regula la incorporació de les llengües natives, com a matèria voluntària, als programes dels centres d’educació preescolar i d’educació general bàsica.

“El que em costà fou de parlar català durant tota la classe; al principi parlava en castellà però em vaig adonar que, malgrat algunes protestes inicials, en català m’entenien prou bé. Ara hi insisteixo molt parlant força estones en català”

Són molts els mestres que entomen el compromís de l’ensenyament de la llengua en aquells anys. De la seva vivència com a docent al Camp de la Bota de Barcelona, en parla el mestre Josep Corominas al Butlletí Interior dels Seminaris d’Ensenyament de Català de març de 1973: “Per raons d’eficàcia immediata i —també cal dir-ho— per facilitar la disciplina em semblà que era bo de començar per ensenyar el vocabulari dels objectes més significatius dins del seu món. Vaig policopiar les lliçons del Català audiovisual, i així ells, al mateix temps que pintaven els dibuixos, escrivien i repetien els noms dels objectes”.

“La novetat del primer dia feu que els mots que van aprendre els recordessin molt, però com més en férem d’altres més difícil els era de recordar-los. El que em costà fou de parlar català durant tota la classe; al principi parlava en castellà però em vaig adonar que, malgrat algunes protestes inicials, en català m’entenien prou bé. Ara hi insisteixo molt parlant força estones en català, sobretot amb els més menuts —1r curs d’ensenyament bàsic— i amb els més grans; això sí, molt a poc a poc i repetint els cops que calgui el que dic. Això m’ha permès de passar de la paraula a la frase, repetint frases senzilles amb paraules que ja coneixen.” Dibuixar historietes amb els de segon, tercer i quart de bàsic també agrada molt als alumnes: “Això ajuda molt a encetar una conversa escrita que després serà parlada. La cançó és, també, un bon mètode: per exemple, «El Jan petit quan balla» és una bona cançó per ensenyar els noms de les diferents parts del cos humà i fins i tot els noms de més coses, pel que té de repetitiu”.

Els mestres de català de l’Hospitalet de Llobregat celebren que “per primera vegada s’ha anat a l’arrel del problema envers els escolars de la ciutat”

El 1973, els mestres de català de l’Hospitalet de Llobregat celebren que “per primera vegada s’ha anat a l’arrel del problema envers els escolars de la ciutat”. Un gran nombre de centres docents oficials i privats accepten l’oferiment d’Òmnium Cultural d’organitzar cursos de català. “En aquests moments són uns 4.000 alumnes els qui s’hi han matriculat, una bona part com a assignatura no obligatòria i fora de l’horari estrictament escolar, però malgrat això continuen endavant. Ara que el curs ja s’acaba es pot dir que el balanç és totalment positiu, i que tant els alumnes com els professors d’aquestes escoles es troben disposats a continuar el curs vinent, i tot fa suposar que seran molts més els cursos que s’organitzaran el curs que ve. El primer pas ja ha estat donat.” Ho corrobora Ramon Font al Butlletí Interior dels Seminaris d’Ensenyament de Català de maig de 1973. “No voldria fer una exposició triomfalista de la situació de l’ensenyament del català a l’Hospitalet. El que he exposat és un fet avalat per unes xifres. Un fet que es dona en altres conglomerats de població del cinturó de Barcelona”, precisa.

“És evident, tot i que cada nou curs Òmnium augmenta el seu pressupost destinat a l’ensenyament del català, que una entitat privada no es pot pas fer càrrec econòmicament de les classes arreu del país”

El curs 1973-1974 es posa en marxa la campanya “Català a l’escola el curs que ve”, a Cornellà de Llobregat. “En aquesta ciutat, des de fa dos anys, l’Ajuntament patrocina classes de català fora de l’horari escolar. Enguany se’n donen a quatre escoles nacionals. L’assistència és voluntària, uns 500 alumnes, la majoria de parla castellana. I si no se n’hi ha fetes més no ha estat per falta d’interès, sinó de subvencions.” És la realitat que constata Jordi Vinyes al setmanari Presència el 6 de juliol de 1974. El grup de professors que les ha impartides, entre els quals el mateix Vinyes, envien una carta al conseller de Cultura de Cornellà, Joan Seijo, per demanar-li que l’Ajuntament subvencioni classes de català dues hores a la setmana, per a tots els alumnes de segona etapa d’educació general bàsica de les escoles nacionals el curs següent. Després de la campanya, 3.300 escolars reben classes de català aquell curs, superant les reticències inicials de l’Ajuntament i l’oposició de l’inspector de zona a autoritzar la introducció de classes dins l’horari escolar.

Com diu Jordi Vinyes, “és evident, tot i que cada nou curs Òmnium augmenta el seu pressupost destinat a l’ensenyament del català, que una entitat privada no es pot pas fer càrrec econòmicament de les classes arreu del país”. Per això, Òmnium finança les classes a partir dels propis recursos i, també, de les aportacions d’ajuntaments i altres entitats.

“Òmnium és una entitat que té socis, però és impossible mantenir tota aquesta estructura, que seria un minidepartament d’educació, per entendre’ns”

“L’Òmnium no pot pagar tant professorat. Aleshores, a través de les delegacions de cada ciutat, demanen diners als ajuntaments per pagar les classes de català. Òmnium és una entitat que té socis, però és impossible mantenir tota aquesta estructura, que seria un minidepartament d’educació, per entendre’ns”, expressa a LA MIRA la mestra Carme Alcoverro, la qual fou membre de l’Equip Pedagògic de la DEC, que assessorava els mestres i elaborava materials didàctics per ensenyar el català, del qual formaven part Joaquim Arenas, Ernest Sabater, Josep Pasqual, Ramon Pinyol i Enric Larreula.

“Jo començo a fer classes de català a la Zona Franca, a Can Clos, perquè teníem nens de parla castellana; començo a fer classes de català quan encara no era obligatori, quan encara no s’havia guanyat l’obligatorietat, i alhora soc de l’equip pedagògic de la DEC. I què vol dir? Que nosaltres tenim una revista, que és el Butlletí Interior dels Seminaris d’Ensenyament de Català, que era una continuació d’uns fulls ciclostilats d’aquella antiga JAEC, que s’enviaven als professors; el butlletí aquell en què hi ha, per una banda, informació de llengua, però en què ja comença a haver-hi i es comencen a publicar experiències didàctiques. I això és el que més tard serà la revista Escola Catalana, que primer dirigirà l’Ernest Sabater, i que després dirigiré jo durant molts anys”, observa Alcoverro.

I així, “la DEC en aquell moment té, per una banda, les classes de català. I, per altra banda, ja comença a fabricar material didàctic, ja hi ha publicacions”. Per exemple, “ja se’ns demana de part de la delegació del Ministeri a Barcelona que fem unes orientacions i, juntament amb l’Enric Larreula, l’any 1976 ja publiquem les Orientacions per a l’ensenyament de la llengua catalana a E.G.B., que recollim de l’experiència”, i “que es va vendre moltíssim. Això ho publiquem a l’editorial Proa, que hi havia una col·lecció que es deia «Baldiri Reixach», que coordinàvem a la DEC. I, a més, doncs ja en parlem als diaris: teníem una pàgina a El Correo Catalán, i després a l’Avui... Tot des de la DEC... És a dir, que hi ha tot un procés que va creixent”, constata.

“Dintre de la delegació d’aquí, del Ministeri, ja hi havia alguns inspectors que estaven pel català i que van batallar molt també; és a dir, que batallant des de dintre es va aconseguir també —insisteixo, quan ja en Franco era mort— que es pogués fer l’obligatorietat d’aquestes dues hores setmanals”

“Pensa que nosaltres sobretot comencem a través d’escoles públiques, en què la majoria dels nens eren de parla castellana, això era molt important. I gràcies a tot aquest treball previ s’aconsegueix que el català sigui obligatori dues hores setmanals dins de l’horari lectiu. Vull dir que el que és molt important d’això és que dintre de la delegació d’aquí, del Ministeri, ja hi havia alguns inspectors que estaven pel català i que van batallar molt també; és a dir, que batallant des de dintre es va aconseguir també —insisteixo, quan ja en Franco era mort— que es pogués fer l’obligatorietat d’aquestes dues hores setmanals”, adverteix.

“Hi ha un regidor de l’Ajuntament de Barcelona, en Jacint Soler Padró, amb qui vam anar a parlar, que proposa finançar les classes de català. I aleshores s’hi oposen divuit regidors, els divuit del no”

El 4 de març de 1975, “hi ha un fet molt sonat”, rememora Alcoverro, “que és que hi ha un regidor de l’Ajuntament de Barcelona, en Jacint Soler Padró, amb qui vam anar a parlar, que proposa finançar les classes de català. I aleshores s’hi oposen divuit regidors, els divuit del no”. En la votació del ple municipal, Soler Padró aconsegueix només vuit vots a favor d’incloure una partida de cinquanta milions de pessetes per ensenyar el català a les escoles. “Llavors es fa una campanya increïble a tots els diaris, i reculen. I el 1976-1977 ja subvencionen les classes del català a l’Ajuntament de Barcelona. I això, a poc a poc, tots els altres ajuntaments ho van fer.” Després d’una flamejant campanya en què més d’un centenar d’entitats catalanes demanen la dimissió dels divuit regidors, amb intervenció del governador civil de Barcelona, el ple s’anul·la, i l’alcalde Enric Masó aprova per decret una partida de 47 milions dedicada a la promoció i el foment de la llengua i la cultura catalanes.

“Falten mestres de català!”

“La professora de català Carme Garsaball em va dir un dia: «Falten mestres de català!». Em va animar a fer de mestra de català. Era el curs 1973-1974; em vaig examinar i, ja amb el títol de professora de català, em vaig incorporar a l’escola pública. Carme Garsaball, secretària de la DEC, distribuïa les classes als professors de català. Em va assignar unes classes que faltava cobrir a l’escola de monges de la Divina Pastora, de Sants”, narra per a LA MIRA Teresa Clota. “A final de curs vàrem fer una exposició al Centre Comarcal Lleidatà, a la plaça de la Universitat, dels treballs fets a les dues classes de català de nenes de dotze anys. El dia de la inauguració va venir la monja tutora d’aquestes alumnes juntament amb els pares. La hi vàrem tenir quinze dies i va ser molt visitada”, evoca.

“Òmnium Cultural anava a visitar els ajuntaments i els animava que paguessin classes de català a l’escola. A l’Ajuntament de Sant Joan Despí no tenien fe que la gent volgués aprendre el català i varen dir que farien una prova i que s’obriria una inscripció per als qui hi volguessin assistir”

Clota fa classes en una escola privada de Badalona, i a l’escola Sant Ildefons, de Cornellà. El curs 1974-1975 supleix una professora de català a l’escola de monges Santa Teresa de Lisieux, de les Corts. Els seus records ens porten, també, al Colegio Nacional Carrero Blanco, avui Escola Pau Casals: “Òmnium Cultural anava a visitar els ajuntaments i els animava que paguessin classes de català a l’escola. A l’Ajuntament de Sant Joan Despí no tenien fe que la gent volgués aprendre el català i varen dir que farien una prova i que s’obriria una inscripció per als qui hi volguessin assistir el mes de juliol. Era l’any 1975. Òmnium ens envià a fer unes classes de català de tarda, suportades per l’Ajuntament al Colegio Nacional Carrero Blanco. Érem quatre professors i hi vàrem arribar una hora abans”.

“Van resultar un èxit d’assistència que va superar totes les previsions de l’Ajuntament: la inscripció va ser abassegadora, l’entusiasme era gran, era temps de vacances i les classes de català eren una novetat per a aquelles criatures castellanoparlants”

La realitat és aclaparadora: “Davant la reixa del pati de l’escola ens esperava una munió de criatures de totes les edats i moltes mares. Van resultar un èxit d’assistència que va superar totes les previsions de l’Ajuntament: la inscripció va ser abassegadora, l’entusiasme era gran, era temps de vacances i les classes de català eren una novetat per a aquelles criatures castellanoparlants. Es varen omplir totes les aules, va ser una allau. Es varen haver d’ocupar d’atendre i de «vigilar» les aules plenes a vessar les persones que havien vingut a vigilar: el porter, el regidor de Cultura i el guàrdia urbà, que van quedar desbordats. Mentrestant, els alumnes de les nostres aules eren feliços aprenent les primeres paraules en català”.

Es fa necessari ampliar la dotació de professorat al centre: “Entre ells hi va venir el destacat professor de català Àlvar Maduell, caputxí, que també era periodista; va escriure una nota, que va enviar a la premsa, on deixava en evidència la poca fe de l’Ajuntament i l’èxit desbordant de la inscripció d’alumnes. La nota era anònima. L’endemà, el regidor de Cultura, tot pujant amunt, camí de l’escola, ens va dir: «Això ho ha d’haver escrit un de vosaltres». I nosaltres, amunt, sense dir res”, apunta Clota.

“L’últim dia de classe es va presentar al pati de l’escola una camioneta de Gallina Blanca plena de bosses de patates fregides i més coses... El pati era ben ple d’infants: menjar, beure, cantar i dansar, tot amb alegria. Quan va començar el curs 1975-1976 ja hi havia classes de català a totes les aules de l’escola”

I, quan ja s’albira la fi d’aquelles classes d’estiu, escriuen una carta a l’encarregat de l’empresa Gallina Blanca, a Sant Joan Despí, propietat de Lluís Carulla, mecenes de classes de català des d’Òmnium Cultural, “per demanar si ens podien fer arribar alguna cosa de menjar per poder celebrar un comiat merescut als alumnes d’aquest curset tan reeixit. L’últim dia de classe es va presentar al pati de l’escola una camioneta de Gallina Blanca plena de bosses de patates fregides i més coses... El pati era ben ple d’infants: menjar, beure, cantar i dansar, tot amb alegria. Quan va començar el curs 1975-1976 ja hi havia classes de català a totes les aules de l’escola. Tot va ser ben natural, els infants i els pares varen fondre el dubte que havien muntat damunt d’ells, ocupant un temps de vacances”.

El curs 1975-1976, Clota torna a fer de mestra a l’escola de monges Santa Teresa de Lisieux, de les Corts: “És en aquesta escola on vàrem viure la mort de Franco. Érem tres professors de català”. El curs següent, la designen plenament a l’Escola Gayarre, al barri de Sants: “Els alumnes dels cursos mitjà i superior estaven refugiats en espais habilitats com a aules a l’edifici de la Casa de la Caritat del carrer de Montalegre, 5. Després de fer les primeres classes del matí, a l’hora del pati em desplaçava a fer les classes dels petits al barri de Sants, en què hi havia hagut l’Escola Gayarre, que un llamp va enderrocar. Ara s’anava construint l’escola nova. Les aules de primària estaven acollides en un edifici de l’Ajuntament que havia estat una petita fàbrica, al carrer de la Constitució, davant de l’església de Sant Medir; no teníem pati, però les aules eren molt grans i amb un corredor molt ample”.

“També avançava l’ensenyament del català: els pares i mares de l’APA ens acompanyaven sempre en les reivindicacions del català”

En aquella escola coneix la Maria, “una bona mestra del temps de la República, a qui se li notava que havia rebut un ensenyament consistent. Una altra era la María Picasso, andalusa, que eren fills de cosins amb Pablo Picasso; tenia els ulls intensament negres (deia que Picasso podia mirar directament el sol). El rector de la parròquia de Sant Medir, mossèn Josep Vidal Aunós, sempre que li demanàvem poder passar alguna pel·lícula infantil o fer algun acte, ens deixava la sala d’actes. I en temps de la clandestinitat, campanar amunt, estava habilitat i hi tenien una multicopista on feien cua per imprimir-hi fulls clandestins i per fer-hi reunions molts grups d’esquerres, sindicals i independentistes. Va ser un capellà estimat per tothom”.

La nova Escola Gayarre s’inaugura per al curs 1977-1978: “Hi havia una APA molt activa, que havia aconseguit que s’edifiqués una escola nova i gran, segons la necessitat escolar del barri, i que fos mixta. Els primers cursos de parvulari fins al segon curs ja eren per a nens i nenes. Tot era nou; l’escola, bonica i espaiosa, amb sala d’actes i servei de menjador. També avançava l’ensenyament del català: els pares i mares de l’APA ens acompanyaven sempre en les reivindicacions del català”.

“I l’important de tot això és que la primera unitat administrativa que crea la Generalitat de Tarradellas és el SEDEC, és per la llengua. Per tant, van prioritzar molt que la llengua era l’element que ens feia ser”

Aquell curs, 519 escoles fan classes de català a 167.573 alumnes amb 1.108 professors coordinats per la DEC. Aviat, un decret, el 2092/1978, fa entrar el català a l’escola de manera oficial, com a matèria obligatòria d’ensenyament. I, el 22 de maig de 1978, neix el Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC). “I l’important de tot això és que la primera unitat administrativa que crea la Generalitat de Tarradellas és el SEDEC, és per la llengua. Per tant, van prioritzar molt que la llengua era l’element que ens feia ser”, afirma Joaquim Arenas a LA MIRA, cofundador i cap del SEDEC entre 1984 i 2003.

“Tarradellas no va aterrar en un camp erm pel tema del català, sinó que va trobar que hi havia moltes iniciatives, i n’hi havia una de molt important que era l’Òmnium”

“Quan va arribar Tarradellas l’any 1978 ja es va trobar que hi havia muntada una xarxa, una gent disposada.” “Tarradellas no va aterrar en un camp erm pel tema del català, sinó que va trobar que hi havia moltes iniciatives, i n’hi havia una de molt important que era l’Òmnium”, referma.

“Vaig anar a fer assessorament en barris de Barcelona i de la rodalia. De curs en curs va anar augmentant el nombre d’assessors. Vàrem arribar a ser molts i es va atendre l’escola de tot Catalunya i la Vall d’Aran. Vaig treballar al SEDEC fins a la jubilació, l’agost del 2003. Sempre m’he dedicat a treballar per la llengua”

Acabat el curs escolar a l’Escola Gayarre, clou Teresa Clota, “el pedagog Joaquim Arenas, col·laborador de Joan Triadú a la DEC, que formava part del SEDEC, em va cridar per formar part del grup d’assessors de didàctica de la llengua catalana per als mestres. Vaig anar a moltes escoles a fer assessorament didàctic als mestres. De dotze a una s’agrupaven en una escola els mestres de les escoles del barri i treballàvem en conjunt. Vaig anar a fer assessorament en barris de Barcelona i de la rodalia. De curs en curs va anar augmentant el nombre d’assessors. Vàrem arribar a ser molts i es va atendre l’escola de tot Catalunya i la Vall d’Aran. Vaig treballar al SEDEC fins a la jubilació, l’agost del 2003. Sempre m’he dedicat a treballar per la llengua”. Guanyant, de mica en mica, l’espai del català a l’escola.