Unes setmanes abans de fer aquesta entrevista, la Roser Juanola (Girona, 1984) m’envia uns enllaços sobre com trobar planetes. Entro i remeno. Descobreixo que l’exoplaneta –fora del Sistema Solar– Kepler 16B té dos sols, com el planeta Tatooine de la Guerra de les Galàxies. És la típica cosa que sempre podré treure en una conversa per fer-me l’interessant.

El dia abans de l’entrevista m’envia un missatge per preguntar-me si s’ha de preparar algun tema en especial. Gent de ciències. Li dic que no, que sobretot parlarem de la vida al Cel i la Terra. Sóc de LA MIRA, no de Science. Aquesta entrevista em fa respecte. Què coi sé jo de l’espai si no sé ni veure el Carro ni l’Estrella Polar de la Via Làctia. Em fa sentir petit i ignorant, acadèmicament escàs. Sempre queda la intel·ligència emocional però per anar a l’espai i comprendre’l no sé si és suficient.

La Roser és enginyera de telecomunicacions i treballa al Goddard Flight Center de la NASA. El centre porta el nom de Robert H. Goddard, considerat el pare dels coets de propulsió, amb permís de Ramon Casanova, precursor del motor a reacció com reconeix la NASA

La Roser és enginyera de telecomunicacions i treballa al Goddard Space Flight Center de la NASA. El centre porta el nom de Robert H. Goddard, considerat el pare dels coets de propulsió, amb permís de Ramon Casanova, fill de Campdevànol i precursor a principis del segle XX del motor a reacció com reconeix la pròpia NASA. Potser li haurem de dedicar un dels articles de la sèrie “Els altres catalans universals“. Llegeixo que el doctor Goddard deia que “és difícil dir allò que és impossible, ja que el somni d’ahir és l’esperança d’avui i la realitat de demà”. Que maco, penso. I quanta raó.

Coincideix que el dia que fem aquesta entrevista és Sant Jordi. Em presento amb una rosa. Si un és català i senyor ha de quedar bé. Suposo que amb aquesta entrada floral potser em desvetllarà els secrets de l’univers. Mentre pico aquesta entrevista em poso de fons la banda sonora de la pel·lícula Interstellar, del compositor Hans Zimmer. Cal crear l’ambient.

Abans de començar em diu “jo no sóc ningú i a la NASA hi ha molts catalans”. Ja ho decidiran els lectors de LA MIRA si és algú o no. Entrevista en 3, 2, 1... ignició.

“De petita ja m’interessava molt trobar respostes a grans preguntes.”

Alguna gran pregunta penso fer-li.

“M’interessa més l’òptica que l’astronomia. De petita em fascinava l’òptica, és a dir, com podia ser que arribéssim a veure coses tan petites o llunyanes. Agafava coses electròniques i les desmuntava, ja em diràs tu! Pensa que sóc filla única, tenia molt de temps i t’entretens amb el que sigui. Però tenia la sort que la meva mare és mestre de matemàtiques i sempre em portava trencaclosques matemàtics en 3D i també feia una col·lecció per fascicles d’astronomia.”

Tot i que va demanar a un telescopi als Reis d’Orient no li van portar mai. Devien estar a la Lluna de València.

“La meva mare diu que de petita ja deia que volia treballar a la NASA però, si ho deia, segur que era sense tenir consciència de què era i representava la NASA”.

El poder de la paraula. Diuen que verbalitzar els desitjos ja és un primer pas per aconseguir-los.

Vull saber com arriba una gironina a la NASA i quina òrbita ha seguit. Em confessa que de no haver estudiat enginyeria de telecomunicacions a la UPC li hauria agradat fer periodisme, científic això sí. Va arribar un moment, després de fer pràctiques a l’Institut de Ciències Fotòniques de Castelldefels, que va decidir fer un doctorat en astrofísica especialitzat en interferometria, la combinació de diverses ones que interfereixen entre si, a l’University College London amb sis setmanes de pràctiques a la NASA on li varen proposar que presentés una sol·licitud per a una beca d’investigació postdoctoral.

“El període de vida intel·ligent a la Terra és tan petit, que la possibilitat que hi hagi una sincronització amb un altre món que estigui en la mateixa situació i desenvolupament és extremadament baixa”

En els darrers quatre anys Roser Juanola ha estat treballant a la NASA, i fa dos anys va començar el projecte LUVOIR, les sigles que responen a “Large UV/Optical/IR Surveyor”, un concepte de telescopi espacial segmentat de 15 metres de diàmetre.

Poca broma. Hem dit “concepte de telescopi”, sí, i és que hores d’ara encara no és una realitat.

“Cada dècada l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units fa una crida a la comunitat científica a fer aportacions sobre temes i els arguments de perquè cal investigar-los. Després un panell d’experts fan una recomanació i la NASA finança el projecte. El LUVOIR pot ser un dels quatre projectes de la NASA a un o dos anys vista –el famós Hubble, per exemple, es va decidir l’any 1964, encara que llavors encara no tenia aquest nom-  i serviria per trobar planetes habitables.”

El LUVOIR permetria investigar sobre l’origen còsmic, el comportament atmosfèric de planetes com Júpiter, Saturn, Urà i Neptú i obtenir imatges d’alta resolució de cometes, asteroides, llunes i objectes a l’àrea anomenada cinturó de Kuiper, per la qual cosa caldrien missions espacials no previstes per ara i que ajudarien a entendre com es va formar el Sistema Solar. Aquest macrotelescopi però, no es llançaria a l’espai fins al 2035, com a molt aviat. Li comento que deu ser frustrant veure companys seus anant a l’espai i si no li agradaria.

“No vull ser astronauta. Quina claustrofòbia! Mai m’ha interessat i em queden moltes coses per veure aquí a la Terra”.

A mi la Lluna em té el cor robat. M’encantaria trepitjar-la i sempre que la veig plena me la miro fixament. Una vegada, caminant per la ruta dels volcans a Cumbre Vieja, a l’illa de la Palma, estava absolutament sol en la immensitat d’un cràter i vaig tenir la sensació d’estar a un planeta diferent. Sempre és una alternativa sense abandonar aquest planeta que, de moment, encara és habitable tot i que va camí de ser evitable. En qualsevol cas, potser estem lluny de veure un astronauta català clavant una senyera a la Lluna, però tenim dos cràters a Mercuri batejats amb els noms de Salvador Dalí i Ausiàs March. Qui no es consola...

La cafeteria on hem quedat està plena de gom a gom però li pregunto si estem sols... a l’espai, s’entén.

“Estadísticament, no. Pensar-ho és arrogant”, salta.

Veig que he fet una de les grans preguntes.

“Alguna cosa hi deu haver. Hi ha certes llunes del sistema solar que tenen capes de gel a sota de les quals hi ha oceans (per exemple, la lluna de Júpiter, Europa, i la lluna de Saturn, Enceladus). S’han observat guèisers, que es volen estudiar en detall i, fins i tot, s’estan considerant missions l’objectiu de les quals és foradar aquestes capes i estudiar aquests oceans. Les condicions són similars a les de la fossa de les Marianes –11.000 metres de profunditat a l’Oceà Pacífic– on hi ha vida microbiòtica.”

De la mateixa manera que nosaltres observem i busquem exoplanetes potser unes quantes galàxies enllà ens estan observant a nosaltres.

“Colonitzar l’univers és ciència ficció tot i que és molt entretingut de pensar-hi, però nosaltres això no ho veurem ni de conya”

“Evidentment. Estadísticament hi ha de ser. Ara bé, el període de vida intel·ligent a la Terra és tan petit, que la possibilitat que hi hagi una sincronització de tal manera que hi hagi un altre món que estigui en la mateixa situació i desenvolupament és extremadament baixa. I potser hi són i molt més avançats que nosaltres. Sinó mira com estem destruint la Terra com uns animals. Bé, no, els animals ho fan bé. Aquesta expressió ‘com uns animals’ s’hauria de canviar per ‘com un humà’”.

Hi ha una cançó d’un grup català anomenat Jansky, no prou ben ponderat, titulada La masovera se'n va a l'espai i la lletra diu: “On hi ha més plaça és a l’espai, aquí ens hi queden només extraterrestres”. Certament l’ésser humà ha actuat, actua i tot apunta que seguirà actuant, sense tocar de peus a la Terra.

Sovint es parla d’establir comunitats humanes a altres planetes de manera més o menys permanent. Em pregunto si no ens hauríem de preocupar més de saber viure a la Terra començant per no destruir-la en comptes d’haver de recórrer a l’univers. La Roser em reconeix que tinc raó però que la feina alhora de trobar planetes habitables es fa més pensant en el coneixement, en veure els estats dels planetes en períodes molt primaris, en observar els seus hàbitats, conèixer-ne l’evolució i així projectar la de la Terra. La Terra, de fet, també va tenir un estat previ que no la feia habitable.

“No busquem una alternativa a la Terra. Colonització és ciència ficció tot i que és molt entretingut de pensar-hi. Nosaltres això no ho veurem ni de conya.”

“Si dius que treballes a la NASA la gent a vegades només s’interessa per això més que per la persona”

Quan mires la Lluna et poses romàntica? Què penses?

“A mi el que em fascina de la Lluna és pensar que allà algú hi va posar uns miralls per enviar-hi un pols làser i així mesurar la distancia entre la Terra i la Lluna mitjançant el coneixement de la velocitat de la llum, l’anomenat Lunar Laser Ranging Retroreflector Array. Això és impressionant! Tecnològicament és impressionant. Això ho varen fer en Neil Armstrong i Buzz Aldrin quan hi varen anar. Això l’any 1969!”

Popularment he sentit en més d’una ocasió l’expressió “m’he de buscar un xicot/xicota que treballi a la NASA”, com a senyal de parella molt destacable i intel·ligent. La Roser em diu que ella no ho ha sentit mai.

Quan et pregunten on treballes dius que a la NASA?

“Mai. Dic que sóc investigadora. Intento no dir-ho.”

Et sembla presumptuós?

“No, però si dius que treballes a la NASA la gent a vegades només s’interessa per això més que per la persona.”

I jo aquí fent una entrevista sobre “això”.

“Treballar i investigar a la NASA m’agrada molt però faig moltes altres coses i tinc altres interessos”.

Entrem en els interessos.

“M’agrada molt la pastisseria. Ho trobo molt relaxant. També és molt científic.”

Parlem-ne.

“La pastisseria és la cuina més precisa. Seguir una recepta, mesurar els ingredients, seguir tots els passos, les tècniques...Sóc quadrada, ja ho pots dir.”

T’encaixa perfectament.

“M’encaixa. L’estructura, l’organització de la pastisseria em relaxa. Com més estressada estic, més complicada la recepta. Vaig arribar a fer macarons –no confondre amb macarrons– que porten molta feina. Anar seguint el procediments i controlant la temperatura... i no dic la del forn, dic la de la cuina. Depèn de les receptes t’avisen que has de tenir en compte l’altura del lloc on visquis i canviar el percentatge d’ingredients per la pressió atmosfèrica. És fascinant.”

La pel·lícula ‘Contact’ (1997), protagonitzada per Jodie Foster, va marcar aquesta investigadora catalana quan era una adolescent.

Jo també ho trobo fascinant però la gent no pensa en aquestes coses quan cuina. Es posa a riure. La veig tan preparada i posada en el tema que si finalment accedeix a ser astronauta no dubto que prepararà uns macarons flotants per manca de gravetat. Però seguint amb les coses terrenals m’explica que també la relaxa estudiar japonès.

“T’ho pots creure? L’escriptura és preciosa, els caràcters són tan bonics. L’any que vaig estudiar japonès és quan dormia millor. Feia servir una altra part del cervell que m’ajudava a desconnectar. És fascinant el Japó, la cultura, el menjar, una societat tan ben organitzada.”

El teu armari deu fer por d’ordenat. Saps qui és la Marie Kondo?

“Sí, algunes coses que fa ella jo ja ho feia.”

Dedueixo que la pel·lícula Interstellar (2016) ha de ser la seva preferida. Diu que està molt ben il·lustrada però la va trobar pesada. Ja som dos.

I The Martian?, replico.

“Molt distreta, m’ho vaig passar molt bé”, respon.

I em recomana el llibre Artemis d’Andy Weir, el mateix autor del llibre en el qual s’inspira The Martian. Prenc nota. Però la pel·lícula que la va marcar va ser Contact (1997), concretament aquest moment.

“Quina passada la Jodie Foster estirada en el capó d’un cotxe entre els telescopis.”

Els ulls grossos encara se li fan més grossos. He oblidat preguntar-li si fa servir ulleres per mirar de prop. Tant és, ella és de mirada llarga.