Si una libèl·lula, en concret un exemplar d’Aeshna cyanea, entrés a Barcelona a les 11 de la nit, es perdria. Donaria tombs fins a trobar un oasi enmig de l’asfalt, dels clàxons i dels fanals. Per sort, Ildefons Cerdà, l’arquitecte que va idear el 1860 el Pla Cerdà i en conseqüència el districte de l’Eixample, va optar per una estructura en quadrícula. Una estructura ideal per a un insecte desorientat. Suposem que volés a través del carrer de València. Saltaria de balcó en balcó, cercant quelcom que li donés vida. Però no en trobaria. A punt de tirar la tovallola, els seus 30.000 ulls detectarien una casa. Una casa de desenes de flors i plantes dipositades en aquell carrer, entre Bruc i Roger de Llúria. No sabria llegir, però al rètol que està a sobre el seu nou habitat hi posa Floristeria Navarro.

Des de fa 30 anys, és l’únic establiment de Catalunya que obre totes les hores del dia per a què els curiosos, capritxosos, detallistes, impulsius o culpables vinguin a comprar flors i plantes de matinada

Les ales fines s’agitarien. El tronc allargat s’hi aproximaria. Quan estigués a punt de decidir on aterrar, els ulls súper sensibles detectarien més moviment: són l’Alejandra i la Clàudia. Estan dins de l’establiment que es va fundar als anys 50. No hi ha llum solar, són passades les 11 del vespre d’un divendres, però la floristeria té llum artificial perquè les visitants puguin observar els seus productes les 24 hores. Des de fa 30 anys, és l’únic establiment de Catalunya que obre tot el dia perquè els curiosos, capritxosos, detallistes, impulsius o culpables vinguin a comprar flors i plantes de matinada. I elles ho saben.

Les dues han volat des de lluny per estar a Barcelona, com la libèl·lula que hauria decidit descansar en l’aigua que cuida les peònies. L’Alejandra (31 anys, Hondures) fa 10 anys que viu a Barcelona. La Clàudia (24 anys, Hondures) en fa cinc. Treballen en feines domèstiques, tot i que tenen formació de ciències empresarials. Les jornades laborals són intenses, i els horaris les limiten. És per això que l’únic moment que tenen per comprar flors per a l’ofrena floral de l’església evangelista de la qual són assídues és a les 11 de la nit d’un divendres. “Les flors són una cosa més fresca, més cridanera. Dona millor presència i ho fem per honor a Déu”, relaten. Flors divines. Un altar de colors. Fa dos anys que estan vinculades al mateix centre religiós, i a les dues els agrada dedicar-se a la decoració de l’oració.

“Un dia, un home em va demanar sis rams de 101 roses per a la mateixa persona”. Per què 101 i no 100? “Perquè els russos creuen que regalar flors imparells és per als vius i regalar flors parells és per als morts”

Just darrer seu, hi ha en Manuel i en Lindomar, que són dos dels empleats que treballen a la botiga de nit. Els dos tenen els ulls clars i són de Llatinoamèrica. En Manuel és de la República Dominicana i en Lindomar, del Brasil. Mentre que en Lindomar està darrere del taulell, netejant les flors per als possibles compradors que arribin de matinada, en Manuel passeja entre la caixa i l’entrada de la floristeria. Ell i en Jofre, un noi de cabells curts, ulleres de pasta fosques i més aviat callat, vigilen que les plantes i flors que descansen en les rajoles del carrer València estiguin segures. M’expliquen que els divendres i els dissabtes són els dies preferits per als lladres. “Hem d’estar pendents”, asseguren.

En Manuel, un home d’ulls enormes i una mica sortits, pell bronzejada i molt bon conversador, es queda entre la frontera de l’asfalt i les llums artificials. En Lindomar, mentre treu les espines i les fulles sobrants de la tija d’una rosa, m’explica que els russos acostumen a demanar rams una mica exagerats. “Un dia, un home em va demanar sis rams de 101 roses per a la mateixa persona”, detalla amb mirada dolça. Per què 101 i no 100? “Perquè els russos creuen que regalar flors imparells és per als vius i regalar flors parells és per als morts”, revela en Manuel. La dada em sorprèn. Me l’apunto, així evito crear un conflicte diplomàtic. D‘altra banda, a la República Dominicana, segons en Manuel, les flors només es regalen als morts. És curiós, perquè al seu país natal, sobretot a la zona del nord, és un territori ideal per al seu cultiu. “Plou gairebé sempre i a l’estiu la temperatura més baixa és de 12 graus”, detalla amb orgull.

Abans que em continuï explicant detalls sobre el seu país i la seva estimada família, apareix un noi que porta una ronyonera de color taronja fosforescent que busca una peònia rosa. La nostra Aeshna cyanea imaginària se n’adonaria i, discretament, volaria fins a una altre cubell negre ple de margarides. Sabria que qualsevol cubell tindria aigua de qualitat, perquè hauria escoltat la conversa amb en Lindomar, qui m’explicava que canvien l’aigua cada dia i tallen una mica la tija cada dos dies. Cubell per cubell. Tija per tija. “No només és comprar les flors, és fer la manutenció. Tot està viu”, assegura l’home de cabells curts i veu suau.

Apareix una parella enganxifosa. No compren res, però a la Floristeria Navarro han trobat l’escenari perfecte per allargar el romanticisme d’una cita de divendres al vespre

Mentre la nostra libèl·lula s’instal·laria entre les margarides, m’apropo a l’home que busca la peònia perfecta. Es diu Albert, té 43 anys i treballa en l’àrea de comunicació i màrqueting de Poblenou Urban District. Mentre escull la peònia ideal i repassa si hi ha francesilles blanques, les seves preferides, apareix una parella enganxifosa. S’abracen, es miren, s’acaricien i revisen els productes sense gaire atenció. No compren res, però a la Floristeria Navarro han trobat l’escenari perfecte per allargar el romanticisme d’una cita de divendres al vespre. Quan marxen, l’Albert m’explica que ell viu al Poblenou, però ha sopat per aquí a prop i, de camí a casa, li ha vingut de gust passar per aquí. “Són diferents d’altres botigues. Tenen molta selecció” valora. Com l’Alejandra i la Clàudia, el comunicador té horaris molt irregulars i no té temps “de comprar flors en el moment adequat”. Després de repensar-ho uns minuts, s’emporta la peònia rosa i algunes francesilles blanques a casa. Una combinació cromàtica que també utilitzaran altres clientes que coneixerem aquesta matinada.

Una d’elles és la Bia, nativa de Puerto Ordaz, ciutat situada al nord-est de Veneçuela. De cabells negres i llargs, apareix a la botiga amb els auriculars posats, revisant cada una de les flors que hi ha al passadís de l’entrada. La seva arribada em sorprèn, perquè minuts abans en Lindomar m’ha explicat que, de nit, acostumen a venir més homes sols que no pas dones. Tant ell, que fa quatre anys que està en aquesta floristeria, i en Manuel, que ja en fa 13 que treballa de les dotze de la nit a les set del matí, asseguren que és estrany veure dones soles al vespre. Aquesta nit la norma es trenca.

La Bia està buscant roses blanques i roses, encara que la seva flor preferida és la flor de lis, en concret la de color blau-morat. Ja fa 10 anys que viu a la capital catalana, però recorda que a Puerto Ordaz es venen flors seques al carrer i de nit. Ara bé, mai havia vist res com la Floristeria Navarro. “Em va cridar l’atenció que una floristeria estigués oberta 24 hores al dia”, confessa amb un dels auriculars encara a l’orella dreta. Al seu país natal ella era periodista, però va haver de fugir perquè va destapar diversos casos de corrupció. Creua l’oceà per començar una nova vida. Aquí és dona de fer feines, i de moment ha aparcat la seva vocació. Ara té altres aficions, com tenir cura dels seus bonsais. De fet, fa uns dies que està preocupada perquè un dels petits arbres no ha tret la flor. No s’ha despertat amb la primavera. “Si els fas un tall a l’arrel i estan verds vol dir que encara hi ha probabilitats de salvar-lo. El meu ha sortit verd, però vull venir igualment que m’expliquin què li passa”, confessa. La Bia marxa, satisfeta amb les seves roses i blanques.

“Per què has vingut aquí avui?” “Perquè fem anys amb la meva parella”. “Ah, que bé! Quants anys feu?” “Uf... molts”

Discret i seriós, arriba un noi que no recordo ni el color dels seus ulls. Només em ve al cap una mirada esquiva i seca. Fins i tot la libèl·lula imaginària captaria el rebuig a l’apropament. El saludo, li comento que estic fent una crònica de la gent que compra flors de matinada, i si li semblaria bé que li fes un parell de preguntes. Sorprenentment em diu que sí. “Com et dius?” “Bernat” “Per què has vingut aquí avui?” “Perquè fem anys amb la meva parella”, respon amb impaciència. Intento posar una mica d'alegria. “Ah, que bé! Quants anys feu?” “Uf... molts”, contesta amb una barreja de sarcasme, penediment i preocupació. La situació és tan tensa que vull marxar, i crec que ell també. “Acostumes a regalar-li flors?”, dic disparant l’últim tret. “No”, sentencia. Bé, són dos quarts de dues de la matinada, fa cara de pomes agres i no sembla que aquest ram sigui un gest carregat de romanticisme. Seran aquestes flors una estratègia per salvar una relació? Seran una disculpa? Em quedo amb els dubtes al cap, però deixo marxar al Bernat, qui m’ha demanat disculpes per ser tan esquerp, però que preferia no continuar amb la conversa.

“Nosaltres no preguntem les històries. Fem els rams per a comunions, batejos, funerals o bodes, però mai preguntem res. Si els clients volen parlar, deixem que parlin”

Quan l’home de poques paraules se’n va m’apropo al Manuel, que ara està darrere la caixa. Ha escoltat la gèlida entrevista. “Nosaltres no preguntem les històries. Fem els rams per a comunions, batejos, funerals o bodes, però no preguntem mai res. Si els clients volen parlar, deixem que parlin”, comenta mentre repassa la llibreta on anota els encàrrecs. Es fa un petit silenci, però no es pot estar de recordar alguna anècdota. “Una cop, un senyor va venir a l’estiu amb tres o quatre noies a la vegada a la una de la matinada. Els va comprar rams de roses i ossos de peluix”, relata amb un somriure entremaliat sota el nas. Ara, deixa de riure quan apunta que alguns clients arriben de sobte i demanen els rams al moment. Sense esperar. Amb presses. Sense entendre que cada flor s’ha de tractar amb cura, que la composició s’ha d’estudiar, que el que fan aquí és un art. “A vegades em ve gent que vol un ram per aquell mateix moment. Ha baixat del taxi, està el taxímetre corrent, i com ha tingut l’impuls, vol el ram per aleshores. No vol esperar. I fer-ne un requereix temps. Que deixi el taxi i n’agafi un altre després!”, protesta amb ironia.

“Regalo flors per impuls. A vegades li envio rams per sorpresa la feina. No ho preparo, és improvisat”

Per sort, no tots els clients són impacients. Amb l’actitud de qui està fent una trapelleria, en Sergi demana tres roses vermelles. Té 37 anys, és de Mataró, però ha anat a sopar amb la seva parella a Barcelona. “En comptes d’agafar la Gran Via, he seguit pel carrer de València, i com que sé que estan oberts he decidit fer-li una sorpresa”, diu amb els ulls il·lusionats darrere les ulleres de pasta. Mentre agafa el ram senzill però bonic, m’aclareix que li ha regalat tres roses “perquè fa tres anys que estem junts i perquè és el seu número preferit”. Mentre que en Bernat, l’home de les respostes seques, no acostuma a regalar rams a la seva parella, en Sergi, sí. “Regalo flors per impuls. A vegades li envio rams per sorpresa la feina. No ho preparo, és improvisat”, conclou mentre recull el seu ram-sorpresa amb el cap ben alt.

Amb la mateixa alegria que marxa en Sergi, un grup de nois i noies italians riuen i revisen les plantes que viuen al carrer València. Una d'’elles, amb els cabells arrissats i riure descarat, entra per pagar una dipladenia, una enfiladissa petitona que pot arribar a fer-se molt alta. Aquesta dona prima, elegant, alhora que una mica esbojarrada, es diu Annalaura, és psicòloga i de Roma, però fa nou anys que viu a Barcelona, i des de gairebé sempre ha conegut aquesta botiga. Ve acompanyada d’un noi de cabells foscos i barba de tres dies. Als dos els brillen els ulls. No sé si és l’amor, l’amistat, el limoncello o el cansament, però no paren de riure. L’Annalaura m’explica que a Roma hi ha floristes tota la nit. “Allà hi ha venedors ambulants, no una botiga sencera oberta a les dues de la matinada”, puntualitza. Encuriosida per l’elecció, li pregunto per què ha decidit comprar-se una dipladenia. “Perquè ara m’ha agafat per tenir el meu propi jardí. He arribat a la maduresa als 34 anys”, diu amb una riallada gairebé automàtica. Amb el rímel una mica corregut i un riure escandalós i desacomplexat, marxa de la floristeria amb la nova planta a les mans. La seva colla l’espera rient.

Em giro i el Lindomar, amb un somriure als llavis, continua preparant i cuidant més flors. Té una margarida vermella entre les mans, protegides per guants. “Molta gent ve a mirar com si fos un passeig. Entra molt de turista, i queden sempre sorpresos. Molts ens troben per casualitat”, assenyala mentre observa un asiàtic que inspecciona diverses flors del passadís. La libèl·lula imaginària, si escoltés això, segurament assentiria amb el seu minúscul caparró, però s’amagaria ràpidament quan veiés que un noi de somriure afable i tímid s’endinsa en la botiga. Encuriosida, alçaria el vol i seguiria el camí d’aquest humà. El noi, baixet però d’espatlles amples, deixa enrere els estants de peluixos i la caixa enregistradora, i entra en un món desconegut: cactus, flors de plàstic, roses envasades que recorden a la de Bella i la Bestia, i moltes plantes d’interior.

Li pregunto per què li ha comprat una orquídia blanca, i una mica ruboritzat em reconeix que és una flor que no es pot malinterpretar com a res romàntic

En aquest paradís amagat, el noi de caminar tranquil troba una orquídia blanca. Travessa el passadís de nou i li demana al Lindomar que li emboliqui. M’hi apropo i parlo amb ell. Es diu Josep, té 29 anys, i aquest és un regal per a la seva cunyada. Ja fa dos anys que està amb la seva parella, i en principi avui no hauria d’estar a Barcelona, ja que és del Maresme, però ha vingut a buscar la seva xicota de l’aniversari de la germana. “No vull arribar amb les mans buides”, em reconeix amb les mans a les butxaques. Li pregunto per què li ha comprat una orquídia blanca, i una mica ruboritzat em reconeix que és una flor que no es pot malinterpretar com a res romàntic. “Ni pel color ni per la flor en si”, afegeix. Paga, abraça el seu regal, i s’acomiada amb el mateix somriure amb el qual ha entrat.

Les roses són les preferides de la seva dona, que és russa. “És molt guapa. És model”, em revela, orgullós. Em comença a mostrar fotos d'ella. Algunes d'elles en biquini. Estic una mica incòmoda. “No et preocupis, no són íntimes!”, em diu

Marxa en Josep i venen més parelles, homes sols i grups d’amics a observar o a comprar. S’apropen dos quarts de tres de la matinada i quan sembla que tot comença a decaure apareix un home corpulent que entra amb decisió per la porta. “Vull un ram. Un ram amb roses. Amb moltes roses”, li diu al Lindomar. “Quantes?”, li pregunta amb tranquil·litat. “No ho sé... unes 10?”. El Lindomar assenteix i comença a fer la seva feina. Jo m’apropo i faig la meva. Aquest home de veu greu, mirada directa i humor més aviat bàsic es diu Guarino, té 40 anys i és de Nàpols, Itàlia. “Si li poses dues erres i una 'ny'... canvia una mica el significat...”, comenta rient sol. De Guarino a Guarrinyo. Enginyós. És client habitual de la floristeria, però és el primer cop que ve de nit. Està aquí per comprar-li un ram de roses a la seva dona, que torna de viatge de Rússia.

“Avui la vaig a buscar a l’aeroport. Ha anat a Rússia a treure’s al carnet de conduir. És molt més econòmic allà. Et costa 300 euros i te’l treus a la primera. És un carnet internacional, així que quan arribes aquí te’l pots convalidar”, assegura. Em sembla massa bo com perquè sigui real, però tampoc li qüestiono. Canvio de tema. Quan parlem de flors, m’exposa que les roses són les preferides de la seva dona, que és russa. “És molt guapa. És model”, em revela, orgullós. Sense demanar-li, em comença a mostrar fotos d’ella. Algunes d’elles en biquini. Estic una mica incòmoda. “No et preocupis, no són íntimes!”, em diu mentre jo no sé on mirar. Està tan embovat presumint de dona que en Lindomar l’interromp per preguntar-li si vol plàstic o no. “No, sense plàstic. A mi m’agraden els rams curts, lligats amb un cordill i sense plàstic”, assevera. “Jo sé com tractar a les dones, per això tinc tant d’èxit”, confirma amb vehemència.

Marxa amb pas ferm. Alleugerida, miro el rellotge. Ja són les tres de la matinada. M’espero una mica i decideixo marxar. M’acomiado del Lindomar, qui em regala una peònia rosa, que és la seva flor preferida junt amb les orquídies. Desperto a la libèl·lula imaginària, que estava adormida. Però de moment segueix al cubell. Quan estic a punt d’anar-me’n, apareix un noi de cabells foscos i mirada afilada. Saluda amb familiaritat en Lindomar, i en Manuel em revela que és un client habitual. És pastisser i utilitza les flors per decorar els postres. És la cirereta que necessito per acabar la nit. Es diu Diego, té 28 anys, fa tres anys que ve a flors Navarro i en fa sis que és pastisser a Barcelona. “Abans comprava flors perquè sóc detallista i un comprador compulsiu de flors, però ara els compro pels pastissos”, reconeix. Ara mateix està preparant un pastís de casament, una tipologia que acostuma a decorar amb roses de color rosa i paniculata. Altre cop blanc i rosa. Ara bé, les seves flors preferides són les lisianthus blanques i morades perquè “omplen i floreixen molt”.

Després d’aquesta breu conversa, dic adéu als dos guardians. Deixo enrere el petit oasi i continuo recte pel carrer València. Quan marxés, la libèl·lula es despertaria del tot i sortiria de l’aigua de les margarides blanques. Segurament migraria a un altre cubell, o potser cercaria un altre lloc amb aigua. No ho sabem, perquè és imaginària. Però el que sí que podríem afirmar és que una desena de persones han buscat el seu refugi en aquesta cantonada de l’Eixample. Parelles, famílies. De dins o de fora. Vergonyoses o extravertides. El perfil era diferent, però totes buscaven el mateix que la nostra Aeshna cyanea: una excepció enmig del desordre. La llum en la nit. Un oasi enmig del desert d’asfalt.