“Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que mai hi ha hagut un poble"
– Joan Maragall

Existeix, Barcelona? Existeixen els barcelonins, que amb els anys han mudat de costums i barris. Els burgesos, per exemple, no sempre han exhibit joies i levites als mateixos carrers. Ho explica Gaziel a Tots els camins duen a Roma (Proa, 2014): de primer anaven al passeig de la Muralla de Mar. Després, al carrer Ample. Encabat, al carrer Nou de la Rambla. I d’allà al passeig de Gràcia, on als migdies, entre els carrers Casp i Provença, joves riques casadores passejaven entre rendistes, industrials, senyors de la Lliga, el comte Güell i el marquès de Sentmenat. És als anys 20, que van començar a exhibir-se a la Diagonal, d’on ja no han tornat a baixar.

Qui es movia menys eren les barjaules i els lladres de Juli Vallmitjana, que malvivien als barris de sota Montjuïc —segons l’escriptor, els únics de la ciutat que tenien caràcter. Però més enllà dels burgesos, la seva transhumància a la zona alta, i la morralla del moll, com són els barcelonins? Com han canviat?

En parlo amb l’escriptor Adrià Pujol, que per saber si existeix alguna cosa com la identitat barcelonina ha entrevistat jubilades i els nets hípsters d’aquestes jubilades. Ha recollit tòpics sobre la ciutat i els seus habitants, ho ha falsat tot i ho ha escrit en forma de dietari a Els barcelonins (L’Avenç, 2018). És cert que a Barcelona hi ha orgull de barri i no de ciutat? Que el treballador de barriada només diu que penjaments de la capital? Que el barceloní ignora l’entregent? Que no té una idea gaire informada del lloc on viu? Segons Pujol tots aquests tòpics són certs, a pesar que un clixé no deixa de ser un resum estadístic i si hagués posat el focus en el tòpic invers també l’hauria pogut constatar. Perquè Els barcelonins, confessa l’autor, és una declaració d’impotència a l’hora de definir aquesta espècie.

“Els nets hípsters, fills de la Marca Barcelona, tenen molta més consciència de ser barcelonins que les seves pròpies àvies barcelonines”

I amb tot, Pujol diu que els nets hípsters tenen molta més consciència de ser barcelonins que les seves àvies. Li pregunto per què i m’explica tres motius. El primer és que les àvies són anteriors a la fabricació de la Marca Barcelona, que arrenca l’any 1986 amb la designació olímpica. Després, que moltes àvies no s’han “mogut” del barri i, per tant, tenen una identitat molt més de barri que no pas de ciutat. I l’últim, que els hípsters sí que són fills de la Marca i per tant la viuen amb molta més naturalitat.

El Model Barcelona —diu Pujol— va enorgullir la ciutadania fent servir les estratègies de la indústria de l’entreteniment. Tot d’una els barcelonins vivien en una ciutat moderna que sortia a la televisió i que atreia talent, artistes i empreses, al mateix temps que amorosia les voreres i dignificava barris. I el procés? —vull saber— com ha canviat la ciutat el procés? Segons Pujol, ha posat part de la ciutadania davant del mirall i li ha recordat que Barcelona és una ciutat provincial, l’escenari de la impotència independentista per aixecar el seu projecte. “Escenari de diades i cadenes i concentracions multitudinàries, al mateix temps seu de les institucions, Barcelona ha estat la gran víctima del procés. És on es va cuinar el processisme i en serà la tomba”.

“El Procés ens ha recordat que Barcelona és una ciutat provincial, l’escenari de la impotència independentista per aixecar el seu projecte”

Al seu assaig, Adrià Pujol busca un “superbarceloní”, aquella persona (normalment un home heterosexual) que dóna continuïtat a l’arquetip del Senyor de Barcelona però amb matisos contemporanis, com la precarietat laboral. El superbarceloní, diu, absorbeix tots els tòpics que projecten Barcelona com una ciutat culta, cosmopolita i provinciana, també catalanota, amb un nivell de vida potable i la murrieria mediterrània passada pel sedàs de les tertúlies a l’Ateneu. El superbarceloní és un producte de l’Eixample, algú que ha entès que Barcelona, com Nova York, com totes les grans ciutats, és una màquina de produir orgull. El filòsof Bernat Dedéu, nascut i crescut a l'Eixample, en seria un exemplar. Ell estima la ciutat, a diferència de la gent de comarques o de barriada, que en ploren els greuges. I presenta l’eixamplí com un solitari que malda per semblar alegre i que té delit de passejar: “Ildefons Cerdà fou l’home que ens regalà la misantropia”, explica Dedéu. “La quadrícula ha estat dissenyada per evitar el conciutadà i perquè les converses, si s’escauen, s’esborrin de la memòria en pocs instants. La gent hi té el mínim contacte”.

Qui discuteix les tesis d’Adrià Pujol és l’editor i escriptor Miquel Adam. Tot i que la seva família és originària de Manresa, i que ell va créixer a Sarrià, l’ascensor social l’ha tornat al Baix Guinardó. Quan li pregunto si se sent barceloní, em respon amb una paràbola inversa que treu de Foster Wallace. Em parla d’un peix veterà que saluda un parell de peixos jovenets i els demana com troben l'aigua. Els peixos joves li tornen la salutació i segueixen nadant una estona i després un li pregunta a l'altre què coi és l'aigua. Ell —m’explica Adam— és un veterà barceloní i el seu medi natural és Barcelona. Però, igual que els peixos petits, no sap què és Barcelona ni què és sentir-se barceloní.

Els que diuen sentir-se barcelonins —afirma l’editor—són de fora. La gent que està preocupada per donar personalitat a la ciutat són la gent que hi ha arribat de comarques, gent que necessita deixar-hi la seva petja per afirmar-se. Ells projecten els seus desitjos i frustracions en la ciutat. Si la ciutat els tracta bé, es convertiran, sense saber-ho, en el paradigma d'idiota barceloní que tots tenim al cap. Si fracassen, esdevindran els paladins de l'antibarcelonitat més ressentida.

“Els catalans de comarques que s’instal·len a Barcelona projecten els seus desitjos i frustracions en la ciutat. Si la ciutat els tracta bé, es convertiran, sense saber-ho, en el paradigma d'idiota barceloní que tots tenim al cap. Si fracassen, esdevindran els paladins de l'antibarcelonitat més ressentida” 

“Mentres els barcelonins de comarques projecten, el barceloní que no sap que és barceloní perquè és de Barcelona agafarà la línia de metro que el portarà de casa a la feina i de la feina a casa. El metro ha estat, fins fa poc, l'últim refugi del barceloní”, creu Adam. I contra Bernat Dedéu, afirma: “Diuen que hi ha barcelonins passejant pel centre de Barcelona, però deu ser un rumor, perquè els barcelonins no tenim temps per passejar. El centre de Barcelona és una mera projecció mental dels barcelonins que hi ha vingut de comarques. I dels turistes, naturalment”.

Els catalans d’altres racons veuen els barcelonins —continua— de la mateixa manera que els barcelonins veuen els turistes. “Com una mena de depredadors ignorants, altius i pagats de si mateixos. Gent amb unes ganes irrefrenables de fer-se notar. I tenint en compte que els barcelonins autèntics són aquesta gent que hi ha arribat de comarques i que es projecten en la ciutat, potser tenen raó. Saps quin llibre em va fer emprenyar?”, em pregunta. “Odio Barcelona, una obra col·lectiva publicada per l’editorial Melusina al 2008. Resulta que dels seus 12 autors, només quatre eren nascuts a Barcelona. Vaig pensar que si volien odiar Barcelona, es posessin a la puta cua”.

I l’orgull de barri? Adam explica que només va viure una cosa semblant a Sarrià. “Allà hi havia un grup d'irreductibles que es pensaven que Sarrià encara era un poble. I tenien un marcat orgull de poble, mai de barri”. Ara, al Baix Guinardó, només hi va a comprar, a deprimir-se amb la seva festa major sense ànima i al parc amb els nanos. “La meva pàtria, el meu refugi patètic, és la Línia Groga”.

Joan Huete, de 58 anys, comparteix pàtries amb l’editor. El Joan va créixer al barri d’Horta i al 2008 va mudar-se a Nou Barris perquè els lloguers, a Horta, havien pujat massa. Fa 14 anys que vigila un pàrquing al Farró, un barri del districte Sarrià-Sant Gervasi, i que va amunt i avall en les línies groga i blava del metro. Parla un català tan pobre i espatllat que li pregunto d’on ve i aleshores m’explica que ell és nascut a Barcelona, que els seus pares també són nascuts a Barcelona i que alguns dels seus avis sí que van venir amb la primera immigració espanyola.

“Com més car el barri, més ha canviat. Sarrià és diferent ara que fa 10 anys, però Verdun sempre és Verdun”, explica, convençut. Sobre la vida al carrer, no dubta: “A Horta, quan els meus pares eren petits i el barri era més barri, sí que n’hi feien. Però jo no vaig fer-n’hi mai, ni els meus fills tampoc, perquè amb la gent no et coneixes. Els paquistanesos n’hi fan, perquè als seus països encara és costum, però nosaltres ja no.” I encara: “Periodista? Doncs posa-ho, a Via Júlia no passen prou sovint a recollir la brossa. El metro, bé. Però la Ronda de Dalt, que podria agafar perquè venir amb moto fins aquí seria un moment, està col·lapsada sempre”. Li prometo que ‘ho posaré’ i penso en l’Adrià Pujol: efectivament, qui diu penjaments de la ciutat és l’home de barriada.

Per tant: àvies barcelonines sense consciència de ser-ho. Hípsters modelats per un projecte olímpic cada cop més llunyà. Eixamplins solitaris amants del passejar. I patriotes de metro amb retrets a la capital i dificultats per definir-ne la identitat. Aquest és el retrat que en fan dels barcelonins els seus exemplars actuals. Però anem enrere, als barris de Gaziel i Vallmitjana, molt abans que Antoni Samaranch anunciés fa 32 anys la designació olímpica de Barcelona (que encara avui es compta com l’últim gran èxit de la ciutat).

Antonieta Mestres neix l’any 1929 al carrer dels Àngels, a l’antic barri Xino, on ara hi ha els centres de cultura i els museus d’art més trencador de la ciutat. És filla de carnissers barcelonins. Neta de carnissers barcelonins. És barcelonina per tots cantons i no té pensat marxar del barri on va néixer fins a l’últim dels seus dies. Des de 1943 fins ahir mateix ha treballat en una parada de carn al mercat de la Concepció, des d’on ha vist canviar el món. Allà hi tenia una clientela molt fidel, feta de menestrals tirant a burgesos. Fins als anys 60, hi compraven les minyones (sempre castellanes, que a falta de neveres hi anaven cada dia). Després van anar-hi les senyores que van deixar de ser senyores. I ara, diu tota estranyada i mig rient, tothom vol que li portis la carn a casa.

Mestres es defineix com una “catalana de Barcelona” i quan li pregunto com són els barcelonins, no dubta: “Treballadors de mena”. I què més? “Molt treballadors”. Considera que els 39 mercats que hi ha a Barcelona converteixen la ciutat en un patrimoni únic al món i envesteix les botigues 24 hores, que la vulgaritzen. Que la ciutat no dormi mai és un tòpic fundat en un fenomen recent, fruit de la immigració internacional i la globalització. Durant anys ella agafava el tramvia a la Rambla i es plantava al mercat, on treballava de dilluns a dissabte, de les set del matí a les tres del migdia.

“Un barceloní és un treballador de mena” 

Com sospita Adrià Pujol, Antonieta Mestres no jugava al carrer. “Potser a Sants o a Gràcia sí que hi jugaven —m’explica— però ‘a ciutat’, no”. Tampoc l’Alícia F., farmacèutica al Farró, crescuda a Sarrià, jugava al carrer perquè a casa tenien jardí. I mentre els seus fills, d’anar al centre, en diuen “anar a plaça Catalunya”, ella en deia, “anar a Barcelona”. “És cap als anys 80—diu Alícia F.—que s’agafa consciència de ser tot ciutat”.

“Els 39 mercats que hi ha a Barcelona converteixen la ciutat en un patrimoni únic al món; són les botigues 24 hores, el que la vulgaritza” 

Qui anava a comprar al mercat de la Concepció era la minyona dels Valls, que vivien al carrer Consell de Cent, entre els carrer Bruc i Girona. Parents dels Dexeus, els Valls i Taberner i els Cruzet, van seguir fil per randa el mateix guió que va seguir quasi tota la burgesia. El pare era un prohom de la Lliga que va dur les filles a l’Escola Blanquerna, catalanista i progressista, fundada per Alexandre Galí. Al 1936, tota la família fuig de Barcelona a Gènova en un vaixell hospital (on viatjaven altres membres del partit i els monjos de Montserrat). Acaben instal·lant-se a Pamplona i quan tornen a Barcelona l’any 1940 s’adapten al règim i es posen a parlar castellà, defensant que havien dut massa enllà el catalanisme.

Mercè Valls, nascuda al 1924, és de les poques persones vives que ha vist fundar mig carrer Balmes. Quan va casar-se, va instal·lar-se al primer edifici del carrer que va edificar-se per sobre la Diagonal, propietat dels Busquets, la família del marit. Al voltant del seu bloc de pisos tot eren solars, on encara recorda sortir a muntar a cavall i on deixava el seu cotxe, que va donar-li una independència que generacions anteriors de dones no van tenir mai. “De primer les dones repartien targetes on hi constava el dia de la setmana que rebien visites a casa. No va ser fins tard, als anys 30, que van començar a trobar-se en cafès al Passeig de Gràcia com el Saló Rosa. Aleshores, exceptuant les nits al Liceu, homes i dones fèiem vida social separats”. I confirmant la transhumància a la zona alta de la que parla Gaziel, explica: “La meva generació, als anys 50, va començar a reunir-se en sales de ball a la Diagonal”.

“De primer les dones rebien visites a casa. No va ser fins tard, als anys trenta, que van començar a trobar-se en cafès al passeig de Gràcia” 

Mercè Valls no té cap consciència del paper que la seva classe social ha jugat a la història. I quan parla dels voluntariats que als anys 50 feia a les barraques de Montjuïc, allà on Juli Vallmitjana havia fet barallar-se pinxos i marfantes, ho fa amb absoluta ingenuïtat. Com quan explica que la casa familiar de Sant Joan Despí, una masia on havien estiuejat generacions i generacions d’avantpassats, van acabar venent-la a Josep Lluís Nuñez, aquell fill d’un policia de duanes que va arribar a la Barcelona de post-guerra sense res i que en pocs anys, afavorit per les polítiques d’habitatge del règim, va convertir-se en una de les grans fortunes de la ciutat.

La teòrica del nacionalisme Liah Greenfeld deia que les classes socials sobreviuen o moren en funció de si tenen o no tenen consciència de ser el que són. Què són els barcelonins, doncs? Treballadors de mena, en tramvia o en metro, que saben que són treballadors. Burgesos que s’apaguen quan ja no comprenen el seu paper a la història. Arribistes que aprofiten la deserció dels burgesos per depredar-ho tot. I uns nois modernets que treuen pit urbà i viuen encara d’un èxit olímpic que ja no té massa més suc per esprémer.