La castanyera sempre hi és
El fred és una castanyera. És igual si en fa més o menys, perquè una castanyera és un paisatge humà quan els colors de l’any es destenyeixen. La castanyera ens diu que l’any es va acabant, que va marxant, que s’enfila al cel per les escales de fum de les castanyes torrades, dels moniatos calents. I si els dies ens van dient adeu, les paperines de castanyes ens diuen: “Hola!”. Mai oblidem aquest moment infantil: és l’escalf de la vida a les mans.
Trobareu instants així, des de fa 26 anys, en aquesta parada de castanyes i moniatos del carrer Bailén, 207, de Barcelona. El fred arriba més d’hora o més tard, però la castanyera hi és sempre. Una o una altra, però l’escenari de la tardor, de l’hivern, sempre el subratlla el color d’una castanyera. Com la Laura Bordonau (1986), una jove estudiant de Veterinària que els caps de setmana treballa en un restaurant i entre setmana també fa hores com a castanyera. Mengem castanyes i moniatos, però també mengem records fets de castanyera.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Sira Esclasans Cardona
Col·laboradora de fotografia de LA MIRA
Comentaris
- veure la castanyera,( comprar castanyes o boniatos) o com qualsevol de les activitats dels nostres avantpassats es com si tornessis una mica a la infantesa per a mi.