“Mira, jo et demanaria que d’aquest paquet de cartes, n’agafis unes quantes, entre tres i dotze, les que tu vulguis! Les tens? Ara amaga-les on jo no les vegi, però abans compta-les. Estàs? D’acord. Jo aniré passant cartes i tu t’hi hauràs de fixar i recordar la carta que ocupa el lloc igual a les cartes que has tret. Jo no soc un mag… Soc un científic. Però tinc un avantatge: tinc l’ajuda d’altres científics i farem que una d’elles m’ajudi a trobar la teva carta. Digue’m un nom d’una científica. Marie Curie!!! Com el 99% de la gent a qui ho demano!! Es veu que no n’hi ha cap més al món! Marie Curie té quaranta carrers a Catalunya, la següent científica només tres. No m’estranya que sempre la demanin a ella. Seria fort que ella ens ajudés a trobar la carta, no? Marieee! Marieee! És aquesta, la carta?”, pregunta, amb mig somriure, Miquel Duran, investigador en química teòrica i computacional i catedràtic de química física per la Universitat de Girona.

Allà on convergeixen ciència, comunicació i màgia hi ha en Miquel. Com va començar tot plegat?

Tot i invocar la gran científica, no la vam veure pas. Això sí, va fer pujar la carta que en Miquel buscava. “Es tracta d’un joc automàtic basat en la matemàgia. No deixa de ser àlgebra, x i y, dues equacions simultànies… Aquest joc és per sensibilitzar sobre el tema de dones i ciències”, comenta. Sense deixar espai per dir res, agafa un cub de Rubik i el comença a fer anar. Sobre la taula del seu despatx també hi ha taules periòdiques, cartes de tota mena, fitxes… En Miquel és xerraire i un nervi de mena. Un caràcter que serà present tota l’estona. Allà on convergeixen ciència, comunicació i màgia hi ha en Miquel. Com va començar tot plegat?

“Quan vaig començar amb la màgia era un col·leccionista de secrets. Volia saber els secrets de tot. I ara és al revés: quan em fan un joc, no en vull saber el secret”

La relació entre en Miquel, la ciència i la màgia ve de lluny i, des que es van trobar, ja no s’han separat. “Cap a l’any 1999 la meva dona em va dir: «Et porto un paperet! A tu que sempre t’ha agradat la màgia, fan un curset a Salt, de l’associació de mags i il·lusionistes de Girona». I, ja de gran, m’hi vaig apuntar. Em va agradar i vaig continuar amb l’associació. Vaig anar aprenent una mica més de màgia i com que en aquell moment havia començat tot el que era la divulgació de la ciència, especialment de la química, se’m va acudir fer servir la màgia per a la divulgació i la comunicació de la ciència en general, i de la química en particular. Quan vaig començar amb la màgia era, més aviat, un col·leccionista de secrets. Volia saber els secrets de tot. I ara és al revés: quan em fan un joc, no vull saber-ne el secret. Vull trobar una forma de fer-ho. Si coincideix, fantàstic, i si no, millor!”, explica.

“Hem fet innovació i recerca del que és divulgació de la ciència. El nostre objectiu fonamental, últim, és augmentar la cultura científica de la societat”

Tot i que fa servir la màgia, deixa molt clar que ell no és un mag. “Durant un joc de màgia, soc un professor que fa el paper de professor i no pas de mag. Soc en Miquel Duran, professor universitari, científic”, afirma. Al llarg dels anys, ha anat desenvolupant diversos projectes i ha anat topant altres persones que compartien la seva afició pel món màgic i la ciència, com Fernando Blasco, professor de la Politècnica de Madrid, matemàtic i expert en matemàgia. “D’alguna manera, hem fet innovació i recerca del que és divulgació de la ciència. El nostre objectiu fonamental, últim, és augmentar la cultura científica de la societat”, diu.

I per a aquest objectiu, la màgia és una clau que obre moltes possibilitats davant d’una societat que no destaca per la seva cultura científica en el terreny popular. “Estem molt interessats en la comunicació social de la ciència. Ens agrada molt anar a fires; fem xerrades a escoles, instituts, i també per a gent gran. És a dir, ens agrada fer jocs de màgia que es puguin fer tant amb nens petits com amb sèniors, i ens agrada tocar no només la química, sinó àmbits de la ciència com l’alimentació, per exemple. És una manera de contribuir-hi.”

“El principal problema que té la utilització de la màgia, per a educació o comunicació de la ciència, és que és massa forta. Si fas un taller de màgia i ciència en una fira, la gent no marxarà d’allà, és un atractor”

Comunicar ciència amb màgia, però, també té els seus obstacles. “El principal problema que té la utilització de la màgia, per a educació o comunicació de la ciència, és que és massa forta. Si fas un taller de màgia i ciència en una fira, la gent no marxarà d’allà, és un atractor. Igual que si fas un taller de cubs de Rubik: se t’asseuen i d’allà no marxen. Es fixen massa en el mètode, en l’estri”, explica. “Per exemple, m’agrada molt el cub de Rubik. Emocionalment, hi tinc una gran afició perquè quan va sortir, cap a l’any 81, em trobava fent la tesi a Bellaterra i tenia bastant temps a les tardes d’estiu, perquè el centre de càlcul només obria al matí. Així que em vaig dedicar a resoldre’l. En aquell moment no hi havia ni llibres, ni internet, i ningú t’ensenyava a resoldre-ho. I vaig aprendre a fer-ho a còpia de castanyes, tot sol. I n’estic molt content! El cub el tenia sempre per casa i vaig pensar de fer-lo servir per aprendre matemàtiques. Però el treus en públic i ja no et deixen fer res més”, diu.

No deixem la màgia, però fem un pas enrere per conèixer en Miquel científic. D’on neix aquest interès per la química? “A mi m’interessa tot! A casa venim de pagès. Jo vaig néixer a Maià de Montcal, però els meus pares van venir a provar sort a Girona. El meu pare va començar a treballar en un magatzem i la meva mare, en una botiga de fruita i verdures. I em van poder donar estudis i una carrera”, explica.

“Quan era petit em mirava l’Espasa-Calpe, l’enciclopèdia, i mirava fórmules químiques. No sé per què, però ho feia. I després, quan anava a la farmàcia, els preguntava coses: «Què és això?». Mirava els prospectes de les medicines”

L’interès venia de lluny. “Quan era petit em mirava l’Espasa-Calpe, l’enciclopèdia, i mirava fórmules químiques. No sé per què, però ho feia. I després, quan anava a la farmàcia, els preguntava coses: «Què és això?». Mirava els prospectes de les medicines… Tot i això, de petit volia ser enginyer electrònic, perquè tenia un joc d’electrònica, però no es feia la carrera a Girona. Vaig decidir fer Química el dia que em vaig matricular, al setembre de 1974. Vaig anar allà i i vaig preguntar: «Aquí què fan?». «Biologia i Química.» Guaita, Química!”

“Vaig ser de les primeres generacions que, venint de pagès, els seus pares van poder suportar la càrrega de la carrera i varen dir: «Has d’estudiar perquè tens capacitat»”

“Vaig ser de les primeres generacions que, venint de pagès, els seus pares van poder suportar la càrrega de la carrera i varen dir: «Has d’estudiar perquè tens capacitat». No era prou bo per fer Matemàtiques, tampoc per a Física. I, a més, això s’havia d’anar a estudiar a Bellaterra o a Barcelona. No sé, honestament, si me n’hagués sortit. Un ha de ser conscient de les seves limitacions, i que a mi m’agradin molt la física o les matemàtiques no vol dir que tingui la competència personal suficient per fer-ho. A més, jo feia esport, jugava a voleibol en un club de Girona, i anar a Barcelona implicava deixar d’entrenar-me; per tant, m’interessava quedar-me a Girona”, comenta. 

Ja a la universitat, va fer els tres primers cursos a Girona per acabar a Bellaterra. I allà se li va manifestar la seva passió: la química quàntica. “Era la part més matematitzada de la química. A partir d’una equació, predir l’estructura d’una molècula. La química quàntica és la física quàntica aplicada a l’estructura molecular i a l’activitat química. Tot va ser gràcies al professor Joan Bertran, que va ser posteriorment el meu director de tesi i la persona que m’ha orientat en el món professional i investigador”, resumeix. 

“Molta gent em diu: «És que tu vols saber-ho tot!». Doncs sí. M’agrada saber el perquè de les coses. El misteri, el secret... Entendre per què el món és així”

La química va ser la disciplina que el va atrapar. Per què? “El misteri. Com a bon científic, m’agradava saber per què les coses són com són i per què no són d’una altra manera, i també què passaria si les poguéssim controlar. Jo crec que un científic també és això, no? Molta gent em diu: «És que tu vols saber-ho tot!». Doncs sí. M’agrada saber el perquè de les coses. El misteri, el secret... Entendre per què el món és així. Per què la matèria és així? Per què les coses tenen color? Per què el món es mou? Per què el sol gira? La química és la física dels enllaços interatòmics. Newton va ser el primer que va començar a crear lleis de debò i a utilitzar les matemàtiques per derivar lleis, evidentment després de Kepler i altres científics. Mai no m’ha atret gaire la part experimental. Jo soc, fonamentalment, un teòric.”

Des de Bellaterra, i després de fer la tesi doctoral, en Miquel va anar diverses vegades cap als Estats Units, una de les quals, becat pel programa Fullbright per fer un postdoctorat. I després, cap a l’aventura de ser professor. “Jo vaig voler ser professor d’universitat per la llibertat creativa i de treball que et proporciona, perquè, d’alguna manera, et converteixes en emprenedor, has de demanar finançament per a projectes de recerca, d’innovació, de comunicació… I el treball en equip és fonamental. He tingut molta sort amb la gent que m’ha acompanyat. Un no està sol a la vida”, comença.

“Un professor universitari és moltes coses a la vegada. És un docent, és un investigador, hauria de ser un comunicador...No és només la docència. Gent inquieta, gent que es desperta i diu: «Què ha passat avui? Què s’ha descobert?»”

I continua: “Un professor universitari és moltes coses a la vegada. És un docent, és un investigador, hauria de ser un comunicador, un formador de nous doctorands i també una persona que col·laborés amb secundària i primària. No és només la docència. Gent inquieta, gent que es desperta i diu: «Què ha passat avui? Què s’ha descobert? Quines notícies de física, química, han aparegut?»”.

“Quedes al·lucinat del poc que sabem de les coses, i veure que tu ets capaç de contribuir a conèixer millor, a saber el perquè de les coses, i tirar endavant i crear coneixement científic... I després, pots transmetre-ho, perquè, de veritat, quan tu entens les coses és quan les ensenyes. Quan vaig entendre la química quàntica és quan la vaig ensenyar, no quan la vaig aprovar. Igual amb la màgia: quan jo t’ensenyo a fer un joc de màgia és quan realment l’entenc. Quan ensenyes és quan aprens, perquè ensenyar també és aprendre.”

I aquesta curiositat sempre l’has tingut? “La tenia, la tinc i la té tothom qui és aquí. Perquè sense aquest cuc no sobreviuràs i no podràs fer de professor universitari”

I aquesta curiositat sempre l’has tingut? “La tenia, la tinc i la té tothom qui és aquí. Perquè sense aquest cuc no sobreviuràs i no podràs fer de professor universitari. No podràs ser investigador; no podràs guanyar els concursos perquè, per arribar a ser professor universitari, has de fer molts sacrificis. Hi ha gent que no ho pot assumir. Després de fer la tesi, eren altres temps, i amb la nova llei de reforma universitària, es van invertir diners i es van crear moltes places. Vaig veure l’oportunitat molt raonable d’esdevenir un professor estable. I vaig ser-ho als 30 anys, i catedràtic, als 35. Avui en dia un professor que vulgui un contracte estable és estrany que el tingui abans dels 40. I no parlem d’arribar a catedràtic. Simplement, era al lloc adequat, en el moment adequat, amb la predisposició adequada”, comenta.

Anys després es trobaria amb el fascinant món de la màgia i faria hibridar les dues disciplines per divulgar sobre ciència. Però, i la comunicació? Com entra en contacte amb aquest món? “Amb qui vaig emprendre tots els temes de comunicació va ser amb en Pep Nadal. Quan ell va entrar de rector, em va demanar si volia ser vicerector de Professorat i vaig ser-ho vuit anys. Va ser llavors que vaig aprendre a parlar en públic. En Pep Nadal també em va ensenyar que les coses són com són i no com voldríem que fossin, que poden ser d’una altra manera, que t’has d’adaptar, que has de saber fer dos passos endavant i a vegades un endarrere... Coses que ningú m’ha ensenyat mai a la carrera, però que s’anomena experiència.”

“Vaig aprendre a parlar en públic a còpia de castanyes, quan era vicerector, i amb la màgia. La màgia ajuda molta gent a parlar en públic, a lluitar contra la timidesa, a parlar a poc a poc, a expressar-se bé, a connectar visualment”

“Un dels grans dèficits que té la gent és parlar en públic i comunicar-se. A mi ningú me’n va ensenyar. De fet, a mi ningú em va ensenyar a fer classe. Em van dir: «22 anys, a fer classe». I jo suant. Era l’octubre de 1979. Vaig aprendre a parlar en públic a còpia de castanyes, quan era vicerector, i amb la màgia. La màgia ajuda molta gent a parlar en públic, a lluitar contra la timidesa, a parlar a poc a poc, a expressar-se bé, a connectar visualment. Si ets al cim d’un escenari, no només has de fer perquè s’ho passin bé, sinó que has d’aconseguir que 300 persones et mirin i captar la seva atenció. A mi la màgia m’ha ajudat moltíssim i m’ha fet millor professor”, destaca.

La comunicació no només és important dins la classe. Fora també hi té el seu paper, i en Miquel sap que el món científic té alguns reptes al davant. “La recerca en química quàntica, en química computacional, ha estat un element fonamental de la meva vida professional. Però, lògicament, costa molt més fer-la evident, quan es compara amb la facilitat d’evidenciar les coses que es fan en divulgació i comunicació científica en àmbits de caràcter més naturalista. Tinc articles científics en revistes internacionals, però és difícil explicar-los de manera planera. És un dels temes que tenim pendents. Perquè la societat ha de saber a què es destinen els seus impostos, i què fem els professors i investigadors universitaris.”

“Jo els dic, als meus estudiants, que han de saber què és el virus de la covid [...]. Però perquè, a més, ho han d’explicar a la seva família, als seus amics. Això és ciència també”

Ciència, màgia, classes i comunicació es troben i giren sempre al voltant d’un objectiu: augmentar la cultura científica en la societat, com deia al principi. “És clar! Per exemple, jo els dic, als meus estudiants, que han de saber què és el virus de la covid-19. No pot ser que no ho sàpiguen. I han de saber què vol dir que el virus muta i què vol dir una variant, perquè és cultura general per a un científic. Però perquè, a més, ho han d’explicar a la seva família, als seus amics. Això és ciència també. Perquè de científic no se n’és només dins del campus d’una universitat. Se n’és en tot moment”, comenta.

“La veritat és que, després de tots els esforços que hem fet, em pregunto: la societat és més culta? Els científics pensàvem que hi havíem contribuït pel que fa a cultura científica. I no, no estem tan bé com ens pensàvem. Hem vist amb la pandèmia que hi ha un dèficit alt de cultura científica. És més, des de la pandèmia s’ha incrementat la pseudociència i els mitjans de comunicació no han sabut comunicar bé, sobretot els de massa, amb gràfiques que no són falses, però que són d’interpretació dubtosa, i amb les fake news”, detalla.

“Hi ha molta gent que creu que es pot ser un bon ciutadà sense saber la taula periòdica, però que no es pot ser un bon ciutadà sense conèixer les principals obres literàries del segle XIX català”

La manca de cultura científica també es fa evident en altres àmbits. “He participat en debats on es parla de si la ciència és cultura. Ningú dubta que un poema és cultura. I la ciència? És un debat. Hi ha molta gent que diu que no. Hi ha molta gent que creu que es pot ser un bon ciutadà sense saber la taula periòdica, però que no es pot ser un bon ciutadà sense conèixer les principals obres literàries del segle XIX català. El primer està guiat a pensament humanístic i social. I el pensament racional i científic?”, pregunta en veu alta.

“Una societat culta científicament és més democràtica. Al final, el que volem és que quan un ciutadà vagi a votar i esculli els seus representants, els esculli d’una manera relativament racional. No tan emocional”

“Una societat culta científicament és més democràtica. Al final, el que volem és que quan un ciutadà vagi a votar i esculli els seus representants, els esculli d’una manera relativament racional. No tan emocional. Que quan voti es pregunti: «Aquesta persona a què destinarà el pressupost? Educació? Sanitat? Ha complert abans?». Ho has comprovat? T’has llegit què diu el programa electoral? Compte! Una societat culta científicament, però no únicament, sinó també. Saber discutir, saber ser crític i saber reconèixer les coses que són manifestament falses. Saber reconèixer els propis errors i saber rectificar. Tot això forma part del pensament crític.”

“Quants científics hi ha a les taules? Pocs, per no dir cap. Per què? Perquè no donen espectacle. Perquè si jo em discuteixo amb tu sobre un tema, i tu em demostres que tens raó, et diré: «Tens raó, m’has convençut»”

I continua: “En definitiva, contribueix a una societat més democràtica, on el ciutadà pot participar millor en el seu exercici fonamental d’escollir els seus representants. Et posaré un altre exemple, els tertulians. Quants científics hi ha als debats televisius? Pocs, per no dir cap. Per què? Perquè no donen espectacle. Perquè si jo em discuteixo amb tu sobre un tema, i tu em demostres que tens raó, et diré: «Tens raó, m’has convençut». I a la televisió no els interessa això. Què passa? Doncs bé, que un científic, una persona de pensament racional, no pot participar en aquest tipus de programes. Lluitar racionalment contra una creença és impossible. Si una persona creu que la Terra és plana, i ho creu amb tota la seva il·lusió perquè algú l’ha convençut, per més que li expliquis el que la ciència diu, et dirà que no, que no has interpretat bé les dades, o que n’amagues”, explica. 

“Mira la societat americana. Jo en parlo molt bé, d’allà; soc aquí també gràcies a ells, però la pseudociència hi avança moltíssim. No ho entenc. El país en teoria més desenvolupat, on la ciència avança més, és el que té el problema més greu. Doncs nosaltres hem de posar-hi el nostre gra de sorra. Personalment, treballant per un increment de la cultura científica i persuadint el nostre voltant perquè també ho facin. Fent una millor universitat, fent un millor sistema universitari, viatjant, coneixent gent, parlant amb d’altra, participant, i si et demanen alguna cosa, ves-hi”, acaba. I hi va. Mira el rellotge, és hora d’anar a classe. Mentre m’acompanya pels passadissos de la universitat, cap a la sortida, el seu cap no s’atura i seguim xerrant. No para de parlar de jocs, fórmules, explicacions, anècdotes... A les seves paraules, al seu rostre, sona i es veu fàcil: màgia.