Mentre les ànimes de l’os Mitrofan i dels elefants de Botswana reposen al cel tot esperant el caçador Campechano per tenir-hi unes paraules, és bo que els reis que encara romanen a la terra recordin els senyals que arriben precisament de dalt de tot. A Felip V no li va anar gens malament al seu dia. Al poble gal d’Astèrix, el cabdill Copdegarròtix sempre està preocupat per si els cau el cel al damunt. Han passat dècades que a la Zarzuela mai ningú hauria imaginat que el cel els pogués caure a sobre, però quan no se t’emplastra un paracaigudista gairebé als morros, et cau una exclusiva amb tuf de sofre que anuncia l’adveniment d’una pedregada troposfèrica.

El 2020 queia el meteorit Badcock sobre la Zarzuela, després de llegir la informació d’aquest periodista anglès del diari The Telegraph, que demostrava fins a quin punt el femer de fundacions i comissions de l’emèrit Joan Carles, entre enllitaments amb Corinna Larsen, podia tacar el mateix Felip VI, que es feia santificar amb el miracle de la multiplicació de la llet i l’oli en plena pandèmia del coronavirus. El meteorit Badcock exaltava el rastre de l’escàndol borbònic fins al paroxisme mentre Felip VI, “el Preparao”, sort en tenia de la mascareta per tapar-se la fatxa de vergonya.

Però el meteorits, els senyals del cel com dèiem, els missatges divins, no sempre han pintat bastos per als gavatxos de sang blava. Hi ha notícies que cauen com un meteorit sobre els reis, i meteorits que cauen com notícies sobre els seus plebeus. Si ara llegim la premsa seriosa internacional per escatir entre la putrefacció règia que anuncia tempesta còsmica, el 1704 es llegien tota mena de pasquins, cròniques i pamflets per mirar d’entendre què va voler dir Nostro Senyor als catalans el dia de Nadal envers el toc d’avemaria, és a dir, pels volts de les cinc de la tarda.

De cop i volta, en aquest dia tan connotat, un bòlid roent amb cua de foc va il·luminar el cel a l’entrada de fosc, acompanyat d’una tronada que va durar encara no un parell de credos o la quarta part d’una avemaria, com es descrivia deliciosament en aquell moment. Res, quatre segons, que es devien fer eterns, mig quart després que el cel s’enrogís. Un tro que fins i tot va agafar distreta santa Bàrbara, patrona dels oficis del pet com un aglà. Pedres de color de “cagaferro”, expliquen que queien. Les pedres de llamp terrassenques van seguir una trajectòria SSO-NNE i es van observar des de molts indrets del país i més enllà. N’hi ha fins i tot notificacions des de Marsella i Montpeller. Al Principat ho va veure el notari de Verges (Baix Empordà), Joan Ferrer, a qui va semblar que queia i provocava un terratrèmol a Girona com si s’hi produís una gran batalla; el capellà del santuari de Santa Maria del Collell (Pla de l’Estany), Patllari Ombravella, o el pagès Francesc Gelat, de Santa Susanna (Maresme). També fou vist a Girona, Pruit (Osona), Matadepera (Vallès Occidental) i Barcelona.

“No el veié cap persona cristiana que no tingués por i gran espant de Déu Nostre Senyor”, revela el mateix hereu de can Torres de Matadepera

L’hereu de la masia de can Torres de Matadepera, Miquel Batlle, parla d’un “tir d’artilleria i després d’aquest un altre i un altre i després començaren a sentir els trets espessos, que de cap manera es podien comptar”. Per la seva banda, el cronista, advocat, economista i publicista Narcis Feliu de la Penya explica, cinc anys després, als seus Anales de Cataluña, com va anar la cosa: “Apareció el día de Navidad a las 5 horas de la tarde, sobre Barcelona […]. Empezó a inflamarse entre Oriente, y Mediodía: corrió luego lucida a Occidente; y acabó entre el Septentrión y Occidente […] como un globo de fuego que caía sobre la Tierra […] oyéndose después un trueno muy irregular […]. Cayeron en algunas partes como en Terrassa, unas piedras grandes de color negro, y dentro de color ceniziento”. Si el general Espartero, regent de la reina Isabel II entre 1840 i 1843 i partidari de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys pel bé d’Espanya, hagués viscut aquella sobretaula nadalenca de 1704 hauria fet realitat el seu somni més humit sense cap mena d’esforç.

No és fins a principis del segle XIX que l’home no troba explicació natural a la caiguda d’elements còsmics sobre la seva testa, on abans veia missives divines o terrabastalls malèfics. Les descripcions dels observadors de la gran bola de foc vallesana, que va tronar com si cagués un tió de l’univers, llegides amb ulls del segle XXI, entendreixen i diverteixen certament. Però fent l’esforç d’empatia a la pell d’un pobre català d’aleshores s’entén que faci tremolar quan només vius segons la voluntat de Déu. Les anotacions són molt reveladores. “No el veié cap persona cristiana que no tingués por i gran espant de Déu Nostre Senyor”, revela el mateix hereu de can Torres de Matadepera.

Josep Bolló, adroguer de Barcelona i autor del dibuix més representatiu del fenomen, dona fe que “fou una cosa molt horrorosa, així per trobar-se l’hemisferi ben clar i serè com pel gran «rimbombo» i resplendor que va fer i segons hem observat es pot dir que era presagi de les misèries i calamitats que ha patit i pateix tot el Regne d’Espanya i, més en particular, el Principat de Catalunya”. Hi havia molta por. Por sideral. Al romanço Clamors de Barcelona ho tenien clar: “Avís era del molt mal que aquí havíem de passar”, mentre que el capellà de Santa Maria del Collell, Patllari Ombravella, citava la veu de l’experiència popular: “Tots els experimentats i persones velles deien que devia designar i assenyalar treballs o guerra, com en realitat es veu i passa a la pràctica”. El Dietari del Consell de Cent titula el fenomen com “Senyal del cel” i narra com “de cop i volta es veu una flamarada molt ardent en la present Ciutat, eixint i venint segons verídiques persones del mar, uns dient que venia a mode de barra de foc i altres amb globus i cua. S’obrí i deixà tres núvols molt blancs els quals duraren en la regió celeste més de mitja hora. I després d’aquesta flamarada, se sentí en el cel com si disparessin algunes artilleries i després molta mosqueteria que durà prop d’uns tres credos. Déu ens vulgui mirar amb ulls de misericòrdia i donar-nos la seva gràcia”. 

Cadascú va obrir els ulls i es va tapar les orelles en funció de si el senyal del cel legitimava un o altre hereu a la corona dels catalans

Els meteorits mai han portat remitent. A principis del segle XVIII saber si els enviava Déu o el dimoni era qüestió d’interpretacions abonades a l’interès de manipuladors o de savis de duro o ermes de certesa per a crèduls de bona fe. Com en tota guerra que es preui —no seria guerra sense batusses, lògicament—, ha de tenir un extra de guerra propagandística. Cadascú va obrir els ulls i es va tapar les orelles en funció de si el senyal del cel legitimava un o altre hereu a la corona dels catalans.

Pamflets botiflers anònims com Exortació cathòlica dirigida a la Nació Cathalana, publicat a València el 1707, escombraven cap al bàndol borbònic i veien la patacada que havia enviat la Via Làctia com un càstig als catalans rebel·lats contra Felip V. Per desgràcia catalana no van errar el tret, i mai més ben dit. Que si el Totpoderós havia triat el dia 25, de l’any cinquè del pontificat i de Felip V, de la cinquena setmana del mes i a la cinquena hora i bla, bla, bla... per advertir els sediciosos partidaris de Carles III, d’una banda.

Mentre que de l’altre bàndol es jurava i perjurava que si les pedres de llamp havien deixat un rastre bifurcat com la creu decussada de santa Eulàlia, patrona de Barcelona, només podia ser senyal de salvació prompta, justament quan el cap i casal era víctima aquell 1704 de la repressió borbònica imposada pel virrei Velasco contra el primer intent fallit de sublevació austriacista.

Segons ‘Narraciones históricas’, indispensable per conèixer la Guerra de Successió, el meteorit de Terrassa fou “vaticinio de sangrienta guerra en los límites de la Corona de Aragón, y en particular en Cataluña, y que la España toda sería sangriento teatro de infelicidades”

El metge Joan Solar, aficionat a l’astrologia, anuncia el 1705 a l’opuscle Juizio sobre el celeste señal... que, partint de la pluja lítica de Nadal de 1704, “[…] sucederán los aumentos y progresos de la Casa de Austria, y en particular favorecerán dichos influjos a nuestro Rey y Monarca Carlos Tercero […]. Por fuerza tengo de decir, y hacer el juicio, de que nuestro Grande Monarca, subditará con sus victoriosas armas, a todos sus contrarios, señoreándose de todo su reino, sujetando con el tiempo, parte de la África. […] su mayor fuerza será hasta el año de 1710. Y esto no se ha de creer que sea sueño, ni delirio de los pocos eruditos, sino efectos causados de los cuerpos y configuraciones de los celestes influjos”. 

Si la lectura la fem repassant la gran obra de referència, l’autèntica Bíblia indispensable per conèixer la Guerra de Successió, les Narraciones históricas, publicades el 1735 a l’exili de Viena pel capità de Montblanc, partidari de la causa austriacista, Francesc Castellví, hi llegim això: “Difundida la noticia en Europa, muchos lo consideraron presagio de lastimosos sucesos. En España se temió común infortunio; en Cataluña, atemorizó a los más; admiró a todos. A pocos les pareció preludio de felicidades. Los más reflexivos discurrieron vaticinio de sangrienta guerra en los límites de la Corona de Aragón, y en particular en Cataluña, y que la España toda sería sangriento teatro de infelicidades. Todo el vulgo lo tuvo a fatal agüero [...]”. 

El conegut entre la comunitat científica com a “Meteorit de Barcelona”, en realitat hauria de ser el “Meteorit de Terrassa”. Dels cinc quilos de pedres que es van localitzar el 1704 va semblar que mai més se’n sabria res. No constava que les tingués ningú fins fa quatre dies, el 2020, quan gràcies a un estudi de la Universitat Politècnica de Catalunya i del Museu de Ciències Naturals de Barcelona publicat a la revista Meteoritics & Planetary Science, es va alertar que hi havia uns fragments que corresponien a les pedres de llamp vallesanes. La troballa forma part del llegat de la col·lecció de la família Salvador, apotecaris barcelonins entre els segles XVII i XIX, que exposa l’Institut Botànic de Barcelona. Les roques, de gran valor científic, correspondrien a un asteroide primitiu orbitant entre Mart i Júpiter. Mars Attacks!

Si el 2020 ve un marcià i es passeja per la Zarzuela segur que pensa que els marcians són els plebeus que han cregut que plovia quan en realitat se’ls pixaven a sobre. Per cert, Felip V va acabar com una campana, retirat al palau de La Granja de San Ildefonso, abandonant-se, dormint de dia i vivint de nit, udolant, creient que era una granota i negant-se a banyar-se, a tallar-se els cabells i les ungles, víctima d’una depressió que només mitigava de nits el cant de Carlo Broschi, més conegut per Farinelli, el més mític dels castrati. Els seus ministres van impedir-li l’accés a la ploma i el paper per evitar que abdiqués. “Felipe el Animoso”, “Felipe el Cachondo”, va fer mala fi. Acabarà de la mateixa manera Felip VI, àlies “Felipe el Preparao”, o abdicarà més aviat que tard amb signatura digital? No deixaria de ser paradoxal que tres segles després potser sigui un meteorit mediàtic d’una exprincesa Habsburg com Corinna Larsen qui acabés derrotant els Borbons, que cada vegada tenen un futur més de color de “cagaferro”.