“You’re out of touch, my baby / My poor old-fashioned baby”, canta un grup cada vegada més nombrós d’homes i dones que passen de la cinquantena i, alguns, l’edat de jubilació. Arriba la tornada com si fos el que han anhelat durant temps i, tot i el desamor que desprèn “Out of time” cantada per Chris Farlowe, es desferma l’eufòria, que deixa la crepitació de l’agulla sobre el vinil en un segon pla: “I said, baby, baby, baby, you’re out of time / I said, baby, baby, baby, you’re out of time”. Braços alçats, caps amunt i somriures que no van d’orella a orella, sinó que es transmeten de rostre a rostre. Entre ells, fa temps que no s’han vist. Potser, justament un any. Tot un any esperant aquest moment, aquest refugi musical, estètic i identitari en què es troben amb els seus, i en què brollen l’amor i la nostàlgia de quan cantaven una passió out of touch, old-fashioned, out of time i encara s’havien de menjar el món. Per això es canten i s’abracen.

I per això han vingut al Casino de Constantí, a l’Aplec d’Aplecs Modernistes dels Països Catalans, des de tots els racons de Catalunya, des del País Valencià, des de Manacor i, inclús, des d’Andújar, Jaén. Avui bé es podria dir que són ells, els desactualitzats, però això seria no tenir gust. I ja ens ho ha dit a l’orella, entre tant soroll, Joan Reig, que, com “The night” de Frankie Valli & The Four Seasons, aquestes no són només cançons. Són les cançons de la cultura mod. A casa seva, el bateria d’Els Pets i tantes altres coses és l’amfitrió perfecte. Perquè, tal com afirma Robert Abella, un altre, com Reig, promotor de la pervivència de la cultura i el col·lectiu mod als Països Catalans, “el Casino de Constantí és el nostre temple”. Ho és des que el de Constantí, el de la Sénia, el col·lectiu lleidatà Natros Sols i diversos melòmans més, com Àngel Pagès i Carles Belda, es van preguntar que com era que no feien una trobada de trobades. Belda, pioner amb la banda Badabadoc dels aplecs a Barcelona amb el col·lectiu Modernisme Aborigen, va plantar una bomba de rellotgeria. I, com diuen que li agrada fer a l’autor intel·lectual dels fets, va marxar quan va esclatar. Dit i fet, ja en fa set edicions.

A principis d’abril de cada any, aquesta és la diada nacional pròpia i particular de la cultura mod catalana, autogestionada, pancatalanista i catalanocèntrica. També transideològica. Si alguna marca hagués de vestir aquest grupuscle cobert amb parques verd caqui, seria Fred Perry, encara que també n’hi ha que s’estimen més vestir els tres botons italians. Moure’s, es mouen amb vespes i lambrettes plenes de retrovisors, ben arrelades a Catalunya, i al ritme dels molt variats estils de música d’arrel afroamericana que els van arribar des de la Gran Bretanya. I és que, a diferència d’altres melomanies, la dels mods és ben diversa, multiracial i de base obrera. Per a Robert Abella, autor de dos llibres que parlen d’aquesta cultura, “l’escena mod és una escola a partir de la qual a cadascú se li obre un gran ventall”, que abraça des del jazz i el bebop fins a la música jamaicana, el rhythm-and-blueso el northern soul. The Who, The Jam, els Small Faces o Los Flechazos són alguns dels grups referents, però també n’hi ha de casa. Perquè l’himne d’aquesta tribu, si algú l’hagués de cantar, segurament serien els Brighton 64, incombustibles i presents en un lloc on van cantar quan encara no eren ningú gràcies a l’empenta dels tres d’Els Pets.

Ells, els germans Gil, en Ricky i l’Albert, són, a casa, els referents musicals d’aquesta cultura, que, hereva de la saó que va arribar als anys setanta i vuitanta del Regne Unit, germinada als Estats Units i Jamaica, ha format el seu propi substrat cultural en el càlid ambient mediterrani. El film Quadrophenia no deixa de ser l’Antic Testament que cal haver llegit abans de formar part d’aquesta subcultura. Però, tal com destaca Àngel Pagès, als Països Catalans la cultura mod, eclèctica en essència, ha sabut generar una identitat pròpia lligada al territori i als seus referents més moderns. “Si el moviment modernista britànic s’inspirava en tantes coses mediterrànies, en la moda francesa i en la cultura escuterista italiana, per què no podíem convertir-nos en el nostre epicentre?”, planteja. No era cap anomalia, i menys, amb música autòctona i una escena pròpia. “Es tractava”, diu, “de reapropiar-nos d’un moviment que s’apropiava de cultures d’altres llocs”, i de fer-ho en llengua catalana, “perquè hi ha una base musical i una història de grups, singles i LPs de companyies que estem rescatant”.

Aquests referents i l’estima dels qui en formen part han apuntalat la cultura mod, que, tot i que madura i reclosa als pocs paladars selectes que miren cap als seixanta buscant-hi la quinta essència, encara perviu. Analògics i undergrounds d’origen, no ho deixen de ser, perquè ho són des que eren adolescents. I ho continuen sent, amb nostàlgia, però amb estil, orgull i elegància, la mateixa amb què vesteixen i ballen ajudats per les pólvores de talc. Ells mateixos s’ho fan, i ells mateixos continuaran, movent el cos fins a altes hores a la sala de ball, fent cultura mod i cultura catalana. No puc evitar caure en un tòpic: al pot petit hi ha la bona confitura.