Diuen que les amistats que es fan durant els anys d’universitat són les que marquen tota una vida. I encara deuen marcar més si no només comparteixen els mateixos somnis, sinó que els fan realitat gairebé alhora. Com a mínim això és el que els passa als filòlegs i traductors Pau Sabaté (Barcelona, 1989) i Arnau Barios (Térmens, 1989).

El 2019, amb tan sols trenta anys, Pau Sabaté publica la traducció al català de la Ilíada, d’Homer, gairebé 15.000 versos que componen una de les bases de la literatura i la cultura occidentals, mentre que Arnau Barios treu a la llum la primera traducció al català d’Eugeni Oneguin, de Puixkin, considerada la primera gran novel·la russa en vers. Més de 5.000 versos amb què el traductor aconsegueix el Premi Ciutat de Barcelona 2019 i el Premi Serra d’Or 2020.

Ells dos representen la Rússia folklòrica i la Grècia clàssica. Dues cultures, dues llengües, dos mons antagònics que convergeixen en un bar 

Ells dos representen la Rússia més folklòrica i la Grècia més clàssica. Els misteris de la taigà i les profunditats de l’èpica homèrica. L’alfabet ciríl·lic i el grec. Són dues cultures, dues llengües, dos alfabets i dos mons antagònics que ara convergeixen al bar del Centre Artesà Tradicionàrius, a Barcelona. A la taula, unes cerveses i ganes de compartir el seu ofici i la seva amistat fent dialogar dues llengües i dues cultures. 

Arnau, tens un tatuatge al braç amb una frase d’Els germans Karamàzov que diu “La vida és el paradís”. I tu, Pau, també tens algun tatuatge?

Pau Sabaté: No. [Riuen tots dos.] I si mai me’n fes un, no crec que fos res de la Ilíada. Potser és molt tòpic, però em posaria aquella frase d’Antígona que diu “Amor, invencible en la batalla”. En grec és una frase molt bonica, aquesta traducció no li fa justícia.

Us vau conèixer a la universitat, una època en què teníeu grans ambicions.

Arnau Barios: L’ambició principal era la de ser escriptors. Alguns, com l’Adrià Targa, ja estaven escrivint quan ens vam conèixer. Però el Pau i jo ens vam posar amb els clàssics. Ell, com que feia Filologia Clàssica, va escollir la Ilíada, i jo, que feia Filologia Eslava, l’Oneguin. Són clàssics, cadascun en la seva literatura, però amb la diferència que la literatura grega és la base de tot, mentre que l’Oneguin és a la base de la literatura russa, però és com una branca d’un gran arbre. La Ilíada és l’arrel d’on surt tota la tradició posterior.

Pau Sabaté: Em sembla que sí que ets de clàssiques [riu], perquè això de presumir de ser l’arrel de tot...

Arnau Barios: Sí, ja saps que no haver fet clàssiques és la meva vocació frustrada. [Riu.] Però sort que he acabat fent traduccions del rus, perquè si no ara seríem competència. [Continua rient.]

Durant deu anys, l’Arnau va estar traduint Eugeni Oneguin, una obra que l’havia captivat durant la carrera i que mai havia estat traduïda en vers al català. De la Ilíada sí que se n’han fet diverses traduccions. Per què vas decidir posar-t’hi?

Pau Sabaté: Perquè així com de l’Odissea sí que hi ha una bona traducció de Carles Riba, no hi acabava d’haver una traducció satisfactòria de la Ilíada, si més no en vers. Fa uns anys em vaig presentar a un seminari de traducció de grec antic a l’aleshores Fundació Institut Cambó i per entrar et demanaven textos de mostra. Jo vaig escollir els cent primers versos del cant 16 de la Ilíada. Sembla que al professor li va agradar i, anys més tard, em va proposar fer-ne la traducció en vers per a la col·lecció “Bernat Metge Universal”. La condició era que ho havia de fer amb poc més d’un any. Van ser uns mesos de jornades maratonianes.

Davant d’unes obres d’aquesta envergadura, com us introduïu en el text?

Pau Sabaté: Crec que tots dos som bastant intuïtius. No som la mena de traductors sistemàtics que tenen tota la teoria de la traducció al cap. Tampoc hem estudiat traducció. És una cosa que hem anat aprenent mentre ho fèiem. Que no vull dir que fem qualsevol cosa, eh... Suposo que també és per la naturalesa dels textos que traduïm. No traduïm filosofia, on s’ha de ser molt precís. La literatura, i especialment la poesia, sempre dona més joc. Si més o menys n’entens el to, la intenció i el significat, al final tens bastanta flexibilitat.

Sembla que tots dos teniu predilecció per traduir textos en vers. És molt diferent que traduir prosa?

Arnau Barios: Sí, és com el dia i la nit. Traduir en vers és més divertit.

Pau Sabaté: A mi també m’agrada més el vers, t’hi trenques més el cap.

“Traduir versos és més difícil i ets molt més responsable del nyap que en pugui sortir”

Arnau Barios: Ara, no em puc imaginar traduint en vers per encàrrec. Hi ha prosa que he traduït i no ho hauria fet si no fos per encàrrec; no hauria estat iniciativa meva. I ho faig i no passa res, perquè la prosa és una cosa més comunicativa: algú ha dit una cosa i tu la tradueixes i ja està. En canvi, traduir versos és més difícil i ets molt més responsable del nyap que en pugui sortir.

Pau Sabaté: Amb la prosa et quedes més fora, d’alguna manera; no t’hi lligues tant. En canvi, amb el vers ja hi poses més de tu mateix, és més teu.

Arnau Barios: Per sort no t’ho demanen. Les editorials no et diuen: “Si us plau, tradueix-me aquests poetes!”. És més aviat un acord al qual arribes tu amb l’editorial perquè t’agrada molt un poeta.

Suposo que deu haver-hi moments en què també us encalleu.

Pau Sabaté: Quan em passa faig alguna altra cosa. Vaig a fregar els plats, poso una rentadora, escombro... [Riu.]

Arnau Barios: Però no t’ho saltes mai, ho desencalles sempre, perquè, si no, es va acumulant, ho arrossegues. [En Pau assenteix amb el cap.] S’ha de traduir sempre en ordre per no trencar el ritme de la traducció. Crec que el meu ritme és molt lent. Traduïm literatura i val la pena estar-s’hi una estona, matar-s’hi una mica.

“Plató es pot entendre bastant, igual que el Nou Testament. Homer ja no, fa servir una llengua més distant, i aquesta sí que s’ha d’estudiar”

Tots dos heu treballat amb textos molt antics. Hi ha molta diferència entre el grec i el rus antics i els moderns?

Pau Sabaté: N’hi ha, però menys que entre el llatí i les llengües romàniques. Mantenen la declinació i moltes paraules són idèntiques. Plató es pot entendre bastant, igual que el Nou Testament. Homer ja no, fa servir una llengua més distant, i aquesta sí que s’ha d’estudiar, igual com quan es llegeix un text en llatí.

Arnau Barios: El rus és bastant semblant ara i abans. No fa més de 200 anys que es va escriure l’Oneguin. I de textos més antics no n’he fet gaires, perquè no hi ha una literatura tan important.

Les dues traduccions les heu adaptat molt al català actual. Pot ser que cada generació necessiti traduir de nou els clàssics?

Pau Sabaté: Penso que sí. A diferència de l’Oneguin, que només s’havia traduït en prosa, la Ilíada sí que s’havia traduït en prosa i en vers. Però s’havia fet d’una manera que passa molt amb les traduccions clàssiques, que intenten elevar el registre de la llengua a base d’arcaismes. Hi cueja molt el Noucentisme, perquè la Fundació Bernat Metge ja era això, formava part del país noucentista. En el cas del rus, diria que el problema és un altre, perquè no hi ha tanta cosa traduïda. Sempre és més fàcil trobar obres importants que no s’hagin traduït, i potser el problema és que els traductors d’abans no en sabien gaire o feien traduccions indirectes.

“La ‘Ilíada’ sí que s’havia traduït en prosa i en vers. Però s’havia fet d’una manera que passa molt amb les traduccions clàssiques, que intenten elevar el registre de la llengua a base d’arcaismes”

Al final es tracta que la gent entengui l’obra.

Pau Sabaté: És clar. La Ilíada és de composició oral, era una cosa que la gent entenia com la sentia. A mi m’interessa més això, que la traducció es pugui recitar.

Arnau Barios: I mentre vas traduint també vas veient moltes més coses del text que no pas llegint la traducció. És cert que les coses que tu veus ja les han vist mil persones abans que tu, però és igual, és el valor de la revelació, d’estar dient “oh!”. O decisions de traducció que penses que, si en el moment de la correcció em disputen d’alguna cosa, ho hauré de saber justificar. Coses de les quals sovint més tard ja t’has oblidat. Penso que hauria de fer una espècie de diari quan faig les traduccions, perquè és un coneixement molt efímer.

“La literatura russa té com una cosa de Bíblia on tot són cites de cites que han aparegut abans, com un gran arbre”

Suposo que a mesura que aneu traduint, també veieu l’obra des d’una perspectiva que no tenen els altres lectors.

Arnau Barios: Amb l’Oneguin sí que veus que és un text bastant fundacional i que moltes línies lingüístiques de després surten d’aquí. Veus que algunes fórmules, algunes paraules i maneres de dir te les vas trobant després. La literatura russa té com una cosa de Bíblia on tot són cites de cites que han aparegut abans, com un gran arbre. L’Oneguin surt citat en altres llibres, de manera que va molt bé com a llibre d’iniciació per poder aprofundir en tota la resta.

Pau Sabaté: El mateix passa amb la Ilíada: hi ha frases, maneres de dir i ressons que després et vas trobant en els textos posteriors. Quan tradueixes fas una lectura més en profunditat i lligues molts més caps que quan llegeixes per plaer. Et vas fixant molt més en cada paraula, en quines es repeteixen segons els contextos... Veus més la xarxa dins de l’obra.

Durant uns anys vau estar vivint a Rússia i a Grècia mentre traduíeu. Us va ajudar el fet de fer-ho des dels països d’origen de les obres?

Arnau Barios: No sé tu, Pau, però jo traduïa millor allà. Estranyament, perquè em pensava que l’important és la llengua de rebuda i que estar envoltat de català m’ajudaria, però no. És millor el teu català conservat “estrany”.

Pau Sabaté: Això és veritat, sí, sí!

Arnau Barios: És com que el català parlat que tenim... No és que sigui dolent, és el que existeix, no és per criticar-lo... Però és com si aquí estigués menys depurat i allà vius amb un català “teu” tancat.

Pau Sabaté: I recordes moltes coses que et venen de la família, del que has sentit, de lectures...

Arnau Barios: Això al final ens fa reflexionar sobre la distància entre literatura i vida, entre la llengua parlada i la literària. I no som pas gaire excèntrics en la llengua literària, no busquem paraules molt tècniques; al contrari, som partidaris del català que es parla ara.

Suposo que al final es tracta d’adaptar-se als temps.

Pau Sabaté: Sí, i també perquè és la llengua que preferim nosaltres.

Arnau Barios: Després també passa molt que una paraula que per a tu és naturalíssima, per a algú altre no. Però al final has d’acceptar-ho, perquè si no vas retallant i no pots estar traduint pensant en què dirà tothom de l’àmbit lingüístic català. Et tornaries boig de voler satisfer tots els possibles lectors.

“No pots estar traduint pensant en què dirà tothom de l’àmbit lingüístic català. Et tornaries boig de voler satisfer tots els possibles lectors”

Entre filòlegs m’imagino que també deuen caure alguns dards...

Arnau Barios: El problema és la supèrbia de pensar que la teva manera és l’única i correcta. Es pot acceptar tot si està ben fet i és coherent. Amb el Pau ens consultem dubtes tècnics de com sona una paraula, frase...

Pau Sabaté: Sí, ens preguntem “com sona de natural” alguna cosa del text. L’Arnau és de Térmens i jo soc de Barcelona, però tinc família a Flix, i és clar, són àrees lingüístiques diferents. Llavors va bé que ens consultem com ens sona alguna cosa, si és molt del lloc on som o no.

Arnau Barios: O algunes expressions. Durant un temps he anat posant l’expressió anar escorregut o sortir escorregut, que és com anar amb la cua entre les cames. Recordo haver preguntat a tots els amics si els sonava natural i resulta que no tothom ho coneixia. Sempre preguntem als amics, no sé com no ens engeguen. [Riuen tots dos.]

Heu detectat un interès especial, a Catalunya, per llegir els clàssics?

Arnau Barios: Sí, déu-n’hi-do. Ho veig pels clubs de lectura, on hi ha molta gent interessada.

Pau Sabaté: De la Ilíada se n’han fet bastants, i de fet ja ha sortit la segona edició del llibre.

“M’atreveixo a dir que el lloc amb més intensitat d’‘Oneguins’ del planeta Terra és Térmens”

Arnau Barios: L’Oneguin va agradar i va arribar a gent que mai m’hauria pensat. M’atreveixo a dir que el lloc amb més intensitat d’Oneguins del planeta Terra és Térmens [riu] perquè tota la família i tietes el van comprar. El de Txékhov també ha agradat molt. Al final hi ha gent de tot: gent que no hi ha entrat o que no ho ha entès, i també gent que ha embogit i ho ha trobat una meravella i em pregunta coses. I amb aquesta lluïssor als ulls veus que tot ha tingut sentit, i si el text també l’has viscut, el recordes.

En certa manera, els llibres que traduïu també acaben sent una mica vostres, no?

Arnau Barios: Sí, sí. [Assenteixen tots dos.] També és veritat que és molt arriscat, perquè després, quan tornes a traduccions que ja havies fet alguna vegada, hi trobes alguna cosa que faries diferent.

“Sí que passa que en el grec actual hi ha expressions que venen de la llengua homèrica. Quan sents que algú les diu et fa més gràcia”

Tornant a les vostres experiències sobre el territori... Pau, com era traduir obres clàssiques gregues al seu país d’origen? Et va ajudar a entrar-hi més?

Pau Sabaté: No ben bé. Sí que tens aquesta idea romàntica de dir que soc al lloc, al país, en aquesta mateixa terra, aquestes pedres, cel i mar, però concretament amb la Ilíada no sé si em va passar. És una connexió més abstracta, és més la idea que te’n fas. Sí que passa que en el grec actual hi ha expressions que venen de la llengua homèrica. Quan sents que algú les diu et fa més gràcia. És el que dèiem abans, la literatura russa són 200 anys, mentre que la grega antiga estem parlant, en el cas dels poemes homèrics, de mil·lennis.

Arnau Barios: Però si ets traductor de literatura grega moderna sí que has de viure al país i conèixer totes les realitats.

Pau Sabaté: Això sí. Viure allà és la manera d’entendre moltes coses; si no, et quedaries estranyat o ho hauries de preguntar. Allà hi tens tots els referents.

I com són els grecs moderns?

Pau Sabaté: Són bastant semblants a nosaltres. Bé, és que al final hi ha de tot a tot arreu. Sí que tenen un punt més hospitalari, diria. És molt més fàcil que et convidin a casa seva, que et diguin que et quedis a dormir. Aquesta cosa és molt més d’allà. Pots conèixer algú que és a la taula del costat i que et digui “vine aquí” i es posin a parlar i et preguntin qui ets, etc., i que després et convidin a tot el que t’has pres. La generositat i l’hospitalitat són molt més fortes que aquí. Al final són coses que també veus a l’Odissea, aquesta hospitalitat.

Tenen molt presents els seus clàssics?

Pau Sabaté: Sí, molt, és un orgull. A l’escola ho estudien un munt i Atenes és una de les ciutats europees on hi ha més teatre. A mi em fa l’efecte que n’hi ha més que a Londres; el que passa és que són sales molt petites i no hi ha grans teatres, però sí que hi ha molta gent que s’hi dedica. Sempre es fa molta tragèdia i comèdia antigues, de totes les maneres imaginables i traduïdes al grec modern. De vegades sí que deixen alguna coseta antiga, alguna estrofa al cor o alguna cosa així. Aquí no se’n fa gaire, de tragèdia grega. Allà, hi vagis quan hi vagis, pots buscar una mica i tindràs tres o quatre Antígones en teatres diferents.

“La cultura russa és la llengua russa. I el màxim exponent és la literatura. Aquí no començaràs mai parlant de Verdaguer; primer diràs pa amb tomàquet, embotits de Vic o el Barça, i després ja Verdaguer. Allà no, allà primer Puixkin i després, no ho sé, la Lluna”

A Rússia també hi ha molta cultura literària.

Arnau Barios: Són molt més literaturocèntrics que aquí. És el que defineix el país. Com que té aquesta cosa d’imperi, la cultura russa és la llengua russa. És una terra que arriba fins a l’oceà Pacífic, així que més que la terra, el que els uneix és la llengua. I el màxim exponent és la literatura, a diferència d’aquí, on no crec que ningú, ni tan sols un nacionalista, consideri que la literatura sigui una cosa que ens defineixi, sinó un afegit. No començaràs mai parlant de Verdaguer; aquí primer diràs pa amb tomàquet, embotits de Vic o el Barça, i després ja Verdaguer. Allà no, allà primer Puixkin i després, no ho sé, la Lluna, per allò de sortir al cosmos.

Semblen dues societats molt culturalitzades, doncs.

Arnau Barios: Hi ha aquest respecte per la cultura. Està ben vist fer i llegir versos. Però bé, després no serveix per a gran cosa. La cultura tampoc salva de res, ni de tenir un tirà al govern ni de començar una guerra.

Pau Sabaté: I a Grècia es veu molt que tothom té una gran idea de la Grècia antiga, però després, què en saben de debò? O fins a quin punt no hi ha una interpretació molt nacionalista de dir que “nosaltres som els descendents dels grecs antics, hem d’estar-ne molt orgullosos”? Moltes vegades no passa d’aquí.

Trobeu a faltar viure allà?

Arnau Barios: Ara ja sí. Al principi de tornar-ne no, però ara ja fa un temps d’això. Igualment, és impossible anar-hi ara. És com si trobo a faltar la infantesa [riu], és una altra vida.

Pau Sabaté: Jo no especialment, la veritat és que estic molt bé aquí. També és veritat que acabo de tornar després de quatre anys [riu], però sé que hi puc tornar quan vulgui. El que sí que trobo a faltar és que pots ser en un bar i sentir converses en grec al teu voltant. Allà podies parar l’orella i sentir alguna expressió que no havies sentit mai, o només pel fet que fos una altra llengua, o l’entonació, ja era estimulant.

Arnau Barios: Fa gràcia sentir com parla la gent. Un cop era en una illa al nord de tot del mar Blanc, un lloc perdut on no hi havia ni aigua corrent, i hi havia una senyora que portava una bània, una sauna russa, i tenia una manera de parlar que no havia sentit mai, que era la manera com parlaven els pagesos al segle XIX. No hi ha gaires dialectes en rus, i de sobte sentir parlar aquesta senyora així em va commoure molt. És com si algú anés a Térmens i sentis parlar català amb el lo i pensés: “Mira, com Tirant lo Blanc!”.

Pau Sabaté: A mi m’han passat coses semblants, però dins del grec modern. No m’he trobat ningú parlant homèric, per desgràcia [riu], però sí que coses que havia vist en poesia i que són pròpies d’una llengua molt rural les he sentit de gent gran de poble. I sobta molt, perquè penses que tal persona parla com algun poeta que has llegit. Però això a Atenes no passa, allà és més estàndard.

M’imagino que us devíeu visitar mútuament quan éreu allà.

Arnau Barios: Sí, sí! A més, el Pau era un luxe, perquè és el guia perfecte. M’explicava moltes coses, però després les oblidava. Només se m’ha quedat la història de les Danaides. [Riuen tots dos.]

“Quan jo el vaig anar a veure a Rússia sí que va ser espectacular, perquè Grècia al final és un país mediterrani, però Rússia és un altre món. Vam anar a pobles on no veies cap estranger en molts quilòmetres a la rodona”

Pau Sabaté: Quan jo el vaig anar a veure a Rússia sí que va ser espectacular, perquè Grècia al final és un país mediterrani, no és tan exòtic. Però Rússia és un altre món. Era quan ell vivia a Óbninsk ensenyant castellà, i vam anar a pobles on no veies cap estranger en molts quilòmetres a la rodona. Això sí, Grècia té parts molt turístiques, però també canvia molt segons la regió. Hi ha llocs remots que són un altre món. A més, és un país molt muntanyós i hi ha pobles molt aïllats. També moltes illes, que, com que ja s’autoabastien d’alguna manera, van fer societats molt tancades en si mateixes on els dialectes encara es noten molt, com a Creta.

Els dos esteu establerts a Barcelona com a autònoms. És difícil?

Pau Sabaté: És bastant difícil viure de traduir. Hi ha poca feina, està mal pagada i, a més, del grec i del rus no es tradueix tanta cosa. Suposo que si ens dediquéssim a l’anglès o el francès, seria una altra cosa.

“Jo soc molt lent traduint i si he de mantenir el ritme que em suposa cada llibre, és un esgotament mental. Cada llibre em deixa esgotat”

Arnau Barios: I també depèn del ritme en què tradueixes. Hi ha gent que tradueix molt bé i molt ràpid. Jo soc molt lent i si he de mantenir el ritme que em suposa cada llibre, és un esgotament mental. Cada llibre em deixa esgotat, com aquest del Txékhov, en què he estat tres anys. Ho podria fer més superficialment, però sap greu; ve de gust viure l’obra i l’autor. La traducció disfrutada és aquesta.

Què diríeu a un estudiant que vulgui fer la vostra feina?

Arnau Barios: Que no la faci, perquè ens robarà feina. [Riuen fort.]

Pau Sabaté: No, va. Però posem que vol traduir de l’armeni.

Arnau Barios: Ah, llavors sí. [Continuen rient.]

Pau Sabaté: Li diria que no es deixi fotre el pèl, perquè en totes les feines creatives sempre hi ha allò de “bueno, això en realitat és el teu hobby, no?” i, per tant, hi ha gent que se n’intenta aprofitar i intenta que treballis gratis. Doncs que no hi passi, si ho pot evitar.

Arnau Barios: Sobretot passa molt amb els que comencen, no? Et prenen el pèl. O et diuen que et donaran “visibilitat”.

Pau Sabaté: Sí, sí!

Si el vostre jo de quan éreu estudiant us veiés, segur que n’estaria molt orgullós. De fet, heu complert el somni que teníeu aleshores.

[Assenteixen reflexius.]

“El que passa és que, un cop has assolit el somni, penses: «Molt bé, i ara què?». Potser hauria estat millor per a l’ego quedar-me com el traductor maleït, queixant-me que «oh, no m’ho han publicat, no m’han fet cas!»”

Arnau Barios: Sí, era el somni. El que passa és que un cop has assolit el somni, penses: “Molt bé, i ara què?”. [Riuen tots dos.] Potser és que el somni en realitat no era tan difícil de complir. Perquè dius: “Si el somni és traduir l’Oneguin, si us plau, endavant”. Traduïm i ja està. Després és diferent si et fan cas o no, però la traducció l’hauria fet en qualsevol cas. Però potser hauria estat millor per a l’ego quedar-me com el traductor maleït, queixant-me que “oh, no m’ho han publicat, no m’han fet cas!”. [Riu.]

No teniu cap altre objectiu semblant?

Pau Sabaté: És difícil que torni a ser el mateix. Fins i tot en cas que fes, no ho sé, l’Odissea, que és com la continuació lògica després de fer la Ilíada, no és el mateix. La Ilíada té una altra magnitud, una altra dimensió. Va més al fons, explora més la condició humana. La traducció va ser molt intensa, però amb moments molt sublims. I és clar, després d’això... Vas fent altres coses que t’agraden i omplen molt, però és una fita que segurament no superarem. I ja està, no passa res. [Riuen amb tristesa.]

Arnau Barios: El millor queda enrere... [Riuen.]

Potser heu d’aprendre un altre idioma per fer una altra gran obra?

Arnau Barios: Sí, tant de bo. El que passa és que si m’ha costat molt aprendre rus, imagina’t...

Pau Sabaté: Aprendre un altre idioma sí que ho faria, però no amb l’objectiu de traduir. Més aviat podria ser una conseqüència d’haver-lo après tan bé, que m’animés a traduir el que sigui. El que passa és que fins que no saps l’idioma, tampoc saps si l’obra et tira prou.

“M’estimo més passar tres hores intentant desxifrar una cosa en alemany, que no en sé, que confiar en una traducció. Com a bon traductor, em malfio de les altres traduccions”

Arnau Barios: Igualment, també hi ha molta diferència entre llegir i parlar. Perquè el francès el llegeixo molt bé, però no el puc parlar. És una cosa bastant de filòleg al final, el contacte amb el text original. És una cosa fetitxista, gairebé. M’estimo més passar tres hores intentant desxifrar una cosa en alemany, que no en sé, que confiar en una traducció. Com a bon traductor, em malfio de les altres traduccions.

Pau Sabaté: Això a mi també em passa. [Riu.] Però jo, de les seves traduccions [assenyala l’Arnau], sí que me’n fio.

Arnau Barios: Jo, de les seves, també. [Riuen tots dos.]

Pau Sabaté: De fet, vaig intentar aprendre rus durant un temps per malfiar-me fins i tot de les seves traduccions, però no va sortir bé, vaig desistir i ara m’he de fiar d’ell. [Riuen.] Bé, hi ha alguns traductors que també ho fan bé.

Arnau Barios: També hi ha traductors que no em fa res llegir. I si el llibre no és gaire important i és un autor contemporani, doncs em fixo en la traducció.

Quan aneu a una llibreria, us deveu fixar més en el nom del traductor, no?

Arnau Barios: Sí, sempre n’hem fet cas, és clar. I ara sempre posen a la coberta el nom del traductor, però també és una mica... O sigui, tant de bo no fóssim a la coberta, però ens paguessin el doble.

Pau Sabaté: Per exemple! [Riu.]

Arnau Barios: És allò que dèiem de la visibilitat, allò de “no, però que surts a la coberta”. Gràcies, gràcies, però potser preferiria ser invisible i ric, més que visible i pobre.

I amb una riallada conjunta, sincera, toca acomiadar-se d’aquests dos traductors lliures i propers. Dos companys que han complert els seus somnis lletrats, però als quals encara els queda camí per descobrir. És moment d’acomiadar-se, també, de la Rússia més folklòrica i de la Grècia més clàssica. De l’alfabet ciríl·lic i del grec. D’Homer i de Puixkin.