Alguna vegada heu aixecat una d’aquelles persianes metàl·liques i atrotinades que solien tenir molts negocis? Que et faltaven dits per tapar-te les orelles perquè tenies totes dues mans elevant-ne la part inferior. Doncs, sabeu què? Apujar una d’aquestes persianes, al número 1 del carrer de l’Hospital d’Ascó, és la manera més ràpida de viatjar en el temps. Un segle enrere. “Benvinguts al segle passat.”

Així ens saluda, entusiasmada, Pepita Massip Biarnés (Barcelona, 1961), que ens rep amb aquest missatge que fa la sensació que ja és un costum, però que segueix dient amb la mateixa convicció. Ens espera a la porta estreta de la farmàcia que el 1920 va obrir el seu avi, sobre els dos graons que la separen del carrer, amb un somriure discret però que denota el goig que li fa ensenyar-la. La Pepita de la Farmàcia no l’obre cada dia, la farmàcia. I menys ara, que pateix problemes de salut i ha de dur un concentrador d’oxigen. Som uns privilegiats. Ens convida a entrar-hi.

“Què et sembla?”, pregunta. No sé ben bé què li responc. Que m’agrada molt. Perquè no me la miro gaire, a ella. Giro el coll 180 graus, amunt i avall i d’esquerra a dreta, mentre els ulls van recopilant a la retina detalls que signifiquen antigor i elegància. La porta és impecable, plena de detalls en relleu sobre la fusta que el vernís ha enfosquit. Al terra, rajola hidràulica, i al recte, el taulell, amb vidres tintats de color clar i més detalls, i amb la copa d’Higiea, la deessa grega de la salut, símbol de la farmàcia, representada en relleu sobre la fusta.

La Pepita gaudeix tant com jo, i tots dos, automàticament, ens fixem en la gran orla que hi ha a la paret de la dreta. En blanc i negre, del 1917. Aquell any, el seu avi, Francisco Ramon Biarnés Jordà (1895-1974), es va graduar en Farmàcia a la Universitat de Barcelona. Ell, de qui la Pepita té el retrat ampliat en un paper precisament sobre el taulell, és el protagonista d’aquesta història, i la seva neta, la narradora.

La sordesa que l’avi Ramon va començar a desenvolupar de ben jove li hauria prohibit exercir la medicina, per la qual cosa va emigrar cap a la farmàcia

L’avi Ramon va néixer a Ascó, a la mateixa plaça de l’Església que tenim al davant. Volia ser metge, i va començar a estudiar per ser-ho a la Universitat de Barcelona. Però la sordesa que va començar a desenvolupar de ben jove li hauria prohibit exercir la medicina, per la qual cosa va emigrar cap a la farmàcia. Anys més tard, després d’aquella fotografia, d’aquella orla, i amb un breu pas previ per Miravet, començaria la història que un segle després ens explica la seva neta.

L’avi Ramon i l’àvia Pepa, també asconenca, es van casar el 1920, i ben aviat, aquell mateix any, van obrir la farmàcia. La inversió era costosa, en una nova casa que hauria d’acollir el servei per a tot el poble. El mobiliari va costar 5.000 pessetes, explica la Pepita, “de les del 1920, que era molt més, moltíssim més, encara que mai he aconseguit saber quant”. En qualsevol cas, “no eren trenta euros, com ara”, argumenta, i els avis “es van haver d’empenyar, van demanar a persones que els prestessin diners, perquè no en tenien prous”.

La Pepita parla gairebé tota l’estona en primera persona del plural, fins i tot dels temps que no va viure. Fins a quin punt és tot part de la seva història i de la seva identitat?

La farmàcia obria les portes i ràpidament es convertiria en un servei públic. L’avi també s’encarregava de dues farmacioles que delegava a dos veïns de la Fatarella i la Torre de l’Espanyol, en què hi havia el mínim imprescindible per al poble. Ho feia per tren, tal com li arribaven els medicaments des de Reus. “El paquet, sempre l’anàvem a buscar a l’estació”, recorda la Pepita, que parla gairebé tota l’estona en primera persona del plural, fins i tot dels temps que no va viure. Fins a quin punt és tot part de la seva història i de la seva identitat?

Abans, quan ella encara no havia nascut, no arribaven els medicaments en capses, ja preparats. L’avi els feia en el morter de marbre que tenia al taulell de la rebotiga que la Pepita ens ensenya, on ara n’hi ha un d’alabastre que el reprodueix, i els servia o bé en trossos de paper embolicats com sobres o en petites píndoles. Una feina que exigia coneixements i precisió. Proporcions, pesos i quantitats que l’avi Ramon havia de calcular minuciosament a la balança que tenia a la vora del morter. Allà es devia sentir dins el seu univers de constel·lacions d’ampolles petites de vidre de color fosc ple d’etiquetes amb alguns noms que espanten, il·luminades per una petita bombeta, que giraven i orbitaven entorn dels remeis que mesclava.

Quan l’avi no atenia els veïns per la finestreta del taulell o feia la migdiada, s’estava en aquest petit habitacle de sostre baix, humit i emparedat d’ampolles de vidre, que és com una biblioteca d’ampolles amb noms, molts, estranys i alguns de coneguts que fan saltar un petit esglai d’alegria. Si no era a la farmàcia, era fora o era a dalt a casa: al despatx o dormint. I la sordesa va fer necessari treure a passejar l’enginy, i anys més tard, quan els quatre fills de l’avi Ramon i l’àvia Pepa —el Ramon, el Salvador, la Pura (la mare de la Pepita) i el Carmel— es van anar fent grans, també la seva ajuda.

Quan algú volia alguna cosa, obria la porta, i com que s’encenia el llum tant al despatx de l’avi com al menjador de casa, ens n’assabentàvem

L’enginy va donar resultat en una bombeta que emetia llum quan un client obria la porta. “Les farmàcies, abans, no feien horari de nou del matí a dues i de cinc de la tarda a vuit del vespre; hi eren tot el dia. Quan algú volia alguna cosa, obria la porta, i com que s’encenia el llum tant al despatx de l’avi com al menjador de casa, ens n’assabentàvem. Baixaven i atenien. Això era sempre. No era excepcional, era un servei públic”, explica la Pepita.

Ella ho va viure, dècades més tard, a partir dels seixanta, quan ja havien arribat medicaments més moderns i el sabó, les colònies i els productes d’higiene a la botiga. Les temporades que passava al poble, mentre no era a Barcelona, era una de les escollides per l’avi per fer guàrdia durant la seva migdiada, tal com ho havien estat sa mare i sos tiets. Triava espontàniament algun dels nets, el primer que trobés i, en acabat, els feia: “Tsss! Una pesseta”.

“Mo n’anàvem a gastar la pesseta al bar de Pino que encara hi ha a la plaça, en caramel·los, en caramel·lets. Per una pesseta, en tenies deu!”

La Pepita riu, mentre ho explica i recorda que “mo n’anàvem a gastar-la al bar de Pino que encara hi ha a la plaça, en caramel·los, en caramel·lets. Per una pesseta, en tenies deu!”. Però no es vol avançar en el temps. Marxa enrere. De record en record, molts dels quals ha rebut de la Pura, la mare, la nineta dels ulls de l’avi Ramon, que va néixer el 1926; retrocedim a uns temps d’absències i de patiment. La mort de l’àvia Pepa el 1930 i la unió posterior amb l’àvia Teresa, matrimoni del qual naixerien sis fills més. Sis tiets més. Deu, en total. La guerra i la postguerra. La col·lectivització que el 38 va acumular un deute per medicaments no pagats que l’avi Ramon i la família van haver de pagar durant anys. La bomba que va caure a dins de casa, en una habitació que ara fa de cuina al primer pis, i que, tot i que no devia explotar, va destrossar el segon pis i les golfes.

Aquells anys, en què tots vivien a la casa, en què no faltava un plat a taula per a qui calgués, van ser, malgrat això, anys de recuperació de la misèria familiar enmig de la misèria estesa a la resta de veïns. “Els anys de la postguerra… Escolta, que ara ve lo fort!”, diu la Pepita mentre accedeix a aquest record transmès. “L’avi havia de pagar les cent pessetes que devia del préstec pels medicaments que havien comprat a la col·lectivitat. Havia de mantenir els deu fills, la dona i, després, va haver d’arreglar la casa, perquè la bomba va caure de dalt a baix i va foradar la casa. Va durar anys, això…”, explica.

Se n’havien de sortir, tant ells com tot el poble, que pagaven els farmacèutics “a collita”, és a dir, tan bon punt havien cobrat la venda de les ametlles. De vegades, quan l’avi necessitava diners per pagar una lletra, els tiets i les tietes passaven casa per casa a demanar els deutes que podien cobrar.

Tots els fills de Francisco Ramon Biarnés van ser al nucli físic de la família, la farmàcia, i tots van ser a prop de l’avi, el nucli espiritual de la família, el pare de tots

Aquells van ser els anys que es van conèixer la Pura i el pare de la Pepita, del Masroig, a través del tiet Carmel, amb qui havien estat companys de mili. Com tots els fills, que entre ells es portaven fins a vint anys, la Pura i el Carmel van rondar entre Ascó, Barcelona i pobles propers, però, també tots, qui més qui menys, van passar per la farmàcia. Tots van ser al nucli físic de la família, la farmàcia, i tots van ser a prop de l’avi, el nucli espiritual de la família, el pare de tots, segons la Pepita. Un home atent, afectuós, que el relat de la Pepita fa imaginar-se com una persona que era a tot arreu i sabia transmetre l’amor als fills i nets.

L’avi Ramon era d’aquells avis o tiets que sap ser tan nen com els nens, que absorbeix malentesos i retrets de la resta d’adults per alguns embolics que ell permet

L’avi Ramon era aquell pare que pagava el lloguer a la filla i la seva família quan el marit patia per l’alimentació per una llaga a l’estómac; era el pare que donava dues vegades el regal de Reis a la seva filla per als joguets dels nens, una d’oficial i l’altra de sotamà. Era d’aquells avis o tiets que sap ser tan nen com els nens, que absorbeix malentesos i retrets de la resta d’adults per alguns embolics que ell permet; aquell avi que comprava al seu net Joan Ramon la pólvora amb què jugava per la rebotiga.

Tot just la deixem i seguim xerrant al centre de la botiga, rere el taulell, on hi ha una illa central que té enganxat un plafó d’una escriptura morisca que el tiet Carmel, arabista, estudiava. Continuem envoltats de desenes de pots de químics i ingredients que van ser utilitzats per fer medicaments per a la gent del poble. Desenes de pots i recipients amb etiquetes que fan saltar els ulls de l’una a l’altra, amunt i avall com un joc d’aventura.

El tiet Carmel era un home misàntrop i molt lligat a la seva terra i al riu omnipresent. Pintor, fotògraf, periodista, cronista, arqueòleg i un escriptor prolífic

En aquests prestatges, el tiet Carmel hi tenia llibres que guardava, però que va retirar per la humitat, que els feia malbé. Ell es va ocupar d’enumerar totes les ampolles que hi ha, ja que en va desar en caixes algunes durant un temps. Era un home misàntrop i molt lligat a la seva terra i al riu omnipresent. Pintor, fotògraf, periodista, cronista, arqueòleg i un escriptor prolífic, descriptiu i capaç que va tenir una carrera literària massa curta. La Pepita em regala la seva única experiència en la literatura creativa, El meu riu, l’Ebre, un conjunt de relats reals sobre la vida al poble i, indestriablement, al riu.

De sobte, veiem entrar una mica exaltat un home vestit d’agutzil:

—¿Se puede? Vinc a buscar les pastilles per no quedar… Per no quedar malament! —pregunta.

—Fernando! M’he quedat sense… —li respon, irònica, la Pepita.

—Doncs m’hauràs de fer alguna cosa… M’ha fet gràcia veure la porta oberta —diu més seriós el Fernando.

—Me fan una entrevista!

El Fernando diu que se’n va, però no li costa gaire, a la Pepita, dir-li que es quedi una estona amb nosaltres. Són amics i semblen família. El Fernando és afectuós i xerraire, molt sorneguer. Tots dos calculen quants anys fa que la Pepita obre la farmàcia per mostrar-la. Des del 2018, després que morís el pare, que no podia suportar-ho. I recorden, orgullosos, que, quan ella ha estat ingressada a l’hospital, el Fernando l’ha cobert. “Pensa”, diu ell, “que la farmàcia és molt admirada, que d’estes, a Catalunya, potser… En una mà te sobren dits”. I afegeix: “Perquè van acabar, van abaixar la persiana i hi ha tot el que hi havia. Avui per demà, zas... Estava bruta, s’han llimpiat els pots, hi havia telaranyes, la pols de l’antiguitat... Però és igual, és curiosa, està tot com estava, cada producte al seu lloc”.

El doctor Don Ángel tenia la consulta a la plaça i treballava braç a braç amb l’avi Ramon. Les 24 hores del dia. Cada dia de l’any. Sempre que feia falta

La Pepita i el Fernando s’enjogassen entre si. Recorden el doctor Don Ángel, un metge molt bo que tenia la consulta a la plaça, al costat del bar Pino i ca l’avi, i que treballava braç a braç amb l’avi Ramon. Les 24 hores del dia. Cada dia de l’any. Sempre que feia falta. Com un any, quan encara no havien nascut la Pepita ni el Fernando, que una grip greu va assotar la demarcació. No hi havia medicaments a Reus, i l’avi i Don Ángel van treure més enginy. “Van agafar cinc grans d’una cosa, deu d’una altra, quinze d’una altra”, explica la Pepita, “i així van salvar mig poble, amb preparats que l’avi va donar a tothom a qui ho receptava el metge”. El temps passa més lentament, mentre els connecten els temps passats.

—Jo era petitet i me’n recordo que venia a demanar medicaments per a la iaia. Tenia un problema al ronyó i li feien una pastilla. Era petitó. I la tieta Amàlia era sorda i et llegia els llavis i sabia el que volies! —relata el Fernando.

—I no s’equivocava. No pestanyejava quan li parlaves, com l’avi —diu plena de nostàlgia la Pepita.

—Li deies “pastilles per a la tos” —continua l’amic, mut, només intel·ligible mirant-lo als llavis— i ho entenia… I ens regalava pastilles Juanola! —confessa revelant un pecat ja prescrit que es pot explicar entre riallades.

—Punyeterooo! —respon la Pepita.

—Ah, què et pensaves, tu? —pregunta, burleta, el Fernando—. Jo sempre que venia aquí, pum, pum! I les treia d’una caixa metàl·lica grossa, obria la porteta i feia així, perquè no em veiés ningú, jo que era petitet. Sortia de la botiga i deia “iuhu!”. Als crios, ens tenien així.

La farmàcia va tancar el 1987, tretze anys després de la mort de Francisco Ramon Biarnés. Quatre regentes van passar per la farmàcia, mentre el negoci era sostenible per a la família. L’última es va traslladar a l’actual farmàcia del poble, i la farmàcia de la plaça, la farmàcia del número 1 del carrer Hospital, una de les farmàcies més antigues de Catalunya, la segona de la demarcació de Tarragona, segons estima la Pepita, va tancar.

I amb la foscor, la pols i el silenci, s’hi va quedar un segle, atrapat en el temps

I amb la foscor, la pols i el silenci, que ben poques vegades es devia trencar, excepte quan hi era el Carmel i fins que la va obrir la Pepita, s’hi va quedar un segle, atrapat en el temps. Un segle passat que es conserva en els pots de medicines, d’espècies, d’extractes de químics, de verí. En el morter i en la balança. En la xeringa amb què van punxar el cul a la Pepita. En els binocles bicentenaris que el seu avi va heretar. Un segle que la Pepita va viure a mitges, però que recorda com si l’hagués viscut sencer, des que va obrir la farmàcia. Un ofici que no és el seu, però que porta a la sang i que la memòria li recorda que va exercir de petita. I unes anècdotes passades que, quan ha pogut, quan pot i quan la salut li ho permet, com si fossin dosis, obre a tothom que les vol conèixer. Records del segle passat que obre i aireja, que il·lumina amb dues bombetes, un LED i la llum natural que deixa passar la persiana. Una farmàcia que s’explica en plural.