Explica la mitologia grega que Quelona era una noia que no va presentar-se al casament de Zeus i Hera. Hermes, el missatger dels déus de l’Olimp, l’havia convidada juntament amb altres humans, animals i déus. Diu que la plantada de la jove als déus el dia del seu enllaç va ofendre tant, que Hermes va baixar a la Terra per llançar-la al riu, a ella i la casa on vivia. Així, transformada en tortuga, Quelona viuria sempre arrossegant-se, i duent casa seva a sobre, com una llosa. Amb els càstigs divins, ja se sap: no perdonen i es fan eterns.

Fa 210 milions d’anys que les tortugues es passegen per la capa de la Terra. Ja ho feien entre dinosaures gegants. I avui, tot i el perill d’extinció, segueixen formant part del paisatge i la fauna autòctons catalans

Fos com fos, ja fa 210 milions d’anys que les tortugues es passegen per la capa de la Terra, segons els estudis científics. Ja ho feien entre dinosaures gegants. I avui, tot i el perill d’extinció, segueixen formant part del paisatge i la fauna autòctons catalans més salvatges. Només cal veure la curiositat i la tendresa que desperten els vídeos que circulen de les petites tortugues marines acabades de néixer. Corren instintivament per la sorra d’alguna platja davant de mirades estupefactes i telèfons mòbils. Curiosament, avui en dia és a cop de pantalla com l’eclosió sobtada de vida recorda sovint a l’home que no és l’únic ésser viu del planeta. I descobreix que, lluny de la primavera, és a les portes de la tardor quan estan sortint de l’ou centenars de tortuguetes autòctones.

A la serra de l’Albera, situada a l’extrem oriental del Pirineu entre la Jonquera i Portbou, l’any 2000, un grup de joves va actuar a temps contra l’extinció de la tortuga mediterrània

Mitjans i curiosos evoquen sobretot les tortugues marines. Però pocs es fan ressò del gran miracle que s’ha obrat a casa nostra amb les de terra i aigua dolça: la tortuga mediterrània, la d’estany i la de rierol. Una història que comença al nord, territori d’irreductibles. A la serra de l’Albera, situada a l’extrem oriental del Pirineu, entre la Jonquera i Portbou, el 1983, un grup de joves va actuar a temps contra l’extinció de la tortuga mediterrània. I van emprendre una missió que capgiraria les seves vides: recuperar dinosaures catalans abans que desapareguessin del tot per poder així repoblar terres gironines i més enllà, on l’activitat de l’home ja les havia extingides.

L’irreductible Empordà

El científic Joaquim Maluquer, el pare de l’herpetologia catalana, va publicar el 1919 el tractat Les tortugues de Catalunya però no hi feia cap referència a la tortuga mediterrània. Fins a principis dels anys vuitanta, en l’àmbit científic se’n desconeixia, doncs, l’existència, tot i que els habitants de l’Albera hi convivien als boscos. És la dècada durant la qual es funden les primeres entitats naturalistes a Catalunya, entre les quals la IAEDEN, essencial per a la defensa i l’estudi del medi ambient a l’Empordà. Un dels seus socis fundadors és Joan Budó, un jonquerenc fins al moll de l’os que en aquell moment, amb altres joves interessats en la conservació de la natura a l’Albera, posa el focus sobre la tortuga mediterrània.

La idea semblava tan simple per als joves com titànic el projecte de dècades que els esperava: fer una crida als veïns dels pobles, criar-les i reintroduir-les al mateix entorn

“Ens preocupava que n’hi havia poques. I com que alguns d’aquells nanos de divuit o dinou anys n’havíem tingut a casa dels avis, vam crear el grup d’estudi i protecció de les tortugues dins de la IAEDEN. Vam començar a fer petits treballs de camp, de seguiment, de cens, per veure com estava la tortuga. Però nosaltres no en teníem cap experiència, ni pràcticament tampoc n’hi havia de científica en l’àmbit europeu, fora d’algun estudi a Grècia. Per sort, a la Universitat de Montpeller hi vam localitzar per carta el professor Marc Cheylan, que havia fet la tesi doctoral sobre la tortuga mediterrània a Còrsega. Va ser clau per orientar-nos: es va interessar pel que fèiem, ens va venir a veure, ens vam engrescar i vam decidir crear un centre de cria de la tortuga. Vam fer una crida a la gent d’aquí, de l’Albera, perquè ens cedissin les seves tortugues, les que tenien als patis i jardins de casa, la qual cosa era habitual.” La idea semblava tan simple per als joves com titànic el projecte de dècades que els esperava: fer una crida als veïns dels pobles de la zona, criar-les i reintroduir-les al mateix entorn, en llocs on poguessin viure.

I així va néixer a Garriguella el Centre de Reproducció de Tortugues de l’Albera (CRT), que avui estudia, conserva i cria les tortugues autòctones del país amenaçades. Principalment, la tortuga mediterrània (de nom científic Testudo hermanni hermanni), la tortuga de terra aquí coneguda com a tortuga de l’Albera, però també dues espècies de tortugues d’aigua dolça igualment locals: la d’estany (Emys orbicularis) i la de rierol (Mauremys leprosa). A més a més, el Centre col·labora en la recuperació d’altres espècies del món també en perill.

Era un temps en què tot estava per fer i refer, i naixia una consciència ecologista entre el jovent del país. “Aquí a l’Empordà, com a Mallorca o a Menorca, les tortugues eren uns animalets que la gent dels pobles i masos trobava al bosc, tenia un temps als patis de casa, i quan naixien noves tortugues les alliberaven. Era aquesta relació amb la natura. No és un animal que s’hagi menjat mai, per exemple, a diferència de Castella o de certs llocs de la Península, on tradicionalment s’havien menjat llangardaixos. Aquí hi havia una convivència, formaven part de l’entorn. Ara tot això està prohibit. La tortuga que tenim a l’Albera, la tortuga mediterrània, és una espècie protegida, en perill d’extinció, i no es pot tenir en captivitat”, recorda a tots els visitants del CTR, on avui treballa en Joan Budó.

Ara fa trenta anys, en Juanitu no era només un noi que s’interessava per l’Albera, en mesurava la pluja i la neu que hi queien o documentava plantes, minerals i fins i tot antigues mines de la zona. També travessava el món amb més excursionistes intrèpids jonquerencs per enfilar-se al cim més alt d’Amèrica (Aconcagua, 6.950 m). Amb el temps, aquest apassionat de la natura ha esdevingut un dels principals estudiosos actuals de la flora, la fauna, el paisatge i fins i tot l’arqueologia de l’Albera. Vestit de verd i de color terrós, amb samarreta i bermudes, com a punt per guiar-te en una exploració d’aventura, rep amb el mateix entusiasme tant locals com turistes, amb explicacions adaptades a petits i grans. Entre curiositats i anècdotes, tothom s’endinsa en el món de les tortugues i aconsegueix despertar-ne la fascinació. Orgull per la terra i perseverança perquè tot el que li és propi perduri. Tota una manera de ser. No tingueu cap dubte que si algun dia Catalunya hagués de desaparèixer, l’Empordà i la seva gent serien l’únic que hi perviurien.

El 1986, un dia, els van robar totes les tortugues. Aquest no va ser un incident aïllat ni fortuït

De Carlemany a la tortuga

L’espai de Garriguella on avui està situat el CRT en realitat era propietat del Bisbat de Girona, a la finca de la Mare de Déu del Camp, amb una capella erigida per l’emperador Carlemany, segons la tradició. Estava abandonada i l’any 1993 la va cedir ad eternum a l’Associació Amics de la Tortuga de l’Albera per instal·lar-hi el Centre. No sempre ha estat aquí, però. Anteriorment, el 1984, van posar en marxa un primer centre de reproducció de tortugues de l’Albera a Vilamaniscle, un llogaret més amunt de l’actual CRT. Els van deixar una parcel·la al costat d’una masia. I van començar realitzant treballs de seguiment i d’estructura de població de l’Albera, sense visitants. Fins que de sobte, el 1986, un dia, els van robar totes les tortugues. Aquest no va ser un incident aïllat ni fortuït.

“Hi ha molta màfia de compravenda de fauna salvatge, encara ara, no només llavors. Ara mateix aquesta tortuga està valorada en 300 o 400 euros al mercat negre”

En Joan Budó ho té clar. “Hi ha molta màfia de compravenda de fauna salvatge, encara ara, no només llavors. Ara mateix aquesta tortuga està valorada en 300 o 400 euros al mercat negre. Com més escàs és un animal i més protegit, més valor té al mercat negre. Hi ha friquis que paguen per un llangardaix del Pacífic o una tortuga de l’Albera. Sobretot al nord d’Europa: nord de França, Bèlgica, Alemanya… Tenen molta tirada a tenir rèptils en terraris, els fascina. I hi ha molt de mercat. Les màfies europees de fet són sobretot alemanyes, txeques o eslovaques. Les primeres que vam tenir ens les van robar per endur-se-les i vendre-les cap allà.”

Aquell fatídic 1986 va estar marcat també per l’incendi més devastador que es recorda a l’Empordà. Durant cinc dies, les flames van arrasar més de 26.000 hectàrees de la serra de l’Albera. “Va ser terrible, va quedar tot cremat. I nosaltres, com a part de la IAEDEN, vam reclamar a l’Administració que es fes responsable de la gestió de l’espècie. Nosaltres ajudarem amb tot, els vam dir; ara bé, és la Generalitat qui se n’ha de fer responsable. Vam insistir-hi però no en varen voler saber res. I com que en aquest grup érem quatre, vam decidir tirar endavant i crear l’Associació Amics de la Tortuga de l’Albera com a entitat específica per a aquest tema.” A vegades d’un gran mal en surt un gran bé, que diu la dita. En aquest cas, els dos desenllaços fatídics i la manca de compromís institucional els van fer fer el pas definitiu cap al futur.

I aquest demà és el de dues persones contractades per l’associació que treballen al CRT. I les universitats d’arreu del país hi envien estudiants en pràctiques amb formació específica. En el moment de la creació del centre, però, no era així. Un era arquitecte tècnic; un altre, advocat... La natura era la passió de tot aquell jovent als anys vuitanta. Però en un temps sense parcs naturals a Catalunya ni conservació de l’entorn, ningú es plantejava estudiar Biologia a la universitat. Amb els anys es van formant i especialitzant aquells primers herpetòlegs experts en tortuga mediterrània del país.

Al Centre hi viu un grup de 132 tortugues reproductores de tortuga mediterrània de l’Albera: un terç de mascles per dos de femelles, una bona proporció ja que els mascles s’aparellen amb diverses femelles

Viure fins al segle XXII

El CRT està instal·lat a l’antic hort de la finca, que s’ha arreglat per reproduir l’hàbitat natural de la tortuga. El futur és ampliar-lo una mica més amunt, si els recursos ho permeten, amb un terreny que ha comprat l’associació amb els estalvis. Al Centre hi viu un grup de 132 tortugues reproductores de tortuga mediterrània de l’Albera: un terç de mascles per dos de femelles, una bona proporció ja que els mascles s’aparellen amb diverses femelles. El millor moment per visitar-les és al matí, perquè és quan estan més actives i no s’amaguen tant. Viuen al Centre durant tot l’any, un bon indret per observar-hi aquest espectacle de la vida fins que no tanqui a finals d’octubre. Després, toca hibernació fins a la primavera, quan reobrirà, quan elles es desperten. Cap a l’abril, s’aparellen i la posta és entre maig i juny.

El ous que s’esquerden a les portes de la tardor corresponen als nius fets tres mesos abans, a finals de la primavera. Tenen sexe dos cops l’any, podria ser pitjor. Dues copulacions durant les quals els mascles es passen hores entestats a intentar muntar la femella que hagin triat fins que aquesta es deixi. Res de nou, però amb un detall d’interès: és l’únic moment durant el qual sentireu els mascles emetre sons. No us ho perdeu, si mai teniu l’ocasió de veure’ls. No només fa gràcia, sinó que algú pot arribar a tenir certa sensació de déjà vu.

Un cop fet el niu se’n van, i deixen els ous a la seva sort. Tot i que no ben bé, perquè d’altres els vetllaran com si en fossin els pares: l’equip del Centre. “Els anys que no detectem depredació, deixem que neixin al niu. I al setembre, amb les primeres pluges, van naixent les tortugues, unes 300 entre les 80 femelles que tenim aquí. I les recollim totes per protegir-les, perquè a fora els esperen brots verds d’herba fresca però també molts depredadors. Hi ha la fagina (un tipus de mustela) que si detecta les postes les devora. Però també les garses, que ho aprenen molt ràpid i s’asseguren així el menjar. Una garsa està pendent d’on fa el niu la tortuga i se’n recorda. També el llangardaix és un gran detector de nius de tortuga. El senglar, la guineu i el teixó són mamífers depredadors també. Tenen la closca cartilaginosa fins que tenen set o vuit anys, que se’ls va ossificant i es converteix en os. Per tant, tots els animals carnívors de la zona se les cruspeixen com si res, si es troben cries fins que no són una mica grans”, narra en Joan Budó.

“Les tortugues pesen uns quatre grams en néixer, i podran arribar a fer-ne 900; es mantenen fins a uns divuit o dinou centímetres de closca. Però poden viure setanta o vuitanta anys”

“Per tant, si detectem depredadors, com que estem tot el dia pendents d’on posen els nius, agafem els ous i, o bé els posem en incubadora, o els trasplantem en un lloc protegit… I quan neixen, portem les cries al que anomenem «la nurseria» fins que tenen un any o any i mig, que és quan les alliberem. Hi ha molta depredació a la natura, les podríem tenir més temps al CRT. Malauradament, amb naixements de 300 en 300, no podem tenir 1.200 tortugues acumulades. Per això les alliberem a l’any i mig. Pesen uns quatre grams ara en néixer, i podran arribar a fer-ne 900; no creixen més que això, es mantenen fins a uns divuit o dinou centímetres de closca. Però poden viure setanta o vuitanta anys”, torna a fer veure ell.

Ja el 1903, a les excavacions de l’obra del Parc Güell es va descobrir, en una cova de 600.000 anys, un fòssil d’una tortuga de terra molt similar a la tortuga mediterrània que habita l’Albera

La recuperació d’una espècie en perill d’extinció no és una tasca fàcil, i menys en el cas de les tortugues. És un plantejament a llarg termini. Perquè una tortuga que neix ara no es podrà reproduir fins d’aquí a catorze anys. Per tant, per fer dues generacions cal esperar uns trenta anys. Tot just ara s’estan començant a recollir els primers fruits de la feinada iniciada als vuitanta. De fet, tots els fòssils de tortugues que es conserven a Catalunya s’assemblen força. Ja el 1903, a les excavacions de l’obra del Parc Güell es va descobrir, en una cova de 600.000 anys, un fòssil d’una tortuga de terra molt similar a la tortuga mediterrània que habita l’Albera. Històricament s’ha situat les tortugues en la tipologia dels rèptils. Però algunes teories científiques més recents a partir de la seva evolució biològica i genètica les classifica com a arquelosaures, com els dinosaures, els cocodrils i les aus.

Espoli per una moda

No només es troben tortugues mediterrànies al Principat. També viuen en altres punts dels Països Catalans. A les Illes hi van ser introduïdes “tot just” fa entre uns 3.000 i 3.500 anys. A Mallorca, de fet, hi ha tortuga mediterrània pràcticament per tota l’illa, sobretot entre Manacor i Alcúdia. També és habitual al nord de Menorca, però en canvi al sud les que hi viuen tenen un haplotip genètic italià. A Mallorca i a Menorca afortunadament és abundant encara ara. Perquè les Illes ecològicament són diferents. El clima és idoni, amb poca pressió humana, ideal per a un herbívor sense depredadors: ni senglar, ni guineu, ni teixó, ni fagina, que són els quatre grans depredadors. La gent del territori hi ha conviscut tota la vida, com a l’Empordà.

A l’Albera, la tortuga mediterrània hi havia quedat aïllada de fa milers d’anys. Però el registre històric i paleontològic indica que havia estat present al Garraf, al Montsant i a la plana de la Galera

A l’Albera, la tortuga mediterrània hi havia quedat aïllada de fa milers d’anys. Però el registre històric i paleontològic indica que havia estat present en altres indrets del país: al Garraf, al Montsant i a la plana de la Galera, és a dir que n’hi havia hagut. I per tant l’acció del CRT és per a la conservació, per a la cria i la reintroducció, al parc natural de l’Albera. Però a més, conscients d’aquesta extinció al territori, des de fa vint anys les van reintroduint al parc natural del Garraf i al del Montsant. La tortuga mediterrània és un animal de la nostra fauna salvatge, com podria ser un eriçó, una serp o un llangardaix.

La pressió antròpica —pressió de l’activitat de l’home amb l’agricultura, la construcció, etc.— sens dubte va incidir en la seva desaparició fins a la pràctica extinció, amb els incendis i altres factors. Però era un animal més i la gent que hi convivia tranquil·lament al territori no en feia cas. Fins que arriba la moda. I amb la moda, l’espoli. Així ho explica en Joan Budó, que durant anys ho ha investigat. “Calculem que va ser a partir dels anys vint quan es posa de moda convertir aquesta tortuga fins aleshores salvatge en un animal en captivitat. Probablement la moda va començar al Maresme, amb les cases de la gent de Barcelona que hi tenia residència amb jardins. Tenim aquesta hipòtesi perquè al Maresme és on sabem que hi ha hagut més tortugues en captivitat de tot Catalunya. Estem parlant d’uns anys en què no hi havia cap mesura de conservació ni de protecció de la natura.”

“Un avi de Vilamaniscle ens va explicar que quan ell era petit venien uns homes amb uns gossos ensinistrats a buscar tortugues. En un parell de dies se n’enduien 200 o més. Eren les que després es venien a Barcelona”

Un animalet tranquil, simpàtic, que no mossega ni fa pudor, fa gràcia de veure com es passeja, pot estar amb nens i es pot tocar i agafar sense cap perill. L’animal de companyia ideal, vaja. Amb la moda, va començar a haver-hi demanda. Cada vegada més. “Un avi d’aquí de Vilamaniscle ens va explicar que quan ell era petit venien uns homes amb uns gossos ensinistrats a buscar tortugues per la muntanya. En un parell de dies se n’enduien 200 o més. Eren les que després es venien a Barcelona i en diversos mercats setmanals també. D’aquí ve la tradició de vendre tortugues a les Rambles, a Barcelona. La moda va anar a més i el boom va ser als anys cinquanta i seixanta. Es van acaparar desenes de milers de tortugues no només a l’Albera, sinó probablement també dels quatre racons del país on encara en quedava alguna. Fins que arriba un moment que a causa d’aquest espoli i dels incendis, la tortuga mediterrània pràcticament desapareix de Catalunya i ja no sortia a compte pujar-ne a buscar a l’Empordà. Però la moda continua. I què es fa? Es comença a «importar» des de Mallorca.”

“A Mallorca hi havia un personatge, anomenat «el Sifoner», als anys seixanta, que pel que en sabem distribuïa les gasoses i els sifons, i a més a més els pagesos li donaven tortugues que ell pujava al vaixell i cap a Barcelona. I reproduint l’espoli, les cases bones catalanes es van començar a omplir de tortugues mallorquines. Per sort, l’any 1986 es va acabar la comercialització i des d’aleshores la tinença ja no és permesa. Hi havia, però, milers de tortugues a les cases en captivitat. I què va fer la gent? Doncs se’n va anar desfent, deixant-les anar o portant-les a centres de fauna. Algunes ens van arribar a nosaltres. I són aquestes tortugues les que estem reintroduint al Garraf i al Montsant, on n’hi havia hagut i s’havien extingit del tot.”

Vida juràssica en espai naturalitzat

Com tota la fauna mediterrània, al matí és quan les tortugues estan més actives, mengen i surten. A partir de la una del migdia, sobretot a l’estiu, tendeixen a amagar-se més per la calor. Val la pena tenir-ho en compte abans d’anar a descobrir les tortugues mediterrànies a Garriguella, al CRT. “Surten a beure amb els aspersors de bon matí. I per començar els donem dues varietats de pinso: a base de cereals i a base de compostos vegetals. Els anem combinant i els posem com a complement enciam, cogombre, tomàquet... Tenim molt estudiat tant el seu espai vital com la seva alimentació; ja hem identificat 57 classes de plantes diferents. De fet, un dels problemes que cometen els qui tenen tortugues en captivitat és d’alimentació, justament. Perquè sovint només els donen enciam. I queden totalment deformades de la closca, amb bonys.”

“Quan vegeu una tortuga amb bonys és que ha estat mal alimentada. És una tortuga que segurament des de petita ha viscut al terrari d’algú que se la va trobar a la muntanya o la va comprar”

Mentre parla, en Joan Budó està ajupit cercant alguns exemplars per mostrar-los a la càmera d’en Jordi Borràs, que xala. Delicadament, n’agafa una plena de bonys. “Quan vegeu una tortuga amb bonys és que ha estat mal alimentada. És una tortuga que segurament des de petita ha viscut al terrari d’algú que se la va trobar a la muntanya o la va comprar, no es va informar gens, i li va anar donant només enciam. Se l’ha alimentada malament, ha crescut malament i, és clar, ha quedat mal formada. Es veu clarament quan la comparem amb una tortuga que ha tingut una dieta equilibrada.”

Les tortugues de terra es reconeixen més fàcilment, amb colors verds i grocs, que identifiquem millor. Les dues espècies autòctones d’aigua, igualment amenaçades, també són fàcilment identificables. La tortuga de rierol és fosca, amb línies ataronjades al coll i les potes, i una taca taronja al cap. I la tortuga d’estany, en canvi, és més negrosa, amb línies i punts grocs. Amb la contaminació dels rius, aquesta darrera ha estat a punt d’extingir-se. Necessita aigua d’estany neta, amb vegetació aquàtica que li permeti alimentar-se i amagar-se dels seus depredadors. Són tortugues carnívores, mengen larves i peixets, a banda de plantes. Com passa amb les granotes, fan la hibernació sota l’aigua. Un batec de cor al dia, i amb el poc oxigen de la sang ja és suficient.

L’any 1994, l’associació en va capturar els darrers deu exemplars que habitaven a la conca del Ter. Les van detectar prop de Torroella de Montgrí. “N’havíem estat fent seguiment, i anava baixant el nivell de població fins a nivells alarmants. No sabíem què fer. I ens vam decidir. Eren els deu últims. Afortunadament eren vuit femelles i dos mascles, i vam poder començar la cria en captivitat. Avui encara són al Centre com a grup reproductor. Tenen uns cinquanta anys. I viuen en l’aigua totalment naturalitzada, la mateixa que trobarien a l’estany. Fins i tot amb els nenúfars també autòctons, de l’últim reducte dels nenúfars que romanien al riu Fluvià. Ara ja no en queden, de nenúfars autòctons. Tot el que hi ha de nenúfar que es veu arreu de Catalunya és exòtic, excepte potser en algun racó de l’Ebre. Hi vam afegir un grup que vam localitzar a l’estany de Sils, que és on hi ha la millor població de la tortuga d’estany a Catalunya. I a partir d’aquí vam poder fer-ne els arbres genealògics per aparellar les diferents tortugues de manera que no tinguin consanguinitat.”

“A partir d’aquelles deu tortugues, ara en portem 700 d’alliberades. Les hem alliberat entre els parcs naturals de l’Empordà i del Baix Ter, així com a l’estany de Banyoles i en diversos rius. Ja havien desaparegut d’aquests indrets”

“A partir d’aquelles deu, ara en portem 700 d’alliberades. Les hem alliberat entre els parcs naturals de l’Empordà i del Baix Ter, així com en alguns punts de l’estany de Banyoles i de diversos rius de les nostres comarques. Ja havien desaparegut d’aquests indrets. La capacitat de reproducció varia, però cada any n’anem alliberant. I des de fa tres o quatre anys ja detectem tortugues nascudes allà, filles de les que hem alliberat. Totes les que alliberem són amb microxips i marcades. Ara fa uns dies en van portar una que es va trobar als aiguamolls, i gràcies al microxip vam saber que era nascuda aquí l’any 1998. Un mascle fantàstic alliberat el 2000, de 22 anys avui. No tenen tants depredadors, perquè és una tortuga aquàtica: llúdrigues i després ocells de pota llarga com el bernat pescaire o la cigonya, que van picant i picant dins de l’aigua i s’atipen de valent.”

Alliberar vida salvatge

A mesura que es van criant, les tortugues es reintrodueixen en diverses zones de manera que puguin repoblar el seu hàbitat primitiu i l’espècie pugui seguir recuperant-se de manera natural. Els alliberaments són constants cada estiu. Només a Banyoles, ja s’han alliberat més de 160 tortugues d’estany des del 2008. Tot just en néixer, les tortugues d’aigua ja s’hi llancen i comencen vida en l’ecosistema aquàtic. De fet, els experts indiquen sempre que si mai hom té la sort de topar-se amb el naixement tortugues a la natura és crucial no estressar-les i no permetre que ningú trepitgi el rastres que deixen. I si hi ha persones al voltant, és recomanable protegir-les avisant els agents rurals al 112, tant en el cas de tortugues marines com d’aigua dolça.

La tortuga de rierol és l’altra espècie autòctona, també amenaçada però menys que la d’estany. La seva àrea de distribució va des del nord del Marroc fins just l’altra banda de l’Albera. Arriba fins a la Catalunya Nord, amb una petita població a la riera de Banyuls i al Tec, al Voló. A partir del grup reproductor del CRT ja s’han alliberat unes 600 cries. Entre les dues espècies d’aigua que s’estan recuperant no es barregen. Pràcticament no comparteixen hàbitat, es toleren bé i cadascú té el seu nínxol. A algunes de les més grosses, per algun projecte de recerca de radioseguiment, se’ls col·loquen uns transmissors.

A l’entorn natural, en col·laboració amb el parc natural de l’Albera, es fan censos de tortuga mediterrània salvatge de manera que se’n pot estudiar l’evolució, la ràtio de mascles i femelles, els nius, la proporció de joves i d’adults… L’alliberament va acompanyat, doncs, de l’observació i l’estudi, tot per sostenir la repoblació del que era la darrera població ibèrica de la tortuga mediterrània. I més enllà de l’Albera, els espais naturals protegits de les comarques gironines són els grans beneficiats de l’acció del centre.

“Aquí la gent té aquest sentiment de gelosia, ja no deixarien que algú s’endugués tortugues com havia passat. Es té consciència que la tortuga s’ha de conservar i protegir, que ha d’estar a la muntanya i no a casa”

Per sort, hi ha més consciència de protecció de la natura i la fauna. I la tortuga mediterrània s’ha convertit en un símbol del territori a l’Empordà. “Aquí la gent té aquest sentiment de gelosia, ja no deixarien que algú s’endugués tortugues com havia passat. Es té consciència que la tortuga s’ha de conservar i protegir, que ha d’estar a la muntanya i no a casa. Tenim uns 1.500 escolars que passen cada any pel centre, desenvolupem diferents programes escolars, ho enfoquem per edats. Des de nens més petits fins a grups universitaris. Hi ha un grup d’universitaris alemanys que venen cada any a Catalunya i durant vuit o deu dies fan visites des del Pirineu fins a les illes Medes. Els encanta tanta diversitat biològica a les comarques gironines.”

La tortuga fascina, especialment els petits. Fins al punt que quan surten del Centre a vegades diuen als pares: “En vull una, compreu-me’n una!”. I aquí és on entra en joc l’educació clau de la família. A Garriguella poden comprar-los una tortuga de peluix, un conte... Però és el moment de recordar que són animals i per què no es poden tenir a casa. En un primer moment les criatures es poden decebre, però els arguments els entenen de seguida.

No compreu tortugues!

Una de les principals problemàtiques afegides els darrers anys és l’aparició d’espècies invasores. Sobretot d’una: la coneguda com a tortuga de Florida, la més invasora de totes. “És un drama, perquè la gent no n’és conscient. N’han comprat i comprat, i les deixen anar. Com funciona? Compro la tortuga, la tinc set o vuit anys a casa, no puc més. I on la deixo anar? On pot estar bé? En un lloc que sigui un hàbitat natural, protegit, amb altres tortugues. Total, un desastre. Els espais naturals protegits fan efecte crida per a qualsevol tipus de fauna. El que hauria de fer la gent és no comprar tortugues. No comprar-ne.” Els parcs naturals, com el dels Aiguamolls de l’Empordà, farien bé d’insistir a qualsevol visitant dels perills que suposa l’abandonament de qualsevol espècie exòtica en el que no és el seu hàbitat. Que sigui natura no vol dir que sigui adequat per a qualsevol espècie.

“Vam calcular que només a Catalunya es venien unes 60.000 tortugues de Florida anualment, entre 2008 i 2012. I el volum de negoci no són els deu o dotze euros per tortuga. És tot el manteniment del darrere: el menjar, l’aquari, els escalfadors...”

“Nosaltres posem trampes des de l’any 2013, perquè justament competeixen amb les tortugues de l’estany, que són les que estan amenaçades. Aquí n’hem caçat unes 600. N’està prohibida la comercialització des del 2012. Va ser titànic convèncer les autoritats europees, perquè el volum de negoci era molt gran. Vam calcular que només a Catalunya es venien unes 60.000 tortugues de Florida anualment, entre 2008 i 2012. I el volum de negoci no són els deu o dotze euros per tortuga. És tot el manteniment del darrere: el menjar que venen les botigues, l’aquari, els escalfadors, unes pedres de calç de no-sé-què…, etc. Un volum de negoci d’uns cinc milions d’euros. I és clar, ara, això, extrapola-ho a tot Europa. La pressió que podem fer des del món científic o conservacionista és ínfima comparada amb el lobby de tot aquest negoci.”

“Al final ho van prohibir perquè es van adonar que amb tants recursos i projectes «Life» que hi dedicaven per revertir això, el que en realitat sortia més rendible a les arques europees era prohibir-les. En un projecte «Life» al País Valencià es van dedicar exclusivament a treure tortugues de Florida. Durant quatre anys, dels marjals entre Alacant i Castelló en van treure 80.000. I les que van quedar-hi, perquè no les detectes totes ni de bon tros. Només que se’n quedin 2.000, la capacitat reproductora és brutal. El 2012 afortunadament es prohibeix la comercialització del gènere de tortuga americana. Però feta la llei, feta la trampa. Ara, com que Europa ha prohibit aquest gènere, el món exportador ha començat a fer el mateix amb dues espècies més, com l’asiàtica, que són les que trobeu si aneu a qualsevol botiga d’animals.”

Les tortugues asiàtiques que es venen actualment (Ocadia sinensis i Chinemys reevesii) no només representen una competència per a les tortugues d’aigua dolça autòctones amenaçades a l’entorn amb l’hàbitat i el menjar, sinó que a sobre tenen l’agreujant que genèticament són molt properes a la tortuga autòctona de rierol. “El problema que veiem en captivitat és que ja s’hibriden. A la natura, per tant, no tardarà. Per tant, ara torna a començar una batalla des del món conservacionista amb les autoritats europees recopilant treballs científics, etc. I tot això vol temps i recursos. La sort que tenim ara és que avui en dia hi ha més consciència, afortunadament. Però clar, la gent, com que les veu a les botigues, les pot comprar”, ens alerten.

“Les tortugues autòctones són més petites i vulnerables. Amb la contaminació dels rius han estat a punt d’extingir-se. Necessiten aigua neta, amb vegetació aquàtica que els permeti alimentar-se i amagar-se dels seus depredadors. Una tortuga invasora com la de Florida representa un perill per a la supervivència de les nostres espècies. Segur que si els pares i padrins que compren tortugues als fills sabessin tot el que el regal representa, a banda de com n’és, de poc ètic, tenir en captivitat un animal salvatge, s’ho pensarien dos cops. Val la pena educar la mainada prevenint-los de com està la tortuga avui aquí. Molt millor apadrinar una tortuga. Ni comprar-les, ni molestar-les si us en trobeu a l’entorn.

Espècies invasores i exòtiques

La de Florida és la tortuga més invasora, però no l’única exòtica. Per això al CRT hi tenen una secció de tortugues exòtiques: confiscades, abandonades, escapades… Algunes es conserven mentre s’intenten recol·locar a Nimes o en altres centres, per manca d’espai. Des de l’estany de Banyoles, els va arribar fa un temps un exemplar de tortuga mossegadora (Chelydra serpentina) de tretze quilos. En pot arribar a pesar quaranta. “Aquesta que vam trobar, d’una queixalada et pot arrancar un dit o destrossar una mà sencera, com més gran es faci”, ens avisen. Una tortuga agressiva i ben diferent de les catalanes. S’havia arribat a comercialitzar a Catalunya, però entre l’agressivitat i el volum se n’han abandonat en espais naturals d’aigua dolça, amb l’empremta i l’impacte que representen per a la fauna autòctona.

Ens crida l’atenció unes tortugues molt més grans encara, amb marques pintades sobre la closca. En Jordi no pot evitar retratar-les amb més curiositat encara. “Per què tenen aquestes marques? Les hi vam pintar nosaltres per poder-les reconèixer. Les primeres que vam tenir les van robar. Pesaven més de setanta quilos. Les havien confiscat al port d’Amsterdam. Era una partida d’una trentena d’exemplars que havien arribat de Dakar. I una parella ens les va dur en dipòsit aquí. Ho vam organitzar de manera que les cries que naixien les enviàvem al Senegal. Col·laboràvem així amb un programa local de recuperació d’aquesta espècie allà. Fins que de nou algú va venir, ens van rebentar la caseta i se les van endur. Una la vam poder recuperar al cap d’un any i mig. L’havien tingut en un soterrani en molt males condicions, pobra. Ens la van dur que havia perdut 25 quilograms i se’ns va morir aquí al cap de pocs dies d’arribar. La segona ens va durar dos mesos més i es va morir. En conservem una filla i ens n’han donat una altra del centre de recuperació de Masquefa com a parella. A veure si es poden reproduir. Tenen uns deu o dotze anys. No són les úniques africanes. Aquella d’allà la van trobar caminant pel carrer, pel mig de Santa Coloma de Farners, ja m’explicaràs”, comenta en Joan assenyalant un exemplar de grans dimensions.

A l’Alt Empordà ja hi tenim un petit Parc Juràssic. No és el de la pel·lícula, però el supera en heroïcitat dels seus protagonistes, i en la tasca, que està permetent que Catalunya, al segle XXI, conservi encara els seus dinosaures

A escala global, els científics alerten que amb la nostra actitud, els humans estem condemnant a l’extinció un milió d’espècies animals i vegetals d’aquí a pocs anys. Les modificacions que fem sobre el medi i el canvi climàtic que se’n deriva degraden el planeta. N’esgotem els recursos i la principal perjudicada acaba essent la salut dels mateixos que en contaminem la terra, l’aigua i l’aire. De fet, el programa de medi ambient de l’ONU alerta que s’està esgotant el temps per evitar la sisena extinció massiva. I l’informe Planeta Viu 2020 de WWF revela que només en els darrers cinquanta anys, dos terços dels animals han desaparegut del planeta. Al nostre país ens toca decidir si contribuïm a empitjorar el panorama o col·laborem a salvar-lo. A l’Alt Empordà ja hi tenim un petit Parc Juràssic. No és el de la pel·lícula, però el supera en heroïcitat dels seus protagonistes, i en la tasca, que està permetent que Catalunya, al segle XXI, conservi encara els seus dinosaures.