El “dapo” és una cultura? El seu creador, en Tai Dapero (pseudònim de Jesús Alcoba), no en té cap dubte: el “dapo” és una cultura, però va més enllà.

La idea sorgeix cap a l’any 2000. En Tai passa moltes hores seguides jugant a videojocs. Com que necessita fer alguna activitat física per desencarcarar la musculatura, amb els seus amics agafen un drap de cuina i el fan girar, se’l passen, fan malabars... Volen a altres mons dins del món. 

De davant de l’ordinador al parc de la Ciutadella, de drap de cuina, a “dapo” de vuit puntes o DapoStar, de Barcelona a la Convenció Europea de Malabaristes del 2007, i després, a quasi tot el món i a milers de joves. El “dapo” fa volar la imaginació i el temps a molts adeptes que mai s’haurien pensat que un drap de coloraines obriria les finestres de cos i ment. 

La Marta descobreix el “dapo” gràcies a uns amics: “Per mi el «dapo» és una manera d’evadir-me, és un repte més per aprendre i poder gaudir del meu temps lliure fent una cosa que m’agrada i que m’omple”, explica a LA MIRA. Per què?

El que trobes amb el “dapo” no ho trobes amb res més: no fa soroll, no pesa, no necessites un espai concret per entrenar-te, fas esport i et socialitzes. Què més es pot demanar? Un cop a la setmana un grup de “daperos” i “daperes” es troben al parc de la Ciutadella de Barcelona per entrenar-se i compartir trucs. No existeix una sola manera de fer anar el “dapo”, per això sempre es pot aprendre alguna cosa nova. Preguntem de nou. L’Albert fa temps que s’entrena: “És com una part més del teu cos, necessites el «dapo» per anar a qualsevol lloc, és una extremitat més”. El drap, el tros, el bocí, que ens falta per arribar al cel, a la llibertat.