Avui dia, així com ens resignem a utilitzar paraules i conceptes manllevats d’altres llengües per referir-nos a fets i pràctiques que bé podríem explicar amb el nostre idioma, també tenim un llenguatge ric que prové del folklore popular i que mantenim viu. Fer safareig és un concepte ben vigent, bonic, i que heretem d’allò que moltes dones van fer durant segles. Rentar roba, és a dir, treballar, encara que en la majoria dels casos sense rebre un sou a canvi, i, de passada, per amanir la monotonia, fer tertúlia, conversar, fer xerrameca sobre temes polèmics, d’interès, morbosos, i sovint relacionats amb els amors i les xafarderies que corrien d’una orella a l’altra.

Els safareigs són una mostra clara de la privatització de les cures i de la feminització d’aquests rols, infravalorats

Els safareigs eren espais de treball, i també de socialització, d’intimitat i cura, els racons de la privacitat més sanadora. I avui dia, que l’aigua corrent és d’allò més normal i bàsica, que la generació que hi va treballar s’ha anat fent gran i que s’han convertit en un vestigi més del passat, físicament o en el record, els safareigs són una mostra clara de la privatització de les cures i de la feminització d’aquests rols, infravalorats. I també poc recordats, perquè la memòria d’aquestes tasques diàries i necessàries per a la reproducció de la vida sembla oblidada o, com a mínim, arraconada als cantons de la història en què tots pensem quan pensem en història.

La Rosa Vendrell rescata la memòria dels safareigs i el seu significat a través de la història i la memòria oral

Fa uns quants anys, des de 2017, que la Rosa Vendrell, periodista i treballadora del camp nascuda l’any 1963 a Sant Pau d’Ordal, a Subirats, furga en aquests marges de la història. Rescata la memòria dels safareigs i el seu significat, i ho fa, precisament, a través de la història i la memòria oral, que, potser també menyspreada, es converteix en la seva manera de treure pols i ressituar més cap al centre una història protagonitzada per dones de classe treballadora. Potser és per això, diu, que aquests espais i les persones que hi treballaven han viscut en l’ostracisme als llibres d’història.

La missió de la Rosa és capgirar aquest desconeixement i l’oblit, conscient que la història no l’han escrit les dones, i amb l’ambició, a poc a poc, d’anar transmetent aquest relat allà on va. La seva experiència com a periodista radiofònica polivalent i experimentada li proporciona una naturalitat, una polivalència i una flexibilitat que fa que el seu espectacle, que anomena Memòries líquides: veus de les bugaderes, s’adapti als llocs on el porta i a les persones que el veuen. I no només l’escolten i el miren, sinó que, sobretot, ella les escolta a elles.

Allà on va la Rosa, carrega la seva motxilla de records, d’experiències en primera persona, d’anècdotes i de dones que van fer-se un fart de fer la bugada

Perquè la Rosa porta a la motxilla gairebé un centenar d’actes, als Països Catalans i en molts altres llocs del territori espanyol, especialment en zones rurals, on els safareigs són més nombrosos. I, allà on va, carrega la seva motxilla de records, d’experiències en primera persona, d’anècdotes, de confessions íntimes, traumes, dites populars, cançons i, inclús, de peces de roba de dones que van fer-se un fart de fer la bugada, i també de fills i descendents d’aquestes dones, que, en trobar-se amb una persona que busca aquestes històries personals, les hi obren, entre agraïdes, grates i sorpreses pel seu interès genuí i apassionat.

La Rosa és gravadora, altaveu i amplificador de les experiències personals de tantes dones que coneix, una mena de narrador omniscient de la història de les bugaderes

Aquestes persones són les protagonistes de cada espectacle de Memòries líquides, que defineix, en el seu llibre Enlaira les ales, publicat el 2020 per LlopArt Impressions, com “una pràctica transgressora de memòria històrica de les dones en espais de memòria col·lectiva, de vida i salut”. És gravadora, altaveu i amplificador de les experiències personals de tantes dones que coneix, una mena de narrador omniscient de la història de les bugaderes. Fa, com escriu en el seu llibre, “un exercici de la paraula mai dita, expressada públicament durant l’espectacle”, i aquest és el principal valor de la seva tasca.

“De vegades penso que la història d’una dona és sempre part de la història de les altres dones”

En qualsevol poble on va, passeja i busca, i troba i contrasta els coneixements que té amb més testimonis de dones que han fet la bugada. És per això, i perquè té una ànima d’arqueòloga de la memòria, que el seu espectacle, coral, fet de pedaços d’experiències i implicacions personals, està en constant construcció. Però si té alguna cosa clara, és que tots aquests esqueixos de vides, com a vides personals, són polítiques, i que li permeten veure que en les particularitats de cadascú hi ha punts en comú, una història universal. “El que explica una persona de Colòmbia, amb les seves especificitats, pot ser el mateix que expliqui una del Priorat”, reflexiona, fent referència a una citació de l’escriptora xilena Marcela Serrano en la novel·la Diez mujeres, que recull en el seu llibre: “De vegades penso que la història d’una dona és sempre part de la història de les altres dones”.

“Són temes que no han interessat, però quan dones veu a algú, et trobes amb mil històries”

Les petites històries construeixen les més grans. Curiosament, però, “a la majoria de gent ningú li ha preguntat mai per aquesta faceta, així com pels parts o la cria del bestiar”. En tot cas, tal com escriu en el llibre, “les bugaderes del cinema, dels quadres o de les postals apareixen sempre rentant o estenent roba neta i immaculada. La recreació simbòlica i artística d’aquesta feinada sempre ha estat gairebé feta pels homes, que l’han idealitzada, perquè ells no l’havien de fer mai”. “Són temes que no han interessat”, però, tanmateix, “quan dones veu a algú, et trobes amb mil històries”.

Mil històries que parlen de vida: de mantenir-la, garantir-la i reproduir-la. Les històries que la Rosa coneix, i que, precisament, reprodueix, parlen de la distribució de les tasques, que ha assignat als homes allò que és públic i remunerat, la jornada laboral i el cafè, i a les dones, allò que és privat i en pocs casos remunerat: la família, la casa, el bestiar i la roba neta. “La neteja és una creu que han portat les dones”, afegeix la Rosa. Els nens, a jugar amb l’aigua. Les nenes, amb les mares, a rentar calcetes i mitjonets. El rol, transmès entre generacions.

Les experiències que la Rosa furga en les memòries de les dones amb qui es troba, i a qui busca, també parlen de dolor, “del dolor físic i del dolor emocional d’estar fent una feina que no t’agrada”, de la frustració i la resignació de no poder accedir als somnis que els rols de gènere han fet impossibles. “L’aigua es va endur els somnis”, diu que ha llegit en algun racó.

“Parlem de dones de classe treballadora, que ho han tingut tot més difícil, que sovint no han pogut compartir els seus anhels ni han tingut l’oportunitat de marxar del seu poble”

“Jo vull ser cantant, jo vull ser artista, jo vull viatjar, no vull tenir fills”, recita com si ho fes davant el públic, “però no: he de rentar roba, he de cuidar de la casa, dels fills, de l’home, del bestiar i del menjar”. “Tots aquests somnis”, es lamenta, “han estat enterrats durant molt, molt temps. I estem parlant de dones de classe treballadora, que ho han tingut tot més difícil, que sovint no han pogut compartir els seus anhels ni han tingut l’oportunitat de marxar del seu poble”.

I el que també s’enterra, la identitat, la llibertat, la possibilitat de viure lliurement la sexualitat, el desig, els traumes, és el pecat. Fer veure allò més natural com a quelcom a evitar o extirpar. Cobrir-ho tot amb els tabús, tal com reflecteixen algunes dites populars lligades amb la roba i la bugada. La roba bruta es renta a casa, o Compte, que hi ha roba estesa! en són exemples clars i, com a dites que són, recullen costums, dinàmiques i maneres de fer propis de la cultura de qui les diu. Aquella que adorava la santa ignorància, “promoguda per l’Església secularment i referendada pel nacionalcatolicisme imperant durant quaranta anys, i més a Espanya”. Devia ser perquè convenia que així fos.

“El cos de les dones, la sexualitat, el desig i els nostres anhels havien de ser el que ells marcaven”

Aquestes paraules que escriu en el llibre, assegura, “són una venjança contra aquesta foscor imposada”: “El cos de les dones, la sexualitat, el desig i els nostres anhels havien de ser el que ells marcaven. Més enllà, foscor i pecat. Menstruació, relacions sexuals, orgasmes, masturbació o avortaments eren paraules prohibides. Perdónenos, señor, esto no es por vicio ni por fornicio, es solo por traer un hijo a su servicio. Oració abans de fer l’acte sexual. Plaer femení? Què és això? ¡Ni hablar del peluquín!”.

Al mateix temps, però, els safareigs eren un espai de socialització, una xarxa social, amb contacte, vista, tacte i presència física, en què es parlava dels malestars, dels problemes, dels secrets i de les penes, i també dels remeis. Un safareig, tal com recull la Rosa en el llibre, era, segons Arantza López, de Labuena Compañía —un grup teatral que ha dedicat una obra als safareigs—, un lloc on es podien arribar a “rentar consciències, esbandir pensaments, aigualir les pors, fregar fort fins a desvetllar desitjos i somnis”.

Els safareigs també eren espais de solidaritat, ajuda i coneixement

Al safareig, s’hi feia safareig, i compte amb les companyies i amb la roba estesa, xerrant de segons què, perquè la llengua fa més mal que un punyal. Però aquests espais íntims, que servien per mantenir en la clandestinitat allò que així es desitjava que es conservés, com el festeig, eren també espais de solidaritat, ajuda i coneixement. “El primer part, l’avortament, la violació dins el matrimoni, el coneixement del cos, el plaer femení… Amb qui ho podies comentar? Potser amb la teva mare o la teva germana no, però potser ho comentaves amb la dona més gran que rentava al teu costat”, posa com a exemple la Rosa.

Tal com dèiem, la roba bruta es renta a casa, però al safareig també es treien els drapets al sol. Conversant, compartint, aprenent i organitzant-se, també. Revoltant-se. Tal com Neus Català recordava en les seves memòries novel·lades per Carme Martí el 2012, Un cel de plom, diverses dones prioratines es van organitzar, al voltant dels safareigs, per exigir la igualtat de salaris a la vinya.

“Rentar roba també podia ser una militància política i podia suposar un perill de mort”

Admiradora seva, la Rosa insinua, amb els records que explica, que res es despulla de la política, i menys en un context com el que va viure Neus Català. I posa com a exemple la malaurada història de què va sentir a parlar anys enrere, la d’una bugadera malaguenya acusada de rentar roba de milicians ferits i condemnada a mort per un consell de guerra. “Elles ho feien de manera solidària, perquè era la seva gent, però rentar roba també podia ser una militància política i podia suposar un perill de mort”, comenta.

Si bé encara es renta a mà en una part ben gran del món —no ho oblidem—, a casa nostra les rentadores van prendre el lloc als safareigs i van centrifugar la vida que els omplia. La Rosa inclús coneix casos de dones que, confoses, parlaven a les seves rentadores, i d’altres que no hi confiaven tant com en la seva mà i la pastilla de sabó. Aquelles dones, protagonistes d’aquesta història, diu, no van ser a temps d’escriure el que havien d’escriure, no van poder escriure’s. I perquè tot plegat no s’oblidi, i perquè, sobretot, es reconegui els safareigs i les bugaderes com un retrat més de la construcció dels rols de gènere, ella es dedica a escriure aquesta història.

“La memòria de les dones també és memòria històrica. Rentar i tenir cura és mantenir la vida. I, en canvi, hem relacionat la memòria històrica amb la mort, la guerra, la repressió i la depressió”

“La memòria de les dones”, recorda, “també és memòria històrica. Rentar i tenir cura és mantenir la vida. I, en canvi, hem relacionat la memòria històrica amb la mort, la guerra, la repressió i la depressió”. Però ella, així com fan moltes altres dones des de la recerca en antropologia o arqueologia, o des del cant, el teatre i la poesia —tal com ella també fa—, el que pretén amb Memòries líquides “és canviar aquest discurs que s’havia fet fins ara”. Escriure la seva pròpia història: “Com que no hem estat escrites, ens hem escrit, però sempre a part. Fa falta incorporar-nos com un subjecte històric més, i no a part”.

Dels marges al centre, sobre la taula, a través de la vocació i l’interès de persones com la Rosa, que mentre treballen per la memòria es coneixen, comparteixen més coneixements i obren noves oportunitats de seguir tombant. “Ja no som tant als marges, perquè si la gent que viatja visita safaretjos o pregunta on són, es desperta una mica la consciència. Hi ha pobles a Jaén, o a la Vall d’Albaida, que tenen rutes centrades en l’aigua i en la bugada. I hi ha altres llocs, com Reus, on es recuperen els rentadors com a espai cultural i lúdic”, explica la Rosa, i assenyala que aquest és un bon camí per continuar esvaint l’oblit.

A la Rosa li agradaria arribar als 200 espectacles. Serà bon senyal, si hi arriba, perquè durant el camí haurà après i explicat molt més sobre els safareigs. Haurà construït encara més el seu espectacle i, al mateix temps, la memòria col·lectiva sobre els safareigs. Mentrestant, canta, i diu que “ja està bé, que ja n’hi ha prou, que ens deixem anar”.

“Hem estat educats amb la idea que per pintar has de fer-ho perfecte. I ni per cantar has de cantar molt bé, ni per ballar has de ser ballarina”

Que “si ens ve de gust, cantem; si ens ve de gust, ballem, i si ens esquitxem, no passa res. Que ens deixem del què diran i què pensaran, que som massa grans per fer no sé què… Hem estat educats amb la idea que per pintar has de fer-ho perfecte, ens hem quadriculat, ens hem reduït, ens hem frenat les capacitats i la polivalència de cada persona per a especialitzar-nos en un ofici o en una professió. I ni per cantar has de cantar molt bé, ni per ballar has de ser ballarina. Podem fer moltes activitats professionals, laborals o amateurs durant diferents anys de la nostra vida i des de diferents angles”. Escolteu-la, i emporteu-vos una mica de la seva empenta.