“Els Kontos, aquesta nit a TV3!” Sona com un títol de sèrie de ficció d’una nissaga de ves a saber on. També la podríem titular Cadakés, per tal que la k tingués ganxo. Però abandonem els ganxos i la ficció i visionem la realitat, això sí, pretèrita. Els Kontos existeixen però sobretot han existit si els entenem com una estirp de bussos instal·lats fa un segle en aquest racó de l’Empordà.

Pujo a Cadaqués. He quedat amb en Konstantí Kontos i amb en Pere Vehí Contos, amb c i no amb k. Fenòmens estrambòtics dels registres civils. Els dos cosins em reben al mític Bar Boia, que regenta la família d’en Pere, per conèixer de primera mà aquest exercici familiar de memòria històrica. Al Bar Boia ja hi tornarem. El bar és tancat i em quedo amb les ganes, moltes ganes, de demanar un “Gin Kontos”. Però al “Gin Kontos” també hi tornarem.

Molt abans d’arribar a Cadaqués, l’assentament dels Kontos a l’Alt Empordà ve precedit d’una llarga travessia amb escales a Marsella i Barcelona. Un kaiki, una barca molt pròpia del mar Egeu, salpa del port de Ialos a finals del segle XIX, a l’illa de Symi, al Dodecanès, a tocar de l’actual Turquia. Symi és un territori que ha vist banderes de molts colors. No pels visitants, sinó per la sobirania que hi requeia. Ara italiana, ara turca, ara grega... Un cacau mediterrani.

Els grecs tenen fama de ser uns grans pescadors d’esponges de mar. Mà d’obra qualificada que es cotitza molt al tombant del segle XIX al XX, i encara més amb l’arribada l’escafandre semiautònom, tota una revolució tecnològica 

Si la fil·loxera mata les vinyes per sobre el nivell de flotació, a Symi sembla que n’hi ha hagut una altra, però per sota. Una bestiola fa estralls entre les esponges. A Symi es posen les mans al cap i els peus al bot per emigrar. Ja no hi ha futur o, més ben dit, el futur és lluny d’aquell paradís. La diàspora s’escampa per Austràlia, Sud-amèrica, Florida... I alguns, pocs, amarren a Marsella. I a Marsella en Iorgos Kontos hi crea una empresa de bussos. Els grecs tenen fama de ser uns grans pescadors d’esponges de mar a la valenta. Mà d’obra qualificada que es cotitza al tombant del segle XIX al XX, i encara més amb l’arribada l’escafandre semiautònom, tota una revolució tecnològica per a l’època, un gran salt de dofí quan els Kontos s’instal·len Marsella. Les immersions de dos o tres minuts a pulmó lliure passen a millor vida.

Els grecs, allà on van, són una comunitat molt unida, en la línia de la dita cadaquesenca “nos amb nos”. Ja deu ser això. Els grecs parlen entre ells i resulta que un compatriota d’en Iorgos, quan els Kontos encara viuen a Marsella, li comenta que potser a Mallorca hi ha bones esponges. Som-hi. Però res. D’haver-n’hi, com de meigues a Galícia, n’hi ha, però de poca qualitat. La classe coneguda com a “orella d’elefant” no és gaire apreciada, però a Eivissa, en canvi, de la coneguda com a “veneciana”, ben valorada, n’hi ha massa poques. Què hi farem! A Barcelona hi falta gent, doncs.

La barca dels Kontos toca el Port Vell del cap i casal el 1889. En Iorgos Kontos posa un peu al moll, després un altre; allarga la mà per estirar la resta de la família a terra ferma. Els quatre fills, Irini, Kostas, Anna, Xanthi, i la seva muller, Maria Barbás. A Barcelona, el 1907, hi naixerà l’Alejandro Kontos, el cinquè i més petit de la nissaga. Els Kontos no han vingut a fer turisme. Han vingut a guanyar-se els rals. En Iorgos — afectat per una invalidesa per un accident de descompressió— funda la Compañía de Extracción de Coral y Esponjas, al primer segona del passeig Colom, 6. Ell es fa càrrec de l’administració i els fills Kostas i Alejandro surten a mar.

Pel que fa als nois primer, en Kostas, el 1921, i anys més tard l’Alejandro es casen amb cadaquesenques i ja faran vida a Cadaqués per sempre més, tot i les campanyes de pesca d’esponges al litoral balear i al valencià

L’estada barcelonina dels Kontos s’allarga fins a 1922. La família es va dispersant. Dues membres de la branca femenina dels Kontos —més ben dit, Kontoü, ja que amb el femení el grec declina— es casen i s’instal·len Portvendres (Rosselló), juntament amb els pares, i una tercera, a Rio de Janeiro. Pel que fa als nois, primer en Kostas, el 1921, i anys més tard l’Alejandro es casen amb cadaquesenques i ja faran vida a Cadaqués per sempre més, tot i les campanyes de pesca d’esponges al litoral balear i al valencià. Anar-se’n una setmana a feinejar al cap de Creus o a les Medes —en Kostas a sota l’aigua i l’Alejandro de motorista i responsable de l’equipament— és el més habitual. Treballar, dormir i menjar a bord fins a avorrir la llagosta, que, quan s’acaben les provisions, és el recurs habitual. Pescar una llagosta i cap a la cassola, o pescar un pop i deixar-lo assecar després de treure’n tota la bromera que serveix per atraure els congres.

Pesca de corall, d’esponges, desballestament de vaixells, reconeixement de bucs per a peritatges, extracció de mines... Aquests catalanogrecs o grecocatalans, almogàvers de les profunditats, estan preparats per a tot

La segona generació de Kontos ja no aprèn la llengua dels pares, però es veu obligada, això sí, a conèixer un bon reguitzell de mots grecs per poder treballar a bord, ja que la tripulació fixa o de temporada és bàsicament grega i l’argot mariner hel·lè s’ha de saber amb tots els ets i uts. Actualment, en Konstantí ha après grec de manera autodidàctica i m’explica que en el dia a dia de casa saludar amb un “iasas” (“bon dia”), “kaliméra” (“bona tarda”) o “kalispéra” (“bona nit”) és el més habitual del món. En Pere em mira i em diu referint-se a en Konstantí, que aprofita per fer un xarrup al cafè: “Ell viu en grec, té mig cap aquí i mig cap allà”. De fet, en Konstantí fins i tot es defensa tocant el buzuqui, un instrument de corda grec de la família dels llaüts.

L’arribada a Cadaqués

Però per què en Kostas va arribar a Cadaqués fa un segle? Cinc anys enrere, el 1917, en plena Primera Guerra Mundial, s’ha produït un fet que marcarà la vida i la carrera de l’estirp de Symi. El Llanishen, un vapor matriculat a Glasgow amb més de 8.000 tones de càrrega que havia salpat de Marsella en direcció a Gibraltar, ha estat ferit de mort pel torpede del submarí alemany U33. El projectil ha travessat el buc, de banda a banda, i ha esbotzat la sala de màquines. Abandonat a la deriva, el Llanishen, encalla a Es Caials, just abans d’arribar a la badia de Cadaqués. Aguanta unes setmanes travat fins que s’enfonsa. El nou propietari d’aquella ferralla convertida en escull artificial contracta en Kostas el 1920 per reflotar-lo. En Kostas diu que només es podrà desballestar. “Reflotar-lo? Impossible!” I, en efecte, no se’n surten. Les feines s’allarguen fins a 1925. I no serà l’únic cas. El 1933 el patró grec del Phedon, un vaixell de vapor de gairebé 1.900 tones carregat de mongetes en mal estat que no ha aconseguit vendre al port de Barcelona, opta per embarrancar la nau per mirar de cobrar l’assegurança. Que sembli un accident, però no ho és pas. El Phedon s’enfonsa a la cala Montjoi de Roses. L’asseguradora Lloyds de Londres arrufa el nas. Encarrega un informe pericial a Kostas Kontos que impedeix al patró del Phedon afaitar la companyia d’assegurances.

Pesca de corall, d’esponges, desballestament de vaixells, reconeixement de bucs per a peritatges, extracció de mines... Aquests catalanogrecs o grecocatalans, almogàvers de les profunditats, estan preparats per a tot. Semblen no tenir un no. Fins i tot, si cal, per manipular i fer explotar dinamita sota la mar sense prendre mal, per desballestar els vaixells enfonsats i treure’n calerons. Que la palla va cara però el ferro també.

Precisament d’una vila marinera tan pintada es pot dir que Cadaqués sembla que ni pintat per a la immersió. La cosa ve de lluny. Algú ja s’hi havia fixat més de tres segles enrere. Durant la Guerra dels Segadors, amb el setge francès de Cadaqués de 1655, segons relata el Journal des Savants (1678), es posa a prova l’anomenada “campana de Cadaqués”, com la descriu un metge de Lió, que comprova que gràcies a la prodigiosa andròmina es recuperen una gran quantitat de monedes, pedres precioses i lingots d’or d’un parell de galions enfonsats a les aigües des Portaló, al cap de Creus. A bord, els mariners manxen l’aire per la mànega que connecta amb l’escafandre. 

Però no serà fins a 1830 quan es començarà a utilitzar el que avui entenem com a mític escafandre clàssic, amb un llast que podia arribar als seixanta quilograms per eliminar la flotabilitat, mentre uns mariners a coberta manxen l’aire fent rodar una maneta per la mànega que connecta amb l’escafandre. Com més braces de profunditat —1,5 metres la braça—, més resistència de la maneta. Una feina molt dura. Més de 22 braces ja és temeritat absoluta. Relleus de fins a un minut en moltes ocasions i el bus lligat amb una corda a un mariner que feia de guia. Una estrebada per demanar més aire; estrebada i repicó per pujar, dues estrebades per si s’alenteix la pressió. Aquest és el llenguatge dels bussos.

Estrebades i espera esperançada. A coberta, frisen per veure la vermellor del corall que puja. Or vermell. No és una comparació gratuïta. El corall vermell del cap de Creus va arribar a cotitzar el 1880 al mateix preu que l’or. I si no, només cal recordar aquesta dita popular: “Quants n’hi ha que no fan cas de donar, per un corall, el que guanyen en mig any!”. 

El nostre corall ja es pesca com a mínim des del segle XI a Catalunya i esdevé una de les principals fonts d’ingressos durant el domini català de la Mediterrània fins al segle XV. La Corona d’Aragó només permet pescar coralls als ciutadans de Catalunya, i tot el que es pesca a les costes de Sardenya, Còrsega o Tunis s’ha de dur necessàriament cap al Principat per manipular-ho. Se’n troba a dojo mar endins, davant el litoral del cap de Creus, les Medes, i des de Calella de Palafrugell fins a la punta de Montgó, a l’Escala, o davant del cap de Formentor de Mallorca. Localitzacions secretes, el roc a la faixa que es transmet de pares a fills i que ara ja és història.

Temps mítics, temps de tradició amarada de salnitre però d’una duresa colossal, fent servir adjectius de prosa planiana. De fet, el mateix Kostas Kontos confessa un dia a Josep Pla, parlant de les profunditats —i l’escriptor de Palafrugell ho deixa escrit en el relat “El coral i els coralers”—: “És un lloc de molta tranquil·litat. No recordo haver-hi estat mai atacat... Aquests mateixos dofins ratoners que es mengen el peix agafat a les armellades són totalment inofensius. En aquest sentit fa de molt més bon estar a vint braces que per a molts, carrers i places”.

El papous, com els grecs anomenen l’avi —en aquest cas, aquell avi Iorgos que arribaria el 1889 al port de Barcelona amb la Maria Barbás i quatre marrecs—, també decideix instal·lar-se a Cadaqués el 1929. El 1935 compra la casa del número 11 del carrer Unió. Entre 1921 i 1936, els Kontos viuen una quinzena d’anys gloriosos. La mar proveeix i les butxaques vessen.

La companyia Kontos arria veles el 1955, quan l’escafandre autònom del comandant Jacques Cousteau i l’enginyer Émile Gagnan es comença a comercialitzar

Però arriba ella: la Guerra Civil, sempre present, que enfonsa el negoci. Hi ha por. Els grecs que venen a fer temporada a la companyia dels Kontos no estan per orgues. S’estaran vuit anys sense treballar i si hi afegim que el mític comandant Jacques Cousteau, amb l’ajut de l’enginyer Émile Gagnan, inventa, el 1942, l’escafandre autònom, pinten bastos. La companyia Kontos arria veles el 1955, quan l’escafandre autònom de Cousteau i companyia ja s’ha començat a comercialitzar. El corall segueix essent or, sí, però ja és l’única feina que poden fer. Si hi afegim la invasió d’escafandristes italians per exportar la producció al seu país, cal diversificar. De tota la nissaga, només en Jorge Kontos —oncle d’en Pere i en Konstantí— seguirà treballant a Roses fent tota mena de feines submarines fins a 1970.

L’avi d’en Pere, l’Alejandro Kontos, un dels dos fills d’en Kostas juntament amb en Jorge, va baixar definitivament del vaixell i el 1946 va muntar un taller mecànic i el Bar Boia, que encara avui és una institució indefugible d’aquest racó de l’Empordà, que per uns instants, si hi pares atenció, qui sap si —jo no ho sé pas— podria semblar el Dodecanès. En Pere m’assegura que hi tornarà a hissar la bandera grega per no perdre els orígens i la identitat. El pont de mar blava existeix, segons en Pere. “Els symiotes i els cadequesencs s’assemblen més del que es pugui arribar a pensar. Jo, quan hi he anat, m’he sentit sempre com a casa. Són molt com nosaltres”, m’apunta en Konstantí.

“La gran sort que hem tingut és que la família guardava tota la documentació per si tenien algun problema”, m’explica en Pere. En Konstantí hi afegeix que, quan ell anava a escola a Roses, vivia entre setmana amb el seu oncle Jorge Kontos —que es reivindicava com el primer bus català de la història—, i que, de tantes hores parant l’orella escoltant tantes històries, va agafar el costum d’anar-s’ho apuntant. Tot plegat els ha permès publicar el llibre Els Kontos. Una nissaga de bussos i corallers. De Grècia a Cadaqués, un miracle de memòria històrica familiar.

No sé si, com deia en Kostas a Josep Pla, “fa de molt més bon estar a vint braces que per a molts, carrers i places”, però en tot cas avui la mar és plana; calma total a primera línia de mar, on hi ha el Bar Boia d’en Pere. Hi ha pau, molta pau. En Konstantí s’ofereix a ensenyar-me el seu restaurant. És just a sota de la casa familiar de l’avi Iorgos, un local que amb els anys esdevingué taller de corall i, des de fa deu anys, un establiment anomenat, com no podria ser d’una altra manera, “Es Grec”, com un petit museu just al costat d’un taller que té per fer maquetes de vaixells formidables. Li prometo que tornaré per tastar el seu pop al forn seguint la recepta grega.

Parlant de tastar, lamento no haver pogut assaborir el “Gin Kontos”, una interpretació del gintònic que homenatja el pont de mar blava amb un còctel a base de Gin Mare, infusionat amb plàncton marí, fonoll i 1724 Tonic Water, i decorat amb una ostra amb pela de llimona. Una obra mestra que prepara tota una superestrella mundial de la cocteleria, en Manel, el fill d’en Pere i rebesnet d’en Iorgos Kontos. Tornaré l’estiu vinent a fer realitat aquest tast demorat després d’un bon bany de profunditat tot gaudint tant del glu-glu com del xin-xin amb la mateixa il·lusió amb què un Kontos veuria la vermellor del corall pujant a la superfície.