La silueta del riu Segre representa la seva imatge més icònica. Ara, si aterres a la capital de la Noguera, busques el retrat que, com una composició gairebé artística, uneix les esglésies del Sant Crist i de Santa Maria, el riu i els edificis més contemporanis. L’aigua que baixa dels embassaments d’Oliana, Rialb i Sant Llorenç de Montgai es deixa entreveure com una línia divisòria pel mig de Balaguer i regalima cap a la capital de Ponent, Lleida. Perquè el Segre potser ha perdut la funció estratègica que havia tingut des de temps molt antics, però segueix sent font de vida. Aquella que, en el cas de Balaguer, comença al segle VIII. Passejo pel pont vell en direcció a la plaça Mercadal i m’aturo. Trec el mòbil i faig la fotografia més genuïna. Clic. Tot ben enquadrat. Arribo fins a la plaça, em fixo en les restes que queden de muralla i em dirigeixo cap al Museu de la Noguera. M’hi espera la seva directora, Carme Alòs. Aquí comença un viatge que uneix passat i present, en què s’encavallen persones, rituals, paraules i llocs. Som-hi. Endinsem-nos en una història de milers de segles, aquella que defineix la ciutat, la que l’explica físicament i emocionalment.

“Les primeres fonts escrites no ens parlen de ‘medina’, que seria una ciutat, sinó de ‘hisn’, és a dir, una fortificació. ‘Almatà’ és justament un topònim d’origen àrab que significa ‘lloc protegit’”

Tot comença l’any 711, quan un exèrcit àrab travessa l’estret de Gibraltar i derrota els visigots. Els musulmans conquereixen, de manera molt ràpida, Hispània. I cap a l’any 725 s’apoderen dels territoris tarragonins i lleidatans. Com? Construint-hi campaments i establint-hi ciutats que esdevindran importants, dominants, poderoses. És així com es funda Balaguer, amb la construcció d’un campament militar al Pla d’Almatà, actualment a la part més alta de la ciutat. Per què s’instal·len aquí i no en un altre lloc?, pregunto gairebé de manera preliminar. “És la pregunta del milió! Busquen un lloc que domini el riu perquè és una via de pas dels exèrcits. Les primeres fonts escrites no ens parlen de medina, que seria una ciutat, sinó de hisn, és a dir, una fortificació. Almatà és justament un topònim d’origen àrab que significa ‘lloc protegit’”, assegura la Carme.

I a partir del segle X, Balaguer va esdevenint, a poc a poc, una ciutat de nova creació amb els elements indispensables, essencials, d’una medina d’època islàmica: la mesquita, el mercat, el cementiri i l’alcàsser. Uns espais que, malgrat el pas del temps, segueixen tenint encara avui un paper transcendental per entendre la vida social i cultural. Perquè són els llocs on tot comença i tot acaba. On Balaguer es projecta a la ciutat, a la comarca, al país.

“El Mercadal no es configura com a plaça fins al segle XIV, però que no hi hagi l’espai urbanísticament parlant no vol dir que no s’utilitzi ja com a mercat en època islàmica”

La mesquita estava situada on trobem l’actual santuari del Sant Crist; el mercat es feia ja al Mercadal; el cementiri que s’ha descobert al Pla d’Almatà era dins del nucli emmurallat, i el castell es va convertir en el palau del governador Hixam III, el darrer califa omeia de Còrdova. La medina Balaghí era una ciutat en majúscules que encara avui perviu enmig de relíquies d’altres èpoques, que conviu amb el paisatge com qui camina compassadament amb el temps.

“El Mercadal no es configura com a plaça fins al segle XIV, però que no hi hagi l’espai urbanísticament parlant no vol dir que no s’utilitzi ja com a mercat en època islàmica”, explica Alòs amb aquella passió de qui narra tots els detalls d’un relat continu i ple de curiositats. “Hi havia aristocràcia i això ens explica també l’existència d’una vida intel·lectual. I tenim localitzades altres mesquites, una de les quals portava el nom d’un personatge ric, Avimoni. Es trobava on, anys més tard, es va construir l’església de Sant Salvador”, afegeix.

“El senyor Lubb b. Ahmad al-Qasi va atacar el castell d’Aura, a la demarcació de Barcelona, i després d’haver matat el comte que hi vivia, Anqadid ibn al-Mundir (Guifré el Pilós), va començar la construcció del hisn Balaghí”

L’empremta àrab és, sens dubte, valuosa. I potser és el primer pas ferm i determinant perquè després Balaguer es converteixi en residència del comtat d’Urgell. Situem-nos a l’any 897 i que la Carme ens en desveli el motiu: “És quan sabem de la fundació del castell de Balaguer. El senyor Lubb b. Ahmad al-Qasi va atacar el castell d’Aura, a la demarcació de Barcelona, i després d’haver matat el comte que hi vivia, Anqadid ibn al-Mundir (Guifré el Pilós), va començar la construcció del hisn Balaghí en els districtes de la llunyana Lleida, segons detallen els textos trobats. Construeixen el castell per fortificar la frontera i cap al segle XI, en època de les taifes, es va convertir en residència senyorial. I això ens demostra la seva importància, perquè esdevé un lloc ple de música, literatura i arts decoratives. Sembla que va ser un taller vinculat a la cort de Còrdova qui va encarregar-se de decorar el palau amb plafons de guix molt ben treballats”.

“Ells ens porten el cultiu de productes com el safrà, les albergínies, la síndria o els espinacs”

Però si havien fet una inspecció del terreny i havien decidit quedar-se aquí perquè hi havia el riu Segre, com van aprofitar tanta aigua?, etzibo gairebé impulsivament. “Són els que fan la canalització del marge dret del riu i construeixen la séquia del Cup, imprescindible per al consum, per proveir d’aigua els banys, que encara no hem localitzat, i per al regadiu de les hectàrees d’horta. Ells ens porten el cultiu de productes com el safrà, les albergínies, la síndria o els espinacs. Excavant al Pla d’Almatà vam trobar una petita ampolleta, la vam analitzar i ens hi va aparèixer oli d’oliva; per tant, no era una ampolla sinó un setrill. I per completar la seva alimentació menjaven pollastre, cabres, ovelles i algun producte de caça, com conills o cérvols.”

“Feien servir expressions com «No l’espereu ni per l’or de Balaguer» o «No hi voldria anar ni per l’or de Balaguer»”

Però l’aigua, a Balaguer, no només era un tresor preuat per a l’alimentació o els conreus. “Se n’ha parlat molt poc, però un factor també important era la recerca d’or al Segre. Això donava riquesa i atreia molta gent. Sabem, a través de cantars de gesta occitans del segle XIII, que feien servir expressions com «No l’espereu ni per l’or de Balaguer» o «No hi voldria anar ni per l’or de Balaguer», així com ara diem «No hi vull anar ni per tot l’or del món». Això vol dir que l’or de Balaguer es va arribar a mitificar. No deien «l’or de Lleida!»”, comenta somrient la Carme. Un element més que denota la riquesa de la ciutat, més enllà del valor sempre preuat de l’or. I que assenyala la grandiositat de la medina Balaghí.

Diuen que la millor empremta és la de la memòria. I aquesta és la que s’intenta reconstruir amb les excavacions que se segueixen fent al Pla d’Almatà. M’acomiado de la Carme i surto del Museu pensant en tot allò que encara queda per desenterrar. Perquè la història continua. No té fi. Avança perquè els sediments del passat continuen ben vius. Torno a travessar el pont, observo el riu Segre i ell respon amb l’esplendor de l’aigua, com una xarxa cristal·lina que uneix passat i eternitat. La fotografia es repeteix. Clic.