“És com si hi hagués la presència del pare”, ens diu la Maria. Anem caminant amb ell, però sense ell: la porta, el passadís, la taula, la cadira, la màquina d’escriure, els papers, els llibres, la col·lecció de navalles, la de pipes, les fotos, els quadres, les butaques... El seu aire, l’esperit, invisible però visible. Al pis de Francesc Candel l’escriptor sempre hi és sense ser-hi. 

La família Candel hi va anar a viure el 1960 i fins als darrers dies ell el feia servir de despatx, de petita fàbrica d’obrer de la ploma, de refugi de feina, de vida, al seu barri de la Marina, al peu de Montjuïc. Aquí ha escrit els llibres, els reportatges, els articles, els discursos, les xerrades... Aquest pis és una petita-gran pàtria, una capital de moltes coses, una geografia física i emocional.

El pis de Candel és una biografia. D’ell i de Catalunya. El pis és un llibre obert. Els seus fills, la Maria i en Francesc, volen que Candel no marxi mai de casa. El mantenen, el conserven, l’endrecen, l’obren, esperen, lluiten perquè pugui ser una casa museu, una parada d’una geografia de cases d’escriptors de Barcelona, un estop d’estones per llegir l’existència... El pis de Candel està escrit i ell continua escrivint, vol continuar escrivint; és una manera de viure, perquè els pisos parlen, els pisos estan vius.