El rei Pere I (Pere el Catòlic) va dir el 1211 que endavant. I així hi som cada setmana. El rei de Catalunya-Aragó concedeix a la ciutat de Balaguer el privilegi de celebrar mercat els dissabtes. Més de vuit segles després continuareu trobant-hi el millor gènere, producte: la vida. 

Cada dissabte la plaça Mercadal de Balaguer és plena de parades que porten el paisatge que ens envolta a lloc: enciams, cols, cebes, tomàquets, patates, pomes, peres, planter... dels hortolans de l’horta de Balaguer. El veritable km 0 abans que algú cregués que inventava el km 0. Hi ha caragols, olives, bacallà, arengades, però també camises, mitjons, sabates, “kets” (les vambes ponentines), pijames, samarretes, joguets... Hi ha de tot en les més d’un centenar de parades setmanals que, com barquetes de colors, naveguen al mar de la plaça porticada més gran de Catalunya (8.100 metres quadrats). Però sobretot hi ha onades de vida. 

El mercat és com un xiulet existencial. Cada dissabte no només hi fan cap els balaguerins; hi aterren de tots els pobles de la comarca de la Noguera. Es veuen fileres arribant des del pont del riu, el carrer Major, el carrer d’Avall, el carrer Miracle... La gent es troba a mercat. Se saluda amb gestos, ganyotes. Encaixa de mans, s’abraça, es fa petons. Intercanvien esmorzars de paraules i d’estómac (“Si vols esmorzar bé, vine a Balaguer”, diu la dita), o fan dringar el diàleg fet vermut als bars dels porxos. El mercat de Balaguer té una llengua pròpia: “T’he vist al mercat!”; “Ens vam veure al mercat”; “Quedem al mercat!”; “Fins la setmana que ve a mercat!”. Sempre hi ha una setmana vinent. 

A les faldes de tot, com engendrat pel Sant Crist i Santa Maria, el mercat, Balaguer, la capital del comtat d’Urgell, té en el mercat la seva coca de recapte genètica, la que es pot comprar i menjar, i la que és plena de colors, olors, sabors... La que, des de fa més de vuit segles, està farcida, setmanalment, de vida per ser menjada.