“Fins que vaig entrar a la universitat amb divuit anys, jo mai no havia socialitzat en català.” Som a la Trinitat Nova (Barcelona). Final de línia de l’L3 i l’L4; principi de pobresa, segregació i perifèria. Gueto. Un barri arraulit a la cantonada més septentrional de la capital, escorat a la falda de Collserola i assetjat per la Ronda de Dalt i la Meridiana. El seu paisatge és monòton. Desenes i desenes d’edificis idèntics de grocs apagats amb franges carabasses, en fila índia, segueixen un mateix patró: pisos petits, finestres menudes, espiralls a dojo i reixes arran de carrer. La roba estesa arreu i les humitats a les façanes ornamenten els blocs, que es conjuren per atorgar una atmosfera quasi decadent al barri.

El barri de la Trinitat Nova —la Trini, per als amics— es remunta als anys cinquanta, quan, sota el jou del franquisme, l’Obra Sindical de l’Habitatge va anorrear els conreus de la zona per construir-hi polígons sencers que acollissin l’onada migratòria del sud d’Espanya. La construcció artificial i des del no-res, sense locals comercials ni un teixit cohesionat, i la manca de planificació urbanística van donar lloc a una ciutat dormitori barata on, encara avui, costa socialitzar i dinamitzar l’economia. Actualment, els blocs homogenis acullen un poti-poti humà ben heterogeni i majoritàriament són la llar de nouvinguts, de fills i nets de migrants d’Andalusia i de població empobrida. Una realitat que s’arrossega des de la gènesi del barri.

Hi ha dades de tot plegat: la Trinitat Nova té el doble de taxa d’atur que el conjunt de Barcelona i, alhora, la meitat de renda familiar disponible que la mitjana de la ciutat. L’activitat econòmica de la zona és un erm: tan sols té un centenar de locals comercials, que contrasten amb el miler i escaig del barri veí de la Prosperitat. Tot fa de la Trinitat un dels enclavaments més pobres de la Ciutat Comtal, un problema enquistat durant anys que la democràcia no ha sabut capgirar. Ni això, ni l’ostracisme envers la llengua catalana.

Durant la segona meitat del segle XX, Nou Barris va viure un procés de substitució lingüística que va relegar el català a un àmbit residual

El procés urbanístic i demogràfic que va viure la Trinitat i tot el districte de Nou Barris durant la segona meitat del segle XX va ser paral·lel al de substitució lingüística, que va relegar el català a un àmbit merament residual. La llengua, de la mateixa manera que en moltes altres zones metropolitanes del país, es va veure engolida per l’ús creixent i generalitzat del castellà a partir dels anys cinquanta i seixanta. El pas dels anys, els canvis de governs i les polítiques de normalització lingüística no han estat capaços de recuperar la llengua pròpia del Principat al districte. El seu ús habitual està sota mínims. La Trinitat és impermeable a la catalanitat.

“Aquí només es parla castellà”, reconeix la Carla Barberá. Només un 5% dels joves del districte de Nou Barris fan servir el català com a llengua habitual

La Carla Barberá Navas (Barcelona, 2000), estudiant d’Educació Infantil a la Universitat de Barcelona i veïna des de sempre de la Trinitat, és filla d’aquest context. “Aquí només es parla castellà”, reconeix contundentment. No hi ha terme mitjà. Les xifres ho avalen: només un 5% dels joves del districte de Nou Barris fan servir el català com a llengua habitual, segons dades de l’Ajuntament de Barcelona. A la Trinitat Nova en podrien ser menys, fins i tot.

“Jo aquí mai he parlat català ni per anar a comprar, ni per tallar-me els cabells, ni per res. Tampoc ningú no l’ha utilitzat per rebre’m”, assegura. “Els pares de l’escola, els alumnes, la gent al carrer, al mercat, a les botigues, als bars...  Tothom parla castellà. Només he començat a sentir parlar català ara, en algun grup del Casal de Joves molt concret i vinculat al teixit associatiu del barri”, afirma. Més enllà de comptades excepcions, la llengua catalana és totalment residual, de segona. Nou Barris és un ermàs lingüístic.

“El català jo sempre l’he percebut com la llengua dels estudis. Per descomptat, entre els alumnes només parlàvem castellà.” Al seu curs només hi havia tres estudiants, d’un total de cinquanta, que eren catalanoparlants

“El català jo sempre l’he percebut com la llengua del col·le, dels estudis. A classe de català el parlàvem i amb alguns professors en altres assignatures també, però quan volies comunicar-te amb els docents de manera més informal ja canviaves al castellà. No sempre, però sí la majoria de cops. Per descomptat, entre nosaltres, els alumnes, parlàvem castellà; el català era només per a les assignatures.” Al seu curs només hi havia tres estudiants, d’un total de cinquanta, que eren catalanoparlants i es veien empesos a parlar castellà. Aquesta era la realitat.

“Mai, mai, mai he parlat català amb un company, fora del context de riure’ns-en... Perquè molts cops, quan l’hem fet servir, ha estat per fer-ne conya exagerant-ne l’accent”, explica. “Te’n poso un exemple: una amiga del barri parla català amb la seva família, però nosaltres no ho sabíem. Un dia va dir alguna cosa en aquesta llengua, ens va fer gràcia i a partir d’allò es va formar una broma. Cada cop que ella o alguna de nosaltres deia alguna frase en català, es feia de manera molt exagerada i gairebé ridícula, pronunciant-ho tot molt marcat, i ens en rèiem. Era com si ens fes gràcia l’accent català.”

L’únic contacte que la Carla va tenir amb el català durant gairebé divuit anys va ser a l’escola i a l’institut només en l’àmbit acadèmic, tot i que amb prou feines s’hi aplicava adientment la immersió lingüística. “Potser té a veure amb el context del barri... Al capdavall, només ens «obligaven» a parlar-lo durant l’assignatura de català, en què el professor et deia: «No t’entenc». Perquè sí, hi havia alumnes que parlaven castellà als professors fins i tot a classe de català!”, recorda. “Entre alguns professors tampoc no senties que el parlessin als passadissos, fins i tot ni ens hi parlaven a nosaltres. Al final, acabes relacionant la llengua amb l’assignatura en concret i no pas com a llengua per socialitzar”, es queixa la Carla.

“Si tu veus que els teus referents no parlen català, per què voldràs fer-lo servir? Si no te l’ensenyen, si no li donen la importància que té des de l’escola, reforces que la gent no el parli”

A primària, comenta, no es donava tant el cas que els docents canviessin al castellà, però a l’institut era més freqüent. “Hi havia professors que no eren catalanoparlants i no s’hi sentien còmodes, amb la qual cosa molts cops canviaven de llengua”, assenyala. “Si tu veus que els teus referents no parlen català, per què voldràs fer-lo servir? Si no te l’ensenyen, si no li donen la importància que té des que ets a l’escola, és normal que reforcis que la gent no parli català i que no se senti segura parlant-lo.”

En aquest conflicte, molts cops, el professor de català estava sol. La immersió no era un objectiu comú. Si els docents canviaven al castellà i donaven carta blanca als seus alumnes perquè ho fessin, no els proporcionaven l’espai per parlar català en cap context. Fora de l’aula, no n’hi havia gairebé cap; a dins, tan sols tres hores a la setmana. “Hi havia molts alumnes que ni intentaven parlar-lo: potser perquè no tenien el nivell, potser perquè no hi estaven acostumats o simplement perquè no volien. Si des de l’escola «t’imposen» el català en una assignatura, però fora de l’aula ni el necessites ni sents que es parli, dones armes als catalanòfobs perquè polititzin la llengua.”

A Nou Barris, desenes d’alumnes com la Carla acaben l’ESO i el batxillerat sense poder parlar la llengua amb fluïdesa. “No m’expresso de la mateixa manera que en castellà, encara que tingui el C1”

Resultat: a Nou Barris, desenes d’alumnes acaben l’ESO i el batxillerat sense poder parlar la llengua amb fluïdesa. La Carla inclosa. “Jo crec que a la meva classe hi havia molta gent així. A mi m’ha passat, jo n’he sortit amb un nivell molt baix de català, encara que sobre el paper tingui un C1”, lamenta. “De pronúncia, molt malament. De vocabulari també. No m’expresso de la mateixa manera que en castellà, és una realitat. Jo tradueixo mentre xerro, i com més observada em sento, més nerviosa em poso i més em costa. Si m’ha passat a mi, que més o menys parlava català a classe i no em costava fer les lectures, no em vull ni imaginar la gent que mai l’ha parlat dins de l’aula!”, exclama.

“És com si hi hagués unes fronteres invisibles, com si viure a la perifèria et separés literalment de la resta. També de la cultura en català”

Fora de l’escola tampoc hi havia referents que acostessin el català als més joves. Totes les referències eren només espanyoles. “És com si hi hagués unes fronteres invisibles, com si viure a la perifèria et separés literalment de la resta. També de la cultura en català”, opina la Carla. “Jo no tinc amigues que vegin o hagin vist TV3, jo inclosa. O el Super3. També és això: la tele, el que consumeixes i veus, tot és en castellà. Jo veig molt Telecinco, és una cosa molt general aquí al barri. Tots tenim els mateixos referents: Mujeres y hombres y viceversa per dinar, Gran hermano, Supervivientes... Les notícies, a Telecinco o Antena 3. I així amb tot”, enumera.

“Potser amb Polseres vermelles i Merlí, que eren en català, sí que hi vam connectar més... Però va ser així perquè va tenir molta repercussió, no per voluntat pròpia. Això és com ser dona, no? Has de ser perfecta perquè et validin els homes”, diu entre rialles la Carla. “Amb el català passa el mateix, aquí. Ha de ser una cosa que no tingui cap «però» perquè sigui acceptada per algú castellanoparlant.”

Després de fer la selectivitat, la Carla va triar camí vital: en un futur exerciria de mestra. Tot just arribar a la Facultat d’Educació del Campus Mundet, pum, canvi de paradigma. Benvingut, català. La realitat de la noubarrienca, carregada de prejudicis sobre la llengua, s’enfrontava a una altra de ben diferent, amb moltes companyes catalanoparlants que el feien servir habitualment. “Jo relacionava el català amb gent de més diners que jo”, reconeix. La Carla topava amb una nova cosmovisió amb què hauria de conviure durant tota la seva vida, sobretot professionalment, amb el català com a llengua vehicular real.

“Quan vaig entrar a la uni, em sentia com si estigués al darrere de la resta. No tenia prou nivell. Em feia vergonya parlar, alçar la mà, expressar-me en català...”

“Abans, mai havia socialitzat en català”, assevera. I això comporta conseqüències. “Quan vaig entrar a la uni, em sentia com si estigués al darrere de la resta, com de les últimes de la classe, des de l’inici. No tenia prou nivell. Em feia vergonya parlar, alçar la mà, expressar-me en català... Jo penso en castellà, i si havia de traduir, no em podia explicar de la mateixa manera. Em sentia impotent, inferior a les altres. Volia dir alguna cosa d’una manera i ho deia d’una altra. I pensava: «La professora hauria cregut que era una aportació molt més interessant si l’hagués feta en castellà»”, lamenta.

Aquesta teràpia de xoc va ser l’inici de la solució al greuge que havia arrossegat durant anys. “Volia aconseguir parlar català amb fluïdesa, sortir-me’n bé i sentir-m’hi còmoda. El necessito per a la meva professió, no vull ser un impediment més a la roda de l’escola. Els nens necessiten un bon referent lingüístic, saps? Pel que fa a la pronúncia, al vocabulari, a les faltes d’ortografia... Tot!” La Carla no vol entrebancar l’aprenentatge d’altres infants quan exerceixi de mestra. No vol fer que s’enquisti el mateix problema que va patir ella al seu barri ni transmetre’l a les noves generacions.

“No vivim només a Nou Barris, vivim a tot el país. No ens poden limitar tant!”

“Molts cops he tingut problemes que no he tingut en castellà. Com sé si la paraula ‘cafè’ és amb accent obert o tancat si no sé pronunciar aquesta ‘e’? I no és perquè no hagi estat una noia aplicada! És perquè no he tingut l’oportunitat de posar-ho tot en pràctica”

“Molts cops he tingut problemes amb l’ortografia, per exemple, que no he tingut en castellà. Com sé si la paraula cafè és amb accent obert o tancat si no sé pronunciar aquesta e? Tampoc sé identificar les esses sordes i sonores... Em fot, perquè no hauria de ser així, no és normal. I no és perquè no hagi estat una noia aplicada! És perquè no he tingut l’oportunitat de posar-ho tot en pràctica. Si vius en un context en què gairebé no existeix el català, dona’ls el que necessiten, als teus nens, perquè el parlin bé. No vivim només a Nou Barris, vivim a tot el país. No ens pots limitar tant! Al cap i a la fi, és el que han fet: limitar-me.”

Aquests límits van portar la Carla a suspendre una assignatura a la universitat. “Era sobre habilitats comunicatives, tant en català com en castellà i anglès, i havíem de fer més o menys les mateixes proves per a cada llengua. D’entrada, ja em van dir que havia d’apretar molt amb el català. Jo ho vaig intentar, però em van dir que no el pronunciava bé i vaig suspendre. És normal. Amb l’ajuda de la professora i de les meves amigues la vaig poder recuperar. He tingut moltes batalles internes i sé que millorar el meu català és una tasca que encara tinc pendent.”

“Gràcies a la uni, a sentir més català i, sobretot, a esforçar-me a parlar-lo, l’he millorat molt. El necessites si vols comunicar-te com ho fa tothom”

Tot i així, el nivell de català de la Carla ha millorat molt d’ençà que va entrar a la universitat. Allà va topar amb la situació immersiva que durant la seva infantesa i adolescència no havia tingut a Nou Barris. “Gràcies a la uni, a sentir més català i, sobretot, a esforçar-me a parlar en català, l’he millorat molt. Perquè és una cosa natural, et veus forçada a fer-ho, el necessites si vols comunicar-te amb la gent com ho fa tothom. Si ara tinc una mica més de nivell és per aquest motiu”, relata. 

Les seves amistats de la facultat també han estat un gran suport pel que fa al català. Gràcies a elles i als seus consells, però sobretot a sentir-les, la Carla ha pogut tirar endavant amb la carrera. “Gairebé totes les meves companyes són catalanoparlants. Al meu grup d’amigues, les tres noies ho són. Amb dues d’elles socialitzo en castellà perquè saben que a mi em costa més, i l’altra noia em parla en català. De la mateixa manera que a mi m’és difícil fer el canvi al català, a ella li costa fer el canvi al castellà, i cadascuna parla en la seva llengua. Això m’ha ajudat molt.”

“Molts nens no saben expressar-se en català i és dramàtic, perquè són nanos escolaritzats en català en una escola de Catalunya!”

En els anys universitaris, la Carla també ha fet classes de repàs a infants i adolescents de diferents edats de Nou Barris, durant les quals ha vist com el problema del català a l’extraradi barceloní s’agreuja cada cop més. “La situació està fatal. Molts dels nens tenen un nivell normal en els estudis, però amb el català no, i tenen un greu problema de comprensió lectora. Hi ha altres coses que m’han fet al·lucinar. Un nen em va dir «red» en comptes de «vermell»! Molts nens no saben expressar-se en català i és dramàtic, perquè són nanos escolaritzats en català en una escola de Catalunya!”, exclama.

“També hi ha hagut un punt de reflexió amb mi mateixa. Jo també els estic fent les classes en castellà... Per què em surt així? Doncs segurament perquè als nens els costa molt més en català, sento que m’entenen molt millor en castellà i es fa més dinàmic en certa mesura. És una putada, però és així. No hi estan habituats, no el senten a casa ni al carrer i amb prou feines ho fan a l’escola, en algunes assignatures.” El nivell tan baix dels seus alumnes l’ha sobtat tant que s’ha plantejat canviar la llengua de les seves classes de repàs. “Com més català parlis a un nen i més el bombardegis amb informació, més capaç serà també en el seu rendiment escolar.”

“De la mateixa manera que els nens no entenen per què han d’estudiar les derivades, per què haurien d’aprendre català si aquí no es parla?”

Al capdavall, no és un tema ideològic, assegura la Carla. És un sentit de l’aprenentatge que es pot aplicar a qualsevol contingut o temari. “Els nens han de parlar en l’idioma i l’han de veure necessari. Si no n’hi ha cap necessitat, per què ho han de fer? De la mateixa manera que els nens no entenen per què han d’estudiar les derivades, o de què els servirà estudiar a sisè la Reconquesta si no ho necessitaran durant la seva vida... Per què haurien d’aprendre català si aquí no es parla?”, es pregunta irònicament. “La societat d’un barri no canvia d’un dia a l’altre i comença de sobte a parlar català... Però si ha de començar per algun lloc, ha de ser per l’escola.”

Durant les pràctiques curriculars, la Carla s’enfrontava a un altre repte. Havia de posar a prova el seu català, que havia millorat a la universitat, exercint com a mestra a les aules i esdevenint un referent lingüístic per als infants. El context de l’escola assignada era ben diferent del del barri on ella havia après i crescut, tot i que amb prou feines era a dos quilòmetres de distància. “L’escola era a Horta, i allà sí que hi ha socialització en català. Veus els pares parlant-lo amb les tutores, els nens parlant-lo entre ells o, si més no, aquells que són castellanoparlants el pronuncien bé”, observa.

“Pel que fa a mi, jo patia una mica, saps? Com dic això al nen, o allò altre? Tenia molts cops l’instint o la temptació de parlar en castellà. Amb el dia a dia, m’hi vaig assentar i vaig automatitzar molt més el català. En vaig aprendre molt, de ser conscient del que dius i com ho dius, perquè et tenen com a referent. Ara, per exemple, quan veig nens petits em surt parlar-los en català, perquè ho relaciono amb la feina i amb l’important que és”, afirma.

“Vaig aprendre a no canviar quan els nens et parlen en castellà. Necessiten que els parlis en català! Si no, l’estàs limitant molt i ho anirà arrossegant per sempre”

“També vaig aprendre a no canviar quan els nens et parlen en castellà. Necessiten que els parlis en català! Encara que un infant sigui nouvingut o de pares immigrants, tu has de continuar en la teva llengua. Si tu no li parles en català, l’estàs limitant molt i ho anirà arrossegant per sempre. No hi ha millor manera d’aprendre’l que sentir-lo i posar-lo en pràctica.”

“Només hi ha un parell o tres de persones amb qui faig servir el català al 100%”

En el cas de la Carla, actualment té més espais on pot posar en pràctica el català que no pas fa uns anys. Més cercles i, alhora, més oportunitats per capgirar el greuge a què s’ha vist empesa només pel fet de néixer i créixer entre la Trinitat Nova i la Prosperitat. Però no n’hi ha prou. El castellà encara ocupa la majoria de les seves relacions personals i hàbits quotidians, més enllà de la llengua vehicular que utilitza quan exerceix de mestra. “Només hi ha un parell o tres de persones amb qui faig servir el català al 100%”, reconeix.

Una d’elles és el cap de la pastisseria japonesa on treballa la Carla els dissabtes, amb qui sempre es relaciona en català. En canvi, amb les seves companyes de feina —moltes provinents de Llatinoamèrica— parla en castellà. També ho fa amb gairebé totes les seves amigues, llevat d’una companya de la universitat, i amb tots els seus familiars. Aquesta realitat també es veu reflectida a les seves xarxes socials.

“TikTok, Instagram, Twitter, WhatsApp... Tot ho penjo en castellà perquè gairebé sempre socialitzo així. Se’m faria estrany publicar coses en català si amb gairebé ningú el parlo... També té a veure amb la meva cultura, perquè tots els meus referents són en castellà”, argumenta. “Pel que fa al consum de contingut, sí que segueixo gent de qui rebo coses en català. Per exemple, veia força vídeos del Canal Malaia a YouTube i també segueixo força la Juliana Canet.”

“Molta gent d’aquí, per prejudicis o per catalanofòbia, rebutja d’entrada escoltar música en català de gèneres urbans o et jutja si ho fas”

“Quant a la música, tot el grup escoltàvem reggaeton, rap i música urbana, i pensàvem que això només estava reservat al castellà. No concebíem que es pogués fer en català, perquè la majoria de música que es feia tenia molta càrrega política i no ens interpel·lava gaire. Ara que han sortit molts artistes urbans, com la Mushkaa, doncs t’hi veus més representat”, reconeix. “És cert que molta gent del barri, per prejudicis o per catalanofòbia, rebutja d’entrada escoltar música en català de gèneres urbans. Amb la gent de l’escola, per exemple, em sentiria jutjada si n’escoltés.”

La perifèria segrega, diu la Carla, i a Catalunya hi ha fronteres de tota mena, també lingüístiques. Ella les té de manera implícita al cap. A l’Àrea Metropolitana i a Barcelona, excepte en espais concrets com a les facultats, gairebé no es parla. A Nou Barris per descomptat que tampoc. “Si vaig a comprar a algun comerç d’aquí, ni em passa pel cap parlar en català. En canvi, si agafo el cotxe i me’n vaig a Vic o a Girona, no crec que parlés en castellà. Canvies el xip, és com si passessis una frontera i fossis en un altre país.”

Tan forta i inexpugnable és la frontera lingüística a Nou Barris que la Carla se sorprèn quan sent algú parlant-hi català

Tan forta i inexpugnable és la frontera lingüística a Nou Barris que la Carla se sorprèn quan sent algú parlant-hi català, encara més si és a la Trinitat Nova. “No és la realitat d’aquí. Potser anys enrere hauria pensat que no és algú del barri. Ara no, però sí que ho associo a un cert perfil de gent més culta: metges, professors i gent implicada en el teixit associatiu del barri.” Tenint en compte tot això, s’hi pot viure 100% en català?

“A la Trinitat hi ha una mena de pressió ambiental perquè no parlis català”

“No, no, i ara! Tu ho pots intentar i segurament la majoria de gent et pot entendre... Però de facilitats, cap ni una. Gairebé ningú et respondrà en català, perquè no es parla i és gairebé impossible socialitzar en aquesta llengua a la Trinitat”, apunta. “Per a la gent és molt estrany veure algú parlant-lo aquí, no entenen la necessitat de fer-ho, i fins i tot pots rebre alguna mofa per això. Hi ha una mena de pressió ambiental perquè no parlis català. És una mica com quan una persona parla molt bé anglès, el pronuncia perfectament i la gent se’n riu o mira estrany... Doncs exactament igual. Al català en molts casos se’l tracta gairebé com si fos una llengua estrangera, al mateix nivell que l’anglès.”

La Carla reflecteix la història d’una Catalunya que viu d’esquena al català. Un país dins del país on les fronteres invisibles impossibiliten l’adopció de la llengua

La Carla reflecteix la història d’una Catalunya que viu d’esquena al català. Un país dins del país on les fronteres invisibles (urbanístiques, socioeconòmiques, demogràfiques) impossibiliten l’adopció i l’aprenentatge de la llengua. Ni al carrer, ni a la tele, ni al mercat, ni als mòbils, ni als bars, ni fins i tot a l’escola: enlloc hi ha català. Generacions senceres, barris i ciutats es perden la riquesa de tot un país, moltes vegades en contra de la seva voluntat. La Carla hi arriba tard, però ja ha fet el clic.