Quan un home bateja la seva finca amb el nom de “Lucha sin Fin” i una de les seves màximes és “¿Por qué tractores sin violines?” ja està tot dit. Obviem que som davant la singularitat personificada. És un poeta? No. És un referent universal sobre la lògica de les contradiccions. Agafar el fusell per eliminar l’exèrcit, lluitar sense fi per viure en pau. Aquest és Don Pepe, en Pep Figueres, Josep Figueres Ferrer (San Ramón, Alajuela, 1906 – San José, 1990), concretament “l’home” de Costa Rica o, pel cap baix, “l’home del segle XX” al país dels ticos, gentilici simpàtic amb el qual són coneguts els seus habitants per la tendència a parlar en diminutius acabats en tico.

Els pares, Marià Figueres, metge fill d’Os de Balaguer, i Francesca (Paquita) Ferrer, mestra reusenca graduada a l’Institut Pedagògic de Barcelona, abandonen Catalunya el 1906, per anar a treballar a Costa Rica. Quan emigren ja esperen aquest primer fill, dels quatre que tindran, i que ha de marcar la història de la nació centreamericana.

En Pepet creix en un ambient culte però auster, i és criat en català. El 1924 se’n va a estudiar als Estats Units. El pare vol que sigui metge, però no hi ha manera. A Boston fa un curs d’enginyeria al Massachusetts Institute of Technology (MIT). Però les aules no són per a ell. En Pepet és rata de biblioteca. La seva autèntica universitat és la Biblioteca Pública de Boston —per cert, feta amb volta catalana per l’arquitecte valencià Rafael Guastavino, del qual també s’ha tractat en aquesta sèrie dels “Altres catalans (universals)”—, el seu refugi des d’on vol convertir-se en un home del Renaixement i saber-ho tot. Llegeix, passa pàgines, s’empassa coneixement i interpreta entre línies. Voltaire, Rousseau, H. G. Wells, Shakespeare, Bacon, Spinoza, Kant, Nietzsche, Schopenhauer, la Bíblia, tractats de tota mena i temàtica… i el setge de Girona de Pérez Galdós, recordant com els seus avis i besavis havien patit gana durant la Guerra del Francès. Tot seguit fa via a Nova York, on es guanya les garrofes fent de traductor.

Don Pepe diu prou. Màuser alçat i una idea clara: “Quan el poble perd la seva sobirania —deia—, no només té el dret sinó el deure de lluitar per recuperar-la”

El 1927 torna a Costa Rica per dedicar-se a cultivar la terra. Als Estats Units hi ha sembrat pensament i ideologia. I el 1928 li surt l’oportunitat de comprar una finca descuidada, aixecada el 1915 per un altre català, a les muntanyes de Tarrazú, a San Cristóbal de Desamparados. Noms que marquen destins. Els desemparats seran el seu públic objectiu. El bateig de la finca no és gratuït. L’anomena “Lucha sin Fin”, tota una declaració d’intencions. “La Lucha” és el seu món, que, a partir de 1941, comparteix amb la periodista i escriptora nord-americana Henrietta Boggs, a qui acompanya a conèixer el país amb moto. El “volt” s’allargarà tretze anys.

Baixet, tímid, reactiu a tot el superflu i al·lèrgic al luxe, no és de festa, de beure ni de fumar, i ell mateix es considera un excèntric. Res fa pensar que aquell homenet que es dedica a cultivar sisal tingui la gosadia d’agafar el micro de la ràdio América Latina el 8 de juliol de 1942 per denunciar la mala gestió i la incompetència del govern del president Rafael Ángel Calderón. Calderón ha deixat el país desprotegit davant dels atacs dels submarins nazis i italians, en plena Segona Guerra Mundial, els quals han provocat una matança a Puerto Limón, enfonsant el vaixell San Pablo, que proveeix els Estats Units. I Don Pepe també denuncia la mala gestió de les plagues de llagostes, que han minvat els cultius. En Pep no pot ni acomiadar-se. La policia de Calderón entra a l’estudi i ho talla tot. Esglai entre els oients. Calderón ha fet emmudir un pagès però ha fet de llevadora involuntària d’un nou mite. Les paraules d’aquell agricultor petitó han calat en el poble ras. Passa tres dies al calabós en condicions infrahumanes i és expulsat del país en un avió militar cap a Guatemala abans d’exiliar-se dos anys a Mèxic, on estudia a la Universitat Lliure i escriu, barrina el futur i la Costa Rica que ha de ser.

El 1944 Pepe Figueres torna a Costa Rica i segueix feinejant a La Lucha. És any d’eleccions i la campanya electoral enfronta l’oposició i els oficialistes socialcristians i comunistes que han provocat l’exili de Figueres. Quatre morts. El país viu permanentment en tensió civil i política. I arriba l’any clau, els dies que duraran anys, dècades... 1948. A Costa Rica s’hi han celebrat noves eleccions. Les guanya Otilio Ulate, però el Congrés, dominat per Calderón i els comunistes, anul·la la contesa perquè assegura que aquest opositor les ha torpedinat. Don Pepe diu prou. Màuser alçat i una idea clara: “Quan el poble perd la seva sobirania —deia—, no només té el dret sinó el deure de lluitar per recuperar-la”. Entre març i abril el segueixen 2.000 homes amb la Legión del Caribe —organització política que té per objectiu derrocar les dictadures de l’Amèrica llatina— contra un exèrcit de 6.000. Rebel·lió, sedició, alçament tumultuari... Una sonata per a màuser i dirigida pel director catalanoparlant. El preu? Un miler de morts, dos mesos de guerra per fer néixer la república més exemplar d’Amèrica i de les més destacades del món.

Don Pepe agafa un mall i enderroca els murs de la caserna de Bellavista per convertir-la en el Museo Nacional de Costa Rica. La despesa militar esdevé inversió en cultura i en educació

El 28 d’abril és el Dia de la Victòria. La jornada de la consagració absoluta. Aquell mateix any, l’1 de desembre de 1948, s’aprova la decisió més trencadora de totes: queda definitivament abolit l’exèrcit de Costa Rica. Don Pepe agafa un mall i comença a enderrocar els murs de la caserna de Bellavista per convertir-la en el Museo Nacional de Costa Rica. La despesa militar esdevé inversió en cultura i en educació.

El Premi Nobel de la Pau de 1987, Óscar Arias,  assegura que gràcies a Don Pepe, Costa Rica, “en comptes de declarar la guerra a un altre país, va declarar la pau a tots els països junts”

La rara avis de Don Pepe, un cop establerta la Junta Fundadora de la Segona República, cedeix el poder a Otilio Ulate el 8 de novembre de 1949. En té prou amb un “gràcies” i rebutja que ningú se li adreci com a líder militar. Ell és Don Pepe i punt. Com assegura el Premi Nobel de la Pau de 1987, l’expresident Óscar Arias, que va servir com a ministre durant la darrera presidència de Figueres, recordant la gesta de 1948: “Fou aleshores quan aquell país petit va fer el contrari del que havia estat el costum més incivilitzat de la història i, en comptes de declarar la guerra a un altre país, va declarar la pau a tots els països junts. Aquell moment, un dels grans moments de la nostra història, va posar una marca definitiva de pau al futur de tots els costa-riquenys”.

Don Pepe té vocació de pagès. No té aspiracions polítiques. Ha recuperat la sobirania de la nació i, per tant, de les seves terres i de la seva finca La Lucha, parcialment destruïda durant la guerra. Hores a la biblioteca, combinades amb jornades de cultiu. Ell mateix s’autoanomena pagès-filòsof. Entrenament intel·lectual amb entrenament físic. Llegir, sembrar, llegir, sembrar... “Si hom no viu com pensa, acaba pensant com viu”, sentencia.

“Per què tractors sense violins?”, diu en una frase cèlebre el 1972, en el lliurament d’instruments a l’Orquesta Sinfónica Nacional, conscient que el desenvolupament econòmic ha d’anar al mateix ritme que el cultural

El 1954 en Pep es torna a casar amb la també nord-americana d’origen danès Karen Olsen Beck, amb qui tindrà quatre fills més, un dels quals, José Figueres Olsen, també presideix el país entre 1994 i 1998. La terra tira, però els ticos encara més, i Don Pepe presideix el país en dues etapes posteriors, ja sota el partit que ha fundat, el Partido de Liberación Nacional, entre 1953 i 1958 i de 1970 a 1974. Justícia social, democràcia, progrés, pau i eixamplar la classe mitjana. No vol un exèrcit de soldats, vol un exèrcit d’educadors. “Per què tractors sense violins?”, diu en una frase cèlebre el 1972, en el lliurament d’instruments a l’Orquesta Sinfónica Nacional, conscient que el desenvolupament econòmic ha d’anar al mateix ritme que el cultural.

Benemèrit de la pàtria, Don Pepe dedicarà les seves presidències a nacionalitzar la banca; a dotar el país d’infraestructures energètiques i de transport, de seguretat social, de polítiques d’habitatge i d’educació, i a aprovar el sufragi femení.

A La Lucha tothom assumeix el català com a llengua vehicular. Don Pepe ha estat concebut a Catalunya i i sap que ha nascut accidentalment a l’altra banda de l’Atlàntic

A La Lucha tothom assumeix el català com a llengua vehicular. Don Pepe ha estat concebut a Catalunya i sap que ha nascut accidentalment a l’altra banda de l’Atlàntic. L’ADN no es perd amb la distància i visita Catalunya el 1956, just quan fa cinquanta anys que els seus pares van emigrar. En plena grisor franquista visita —i hi parla en català— Lleida, Os de Balaguer, Balaguer, Poblet, Barcelona i Reus.

El gen de Don Pepe ha quedat gravat a l’imaginari popular de Costa Rica. Tant és així que al país caribeny se’l considera unànimement com el personatge més transcendental del segle XX, i el seu llegat i tarannà expliquen que avui Costa Rica sigui un dels països que presenta els índexs de desenvolupament mediambiental, justícia social i democràcia més elevats d’Amèrica. Per alguna cosa se la coneix com la Suïssa de Centreamèrica.