Hi ha una botiga que no para de tenir clients des de fa tres segles. Tot té una explicació. I, de vegades, és una carta la que ens permet unir fils, teixir una història. Escriure per resseguir l’arbre genealògic d’una família que fa anys i anys que regenta el mateix negoci. Això és el que va decidir fer un dia el Josep Bonet, la quarta generació de Cal Senyor Josep de Balaguer. Explicar per deixar constància, perquè fills i nets coneguin l’origen de la merceria més antiga de Catalunya. Un espai que ha observat el pas del temps, ha vist créixer una família i que encara avui obre la persiana cada matí amb la mateixa empenta que el primer dia.

“Cal mirar molts anys enrere, fins al 1865. Bé, aquesta és la data que en tenim constància, segur que es remunta més enllà”, explica la Cristina Bonet, filla del Josep i la cinquena generació que està al capdavant de la botiga. Treu d’una carpeta la carta del seu pare, vol ensenyar-nos-la, que la llegim. De seguida, t’adones que l’agafa amb aquella delicadesa que la caracteritza i amb la consciència que aquest escrit té el valor del record, de l’esforç, de l’amor per un ofici, de l’èxit. I comença a llegir: “El meu avi arribà a Balaguer procedent de Rocafort de Queralt, d’on era fill, a l’edat de 16 anys, i entrà a treballar com aprenent en un establiment de teixits situat al carrer Major. Això era sobre l’any 1872”. 

Cinc generacions han estat darrere del mostrador per vendre fils, agulles, colònia, roba interior, mocadors i mitges

Dels pares als fills, dels fills als nets. Cinc generacions han estat darrere del mostrador per vendre fils, agulles, colònia, roba interior, mocadors i mitges. Aquest era l’inici. Finals del segle XIX. El Josep Bonet va arribar a Balaguer per treballar en un establiment del carrer Major, la via més comercial de la capital noguerenca. Hi va fer cap per aprendre, per guanyar-se la vida abans d’anar a fer les Amèriques. I dos anys després, va decidir fer la maleta i començar l’aventura. “Fa cap a l’Argentina i hi passa 10 anys de la seva vida. Retornà a l’edat de 28 anys, però el destí no li va ser favorable i va tornar a embarcar de nou cap al continent americà, si bé aquest cop el punt d’arribada va ser Brasil. Allí treballa durant 2 anys i, cansat de la selva, es repatria de nou cap a Balaguer, on des de ja feia anys el seu germà Salvador Bonet era propietari d’un establiment de teixits”, llegeix la Cristina amb un to que barreja humilitat i orgull.

Parla del seu besavi, qui a principis del 1900, quan decideix posar punt i final a les aventures americanes, amb 32 anys es va casar amb l’Àngela Ribalta, una noieta jove i eixerida de només 17 anys. “D’aquest matrimoni en nasqueren el Salvador, l’Amador i l’Herenia”, va anotant. Un matrimoni que va pujar els fills gràcies a les hores de dedicació a la merceria, situada al número 25 del carrer d’Avall. Quan el Josep va arribar per primera vegada a Balaguer treballava al carrer Major, però un cop casat es va moure al carrer d’Avall per dirigir el negoci, la merceria.

“Durant la Guerra el comerç fou saquejat i aprofitant l’abandó en què quedà tot, un altre comerciant s’hi va posar, sabent que allò era nostre. Hi havia els mobles i el genero!”

Del carrer Major al carrer d’Avall. Dos carrers paral·lels on, a principis del segle XX, transcorria la vida comercial de la ciutat. Exactament com ara. Unes vies que donen a la plaça Mercadal, el punt neuràlgic, l’espai on se celebra el mercat del dissabte, el lloc de reunió, el centre d’operacions de Balaguer i la comarca. “El dissabte la gent ve a mercat i entra a la botiga. Tot ha canviat molt, però hi ha coses que es mantenen”, detalla la Cristina abans de seguir llegint. “Tots els establiments van estar oberts fins a l’esclat de la Guerra Civil, el 1936. I per aquelles coses de la vida i per por de perdre la merceria, l’abandonaren refugiant-se aquí i allà. Durant aquest temps el comerç fou saquejat i aprofitant l’abandó en què quedà tot, un altre comerciant s’hi va posar, sabent que allò era nostre. Hi havia els mobles i el genero!”, escriu el pare de la Cristina. Amb la guerra tots els fils s’enreden. Però, per sort, un cop acabada podran tornar a enfilar l’agulla.

L’any 1940, el Josep i el seu fill Amador van obrir de nou les portes. Van establir-se al número 8 del carrer Major i, casualitats de la vida, inauguraren la merceria també un 8 de novembre, vigília de la festa major de la ciutat. Les llums encenses, el mostrador preparat, la colònia a les prestatgeries, els botons ben classificats. Tot a punt per tornar a fer caixa. I en van fer. “La recaptació d’aquell dia va ser 40 pessetes”, llegeix la Cristina. 40 pessetes que obrien horitzons, perfumaven esperances i cosien el camí a noves generacions. Perquè el Josep va passar el negoci al seu fill Amador i, aquest, al seu fill Josep, el pare de la Cristina, el narrador, l’autor de la carta.

“Jo crec que si una cosa l’has mamat, l’has vist, l’has viscut, és difícil no estimar-te-la”

Perquè explicar el passat vol dir entendre el present, conèixer quins són els primers mitjons que van deixar petjada. I el Josep ho va deixar escrit però, sobretot, ho va lluitar des del mostrador. Amb la seva dona, la Lluïsa, i el seu germà Amador van comprar un nou local al número 17 del carrer Major. La botiga ha anat canviant de número, però l’essència, l’esperit sempre ha estat el mateix. “Jo crec que si una cosa l’has mamat, l’has vist, l’has viscut és difícil no estimar-te-la”, confessa la Cristina mirant de reüll la seva mare, la Lluïsa, qui ja fa 60 anys que es remena per la merceria. Un dia es va enamorar i va decidir abandonar la seva ciutat, Barcelona, per construir una nova vida a Balaguer. “La meva mare va arribar de Barcelona amb texans i la gent anava dient ‘Mare de Déu! Ai, la de cal Bonet’. Massa modernitat per a un poble”, somriu la Cristina. Potser és el que necessitava la merceria: nous aires i noves marques per destapar una altra època. “Quan vaig arribar ja venien roba interior, però no s’havien atrevit a comprar uns sostenidors”, exclama la Lluïsa. Digueu-li atrevida o visionària, però ella sí que en va comprar.

“Què he fet? Doncs adaptar-me, perfeccionar i tenir una mica de tot. Si només vengués botons, encara que tingués la botiga al mig del passeig de Gràcia de Barcelona, no podria viure”

En va comprar i en compra. Perquè ara és la seva filla qui s’ocupa de la botiga, però ella també hi és cada dia. Les mares sempre hi són i en el seu cas la complicitat és màxima; amb una mirada decideixen si han de comprar o no unes calces, un jersei o un mitjons. Coneixen els seus clients i saben què necessiten tenir al magatzem. “Què he fet? Doncs adaptar-me, perfeccionar i tenir una mica de tot. Si només vengués botons, encara que tingués la botiga al mig del passeig de Gràcia de Barcelona, no podria viure”, explica la Cristina. El rebost sempre ha d’estar ple, sobretot si es tracta d’un comerç petit. Després de tres dècades al mostrador, la Cristina ja coneix els secrets d’un negoci de tres segles.

El seu besavi no s’imaginava que la merceria tindria tants anys de recorregut però si, amb 20 anys, li haguéssim preguntat a la Cristina si ella dirigiria la merceria segur que ens hagués respost amb un no ample com un cabdell de llana. Va estudiar Turisme, va trobar feina a Barcelona i quan ja semblava que tenia la vida encarrilada es va veure obligada a prendre una decisió: o Barcelona o el Marcel·lí. El seu nòvio, un pagès noguerenc, li va dir: “Si te’n vas ho haurem de deixar”. Ni parlar-ne. La Cristina ho va tenir clar. L’amor és magnètic i va decidir quedar-se a Balaguer i ocupar-se de la merceria.

“Jo havia vist com descarregaven un camió de colònies per a nosaltres sols. I ara passem amb dues. Si abans veníem 10 fils al dia, avui en venem un o cap. Però, en canvi, et compren unes mitges, uns sostenidors o una faixa”

I fins avui. Ha seguit l’estil de la mare i ha estimat la manera de fer del pare. “Quan jo era petita, venien al major. Tothom que tenia una botiga en un poble petit, el dissabte quan baixava a mercat venia a comprar colònies, fils, mitges i tot el que necessitava. Aquest era el seu supermercat, no n’hi havia cap altre. Jo havia vist com descarregaven un camió de colònies per a nosaltres sols. I ara passem amb dues. Si abans veníem 10 fils al dia, avui en venem un o cap. Però, en canvi, et compren unes mitges, uns sostenidors o una faixa”, explica la Cristina. L’èxit sovint és sinònim d’adaptació, de mutacions constants. Els pares s’anunciaven a les revistes del poble i ella ho fa a les xarxes socials: “Si no hi ets, no existeixes”. Els perfils dels clients també canvien, però hi ha una cosa que mai desapareix: el valor del tracte tu a tu. “De vegades, els clients venen només perquè necessiten el meu assessorament. Això no està pagat. Si et compres un jersei per internet no el pots tocar, no te’l pots emprovar”, assegura. De venedora a personal shopper. Un perfil que s’ha guanyat amb anys d’experiència i confiança. Després de trepitjar milers de vegades el seu establiment, hi ha qui hi entra només per preguntar: “Cristina, aquests botons queden bé en aquesta jaqueta?”. És l’encant del petit comerç, d’una manera d’atendre entre caixes d’agulles, fils i botons.

“Abans potser et venien a comprar llana per fer un jersei i ara agafen uns fils per fer ‘patchwork’. Però venen. Entren i, fins i tot, fem petar la xerrada”

Perquè la merceria ha presenciat l’evolució de la família Bonet. Però la família Bonet ha vist com creixien els fills dels seus clients balaguerins i noguerencs: “Abans potser et venien a comprar llana per fer un jersei i ara agafen uns fils per fer patchwork. Però venen. Entren i, fins i tot, fem petar la xerrada”. Els clients són fidels quan un negoci ho és. Per això, visquin on visquin, si van a Balaguer, paren a Cal Bonet. Això és el que fa més feliç a la Cristina i ho explica amb un somriure sincer: “Hi ha una senyora que viu a Sant Sebastià, ve dos cops a l’any a Balaguer per veure la família i sempre ens visita. Fins i tot, aprofita per fer les compres de Nadal a la nostra botiga. Carrega per a tota la família”. Si la lleialtat existeix, és això.

Constància i treball. Tradició i modernitat. Aquesta és la clau de tot plegat. I fer-ho sense pensar si algú continuarà, si algú agafarà les regnes de la Cristina: “A la meva filla no la veig treballant aquí. Però no miro què passarà després. No es pot saber. Jo no sabia que em quedaria la merceria”. Mirar al futur és projectar escenaris. I la Cristina prefereix continuar construint el present. I fer-ho amb les oportunitats que ella té i que no van tenir els seus pares. “Agafo la mare i anem a Barcelona a veure la 080. És bonic gaudir de la feina i poder-ho fer al costat de les persones que estimes”, assegura. Va a la 080 però sap que la millor desfilada és la d’un negoci que ha vist créixer cinc generacions d’una mateixa família. Que ha cosit la història de tres segles entre fils, agulles i botons.