Viral: que s’estén com un virus. I com s’estén un virus? Ràpidament i, sobretot, sense control. Avui en dia també apliquem aquest adjectiu a certs fenòmens de la xarxa. Afirmem que un contingut ha esdevingut viral quan aconsegueix una difusió massiva a internet, sigui a través de xarxes socials, de missatgeria instantània o de correu electrònic. El creador original no només acaba perdent el control de l’obra sinó que la seva existència resulta irrellevant perquè el contingut és contínuament reapropiat i reformulat per altres usuaris que fan versions i variacions de la mateixa idea, creant així una teranyina de creacions al voltant d’un mateix concepte.

Un contingut es podia viralitzar sense xarxa? La resposta és sí, i l’exemple més clar el trobem en la cançó Marieta de l’ull viu, rebatejada per una de les seves múltiples variacions com a Baixant de la Font del Gat

Però, què passava a l’era predigital? Existien els fenòmens virals fora de l’univers internet? Un contingut es podia viralitzar sense xarxa? La resposta és sí, i l’exemple més clar el trobem en la cançó Marieta de l’ull viu, rebatejada per una de les seves múltiples variacions com a Baixant de la Font del Gat.

Al ser una cançó popular, és molt difícil saber del cert quan va aparèixer, però sembla que va ser a finals del s. XIX o molt al principi del s. XX. Voler-ne conèixer l’origen és una quimera, ja que potser no va haver-hi un sol autor, sinó que es va anar construint a mesura que es cantava. El que sí és clar és que va ser una tornada molt coneguda sobretot a Barcelona, ciutat on hi ha ubicada la font citada a la cançó. Al 1914, el diari L’Esquella de la Torratxa dedicava un article a la font on afirmava, entre altres coses, que “desde que una noia i un soldat l’immortalitzaren és aquesta font la reina de les fonts de la ciutat, i, comparat al séu renom, no és res el de la font de Canaletes ni el de la del ‘Lleó’, ‘Canari’, ‘del Carbó’, ‘Mogueral’, ‘del Mico’, i, per acabar d’una vegada, cap absolutament. Tenim la mes absoluta certesa de que cap llegidor barceloní ha deixat de recrear-se amb la seva aigua, siga barrejant-la amb eixarop u orxata, siga bevent-la pura, després d’un glop d’aiguardent o de mastegar anissos”, tal com es narra al web Història de Barcelona.

L’estructura de la cançó, al ser molt simple, va ajudar a la seva propagació. La musicòloga i músic Anaïs Falcó explica que “és en forma de rodolí”. “No fa ni una estrofa de quartet, com trobem en altres cançons on els versos són més llargs i amb estructures de rima lliure, A, lliure, A. En aquest cas, tenim rodolins amb una intersecció al mig –Marieta, Marieta–”, explica. I afegeix: “Aquesta estructura forma part més de les cantarelles més simples, que se’n diuen les tirallongues, i apareix molt a cançons infantils. Al ser formalment senzilles afavoreix que la gent les reformuli i se les faci seves. En són exemples d’aquest tipus de cançons les que s’utilitzen per fer cagar el tió. Són gairebé un joc”.

“La prova que devia ser molt estesa i coneguda la tenim en que es va incloure dins d’un cuplet”

“La prova que devia ser molt estesa i coneguda la tenim en que es va incloure dins d’un cuplet”, explica l’Anaïs. Als anys 20, alguns dels versos de “La Marieta de l'ull viu” van ser inclosos en un cuplet del mateix nom, amb lletra de Faust Casals i música de Càndida Pérez, els quals deurien conèixer l’existència d’aquesta cançó i, conscients de la seva fama, van incloure-la, assegurant així l’èxit de la composició. Els cuplets, nom que prové del mot francès couplet, que a la vegada deriva del provençal cobla, eren cançons lleugeres compostes d’estrofes breus i una tornada que solia tenir la mateixa melodia. Les lletres dels cuplets parlaven de temes picants o pujats de to i de sàtira política, herència dels cuplets de denúncia francesos. Tradicionalment eren interpretats per dones, normalment lleugeres de roba, que podien arribar a esdevenir autèntiques icones. La primera referència d’aquest cuplet es pot trobar, tal com indica la Dolors Ferrer i Delmau al web Cantut, el 17 de novembre de 1920 a La Vanguardia on s’anuncien “les actuacions de la sala ‘El dorado’ i de la interpretació de la cupletista Pilar Alonso”. L’Anaïs Falcó apunta que “el fet de convertir-se en cuplet va representar un enorme altaveu per la cançó”.

La vida de la cançó continuava i l’abril del 1922 es va estrenar una obra de teatre, també  anomenada La Marieta de l’ull viu. Es tractava d’una tragicomèdia de Josep Amich i Bert, conegut artísticament com Amichatis, i Gastó A. Màntua. La peça incloïa dues estrofes, les més populars, tot i que la cançó estava constituïda de cinc estrofes. Però, tal com explica la Dolors, tot i ser una cançó “que molta gent coneix, no l’hem sabut localitzar sencera en cap cançoner vell; només queda anomenada al Cançoner musical popular català (1918) de Rossend Serra i Pagès”.

Un any més tard, el 1927, el mateix Amichatis va adaptar l’obra de teatre al cinema, immortalitzant la cançó a la gran pantalla, tot i que es tractava d’una pel·lícula muda i, evidentment, en blanc i negre.

Si hi havia algú que encara no coneixia la cançó, al 1926 ja no hi va haver excusa. El compositor Enric Morera i el lletrista Antoni Vives i Batlle van compondre una sardana que incorporava en la tornada els versos de la famosa cançó. Sembla ser que, a partir d’aquí, es va anar transformant fins a convertir-se en una cançó infantil. L’Anaïs explica que això passa amb moltes cançons. “Les reformulem en tornades per infants infantils perquè no coneixem bé la història però, sovint, l’argument no en té res, d’infantil. La Marieta de l’ull viu n’és un clar cas”, diu. Un altre exemple és El Jan Petit quan balla.

L’Anaïs Falcó explica que a la cançó hi ha una idea que es troba a la tradició cantada: “El mite de l’home ric o exòtic. Moltes composicions parlen del ‘soldat’ com a mite masculí, que apareix amb el Romanticisme però que es perpetua a les cançons. En contraposició, hi ha la pobra noia, la que ningú es fixa amb ella”

I doncs... de què parla aquesta cançó? Una noia i un soldat que festegen prop d’una font. Però és molt més que això i el pla simbòlic pren, com és habitual en les expressions de cultura popular, un paper rellevant. L’Anaïs Falcó explica que a la cançó hi ha una idea que es troba a la tradició cantada: “El mite de l’home ric o exòtic. Moltes composicions parlen del soldat com a mite masculí, que apareix amb el Romanticisme però que es perpetua a les cançons. En contraposició, hi ha la pobra noia, en la qual ningú no es fixa. El soldat, que volta pel món i se sent sol i desemparat és el que li fa cas”. I afegeix: “Tampoc és estrany que es digui Marieta. És un nom que apareix a moltes cançons, com Marieta Cistellera, i sovint és una persona de classe baixa, una criada. És un personatge prototípic. Així com les Caterines, que solen ser les noies solteres més nenes, les Marietes ja són més grandetes, però no s'han casat encara”. Per tant, es reprodueix una història típica que apareix a moltes cançons. Però... i si haguessin existit de veritat, la Marieta i el Soldat?

La tradició, recollida de manera breu i concisa al blog Trupis, afirma que la Maria, anomenada familiarment Marieta, era una noia molt bonica que treballava de criada a l’Hostal de la Bona Sort, al carrer dels Carders, en honor al gremi de cardadors de llana que tenien la seu al número 45, al barri del Born de Barcelona. Avui en dia encara es conserva una part de l’edifici que va ser un Palau del s. XVI, reconstruït després en una fonda molt transitada per aquells passants que, en una parada necessària del seu camí cap al Vallès, dormien en un llit fet per la famosa Marieta. La fonda va funcionar fins ben entrat el s. XIX i, tot i que l’edifici ara funciona com a pisos turístics i allotja l’associació cultural RAI, encara s’hi conserva un teatre d’aquella època. La rumorologia també declara que la Marieta va viure molts anys i que va acabar els seus dies venent llaminadures a la plaça de Sant Agustí Vell, on mor el carrer dels Carders.

Això porta a la qüestió més polèmica: la ubicació de la Font del Gat. Sembla que el Born és l’escenari vital de la Marieta. No obstant això, la versió més estesa sobre l’emplaçament de la font és la que afirma estar situada als jardins de Laribal, al parc de Montjuïc

Això porta a la qüestió més polèmica: la ubicació de la Font del Gat. Sembla que el Born és l’escenari vital de la Marieta. No obstant això, la versió més estesa sobre l’emplaçament de la font és la que afirma estar situada als jardins de Laribal, al parc de Montjuïc. Durant el s. XIX aquest espai era un lloc de reunió de nois i noies de classe treballadora (soldats i criades inclosos) que anaven a passar el diumenge, sobretot durant el bon temps. No sona descabellat pensar que els protagonistes de la cançó s’hi donessin cita, perquè com que estava colgat de vegetació, l’espai esdevenia un racó perfecte per a aquelles parelles que anhelaven una mica d’intimitat en una societat de moral gens flexible. A tombants de segle, la Font del Gat ja gaudia de molta popularitat i va esdevenir el lloc escollit per grups de classe més alta, com ara la Colla de l’Arròs, associació política i gastronòmica que tenia la seu en un edifici situat on ara es troba el museu etnològic, tal com s’explica al web de Barcelona.cat. Però... podem assegurar que la font de Montjuïc és l’autèntica Font del Gat?

Existeix una segona versió popular, estesa pel boca orella, que sosté que la Font del Gat estava situada a la plaça de Sant Agustí Vell, a la cantonada dels carrers de Tantarantana i Carders. La font era d’origen medieval i lluïa la cara d’un gat en un del abeuradors, d’aquí el sobrenom de la font. A la mateixa plaça on també hi havia per aquella època una caserna militar, on hi hauria residit el famós soldat. Segons aquesta hipòtesi, la Marieta, que treballava a l’Hostal de la Bona Sort, situat a uns 300 metres del sortidor, hi anava cada dia a buscar l’aigua per a les tasques de la fonda, moment que el soldat aprofitava per festejar-la. Alguns dels que defensen aquesta teoria subratllen que la cançó originaria no deia “baixant de la Font del Gat” sinó “passant per la Font del Gat” i que es deu a un error d’interpretació d’alguna de les versions que va patir, com es planteja al fil de discussió del web Històries de Barcelona. Al cap d’un temps, però, la font va ser retirada de la via pública per construir la seu d’una entitat bancària. Degut a les reclamacions dels veïns del barri, i de les prostitutes de la plaça que se la sentien seva, l’Ajuntament en va fer una rèplica. Avui, a sobre de la falsa font, hi llueix una placa en memòria de “La Marieta de l’ull viu”, que, segons es creu i igual que la vella font, va passar els seus últims dies en aquella plaça.

“si avui en dia es coneix tant és gràcies a la difusió que li van donar els diferents formats que va anar adoptant"

Potser no sabrem mai quina és la font referenciada. Potser no estarem mai segurs de si la Marieta treballava a l’Hostal de la Bona Sort. Probablement mai no coneixerem el nom del soldat. Però potser això és part de la gràcia d’aquesta cançó de la que tampoc tenim la certesa que es cantés més que altres cançons contemporànies a ella. El que sí que podem assegurar és que va aconseguir viralitzar-se com cap altra. Com diu Anaïs Falcó, “si avui en dia es coneix tant és gràcies a la difusió que li van donar els diferents formats que va anar adoptant, així com la ràdio, que la va fer sonar moltíssim”, i gràcies això generació rere generació la continua cantant. I no només això, sinó que aquesta cançó-tirallonga-cuplet-sardana segueix inspirant artistes i músics. La Trinca va refer l’estrofa a favor de la llibertat i l’Estatut d’Autonomia l’any 1977 a la cançó Un gran dia. També la cantant Núria Feliu se la va reapropiar amb el cuplet La Marieta de L’ull viu, on ens explica una mica més d’aquesta història d’amor, ara ja immortal, entre una minyona i un soldat.