Editar autors clàssics en ple segle XXI. I fer-ho amb l’esperança d’arribar als lectors contemporanis, de connectar-hi, d’emocionar-los, d’interpel·lar-los, de sacsejar-los, d’interessar-los per uns textos treballats anys enrere. Perquè el context pot haver canviat, però hi ha essències que difícilment s’espolsen. Això és el que fa la Isabel Monsó de manera discreta, però perseverant. “Vaig estudiar Filologia Catalana perquè m’agradava molt la literatura. Crec que instintivament tenia la pretensió de ser escriptora, però abans d’acabar la carrera vaig entrar a Columna”, explica per situar-nos, per entendre com va fer cap a l’univers editorial l’any 1984. Feia poc temps que treballava quan va descobrir la seva vocació. I fins avui. Navegant entre manuscrits, autors i llibreters. I conservant la mateixa passió. “No tenia experiència però em vaig anar formant de mica en mica”, afegeix.

“Era molt diferent; per començar, no teníem un ordinador a la taula. Ara costa una mica d’entendre, però als anys vuitanta ho fèiem tot en paper. Aquesta part artesanal de la feina era molt emocionant”

Va treballar durant quatre anys a Columna i ara, quan mira enrere i fa balanç, se sorprèn. “Era molt diferent; per començar, no teníem un ordinador a la taula. Costa una mica d’entendre, però als anys vuitanta ho fèiem tot en paper. Aquesta part artesanal de la feina era molt emocionant”, comenta la Isabel. Després de Columna va treballar quatre anys més a RBA fins que, finalment, a les acaballes dels anys noranta, va aterrar a Viena Edicions, on ja porta més de dues dècades. És totalment conscient que l’edició ha anat evolucionant, però ella se segueix fent sempre la mateixa pregunta: què vull editar? “A mi m’agraden molt les traduccions de clàssics i quan arribo a Viena veig que hi ha un buit impressionant en aquest aspecte. Vam començar a fer llistes d’autors del segle XX que no estaven publicats en català i eren inacabables”, explica amb un somriure sincer. Perquè va identificar un espai, perquè es va arromangar per convertir el forat en oportunitat.

“Vivim massa pendents dels autors d’ara i no ens fixem en el gran bagatge dels clàssics, les pedres de la literatura”

Fa pocs minuts que conversem però és fàcil intuir que és tan diligent com apassionada. Treballa incansablement però mai perd l’entusiasme. Per això, és difícil aturar-la, enllaça una paraula amb una altra, domina el do de la conversa. “Vivim massa pendents dels autors d’ara i no ens fixem en el gran bagatge dels clàssics, les pedres de la literatura”, explica reivindicant el seu projecte, el seu catàleg. I sense que tingui temps de preguntar anota el poder dels clàssics: “Ens segueixen emocionant. Això és fabulós. Per tant, com a editors actuem de mitjancers entre els autors clàssics i els lectors d’avui. I quan es produeix una connexió és una meravella, és màgia. I saps que, d’alguna manera, hi has contribuït”. Perquè amb la seva feina sempre acurada i sovint discreta ens acosta aquelles lectures que són eternes.

“Descobreixes autors que encara no coneixies o obres que no havies llegit. És una fascinació constant”

Perquè mentre tothom parla de les novetats editorials, la Isabel conviu amb les de cinquanta o cent anys enrere. “Descobreixes autors que encara no coneixies o obres que no havies llegit. És una fascinació constant”, afirma. Però la seva edició també té unes peculiaritats, perquè el contacte amb els autors és sovint impossible, ja que la majoria són persones que van traspassar fa anys: “Tinc una relació molt directa amb els traductors. Tot i així, hi ha moments que penso què hauria passat si hagués pogut parlar amb l’autor i haguéssim pogut treballar conjuntament una obra. Fins i tot, m’imagino quina conversa hauríem tingut”.

“Els clàssics han passat la prova del cotó fluix de moltes generacions. I, de vegades, em sorprèn que encara no s’haguessin traduït al català”

Com a editora diu que actua de mitjancera, conjuga passat i present. Els textos que treballa tenen unes característiques singulars: “Els clàssics han passat la prova del cotó fluix de moltes generacions. I, de vegades, em sorprèn que encara no s’haguessin traduït al català. Vivim esclavitzats pel cicle de novetats, hi donem massa importància. Al lector del segle XXI que no està acostumat a llegir literatura de començaments del 1900 pot ser que li faci por una lectura. La nostra feina és demostrar que aquesta por no està fonamentada en res”.

“Alguns clàssics són llibres molt voluminosos i ara la gent està acostumada que les coses siguin ràpides i fàcils. Però si una lectura paga la pena, el lector s’hi acaba enganxant”

La Isabel ens evidencia cada dia que un bon llibre sempre ens pot seduir. Perquè l’any que es va escriure pot ser intranscendent si les paraules estan ben travades, si una història està ben arrodonida. “Ens podem emocionar amb llibres escrits fa cinquanta o seixanta anys. Per això, el que intentem fer és buscar obres de llocs, autors, èpoques i estils diferents. És cert que alguns clàssics són llibres molt voluminosos i ara la gent està acostumada que les coses siguin ràpides i fàcils. Però si una lectura paga la pena, el lector s’hi acaba enganxant”, anota. Parla de manera asserenada, però les seves paraules vibren. Denoten l’estima que té pel seu ofici. I ho fa reconeixent que els editors formen part d’un gran engranatge, en què els llibreters també tenen un paper determinant. “Actuen com a prescriptors. Cada setmana es publiquen milers de llibres. Els nostres, per més clàssics que siguin, competeixen amb totes les novetats que trobem cada setmana a la llibreria.”

“Per a què serveix la literatura? Per fer-te companyia, per gaudir, per guanyar bagatge, per emocionar-te, per aprendre. Sempre és útil”

La Isabel mostra una actitud resilient, sembla que no es resigna fàcilment. Arribat aquest moment de la conversa, una pregunta és gairebé inevitable: què has après o què t’han aportat els clàssics? Es fa un silenci, rumia uns segons i, finalment, diu: “És una pregunta difícil. Per a què serveix la literatura? Per fer-te companyia, per gaudir, per guanyar bagatge, per emocionar-te, per aprendre. Sempre és útil. I és bo saber que hi és”.

Tot i així, el món de l’edició no és idíl·lic, probablement mai ho ha pretès. Sovint la realitat és tan bonica com freda. “Les meves decisions impliquen diners i mai tens cap garantia de res. Et llences a la piscina i desitges que estigui plena. Apostes per un llibre i només esperes que produeixi als altres la mateixa sensació de plaer, meravella i èxtasi que t’ha produït a tu. Però durant tot el procés pateixes molt. Tot és molt prosaic i, alhora, molt pragmàtic. Els números han de sortir i això depèn dels lectors. I existeix el factor atzar perquè, de vegades, passen coses que no t’esperaves”, assegura posant èmfasi en les sorpreses inherents a l’edició. Aquells èxits que ella no esperava o aquells fracassos que mai hauria predit. Dos i dos no sempre fan quatre.

“Quan volem relaxar-nos, quan llegim per plaer, jo crec que tots recorrem al llibre físic. És un invent imbatible”

De la mateixa manera que cadascú escull el seu llibre, també aposta pel format que més el convenç. I la Isabel té clar quin és el seu: el paper. “Tothom té les seves idees i prejudicis. Jo necessito el paper. Treballo molt l’aspecte físic del llibre, sobre pantalla tot es veu molt diferent. De fet, quan volem relaxar-nos, quan llegim per plaer, jo crec que tots recorrem al llibre físic. És un invent imbatible”, assegura i sembla difícil rebatre-la. Tot i així, encara afegeix una nota a peu de pàgina: “A mi m’agrada l’espai que ocupen els llibres físics. És bonic mirar-los i, de vegades, retornar-hi”.

“Hi ha una imatge idealitzada dels editors i també dels escriptors, com si nosaltres estiguéssim tot el dia llegint. Però fem feines de gestió que impliquen moltes hores. L’edició no és el ‘sancta sanctorum’ de la literatura”

Quan fa aquestes afirmacions es crea una atmosfera agradable, capaç de demostrar el plaer transformador de la lectura. I en la qual no és important l’any que un autor va publicar una obra, si aquesta és capaç de passar de generació en generació, de traspassar les línies temporals o les fronteres contextuals. Però en què sí que és essencial identificar el paper de l’editor. Aquell que va agafar un text per primer cop i aquell que, passats els anys, decideix reeditar-lo o traduir-lo a una altra llengua. I on la Isabel té un paper determinant. Encara que ella, discreta com és, hi treu importància. “Hi ha una imatge idealitzada dels editors i també dels escriptors, com si nosaltres estiguéssim tot el dia llegint. Però fem feines de gestió que impliquen moltes hores. A mi a l’editorial em resulta difícil, per no dir impossible, llegir. Normalment ho faig a casa. L’edició no és el sancta sanctorum de la literatura. Toquem moltes tecles”, assegura.

“Estem bastant acostumats a les dificultats. Per això, quan passen coses indesitjables o imponderables, com quedar-se sense Sant Jordi, ens és molt fàcil empatitzar”

Llavors li pregunto de manera curiosa i, alhora, directa quin consell donaria a una editora més jove que, tot just ara, hagi aterrat al món dels llibres. “És molt difícil aconsellar, però que estigui sempre ben atenta, que no perdi mai l’interès. I que tingui clar que haurà de fer moltes feines, a més de llegir. És un sector difícil, o fràgil. Però també és cert que tots els editors treballem pel mateix objectiu: la nostra llengua i la nostra cultura.” I, per tant, és un gremi que també fa pinya, que s’uneix davant de les adversitats. “Estem bastant acostumats a les dificultats. Per això, quan passen coses indesitjables o imponderables, com quedar-se sense Sant Jordi, ens és molt fàcil empatitzar”, afegeix.

Fa referència al dia de Sant Jordi, però aquesta jornada genera opinions diverses entre els editors. I la Isabel, com viu aquesta festa? “A mi m’agrada perquè et permet estar en contacte amb els lectors. Però és una mica estrany concentrar tants esforços i tant risc econòmic en un sol dia.” La lloança i la crítica. Perquè mai res és blanc o negre. La vida, com la literatura, està farcida de matisos.

“Els joves tenen l’efecte i la influència de moltes pantalles, que poden ser una gran distracció. Per tant, hem d’aconseguir que, malgrat tot, s’enganxin a la lectura”

I sense abandonar aquest to crític, però constructiu, la Isabel fa una demanda, apunta un desig: “Hi ha lectors que llegeixen molts llibres, però a mi em preocupa més crear-ne de nous. Els joves tenen l’efecte i la influència de moltes pantalles, que poden ser una gran distracció. Per tant, hem d’aconseguir que, malgrat tot, s’enganxin a la lectura. I que siguin capaços de llegir frases llargues, perquè estan acostumats als impactes ràpids, breus i immediats”. Segur que té raó quan assegura que estem construint una societat dominada per la velocitat: “Estem perdent l’hàbit de la calma, la tranquil·litat i la reflexió. I això és necessari per llegir”. Certament, per llegir cal crear un clima. Aquell que et permet entrar intensament en una lectura, cosa que, un cop aconseguida, pot ser realment addictiva.

La Isabel ho va descobrir fa uns anys i va quedar atrapada per aquesta passió, per aquesta capacitat de seducció que pot provocar una bona lectura. I per això, llegeix i edita obres de tots els temps. Perquè quan un text és bo, esdevé constant i etern. Els clàssics tenen aquesta potestat. La Isabel ho sap i treballa perquè, malgrat el pas del temps, formin part de la contemporaneïtat.