Som a l’agost de 1970. El setè art no dubta a portar a les pantalles una obra generada pel sisè, la literatura. Es tracta de la novel·la de Jules Verne El far de la fi del món (1905), que relata com el 1865 uns pirates sabotegen un far. Quin far? El del cap de Creus? No, el de San Juan de Salvamento a l’illa de Los Estados, a la Terra del Foc (Argentina), per tal que algun vaixell embarranqui i el puguin assaltar. I per uns dies la màgia del cinema fa que amb The light at the edge of the world, el cap de Creus canviï d’hemisferi. El NO-DO, testimoni de l’Espanya fosca, també es dedica a tot el sarau que il·lumina la llum de la fi del món.

El repartiment fa caure d’esquena. Kirk Douglas, Yul Brynner, Fernando Rey i Samantha Eggar. S’ha rumorejat que també hi eren Alain Delon i James Mason, però no se n’ha sabut res més. Yul Brynner, en el paper del malvat pirata capità Jonathan Kongre; Kirk Douglas, fent d’un sofert bala perduda en hores baixes anomenat Will Denton que viu al far; Fernando Rey, posant-se a la pell del vell faroner capità Mori, i Samantha Eggar, interpretant la supervivent i angoixada Arabella, per no mencionar el Jylland, amb tripulació britànica, el veler protagonista.

“Cobràvem 500 pessetes diàries. I això ho tinc clar. Claríssim! Pensa que una Mobylette en valia 21.000 i al cap de no res me’n vaig comprar una!”

El 2020 fa cinquanta anys. “Això LA MIRA ho ha de commemorar”, penso. Agafo el cotxe i pujo a Cadaqués a veure en Pere Vehí, el propietari del Bar Boia, tota una institució. En Pere, que com a bon cadaquesenc sala quan diu alguns articles i acaba la primera persona del present d’indicatiu en -i, parla ràpid, sembla que la tramuntana l’empenyi. D’empenta n’hi sobra i en té per repartir; per això no para mai quiet, protegint la memòria i el llegat de Cadaqués i, molt especialment, tot el que té a veure amb Salvador Dalí.

Quan es va rodar The light at the edge of the world, en Pere Vehí tenia quinze anys i va fer d’extra, de nàufrag al pla de Tudela, convertit en una platja artificial. Em quedo de pedra, després d’haver escrit fa uns mesos sobre la protecció del pla de Tudela. Altres temps, altres consciències, altres prioritats. Si xerrant en Pere va com una moto, ho entenc perfectament quan m’explica quan va fer d’extra a la pel·lícula. “Cobràvem 500 pessetes diàries. I això ho tinc clar. Claríssim! Pensa que una Mobylette en valia 21.000 i al cap de no res me’n vaig comprar una!”

En Pere m’explica que membres de l’equip de producció es van passar mesos i mesos a Cadaqués perquè ja van venir molt abans a preparar el rodatge. “Això va ser una font de riquesa molt important per a Cadaqués. Pensa que es parlava d’un pressupost d’uns 600 milions de pessetes.” Parlem, doncs, d’uns 92 milions d’euros dels nostres dies! Poca broma. Una superproducció. Hollywood.

El Land Rover és un quatre per quatre caríssim i molts, entre els quals en Manel Vehí, el pare d’en Pere, se’n compren un de nou per fer de taxistes. Però no un servei de taxi convencional, sinó un servei de pel·lícula

Continuem amb l’impacte econòmic. “Tot allò va beneficiar Cadaqués d’una manera espectacular. Hi havia molts locals que obrien, com ara, un parell de mesos a l’estiu i s’ha acabat. A l’hivern ja no hi quedava ningú. Però com que un bon grapat de gent de l’equip va venir a treballar, molts van seguir oberts perquè feien el càtering... El restaurant La Granja, el Don Quijote, Casa Anita i fins i tot els meus pares al Boia preparaven capses d’entrepans i els pujaven al cap de Creus. I suma-hi pensions, hotels... Hi havia molta gent treballant-hi.”

Un altre dels impactes econòmics també va venir sobre rodes, però en comptes de les dues de la Mobylette d’en Pere, quatre. La carretera fins al cap de Creus era infinitament més dolenta i complicada que ara i, a sobre, de terra. No es va asfaltar fins al cap de deu o dotze anys. Una filera de Land Rover nous de trinca enfila la carretera. A Cadaqués van forts d’armilla perquè la Meca del cinema paga bé. Molt bé. Surt a compte tirar la casa per la finestra. El Land Rover és un quatre per quatre caríssim i molts, entre els quals en Manel Vehí, el pare d’en Pere, se’n compren un de nou per fer de taxistes. Però no un servei de taxi convencional, sinó un servei de pel·lícula.

“En Yul Brynner, aquí a Cadaqués, no tenia bona imatge. Era un rot. En canvi, en Kirk Douglas era un encant”

Tornem a l’agost de 1970. Un Mercedes blau plom passeja silent per Cadaqués. Sap molt bé on va. A endrapar un arròs a Casa Anita. A Hollywood saben que un arròs així no el trobaran ni al Passeig de la Fama ni a Rodeo Drive. És ara o mai. Cortinetes a les finestres i uns dits que de tant en tant fan una mica d’espai per veure-hi però no per deixar-se veure. És Yul Brynner, que ha arribat amb avió privat el 23 d’agost a l’aeroport de Girona amb els seus gossos i moltes maletes. Diuen que en Yul és sec i distant. També s’ha fet portar el Porsche blanc, i a diferència d’en Kirk, que s’està en una casa des Call, al poble, viu en una torre a prop de Portlligat. “En Yul Brynner, aquí a Cadaqués, no tenia bona imatge. Era un rot. En canvi, en Kirk Douglas era un encant. Amb un grup de vuit o deu vàrem sopar un parell de vegades amb en Douglas, que venia al Boia. La Samantha Eggar venia cada nit al Boia i va tenir una història amb en Pep el Notari”, em revela en Pere per donar-hi un toc de premsa del cor.

El patriarca dels Douglas no és d’anar amb Mercedes i cortinetes. Ell es passeja com qui va a fer el vermut, compra premsa nord-americana, neda per la badia i no diu mai que no a jugar a cartes amb veïns de mans castigades de pencar entre la mar i les oliveres. No se sap si jugant a cartes s’hi juga calés, potser els ha perdut tots. I és que el doctor Joan Galter, de Figueres, sempre explicava com a anècdota que aquells dies va atendre en Kirk Douglas d’una lesió a l’esquena. La radiografia, per cert, revela que té una escoliosi a la columna vertebral. En Kirk marxa atès i agraït dient que ja passaran a pagar. Encara l’esperen. Parlem de 3.000 pessetes de 1970. L’un per l’altre, l’altre per l’un. Coses de producció.

Aquesta coproducció internacional distribuïda per la Metro porta els sarrons tan plens que no s’està de res. Que cal construir un far? Ja el tens. Set plantes de mentida aixecades pel constructor local Pere Clavaguera

En Kirk ha arribat el 20 d’agost a la tarda a l’aeroport del Prat des de Los Angeles acompanyat del seu fill Peter i se’n va directament a Cadaqués, on l’actor Fernando Rey ja hi és. En Rey no perd el temps i no s’està d’anar tastant les anxoves que li ofereixen els veïns. “Vaig sortir dues o tres vegades a pescar amb en Fernando Rey, extremament bona persona encantadora, simpàtica. Li encantava pescar. Sortíem amb una barca de vint pams a pescar serrans”, em detalla l’amo del Boia.

En Pere m’ensenya una foto que va fer ell mateix. És en Kirk Douglas entrant a la sala de ball que la producció de la pel·lícula també fa servir tant d’oficina com de plató. Ningú ho diria, que és la sala de ball de la Societat L’Amistat, perquè n’han retolat l’entrada amb el nom de la pel·lícula: La luz del fin del mundo. Aquesta coproducció internacional distribuïda per la Metro porta els sarrons tan plens que no s’està de res. Que cal construir un far? Patapam. Far que te crío.

Com explicava el constructor del far, Pere Clavaguera, l’any 1995 al setmanari Hora Nova de Figueres, un diumenge de primavera de 1971 uns forasters truquen a la porta perquè els acompanyi al cap de Creus amb el seu Land Rover. Què volen aquesta gent? Sort que no és de matinada. Potser l’hora és més fotuda i tot. “Jo els vaig dir que no podia; ells van insistir-hi i jo els deia que no perquè, els diumenges, la meva dona feia arròs, i me l’hauria de menjar covat. Ells van dir que això no havia pas de ser un problema, que aniríem a dinar plegats. Em van pagar 6.000 pessetes pel viatge, i vam fer un senyor tiberi.”

Al cap d’unes setmanes, i encara tip pel tiberi de la producció hollywoodiana, en Pere rep l’encàrrec de fer el far. Entre tres i quatre mesos s’hi està una quadrilla d’una desena de paletes. Només l’estructura. Set plantes de mentida en una planta hexagonal de quinze metres de diàmetre. Entre la sala de ball i Madrid ja es rodaran els interiors, i també en una falsa cúpula del far, al pla de Tudela, on també es roda la cova dels pirates.

Inici de rodatge. Es prepara allò que en argot audiovisual se’n diu “el set”, el terreny d’operacions, per entendre’ns, on passa tot. Els ianquis munten un tendal com a base logística i a la primera tramuntanada vola tot. I això que als Estats Units semblaria que, experts en tornados com són, això no hauria de passar. Però, com se sol dir, show must go on i finalment arriba l’instant que el director anglès Kevin Billington pot cridar “Aaaaaction!” entre el pla de Tudela i la Massa d’Or (o sa Freu, com en diuen a Cadaqués, de la roca que hi ha just a davant del cap de Creus).

“El ‘Jylland’, el vaixell, es va començar a cremar una nit quan fondejava a la badia i tots vàrem començar a anar a bord amb sifons i galledes d’aigua que vàrem començar a recollir del Boia, del Bar Marítim...”

Una crònica del secretari de Salvador Dalí, Enric Sabater, a Los Sitios (actual Diari de Girona), explica el 9 de setembre que “el productor executiu, Alfredo Matas, està content, la presa de seqüències fins aquell moment supera tots els pronòstics previstos, cosa que significa un estalvi en dòlars considerable, degut no només al clima favorable, sinó al seu director i als actors Kirk Douglas i Yul Brynner, dos professionals nats, meticulosos, responsables i coneixedors de la seva tasca. Incansables, dues grans vedets que aprofiten els intervals per examinar els llocs on es desenvoluparan les escenes següents, estudiant punt per punt el detall més insignificant, comentant amb el director els aspectes de la seva actuació”.

Tot i aquesta versió tan idíl·lica sobre com el rodatge fluïa la mar de bé —i mai més ben dit—, en Pere m’explica que va anar de poc que la producció no se’n va en orris. “El Jylland, el vaixell, es va començar a cremar una nit quan fondejava a la badia i tots vàrem començar a anar a bord amb sifons i galledes d’aigua que vàrem començar a recollir del Boia, del Bar Marítim...”

Tot comença i tot té un “The end”. Res dura per sempre. Només en queda la memòria, el record, la nostàlgia i algun present que ens recorda els dies de glòria, i a vegades ni això. I al cap de Creus hi va quedar el far amarat de salnitre i glamur. Tot i el compromís de la producció de retirar-lo, quan els rodatges s’acaben tot és un cames ajudeu-me i només el pas del temps va anar esculpint el far d’attrezzo fins a convertir-se en faramalla. El mateix Pere Clavaguera en va desvelar el secret al seu dia: “Em va demanar un pressupost per enderrocar el far, que vaig calcular en 300.000 pessetes, i fins i tot ja havia buscat un lloc on anar a llençar la runa, però el van trobar car, i ho volien fer fer a una altra empresa. En l’estira-i-arronsa, se’n van anar cap a Madrid. I el far, allà es va quedar”.

El 1998 s’acabava de crear el parc natural del Cap de Creus i eliminar els rastres de la superproducció era una feina quirúrgica. S’havia de desconstruir pedra a pedra i traslladar la runa amb helicòpter. El 2006 es va enlairar la darrera pedra. En Pere se’n lamenta: “Vaig intentar convèncer l’alcalde que no s’enderroqués, aprofitant el centenari de la mort de Jules Verne, i que es protegís com una atracció més, que tampoc feia cap nosa”. El far de mentida va tenir mala fi a la fi del món. I la pel·lícula no va tenir una fi gaire millor.

Tot i el pressupost i l’ambició de la producció, el resultat no li va semblar gaire reeixit, a la premsa de l’època. En una crítica del 9 de juliol de 1971, The New York Times deia així: “The light at the edge of the world, que va acolorir ahir els cinemes de la ciutat, fa una llum feble i provoca una sufocació que no es mereix tanta atenció”, i lamentava que “malauradament la direcció del director novell Kevin Billington genera poca excitació”. La pel·lícula es va estrenar a l’Estat espanyol el 29 d’octubre de 1971 i en Pere, per cert, no l’ha vist mai. Però en terra de surrealisme no podia ser d’altra manera.