Cada dia la mateixa visió: a l’altra banda del carrer, una perruqueria, un centre d’estètica, una bugaderia i una immobiliària. I just davant de la gran porta de vidre, unes jardineres a terra i dos bancs allargats de fusta. Si fixa la vista cap amunt, un edifici de deu pisos amb balcons de baranes blanques i tendals verds.

Qui observa darrere del vidre és Javier Fernández (1994), el conserge del número 361 de la travessera de les Corts, a Barcelona. Darrere seu, un taulell ple de caixes d’Amazon per entregar i un 20 minutos mig enrotllat. La resta de mobiliari de l’espai es limita a un banc de fusta, parets de marbre gris, una rampa i unes escales que porten fins a dos ascensors.

“La meva és una feina solitària i avorrida. És molt monòtona. Hi ha hores molt mortes, per no dir totes”

“La meva és una feina solitària i avorrida. És molt monòtona. Hi ha hores molt mortes, per no dir totes”, em comença a explicar. “Jo encara em distrec una mica netejant i pujant paquets, però hi ha conserges que no ho fan. Em venen nois d’Amazon i em diuen: «Javi, és que tu ets l’únic que agafa els paquets». A mi m’agrada fer-ho. Crec que els que no ho fan és per vagància, per no haver-se de moure”, reflexiona el Javier des del taulell on passa la major part del dia.

“Sé que més aviat soc un servent, però no em cauran els anells per demanar un taxi o baixar les escombraries, encara que molta gent no ho valori”

Amb 29 anys, ja en fa més de quatre que treballa en aquesta porteria, on hi ha pisos d’habitatges i oficines. “Encara que no sigui la meva funció, si he de demanar un taxi, el demano, no tinc cap problema ni em sento inferior. Sé que més aviat soc un servent, però no em cauran els anells per fer això o baixar les escombraries, encara que molta gent no ho valori”, continua.

“Un ha de ser llest, i és bo que et vegin netejar i fer coses a primera hora. Que pensin: «Mira que treballador, aquest»”

Una dona obre la porta d’entrada. Amb ella, també entra un reguitzell de fulles seques del carrer. Són les deu del matí i a la porteria hi ha un degoteig constant de persones que entren i surten. Aquesta també és la franja del dia en què els porters es dediquen a netejar el vestíbul. El Javier creu que això és només “una mania de molts conserges”, i ell prefereix fer-ho al final del matí, quan hi ha menys moviment de gent. “És absurd fer-ho abans. Em molesta molt que em trepitgin el terra quan estic fregant. Però, clar, un també ha de ser llest, i és bo que et vegin netejar i fer coses a primera hora. Que pensin: «Mira que treballador, aquest»”, reflexiona.

“Al principi, netejar els vidres em matava. Ara ja no, ja li he agafat el truc. L’altre dia hi havia un nen tocant els vidres mentre netejava, i el seu pare s’ho mirava sense fer res. I jo pensant: «Ostres, una mica d’humanitat, no?»”, s’indigna. “Hi ha moltes famílies que ens respecten, als conserges, però n’hi ha d’altres a qui els és igual.”

“És complicat trobar una persona jove fent de porter”

Baixa un noi amb bicicleta per la rampa. El Javier li obre la porta. És possible que tots dos tinguin la mateixa edat. “És complicat trobar una persona jove fent de porter”, m’assegura. Al seu moment, ell va estudiar el grau mitjà d’electromecànica i va fer un curs per entrar a treballar a la SEAT. “Però a un li passen les ganes d’estudiar, perquè al final només tens feina si t’endollen”, lamenta. A la seva família ningú havia estat porter, però el seu pare, que era vigilant de pàrquing, coneixia l’administrador de l’edifici. Quan es va assabentar que hi havia la feina de conserge disponible, un lloc tranquil on també podria aprofitar les hores mortes per estudiar, de seguida va acceptar.

“De vegades estudio anglès, però el que més em mata és l’horari partit: entre les dues i les cinc tinc descans i mai puc anar a una acadèmia”, explica. “Voldria estudiar per ser ascensorista de manteniment, que m’han dit que la jornada i el sou estan molt bé. També voldria estudiar per ser zelador. El que mai m’ha agradat és la universitat”, continua el conserge, que considera que en un futur, si té família, preferiria un altre contracte que li permetés fer vuit hores seguides i tenir un salari més bo.

“Abans, els porters que vivien al mateix edifici ho tenien més fàcil”

“Abans, els porters que vivien al mateix edifici ho tenien més fàcil; en canvi, ara jo he d’anar i venir quatre cops al dia des del Carmel”, assegura. Per això, creu que molta gent jove que fa la seva feina s’acaba cremant. “Els meus amics tampoc és que tinguin feines millors. De tots els que han estudiat mecànica, només dos tenen feina d’això, i també perquè els han endollat”, lamenta.

Per al Javier, tots els veïns de l’escala són els seus superiors. “Has d’anar amb compte, perquè només que et barallis amb un i ho sàpiga tota l’escala...”, confessa. En canvi, amb qui pot parlar “d’igual a igual” és amb els empleats de les oficines que es troben als entresols. “Al cap i a la fi, són treballadors com jo i pots tenir-hi més confiança”, continua. Amb els veïns intenta mantenir-hi més distància, tot i que no sempre ho aconsegueix.

“M’he de mantenir sempre neutral. Jo només puc escoltar i callar, perquè si parlo i dic la meva opinió, podria ofendre l’altra persona”

Una dona gran entra amb el carretó d’anar a comprar. Tot servicial, el Javier de seguida l’ajuda a carregar-lo i li prem el botó de l’ascensor. “Els veïns m’expliquen moltes coses, però no vull parlar sobre tot el que sé dels altres. M’he de mantenir sempre neutral. Jo només puc escoltar i callar, perquè si parlo i dic la meva opinió, podria ofendre l’altra persona”, reflexiona.

No són poques les picabaralles que presencia diàriament entre els habitants del seu edifici. “Hi ha dues veïnes que no es poden veure i sempre em venen a explicar els seus problemes. Aquest mes ha sigut una casualitat que totes dues han coincidit a la porta. I jo, que sabia totes dues versions, em sentia molt incòmode. Quin panorama...”, confessa el conserge.

De tots els veïns, els qui més parlen amb ell són els joves. “Suposo que els grans tenen una mentalitat més antiga, d’una altra època”, diu el Javier, que també admet que sempre ha de vigilar de no parlar de coses de política, perquè hi ha moltes diferències. “Aquí he après molt, en el sentit de veure la vida dels altres. Un, quan és a fora, es pensa que tot és igual, però quan entren els veïns i t’expliquen totes les històries, és al·lucinant. Veure que hi ha tantes històries diferents en un mateix edifici”, reflexiona.

“La gent m’explica els seus problemes i els és igual el teu estat d’ànim o quina sigui la teva manera de pensar. Ells ho treuen tot i ja està”

Històries que no sempre vol sentir: “La gent m’explica els seus problemes i els és igual el teu estat d’ànim o quina sigui la teva manera de pensar. Ells ho treuen tot i ja està. No pensen que de vegades no tinc ganes de sentir certs problemes. Però, és clar, si venen i me’ls expliquen, doncs els tracto amb humanitat i els escolto”, confessa.

“M’he adonat que el tema de la comunicació entre les parelles és mortal. No entenc com es pot arribar a casa i no parlar amb la teva dona”

Després de tantes hores darrere el taulell, també descobreix que cada parella és un món. “Des que treballo aquí, m’he adonat que el tema de la comunicació entre les parelles és mortal. No entenc com es pot arribar a casa i no parlar amb la teva dona. No m’ho diuen directament, però me n’adono perquè quan m’arriben els paquets i els pregunto per a qui són, no saben dir-me què fa o on és la parella”, reflexiona. I encara més: “Les parelles avui en dia no duren, no aguanten res. En aquest edifici crec que, com que l’economia és una mica més bona, hi ha menys divorcis. Suposo que quan tens una bona economia pots gaudir una mica més, però, tot i això, tampoc gaudeixen gaire, perquè surten a treballar al matí i tornen a la nit. O sigui que al final fan el mateix horari que jo...”, dubta el conserge. Són moltes les hores que té per pensar i cavil·lar sobre tot el que observa des de la porteria.

“L’ofici de porter desapareixerà, només quedarà als llocs on hi hagi més diners, sobretot per la vigilància i per agafar els paquets d’Amazon”

Una noia entra per la porta del carrer i li entrega propaganda d’una pizzeria propera. Ell agafa els papers i continua reflexionant sobre la seva feina. “Penso que l’ofici de porter desapareixerà, només quedarà als llocs on hi hagi més diners, sobretot per la vigilància i per agafar els paquets d’Amazon”, continua. “Per no parlar de la gent gran... Jo aquí he salvat una dona que es va desplomar a la porteria. La vaig agafar abans que caigués i vaig trucar a una ambulància. O persones que tenen problemes a casa i necessiten un cop de mà. I això que són coses que de vegades he de fer fora de l’horari de treball i que no són recompensades, però són gent gran que sovint està acostumada als conserges d’abans, que estaven més explotats i feien de tot”, explica.

El Javier mira a través de la porta de vidre. Gran part del dia el passa amb el cos dins la porteria i la mirada enfora, cap al carrer. Com ell, altres porters i conserges dels edificis veïns viuen així els dies, els mesos, els anys. Una feina solitària que només és interrompuda per la presència fugaç dels inquilins de l’edifici i pels incidents que passen en aquest tros de carrer. “Amb els altres porters tenim un xat per si hi ha algun problema o necessitem un cop de mà”, explica el Javier. Fins i tot fan sopars de Nadal en un restaurant del barri.

“Amb els altres porters tenim un xat per si hi ha algun problema o necessitem un cop de mà”

Tot i la monotonia de la feina, als seus petits dominis d’asfalt sempre hi passen coses. “En aquell edifici d’allà fa uns anys es va suïcidar una persona que s’havia quedat en fallida”, m’assenyala. “I aquí davant molts cops es veu una persona drogada, sense samarreta, ballant i saltant. I veus aquell arbre d’allà? Un cop va caure i gairebé mata un noi que estava recollint ferralla a les escombraries. Si hagués passat uns minuts més tard, l’hauria esclafat”, va assenyalant.

“O aquest matí mateix, abans que vinguessis, quan he aparcat la moto he sentit un soroll estrany. Com que aquí al davant hi ha uns dipòsits de gas, he trucat al conserge del costat a veure què n’opinava. Ell també sentia alguna cosa, però no feia olor de gas. He trucat a la Urbana i han arribat cinc camions de bombers i han tancat tota la zona. Per sort no ha estat res al final”, relata.

“Aquí hi he vist de tot. A vegades els conductors han baixat del cotxe per pegar-se”

El Javier podria seguir explicant més anècdotes del carrer; la ciutat sempre és una font de relats. “Aquí hi he vist de tot. Mira, en aquella cantonada d’allà se solen creuar els cotxes i es munten uns xous... A vegades els conductors han baixat del cotxe per pegar-se. Els porters no fem res, només sortim a veure què passa”, assegura.

I mentre no passa res, simplement netegen, vigilen, recullen paquets, parlen amb els veïns i observen el seu petit tros de carrer. En el cas del Javier, una perruqueria, un centre d’estètica, una bugaderia i una immobiliària. I molta, molta monotonia.