La Núria i en Lluís no van aconseguir mantenir relacions sexuals amb penetració fins passats els quaranta anys. En feia tretze que havien començat a sortir junts. No ho havien explicat mai a ningú. La vergonya ho impregnava tot. El tabú els sobrepassava. Però allò només era una petita part d’un problema molt més greu.

La Núria no s’havia fet mai cap exploració ginecològica. No podia. Tampoc havia aconseguit posar-se mai cap tampó. I començava a convèncer-se que no podria tenir fills. Si intentava introduir un dit o el penis de la seva parella a la vagina, sentia un dolor insuportable. Hi trobava una paret. Un mur. Hi trobava desconcert i frustració. “Encara que sembli ridícul”, confessa la Núria mentre busca la mirada còmplice de la seva parella, “preguntava al Lluís si veia el forat, perquè jo havia arribat a pensar que tenia algun tipus de malformació a la vagina”. I en Lluís el veia, el forat? “I tant que el veia!”, respon ell. I, amb un somriure que destil·la la impotència d’aquell moment, explica que van intentar tenir relacions sexuals amb penetració moltíssimes vegades però mai ho van aconseguir: “Em feia patir perquè veia que li feia molt mal i això a mi també em generava inseguretats.”

La Núria creia que era l’única dona al món a qui li passava una cosa així. N’estava convençuda

La Núria creia que era l’única dona al món a qui li passava una cosa així. N’estava convençuda. Una rara avis. Tant ella com en Lluís ho van amagar sempre. Defugien les converses entre amics que poguessin destapar la situació. Fingien tenir una vida sexual com la que se suposa que duu tothom. I es compenetraven per esquivar situacions incòmodes. “Si la Núria tenia la regla, jo deia que no em venia de gust anar a la platja. Així evitàvem que ningú li preguntés per què no es posava un tampó.”

Encomanen complicitat. La Núria, prudent i introvertida, reconeix el sobreesforç que li suposa, encara, parlar obertament d’aquest tema. En Lluís, més decidit, pondera cada paraula per no dir res que la incomodi. I, un al costat de l’altre, fan el cor fort per explicar obertament el seu cas amb el convenciment que és l’única manera de poder ajudar altres persones que passin per la mateixa situació. Ho fan, però, en l’anonimat. Són professors de secundària i saben que la seva història pot convertir-se en un estigma i en una font de bromes cruels entre els alumnes.

“De joveneta mai vaig buscar ajuda perquè em feia vergonya haver d’admetre que encara no havia estat amb cap noi”

Precisament el tabú, la incomprensió i la por a la burla van fer que la Núria sempre ho dugués en silenci. “De joveneta mai vaig buscar ajuda perquè em feia vergonya haver d’admetre que encara no havia estat amb cap noi. Amb els anys, parlar-ne es feia cada vegada més violent.” La Núria evitava les converses sobre sexe, defugia els amors, i s’escapolia de les situacions que li semblaven compromeses. Però no entenia ben bé què li passava ni sabia com afrontar-ho, així que simplement deixava passar el temps i s’enganyava pensant que el problema se solucionaria tot sol.

La Núria i en Lluís viuen al Garraf però van passar els primers anys de relació a quilòmetres de distància l’un de l’altre. Només es veien els caps de setmana i cinc dies separats feien créixer les ganes d’abraçar-se, de tocar-se. La Núria ho recorda i ho té clar: “Jo sentia desig. Sentia la necessitat i les ganes d’estar amb ell”. Però, un cop al llit, el moment del coit es convertia en una obsessió i ho aclaparava tot. Ai. Vigila. Espera. Intentem-ho. No… Espera, ai! Em fa mal. No puc. Nervis. Autoexigència. Bloqueig. I desig anul·lat. “La penetració no és indispensable per gaudir de les relacions sexuals, però no tenir la possibilitat d’aconseguir-la és el que ho espatlla tot”, assegura la Núria.

“Ja sabia que anava tard, però ara se’m feia més evident que mai que, a banda de no aconseguir relacions plenes, hauria de renunciar a ser mare”

La frustració es quedava al llit. No parlaven de la seva vida sexual amb ningú. Fins que, quan ja vivien junts, van aparèixer les preguntes indiscretes i els comentaris poc oportuns sobre els fills i l’arròs covat. “Als 39 anys”, explica la Núria, “la meva germana em va deixar un llibre que parlava de la caducitat dels òvuls. Ho va fer per pressionar una mica, però sense cap mala intenció, perquè ni ella ni la meva mare en sabien res. Després de llegir aquell llibre vaig plorar un dia sencer. Ja sabia que anava tard, però ara se’m feia més evident que mai que, a banda de no aconseguir relacions plenes, hauria de renunciar a ser mare”.

La Núria va fer el cor fort per anar per primera vegada al metge. Fins llavors la por l’havia dominat. L’exploració l’aterria. I s’hi sumava la culpa de no haver-ho pogut afrontar abans. “Vaig buscar a Internet una ginecòloga ben allunyada de casa, per assegurar-me que no m’hi trobaria ningú conegut.” Hi va anar feta un feix de nervis i acompanyada d’en Lluís. Un cop a la consulta, la ginecòloga no va aconseguir fer-li l’exploració. L’espècul no entrava. El dolor sobrepassava els límits. Ni tan sols va entrar-hi el raspall per fer les citologies, que té la mida d’un bastonet de les orelles. Però la doctora li va fer un diagnòstic: vaginisme.

“La ginecòloga em va explicar que la causa del vaginisme era psicològica. No em va donar gaires esperances. Només em va dir que «hi havia casos» en què algunes dones ho havien solucionat. I em va recomanar que anés al sexòleg o al psicòleg”

Fins llavors, no havia sentit mai aquella paraula. “La ginecòloga em va explicar que la causa del vaginisme era psicològica. No em va donar gaires esperances. Només em va dir que «hi havia casos» en què algunes dones ho havien solucionat. I em va recomanar que anés al sexòleg o al psicòleg.” La Núria ho recorda mentre fa que no amb el cap, com si amb el gest anticipés totes les frustracions que encara li quedaven per viure. Però, si més no, tenia una paraula a la qual agafar-se. El que li passava tenia nom. I volia superar-ho. En aquell moment encara la rosegava la culpa d’haver trigat tant a anar al ginecòleg. Ara, ha conegut altres dones amb vaginisme i sap que visitar-se de més jove tampoc és garantia de solucionar el problema abans. És el cas de la Jacqueline.

“Em va dir que em prengués una copeta de cava per relaxar-me”

La Jacqueline Bordón va anar al ginecòleg quan tenia 22 anys. Feia temps que era conscient que tenia un problema i va anar-hi de cara: “Vaig plantejar a la doctora que no podia mantenir relacions sexuals perquè em feia molt mal”. Decidida, directa i clara. Tot i que, per dins, li bullien totes les inseguretats, les pors i les preguntes que la neguitejaven. I la resposta de la ginecòloga? “Em va dir que em prengués una copeta de cava per relaxar-me.” La Jacqueline no s’ho podia creure. Ho havia dut sempre en silenci, li costava parlar-ne i, ara que s’havia decidit a explicar-ho al metge, sentia perplexitat i incomprensió. “En aquell moment no tenia els recursos que tinc ara per dir a la doctora que aquella resposta no era l’adequada.”

Va néixer l’any 1993 a Gran Canària i viu a Barcelona, on treballa de mestra d’educació primària i estudia música antiga a l’ESMUC. Va superar el vaginisme als 26 anys. I encara avui no pot entendre la resposta de la primera doctora que la va visitar. Però conclou: “La culpa no era d’ella, sinó del sistema. La salut i la sexualitat estan construïdes des d’un punt de vista androcèntric. I hi ha tot de malalties que ni se sap com tractar”.

“El vaginisme està invisibilitzat i la majoria d’afectades ho amaguen perquè creuen que és cosa d’elles”

La Jacqueline sempre s’havia resistit a creure que el problema fos mental. No acceptava que la causa fos un trauma o la manca de desig: “Jo gaudia de les relacions sexuals. I, sempre, des de molt petita, m’havia masturbat. Per tant, gaudia del sexe i sentia desig”. Tot i això, reconeix que en molts moments evitava el sexe amb parella perquè li recordava la seva limitació. “Vaig sortir amb un noi dels 16 als 21 anys. Era l’època de la descoberta sexual i cap dels dos no entenia què passava. Per a les meves amigues el sexe era meravellós i em feia vergonya reconèixer que per a mi no ho era.” Li fa ràbia pensar que s’hauria estalviat molt patiment si en aquell moment algú li hagués explicat que patia vaginisme, que hi havia més dones amb la mateixa patologia i que es podia solucionar en pocs mesos. Però el vaginisme està invisibilitzat i la majoria d’afectades ho amaguen perquè creuen que és cosa d’elles; que són bledes, porugues, frígides o asexuals.

“És important que la parella et doni suport i no et pressioni. Moltes vegades aquesta pressió és violència”

Va haver de fingir que tot anava bé. A la universitat, quan coneixia algun noi, l’analitzava per saber fins a quin punt seria capaç d’assimilar el problema. “És important que la parella et doni suport i no et pressioni. Moltes vegades aquesta pressió és violència. Fins i tot pot arribar a maltractament psicològic.” La Jacqueline assegura que és conscient que, per a un home, trobar-se en aquesta situació no deu ser fàcil. Però reivindica: “Per a una dona, tampoc. Ningú ens ha explicat que existeixi el vaginisme. El desconcert, per a nosaltres, també és total”.

“No va ser fins més tard que vaig entendre que la virginitat no existeix. Que jo mantenia relacions, encara que fos sense penetració”

La pressió no només venia per part de les parelles. “Les companyes de facultat, quan sabien que havia conegut un noi, m’insistien: «Però per què no te’l folles?».” Recorda que des de l’adolescència fins als vint i pocs les converses sobre la pèrdua de la virginitat eren molt recurrents. Quan? Com? On? Encara no? “Hi ha molta pressió per saber si l’has perdut. Moltes idees preconcebudes. I jo, als 23 anys, estava convençuda que encara era verge. No va ser fins més tard que vaig entendre que la virginitat no existeix. Que jo mantenia relacions, encara que fos sense penetració. Que em masturbava des de feia molt temps. I que tot això ja formava part de la meva vida sexual.”

“Normalitzaven la situació. Em deien que no patís pel dolor durant les relacions i que en les exploracions farien servir l’espècul per a verges”

A l’Elisenda Vallès també la consideraven verge. Però no els amics, sinó els metges. Aquesta jove barcelonina va fer-se visites ginecològiques regularment des dels setze anys. No li podien fer citologies ni exploracions vaginals. Però, com que és lesbiana, hi treien importància: “Normalitzaven la situació. Em deien que no patís pel dolor durant les relacions i que en les exploracions farien servir l’espècul per a verges. Com que aquest espècul tampoc entrava, em deien que no passava res perquè jo no mantenia relacions amb penetració”. En aquell moment ho va trobar normal. No va ser fins molt més endavant que va ser capaç de qüestionar-ho: “Una part del problema rau en com es construeix el concepte de virginitat i en com et tracten en funció d’això. Es categoritzen les relacions sexuals en funció de si hi ha hagut penetració o no”.

“Estava convençuda que hi havia alguna cosa que no feia bé i em recriminava a mi mateixa no ser capaç de solucionar-ho”

Els metges li relativitzaven el problema, però l’Elisenda sentia un neguit, un malestar, una incapacitat que no entenia d’on venia. I se’n feia culpable: “Estava convençuda que hi havia alguna cosa que no feia bé i em recriminava a mi mateixa no ser capaç de solucionar-ho”. La situació també afectava la relació de parella. Ho reconeix amb una barreja de nostàlgia i resignació, i amb la clarividència amb què es veuen les coses després d’haver-les analitzat i paït durant molt de temps: “Jo em tancava i no podia parlar-ne. Em generava estrès i vergonya”.

“Em sentia molt malament perquè a les dones encara se’ns transmet la idea que hem d’estar disponibles i dedicades al plaer de l’altre”

Tot i que el dolor li impedia introduir-se els dits o un tampó a la vagina, l’Elisenda era capaç d’acariciar, tocar i ficar els dits a la vagina de la seva parella. Però ho feia insegura i convençuda que no ho sabia fer bé: “Em sentia molt malament perquè a les dones encara se’ns transmet la idea que hem d’estar disponibles i dedicades al plaer de l’altre. I aquesta idea ens queda integrada a dins, independentment del gènere de les persones amb qui acabis mantenint relacions sexuals”.

L’Elisenda va conviure amb el dolor durant molt de temps i amb diferents parelles. En algunes èpoques, va intentar afrontar el problema i, en d’altres, el va esquivar, desmoralitzada per la impotència que sentia. Fins que als 31 anys van diagnosticar el virus del papil·loma humà a la noia amb qui estava en aquell moment. Aleshores va tornar a la consulta de la ginecòloga i li va dir que estava preocupada per la impossibilitat de fer-se una citologia, perquè volia assegurar-se que ella no tingués, també, el virus. Altra vegada, la ginecòloga hi va treure importància. Com que la resposta no la va deixar tranquil·la va anar a tres ginecòlegs més: “Cadascun em deia una cosa diferent. No vaig poder aclarir si el papil·loma s’encomanava o no a través de relacions sense penetració. I encara no sé si no s’ha investigat o si hi ha un gran desinterès per saber-ho”.

A la Núria i a en Lluís també els ha marcat la falta de sensibilitat d’alguns metges. Tots dos van començar a visitar el sexòleg per indicació de la ginecòloga. De seguida es van sentir frustrats perquè no veien cap mena de progrés. La pressa per tenir fills els angoixava i van decidir anar a una clínica de reproducció assistida. La Núria els va explicar que patia vaginisme, però li van assegurar que no suposava cap problema per iniciar un tractament de fertilitat. En sentir això se’ls va obrir un món. No les tenien totes, però van confiar en uns metges que, malgrat haver-los explicat que la Núria no es podia fer exploracions vaginals, els asseguraven que era possible tirar endavant el tractament. Van pagar per avançat i van començar el procés, desbordats de nervis i d’esperança.

Va durar poc. En la visita següent els van dir que la Núria s’hauria de fer una ecografia vaginal. I que sí, que ja sabien que tenia vaginisme, però que no tindria cap problema si, abans d’anar-hi, es prenia un tranquil·litzant. Com? Però…? No s’ho podien creure. Mentre ho recorda, a en Lluís se li escapa un somriure incrèdul i la Núria abaixa el cap, com si encara es fes creus d’aquell moment. Aquesta era la gran solució que els prometien. De nou, topaven amb la incomprensió que relativitzava el dolor de la Núria. Com si no se la creguessin. Com si fos una ruqueria d’una nena fleuma.

Va sortir de la primera visita amb moltes ganes de plorar. Però d’alegria. Per primera vegada s’havia sentit compresa

La Núria va decidir tirar la tovallola. En Lluís, no. La veia patir i va continuar buscant. Un dia, navegant per Internet, va veure la pàgina d’una fisioterapeuta que assegurava solucionar el vaginisme en poques sessions. Va convèncer la Núria d’intentar-ho. I ella va sortir de la primera visita amb moltes ganes de plorar. Però d’alegria. Per primera vegada s’havia sentit compresa. L’havia visitat la Pilar Pons, una especialista en la rehabilitació del sòl pelvià i en el vaginisme. “Era el primer cop que algú em deia que el que em passava era normal i que tenia solució.” Aquell dia la Núria i en Lluís van saber que el vaginisme és una contractura muscular de les parets de la vagina que es pot solucionar amb massatges i exercicis que tonifiquin aquesta zona.

Per descontracturar la musculatura, cal reconciliar-se amb els propis genitals, aconseguir tocar-se sense por, introduir-se un dit i utilitzar dilatadors

La Pilar Pons li va diagnosticar un vaginisme molt sever. Tot i així, va aconseguir introduir-li un dit en la primera sessió. La Núria no s’ho podia creure. Havia sentit molt dolor però estava exultant. Ella, que creia que no tenia forat! Encara li quedava la part més complicada: aconseguir fer-ho ella sola, a casa. A banda dels massatges de dilatació a la consulta, és indispensable que les dones que pateixen vaginisme facin un treball diari i constant. Per descontracturar la musculatura, cal reconciliar-se amb els propis genitals, aconseguir tocar-se sense por, introduir-se un dit i utilitzar dilatadors. Es comença per dilatadors molt petits i a poc a poc se n’augmenta la mida.

El procés va ajudar la Núria a trencar els tabús que havia anat acumulant durant tants anys. I la fisioterapeuta els va animar a fer el tractament amb l’ajut de la parella: “La primera vegada que vaig introduir-li un dit”, recorda en Lluís, “va ser impressionant”. Fer el tractament en parella requereix confiança i dedicació. I ajuda a retrobar-se. També és el cas de la Montse Arbós, de Teià. La diferència, però, és que ella i el seu marit havien tingut una vida sexual activa durant molts anys i, fins i tot, tenen una filla en comú.

La Montse va anar al ginecòleg i a l’uròleg, que li van dir que tot era normal i que aquestes incomoditats podien aparèixer amb l’edat

El vaginisme va sorprendre la Montse de més gran, quan va arribar a la menopausa, cap als 55 anys: “Em vaig començar a sentir estranya. Notava molèsties durant les relacions sexuals i, amb el temps, aquestes molèsties es van convertir en dolor”. La Montse va anar al ginecòleg i a l’uròleg, que li van dir que tot era normal i que aquestes incomoditats podien aparèixer amb l’edat.

“No entenia per què havíem de seguir creient que amb la menopausa s’acabava la vida sexual activa i satisfactòria”

La resposta no va satisfer gens ni mica aquesta dona enèrgica, valenta i inconformista. Es resistia a renunciar a les relacions sexuals. “La meva generació ens hem rebel·lat contra molts tòpics preestablerts. Vam ser les primeres a voler seguir treballant malgrat haver tingut fills, o a voler tenir un compte bancari propi. I ara no entenia per què havíem de seguir creient que amb la menopausa s’acabava la vida sexual activa i satisfactòria.” Ho explica amb un somriure vermell d’orella a orella que la fa irreductible, però a la vegada confessa que se sentia frustrada perquè no sabia què li passava ni com trobar-hi la solució.

El dolor feia que rebutgés el sexe. Que evités els moments que el propiciaven. “Això va afectar, inevitablement, la relació de parella.” I afegeix: “Sorgeixen dubtes, es barregen coses i, en una relació com la nostra, de molts anys, la parella pot pensar que te n’has cansat o que t’has avorrit. Aleshores acabes creient que hi ha una part psicològica que influeix en el dolor que sents durant les relacions sexuals”. El desconcert va durar un parell d’anys, fins que un matí, mentre prenia un te i fullejava el diari, va topar amb una entrevista a la Pilar Pons. Aquesta fisioterapeuta ha estat, durant molts anys, una de les poquíssimes especialistes en vaginisme d’Europa. La Montse també es va posar a les seves mans.

Quan va desaparèixer el dolor, també van marxar tots els fantasmes sobre el possible desgast de la relació de parella. Va recuperar el desig, va guanyar molta confiança en si mateixa i en va començar a parlar obertament

Se’n va sortir amb poques sessions. Tenia vaginisme secundari. La musculatura havia perdut el to i s’havia tancat. I el tractament era el mateix que en el cas del vaginisme primari: massatges i constància, a casa, a l’hora de fer exercicis que treballin la musculatura fins que desaparegui el dolor. “Per mi, la diferència entre el vaginisme primari i el secundari és que jo ja sabia què era la penetració, i no tenia por ni culpa”, explica. Quan va desaparèixer el dolor, també van marxar tots els fantasmes sobre el possible desgast de la relació de parella. Va recuperar el desig, va guanyar molta confiança en si mateixa i en va començar a parlar obertament. “De sobte, vaig descobrir que al meu entorn hi havia dones amb vaginisme, tant primari com secundari, que ho vivien en silenci.”

L’objectiu era explicar a les dones que conviuen amb aquest dolor que es tracta d’un problema físic que, en molts casos, ni tan sols se sap que existeix

La Montse, inquieta de mena, va decidir que havia de fer alguna cosa per trencar aquest silenci que ella també havia patit. L’any 2015 es va implicar en l’equip fundacional de l’ANVAG, l’Associació per a la Normalització del Vaginisme. L’objectiu era explicar a les dones que conviuen amb aquest dolor que es tracta d’un problema físic que, en molts casos, ni tan sols se sap que existeix. Fins fa pocs anys, a la xarxa pràcticament no se’n trobava informació i les diferents opinions generaven confusió: “Mentre als metges encara se’ls expliqui que és un tema psicològic, no anem bé”, és queixa la Montse. I, indignada, fa notar que “si et torces el turmell, no t’envien al psicòleg, t’envien al traumatòleg. Per tant, si tens una afectació física en un òrgan sexual, per què t’envien al psicòleg?”.

“Assegura que si s’envia les dones al psicòleg és perquè, com en el seu cas, es menysté el dolor que senten”

El relleu en l’ANVAG l’ha agafat l’Elisenda Vallès, que ara n’és la presidenta. Ella és, precisament, psicòloga de professió. I també ho té clar: “El vaginisme se soluciona amb un tractament físic. I el problema estructural és el desconeixement que en té el personal mèdic. No pot ser que no hi hagi un circuit de com s’ha d’abordar i que a cada dona se li faci una derivació diferent”. Assegura que si s’envia les dones al psicòleg és perquè, com en el seu cas, es menysté el dolor que senten: “Sovint el primer que es fa és relacionar la causa d’aquest dolor amb un trauma, com una violació, o se’ns diu que el problema és que no ens atrau prou la nostra parella”.

“Quan aconsegueixes solucionar el vaginisme has de resignificar la teva sexualitat”

L’Elisenda va superar el vaginisme amb 31 anys, gràcies a uns mesos de fisioteràpia i després d’arrossegar desconcert, vergonya i incomprensió durant més d’una dècada. És conscient que això li ha passat factura i, en aquest sentit, ha necessitat ajuda psicològica: “Quan aconsegueixes solucionar el vaginisme has de resignificar la teva sexualitat. La majoria de dones que ho hem patit, hem afrontat la sexualitat durant molt de temps des del dolor i hem d’aprendre a connectar amb el plaer, a deixar-nos anar i a saber gaudir del moment”. És per això que, a banda de presidir l’ANVAG, l’Elisenda dedica esforços a crear un espai d’acompanyament i d’ajuda mútua. Assegura que el vaginisme carrega la motxilla personal de complexos i inseguretats que no hi serien si algú ajudés les dones a solucionar el trastorn als setze anys.

“Si ho vivim en silenci és per por de ser estigmatitzades. No entenem el que ens passa, però tenim por que se’ns consideri frígides”

L’Elisenda està convençuda que compartir les vivències permet fer veure a les dones que totes les conseqüències i renúncies que comporta el vaginisme no són una responsabilitat individual, sinó fruit d’un context. “Si ho vivim en silenci és per por de ser estigmatitzades. No entenem el que ens passa, però tenim por que se’ns consideri frígides. Totes tenim molt interioritzat aquest concepte, i ningú vol ser una dona frígida.” L’Elisenda reflexiona amb calma. Es nota el procés pel qual ha passat. La feina que ha fet per mastegar, assumir, treballar i comprendre el que ha viscut durant anys. I insisteix: “El més important és adonar-se que no és culpa teva”.

“Em vaig adonar que el problema principal és que el vaginisme limitava el meu plaer. Per tant, no havia de solucionar el problema per satisfer els altres, sinó per mi”

La Jacqueline hi està d’acord. Cap als 25 anys va entendre que tenir vaginisme no era una decisió seva. Ella no ho havia escollit; simplement ho tenia. Li havia tocat. I va comprendre que si rebutjava el sexe no era perquè sí, sinó perquè sentia dolor: “Tot i que em continuava pesant la sensació de no satisfer la parella, em vaig adonar que el problema principal és que el vaginisme limitava el meu plaer. Per tant, no havia de solucionar el problema per satisfer els altres, sinó per mi”.

Després de donar molts tombs i de passar per un periple de sexòlegs que la van ajudar a conèixer-se però no li van solucionar el trastorn físic, la Jacqueline, a finals de 2018, també va topar amb la fisioteràpia. Tenia 26 anys. Des de llavors, no només ha solucionat el vaginisme, sinó que la seva idea sobre les relacions ha canviat: “El sexe s’aprèn a partir de la pornografia i el coitcentrisme. És el que està a l’abast de tothom. Cal fer molta feina per desconstruir tots els mites que hi estan relacionats”. Explica que el tractament l’ha ajudat a poder analitzar la violència que de vegades s’exerceix en les relacions i assegura que hi ha actituds d’algunes de les seves exparelles que avui no toleraria. Però no només això: “Ara també acostumo a explicar a les persones amb qui mantinc relacions sexuals que he passat pel vaginisme. Crec que s’ha de tenir en compte, perquè hi pot haver moments que, inconscientment, em torni alguna por o inseguretat”.

“M’havien dit que tot era mental. I ara necessito temps per treure’m tots aquests fantasmes de sobre”

La Núria i en Lluís han reprès el tractament de fecundació in vitro perquè, finalment, ella també ha aconseguit superar el vaginisme. Amb quaranta anys i després d’una dotzena de sessions de fisioteràpia. Però aquesta por de què parla la Jacqueline encara la té integrada. “Em costa parlar-ne i no posar-me a plorar. Jo tenia molt interioritzat que era rara. Els ginecòlegs i la sexòloga m’havien transmès la sensació que era una pobra noia a qui li havia tocat aquesta desgràcia. M’havien dit que tot era mental. I ara necessito temps per treure’m tots aquests fantasmes de sobre.”

En Lluís també va necessitar temps. Havia acompanyat la Núria durant gairebé quinze anys i també tenia interioritzada la por de fer-li mal. “Ho tenia incrustat a dins”, assegura. Des que li van donar l’alta, van trigar dos mesos a poder mantenir relacions sexuals amb penetració. En Lluís necessitava estar convençut que la Núria se sentia bé i relaxada abans d’intentar res. Però insisteix que aquestes pors que els persegueixen no tenen res a veure amb el desig: “Durant molt temps la sexòloga ens va donar a entendre que si no aconseguíem mantenir relacions sexuals amb penetració era perquè no hi havia prou atracció. Però el sexe va més enllà del coit”.

En Lluís acaba la frase i es miren amb la Núria, altra vegada còmplices. I ell acaba confessant: “Hi va haver un moment que em vaig arribar a plantejar que, si algun dia aconseguíem mantenir relacions amb penetració, potser la nostra relació canviaria i no m’agradaria. A la nostra manera, havíem après a compenetrar-nos, a saber què volíem, a donar-nos plaer. I em feia por perdre aquesta complicitat. Que ens decebés o que no ens agradés”. La Núria, tímida, se’l mira i aclareix amb un somriure: “No vam perdre la complicitat. I ens va agradar”. I podeu llegir el segon reportatge sobre el vaginisme...