Una dona que explica una terra. Una terra que explica una dona. Catalina Escandell Riera és de les últimes guspires que esberlen la foscor d’un buit que avança famolenc. Una manera de viure queda òrfena i s’embranca amb el record. És patrimoni viu de les Pitiüses. I del món. Nascuda l’any 1924, és una de les últimes tres dones vestides de pagesa que queden a Eivissa. La seva història s’explica a la frontera on conflueixen identitat, tradició i arrels. Un llegat que entona una última melodia, esbossat entre els paisatges mediterranis de pins i pedra seca.

El sol cau implacable a Sant Llorenç de Balàfia. Tot i que ja va de caiguda, se’ns aferra al cos amb la seva escalfor i ens crema la pell. Hem quedat a l’església, que emergeix com un far emblanquinat per sobre el poble, amb la campana a punt per tocar hores i amb una creu de ferro al cim. El rosa intens del baladre ens guia cap al seu porxo. Allà hi trobem un bon refugi, sota la seva espinada de fusta, amb una ombra que ens refà i amb aires de pedra fresca. Un clàxon ens fa sortir de l’amagatall. “Ens seguiu?”

No sabríem refer sobre mapa el camí. Ens és difícil, per a uns ulls que veuen per primera vegada aquests senderols bifurcats i sense indicacions, d’una terra que es revolta deixant al nostre pas polseguera i sotracs. Ens dirigim cap a can Joan d’en Gall, a la venda des Forn Blanc, al mateix Sant Llorenç. Avancem cap a l’interior, al cor de l’illa, obrint-nos pas entre la pineda i endinsant-nos en la seva essència reposada i en el seu esperit particular. Al bell mig hi trobarem la Catalina de can Joan d’en Gall, que ens espera davant el portal de fusta mig obert de casa seva, asseguda i bastó en mà.

“Jo vaig néixer a can Gall, a Sant Llorenç. A casa, vaig néixer! Jo i tots els meus germans”

De darrere unes ulleres que reposen a mig nas, en sobresurten dos ulls plens d’històries. La Catalina sempre ha viscut aquí. Les parets d’aquesta casa la van veure néixer un 27 de juliol de 1924, igual que als seus germans: la Francisca, ja morta; la Maria, nascuda el 1929, i en Joan, nascut el 1934. Tots tres germans viuen a la mateixa finca de can Joan d’en Gall, lloc on també va néixer el seu pare, Joan Escandell, i el seu avi, amb el mateix nom. “Jo vaig néixer a can Gall, a Sant Llorenç. A casa, vaig néixer! Jo i tots els meus germans”, explica la Catalina. Sec al seu costat i obro bé les orelles. Conserva un cap ben clar, tot i que de tant en tant ens dona un cop de mà la seva neboda, la Nieves, casada amb en Joan, fill del germà de la Catalina, a qui té un gran afecte.

—Catalina, quan vau començar a vestir de pagesa?

—De set anys ençà. Em van vestir així quan tenia set anys i fins avui. Això —assenyala la roba— és el vestit de pagesa.

A mitjans del segle passat, totes les dones del camp anaven vestides de pagesa a Eivissa i Formentera. El que no era tan normal era trobar-ne alguna vestida de senyora, o també dit “de vila”, o “de balandre” o “de curt”

Tota una vida. A mitjans del segle passat, totes les dones del camp anaven vestides de pagesa a Eivissa i Formentera. El que no era tan normal era trobar-ne alguna vestida de senyora, o també dit “de vila”, o “de balandre” o “de curt”. Totes aquestes expressions fan referència al mateix, a les dones que no anaven vestides de pagesa i que, abans, eren l’excepció dins el món pagès. Ens ho explica Vicent Marí, autor del llibre Dones de pagesa: els treballs i els dies. Amb aquest treball de camp va documentar el centenar de dones que entre els anys 2006 i 2007 encara vestien de pagesa a Eivissa i Formentera, i els va retre homenatge; un document que amb el temps ha anat adquirint valor. El 2022 en queden només tres: una d’elles, la Catalina.

Els ulls inevitablement se me’n van cap a les teles que la vesteixen: verds maragda, blaus marins de vellut, espardenyes d’espart amb fil de pita... La Nieves ens aclareix: “Avui porta el vestit de mudar! Els vestits de cada dia són llisos o de quadradets i més foscos o rogets... És diferent del vestit nou, el de festa, que no és de tela llisa, sinó que té un labradet. La Catalina en té dos de festa, un que no es vol posar mai, perquè diu que és per guardar-lo, i aquest”, ens comenta.

Les peces de roba que utilitzaven per als vestits de festa eren les mateixes que les del dia a dia, però el que en marcava la diferència era la tela

Avui, doncs, veiem el vestit d’ocasions especials. El van cosir les mans de la mateixa Catalina anys enrere. És aquell que es feia servir els diumenges, que era el dia que les dones anaven al poble a comprar, a missa, o a vila, el nom popular que rep la ciutat d’Eivissa. Les peces de roba que utilitzaven per als vestits de festa eren les mateixes que les del dia a dia, però el que en marcava la diferència era la tela. Per exemple, el mocador del cap podia ser de seda; el mantó, estampat, o el vestit podia estar fet d’una tela brodada. En definitiva, les teles tenien més qualitat i eren més vistoses, com les que avui llueix la Catalina per a nosaltres. Per cada dia, però, portaven un vestit més auster i funcional, per poder fer les feines a casa i al camp.

La Catalina era la responsable de cuidar les ovelles. No va anar a escola, però tenia bones mestres. Les ovelles i la seva terra li van brindar tot de saviesa

A casa de la Catalina sempre s’havien dedicat als animals i a l’agricultura. “Sempre de pagès, el meu pare”, ens diu. Tenien vaques i en duien la llet a vendre, i en feien formatges. De les ovelles, en venien els anyells i també en feien llet i formatge. Sembraven patates, ordi per a les gallines i civada per a les ovelles. També tenien conills. Les dones feien bales de palla, segaven... El paper entre home i dona estava molt definit. I la Catalina, què feia? No li agradava gaire cuinar, d’això se n’encarregava més la seva germana Maria. Però tenia un altre encàrrec, era la responsable de cuidar les ovelles. No va anar a escola, però tenia bones mestres. Les ovelles i la seva terra li van brindar tot de saviesa. Quan s’aixecava al matí, se n’anava a buscar el ramat i els donava beure, les cuidava, i al vespre les guardava altre cop.

Quan la nit arribava i acabaven el seu jornal, les dones de can Joan d’en Gall, a casa, es posaven a cosir. Cada setmana cosien una dotzena de mocadors que després venien

Però quan la nit arribava i acabaven el seu jornal, les dones de can Joan d’en Gall, a casa, es posaven a cosir. La Maria, la Catalina i la seva cunyada anaven a buscar teles a una veïna, a can Redó, i cada setmana cosien una dotzena de mocadors que després venien. Així, guanyaven unes pessetes de més. Tenien traça amb l’agulla i les teles. Es feien tota la mudada, com totes les altres dones pageses, que també sabien brodar i cosir. “Això sí que ho tenien de bo! Totes anaven elegantíssimes”, afegeix la Nieves.

Per fer els vestits, anaven a comprar les teles a vila, a botigues com Can Casetes, i es posaven a la feina. També podien fer servir algun llençol “de cotonet”, dels seus pares o avis, per fer-los. Elles mateixes en feien el tint i brodaven aquelles teles que després durien. Una altra cosa que també se solia fer era comprar els faldellins o altres peces a dones velles que ja no els utilitzaven o que ja es vestien de curt. D’aquesta manera, reutilitzaven la roba.

“Hi havia dones vestides de pagesa a Sant Llorenç, a Sant Miquel... N’hi havia pertot! Ses boixes petites, de set o vuit anys, es vestien totes així... Tot canvia!”

“Ara n’hi ha poques que vesteixin així, però n’hi ha encara alguna”, apunta la Catalina. “N’hi havia a Sant Llorenç, a Sant Miquel... N’hi havia pertot! Ses boixes petites, de set o vuit anys, es vestien totes així... Tot canvia!”, llança a l’aire. Ella va ser l’única de les tres germanes que va vestir de pagesa, o “de llarg”, com també se sol dir. Des dels set anys sempre ha estat fidel a aquesta indumentària. “La meva mare sempre havia vestit de pagesa”, recorda la Catalina. La Nieves afegeix que només la van vestir a ella, i que les seves germanes van vestir de curt. “Potser perquè era la més gran, o perquè la seva mare ja hi vestia”, apunta.

El vestit i la Catalina no es poden explicar per separat, són una unió. Unió amb la terra i amb el que és ella, una dona pagesa, com la seva mare. És tan profunda l’aliança entre ella i la manera com vesteix que quan la van operar dels genolls va “patir una cosa grossa” amb la bata de l’hospital. Tan bon punt va poder, es va tornar a vestir de pagesa. Faci fred, calor, sol, pluja o vent sempre vesteix de la mateixa manera.

“Aquí tinc es davantal, es vestit, es gipó, es mantón... Tot té nom!”, acaba. Sota el vestit que veiem, hi ha tot un món ben ordenat

Catalina, em podríeu explicar les peces de roba que porteu? Mira la roba i va enumerant: “Aquí tinc es davantal, es vestit, es gipó, es mantón... Tot té nom!”, acaba. Sota el vestit que veiem, hi ha tot un món ben ordenat. Primer una camisa de màniga curta o llarga, depenent de l’estació, una camisa de dormir, una camisa blanca, el faldellí o refaco, el gipó, el vestit per damunt, el davantal i les espardenyes. Com que ens mostra el vestit de festa, en repassem peça per peça.

Un mocador marró li cobreix la trena, però en surten alguns cabells que no han estat tocats pel pas del temps. El porta lligat al davant, amb un nus una mica desfet que cau sobre el mantó de sanefa de vellut, d’un blau marí preciós. Reposa les mans sobre el davantal blau cel, que li arriba fins als peus, però que ens deixa  entreveure una part de la faldilla. Un esclat de flors i fulles verd maragda llueix tapant els dos turmells. Els seus peus caminen sobre unes espardenyes fetes d’espart i fil de pita, amb un fil que connecta el davant i el darrere, sempre deixant el dit petit a l’aire. Un univers perfectament encaixat, que protegeix del sol i del fred, i que té el seu llenguatge particular.

Seguim cosint aquest llenguatge, que també es reflecteix en el pentinat. És sempre el mateix, una trena. I tot i que sempre queda protegida sota el mocador i el capell, és una de les històries que sempre explica la Catalina. Deia que només tenia enveja d’una cosa a la vida: hi havia una dona a Sant Llorenç que tenia una cua de cabell gruixut i fort, i podia fer-se una trena ampla com un braç. Però el cabell de la Catalina era més fi i la seva sempre quedava més esprimatxada.

I de la trena als refacos. Ella en porta dos, i ens els ensenya. Les dones vestides de pagesa prioritzaven la practicitat per al dia a dia, tot i que les de les cases més benestants, per lluir, se’n podien arribar a posar molts més. En el fons, els vestits que portaven no deixen de ser la indumentària que portava la dona dedicada al camp, que la distingia de la dona de vila, de ciutat. Una roba lligada a una manera de viure, la del camp, a les Pitiüses.

Deixar d’estar de dol era un procés lent i gradual. El mocador negre era el que es treien i el canviaven per un de color

Lligada a una manera de viure i a la mort. Un dels moments en què la tradició arrelava amb més força era quan les dones vestien de dol. Estaven molt estipulats els anys que havies de vestir de negre segons si se’t moria el pare, el marit, un fill... I també en l’ordre invers, deixar d’estar de dol era un procés lent i gradual. El mocador negre era el que es treien i el canviaven per un de color. Després, el mantó i, d’aquesta manera, progressivament, retornaven del negre a la vida.

La Catalina mai ha sortit d’Eivissa. Només va trencar la fidelitat cap a la seva terra per fer una petita sortida a Formentera d’un dia

La Catalina ha restat fadrina; això vol dir que no s’ha casat mai i tampoc ha tingut fills. Ha vist com tot el seu món, Eivissa, o més ben dit, Sant Llorenç, canviava amb els anys. Ella és el paisatge i la terra. El món on viu ha canviat, però ella no. Com els fonaments d’un temple, es manté amb els seus valors. M’atura un moment i em pregunta d’on vinc. “De Barcelona”, li responc. I una rialla brolla de dins seu. Mira la Nieves amb cara de sorpresa i m’exclama dues vegades: “Per molts anys i de molta salut!”. Venim de lluny. Em miren uns ulls que no han vist més enllà de les aigües salades de les Pitiüses. La Catalina mai ha sortit d’Eivissa. Només va trencar la fidelitat cap a la seva terra per fer una petita sortida a Formentera d’un dia. Però, tot i que li va agradar passejar per aquelles terres, viatjar no li va “agradar mica”.

“Que per què vaig vestida de pagesa? Perquè m’hi van vestir quan tenia set anys i encara no m’he canviat!”

Nosaltres emprenem el camí de tornada. Però, abans, sargim una última pregunta sota la fresca del porxo de can Joan d’en Gall:

—Catalina, sempre heu vestit de pagesa i mai heu volgut vestir de curt. Per què?

—Que per què vaig vestida de pagesa? Perquè m’hi van vestir quan tenia set anys i encara no m’he canviat! 

La seva terra, can Joan d’en Gall, és casa seva. Aquí va néixer i aquí morirà, al mateix lloc on la seva família ho ha fet al llarg dels anys. Ara que ja no tenen ovelles, ni vaques, la Catalina es dedica a passar els dies passejant, trepitjant la terra, amb els mateixos arbres que l’han vist créixer i amb el mateix cel que l’ha vist fer-se gran. A missa ja no hi va, tot i que les cames la hi havien portat els diumenges, sempre puntual. Al cor d’Eivissa hi viu un tresor, una dona vestida de pagesa que arrela a un passat que s’esvaeix. Com un miratge, la Catalina ens ha mostrat un trosset d’una vida cosida en un vestit. Un vestit que és tradició i identitat. Un cant a l’essència pagesa de les Pitiüses que sempre ressonarà.