De vegades el desert es converteix en primavera. Dura pocs dies, potser hores. És un moment en què les llavors, que estaven adormides, enterrades a la sorra durant anys, decideixen germinar alhora i cobreixen el daurat infinit amb una capa de flors.

Quan era petita i esclatava la primavera, la Javiera Morales sortia amb les amigues a collir les flors del desert. Eren moments de felicitat, de comunió amb la natura. Aquesta nena, nascuda el 1984 a Copiapó, una petita ciutat del nord d’Atacama, a Xile, va créixer entre les dunes i el sol, entre el cel i la terra. I a les nits, la Via Làctia l’acaronava fins que es quedava adormida. Una infància en què va impregnar-se de l’energia d’aquell tros de terra i de la connexió amb els elements, una connexió que ja mai més ha perdut. Se li nota als ulls brillants i al rostre càlid, serè, en pau.

El seu pis és un petit refugi espiritual, aliè al trànsit del carrer i a la grisor dels edificis del davant. Aquí s’hi respira calma i silenci

La Javiera em rep al seu pis de Barcelona. Un petit refugi espiritual, aliè al trànsit del carrer i a la grisor dels edificis del davant. Aquí s’hi respira calma i silenci. El blanc pur de les parets és acompanyat de plantes d’interior que oxigenen l’espai. A terra, coixins de diferents mides i colors i un hang, un instrument de percussió que desprèn una ressonància hipnòtica. En aquest pis hi viu i hi treballa com a psicòloga, dansaterapeuta i intèrpret de dansa. És el seu projecte des de casa. Però, per sobre de tot, ella ajuda les dones.

Es va adonar que el que realment necessitaven les dones era fer-los pujar l’autoestima, aprendre a gestionar les emocions i reconèixer el seu cos

M’ho explica mentre prenem una infusió de roibos. Les seves mans, els seus braços, tota ella, és un moviment fi i delicat, sensual i harmoniós. És l’encarnació de la feminitat, penso mentre m’explica els seus orígens, quan encara collia flors al desert. Ja aleshores l’apassionava ballar, fins al punt que es va dedicar a la dansa professional. “De manera intuïtiva sentia que hi havia una connexió entre la psicologia i la dansa”, segueix relatant. Tan sols tenia setze anys quan un dia, unes amigues de la seva mare li van demanar que els fes classes a casa seva. I va ser en aquella primera experiència directa ballant amb les dones quan es va adonar que el que realment necessitaven era fer-los pujar l’autoestima, aprendre a gestionar les emocions i reconèixer el seu cos. Sense voler-ho, la Javiera havia descobert la dansateràpia. Però aleshores no sabia ni que existia aquest concepte.

Amb els anys, va estudiar Psicologia a Xile, però tenia ganes de sortir, de veure món més enllà del desert. I quina va ser la sorpresa quan un dia va llegir, buscant per Internet, que existia la dansateràpia i que, fins i tot, hi havia un màster a la Universitat Autònoma de Barcelona. “Va ser com... Uau! Existeix!”, somriu. Sense dubtar-ho, va fer les maletes i va sortir per primer cop del seu tros de desert. I va aterrar a Barcelona. Era el 2012 i tota una nova vida se li obria al davant.

“El canvi va ser molt fort”, recorda mentre es beu la infusió, “però jo tenia tantes ganes d’aprendre, d’absorbir-ho tot”. Se li il·luminen els ulls. “Era una nova vida i em vaig adonar que Barcelona és una gran ciutat, molt boja, però també hi ha molta gent desperta o que s’està despertant.” Un retorn a l’espiritualitat dins d’un món artificial. “A totes les ciutats, on hem construït un món al damunt del món natural, ens comencem a posar malalts i ens perdem”, continua la dansaterapeuta, que considera que a Catalunya hi ha molts projectes i iniciatives mitjançant els quals es busca reconnectar amb la natura. “És molt estimulant.” I un d’aquests indrets màgics és el Montseny.

“Cada vegada que hi vaig sento una energia molt especial”, reconeix la Javiera, que des de fa anys organitza retirs, cursos i tallers en aquest massís. Sobretot li crida l’atenció la zona de Santa Maria de Palautordera i Sant Esteve de Palautordera, on coneix persones que volen viure de manera “més conscient” i connectades a la terra. I precisament molt a prop d’allà arregla amb la seva parella una antiga masia enmig del bosc. És el seu projecte, la seva il·lusió. És la crida de la natura.

“Jo era la típica ‘hippy’ anti-Internet, pensava que les pantalles eren molt antipersonals. La meva feina és de mirar-se als ulls, respirar i sentir el cos de l’altre”

Tot un nou inici de vida que pot fer gràcies a Internet. “Jo era la típica hippy anti-Internet, pensava que les pantalles eren molt antipersonals. La meva feina és de mirar-se als ulls, respirar i sentir el cos de l’altre.” Va ser la seva parella, que es dedica al món tecnològic, qui la va convèncer perquè apostés per fer-se una pàgina web, posar-se a les xarxes socials i perquè entengués la seva feina com un negoci. “Quan em parlava sobre clientes potencials jo sempre pensava: «Com puc anomenar clienta potencial la Yolandita?»”, riu. A poc a poc, la terapeuta va anar alliberant les seves resistències fins a entendre que treballar en línia també té els seus moments màgics. Com li va passar durant el confinament per la pandèmia, la primavera del 2020. “Vaig al·lucinar en veure que podia mantenir el mateix sou sense fer res offline. Em vaig sentir tan lliure!”, relata. “És increïble com una clau com Internet et dona tanta llibertat, però s’ha de deixar anar la resistència”, reflexiona.

La terapeuta pensava que seria més econòmic muntar el negoci a Xile, fins que un dia es va adonar que podia fer el mateix al Montseny

Va ser durant la quarantena que amb la seva parella també va començar a parlar seriosament sobre marxar fora de la ciutat. Una de les idees inicials era muntar un espai de teràpies holístiques a la Valle del Elqui, a Xile: “És un lloc màgic, amb molta energia, i on hi ha els millors observatoris astronòmics del món”. La terapeuta pensava que seria més econòmic muntar el negoci allà, fins que un dia la parella li va mostrar un full d’Excel on es veia que es podia fer el mateix projecte al Montseny. “Quan vaig veure que era possible no m’ho podia creure!”, riu.

“Com que els tallers són a distància s’hi pot apuntar molta més gent que si fossin presencials, de manera que guanyes més diners”

Des d’aquesta nova llar vol crear un espai per empoderar les dones a través de la dansa i dels retirs, o “cercles de dones”, que són trobades de creixement personal enfocades al món interior femení. A més, la Javiera continua amb les sessions de teràpia en línia, en què participen dones d’arreu del món, i amb els tallers de dansa: “Com que són a distància s’hi pot apuntar molta més gent que si fossin presencials, de manera que guanyes més diners i alhora s’obre una porta per a moltes persones que viuen lluny o que estan aïllades i que només poden interactuar a través d’Internet”.

“Fa molt poc temps que les dones estan despertant-se i començant a recordar i a escoltar les seves intuïcions”

“Desbloquegen el cos, les emocions i els pensaments fins que arriben a un estat de connexió, com quan has estat tota la nit ballant amb les amigues”

Del desert d’Atacama a Barcelona fins a arribar al Montseny. Tres canvis de vida en una mateixa vida. Una geografia que relata una història amb un propòsit: “Sento que he d’anar fent passos per ser cada vegada més honesta amb mi mateixa i poder ajudar les dones perquè també ho siguin amb elles mateixes”. Un acompanyament en el seu procés de transformació que tot just acaba de començar. “Fa molt poc temps que les dones estan despertant-se i començant a recordar i a escoltar les seves intuïcions. Estan aprenent a ser lliures i no saben com fer-ho, els fa molta por i sovint busquen aquesta llibertat, però no des de l’amor.” I una manera d’ajudar-les és a través de la dansa, com quan fa un taller de girs sufís: “Desbloquegen el cos, les emocions i els pensaments fins que arriben a un estat de connexió, com quan has estat tota la nit ballant amb les amigues i ha passat el temps volant, o com quan has fet l’amor amb algú que t’importa. És aquella experiència tan corporal i emocional”, tanca els ulls amb suavitat mentre s’abraça.

Quan era petita, la Javiera collia les flors del desert. Més tard, ha entès que les dones també són com aquestes flors: durant anys han estat adormides sota la sorra, en la foscor, esperant el moment perfecte per fer germinar la seva memòria mil·lenària i esclatar en mil colors. La primavera ja ha arribat.