“Un editor és un escriptor frustrat”, diu gairebé impulsivament. Sembla tan efusiva com reflexiva. Aquell equilibri aparentment impossible, però necessari per cultivar el món de les lletres. Laura Baena forma part, des del 2007, de l’equip d’Edicions de 1984. Fa orfebreria perquè brillin els autors, els traductors, les històries, els llibres. “També t’he de dir que mai he intentat escriure”, aclareix. Va estudiar Traducció i Interpretació i ha fet de traductora, però l’edició la va engolir des del primer moment. Una sensació difícil d’explicar, perquè sedueix i absorbeix, però també omple la ment i l’esperit. “Sempre havia tingut interès pel món editorial, i quan vaig aterrar a Edicions de 1984 em vaig adonar que aquell era un camp molt fèrtil perquè ho tenia tot per aprendre. Vaig començar des de zero, sense saber res, i he anat progressant.” La cursa de l’editor, com la de l’escriptor, és llarga i plena de matisos. Però en els detalls hi ha l’explicació. Per això, descobrim els de la Laura, de l’editora, la traductora, la lectora. Llegir és el primer pas? Endinsem-nos en la lectura.

“Ser editor és molt prosaic. Fas paquets, correus, factures, i vens. És com una ceba. Té moltíssimes capes i a casa nostra les pots tocar totes”

“Jo sempre havia llegit molt i, certament, tenia la figura de l’editor en la bossa de les coses mítiques, però era una idea, perquè no tenia cap contacte real amb l’ofici. Ho veia de manera romàntica i volia experimentar, però no coneixia ningú del sector ni sabia ben bé què era”, diu de manera sincera. De la ignorància, de la innocència primerenca, a la veu ara decidida i llançada de l’editora. Perquè els anys i les hores donen el seu fruit. De fet, amb la vitalitat de la seva paraula t’adones fàcilment que és entregada, resolutiva i pencaire. I que entre el caos d’idees, cobertes o autors, ella ha construït el seu propi ordre. “Ser editor és molt prosaic. Fas paquets, correus, factures, i vens. És com una ceba. Té moltíssimes capes i a casa nostra les pots tocar totes. Som un equip molt petit”, afegeix. Perquè ara estima l’ofici però no l’idealitza. Malgrat que l’edició, com la vida, no la deixa de sorprendre.

“Abans pensava: «Què m’oferiu?». En canvi, ara dic: «Què puc oferir?». Llegiré així fins que em mori”

De l’adoració al respecte per la feina perseverant i rigorosa. “Ser editora t’esgarra el plaer d’una lectura innocent. Ja no recordo quan llegia de manera despreocupada. Abans pensava: «Què m’oferiu?». En canvi, ara dic: «Què puc oferir?». Llegiré així fins que em mori. No crec que mai pugui tornar a fer-ho amb aquella ingenuïtat”, reflexiona. Clarifica que no és una crítica, sinó una constatació objectiva. No s’ha produït una renúncia sinó una transformació. Ha mutat la seva manera de llegir, però no n’ha canviat l’essència, el plaer. Devorar un llibre és, sovint, un acte catàrtic.

“És com si estiguessis ballant un tango al mig d’una pista plena de gent. Per tant, tu has de fer les teves piruetes. De vegades és senzill, perquè hi ha via lliure, però d’altres és més complicat. Un llibre molt bo tret en un mal moment pot no arribar enlloc”

Com ho van ser els seus inicis en el món editorial. “De seguida vaig aprendre que sempre s’han de tenir en compte tres coses: la qualitat lingüística dels textos, la coherència amb un catàleg o projecte editorial i el treball minuciós que fa possible la publicació d’un llibre. Has d’oferir el treball i la qualitat que els lectors mereixen; has de ser un bon empresari per garantir la viabilitat d’un projecte editorial, i t’has de coordinar molt bé amb els autors, la impremta o els correctors”, explica.

Ho diu amb un convenciment gairebé irrebatible. I, malgrat la solemnitat de l’argument, decideix posar-hi una mica de música: “És com si estiguessis ballant un tango al mig d’una pista plena de gent. Per tant, tu has de fer les teves piruetes. De vegades és senzill, perquè hi ha via lliure, però d’altres és més complicat. Un llibre molt bo tret en un mal moment pot no arribar enlloc. Per tant, més enllà de ser una bona lectora, cal experiència i habilitat per poder caçar el que volen els lectors”. Aquella que ella ha anat conreant dia rere dia, any rere any.

“Cada cosa que li suggereixes canviar, a un autor, és com si li estiguessin amputant una part del seu propi cos. Per tant, és un procés molt íntim i personal”

És aquesta expertesa la que l’ajuda a decidir els títols que vol publicar, que la guia per escollir les millors històries. “Un nou llibre ha de dialogar amb el teu catàleg, i és bo quan aconsegueix expressar-te”, assegura. I aquest és un procés que treballa amb els traductors i amb els autors. “Els traductors són grans professionals i és fàcil entendre-t’hi. Amb els autors la relació és diferent. Cada cosa que li suggereixes canviar és com si li estiguessin amputant una part del seu propi cos. És un procés molt íntim i personal. Amb els traductors tot és més burocràtic; en canvi, amb els autors has de tenir molta empatia, has de fer que se sentin còmodes”, assegura des de la consideració i el reconeixement a la tasca de tots, autors i traductors. Perquè ella, encara que es mostri senzilla i humil, és la baula imprescindible que fa avançar el seu talent.

“L’editor és també aquell que uneix totes les peces i que aconsegueix que diversos professionals encaixin perquè es pugui publicar un llibre. I això cal fer-ho amb molta delicadesa”

Alhora, ella sap que, sobretot els autors, durant el seu procés de creació, viuen en solitud. Per això, creu que cal crear-hi una connexió especial. “Han de saber que encara que treballin sols tu ets allà per al que necessitin. Jo intento ser una facilitadora. L’editor és també aquell que uneix totes les peces i que aconsegueix que diversos professionals encaixin perquè es pugui publicar un llibre. I això cal fer-ho amb molta delicadesa.” Ho explica i, encara que no vulgui reconèixer-ho, sap que aquest no és un rol senzill.

“Rebutjar una proposta és la part més difícil de la meva feina. Sempre em sap greu perquè saps que darrere d’aquelles pàgines hi ha hores de feina i il·lusió”

Es necessita paciència, discreció i modèstia. Però també aquella bonhomia que desprèn la Laura per fer brillar els autors. “Ells tenen uns objectius i unes idees que han de quadrar amb el marc de l’editorial. Un llibre s’ha d’adaptar a molts contextos, i això sempre implica un petit grau de tensió. I el procés creatiu també depèn molt del moment vital que estigui vivint l’escriptor”, detalla. Acompanyar i guiar, entendre i aconsellar. Això és el que fa la Laura, tot i que, de vegades, també es veu obligada a descartar: “Rebutjar una proposta és la part més difícil de la meva feina. Sempre em sap greu perquè saps que darrere d’aquelles pàgines hi ha hores de feina i il·lusió”.

“L’edició és un esport de risc. Juguem amb moltes variables i cal estar sempre alerta. Hi ha llibres que pensava que serien un èxit i han anat fatal i d’altres que ha estat a l’inrevés”

Perquè l’edició, com l’escriptura, és una cursa de fons. Cap element és superflu, cap tasca és prescindible si es busca el triomf o s’aspira a l’excel·lència. “L’edició és un esport de risc. Juguem amb moltes variables i cal estar sempre alerta. Hi ha llibres que pensava que serien un èxit i han anat fatal i d’altres que ha estat a l’inrevés.” Perquè no és una equació exacta i, de fet, això és el que ho fa singular, original, únic.

I la Laura, que xerra de manera contínua i efervescent, admet també les debilitats de la seva feina: “Dormim molt poc. Molts dies penso: «Em falta espai i aire per mirar-ho tot amb més calma». Trobar talent vol dir picar pedra. Crec que l’edició m’ha convertit en una persona molt més humil, més pacient i més tolerant. Aquest procés també ha estat bastant curiós”. Té la capacitat de mantenir la calidesa d’una conversa que sap combinar els elements més professionals amb els apunts més íntims. Una composició perfecta que ella sap ballar a ritme de tango.

“Quan estic treballant en un llibre soc una turista a l’univers mental d’un autor, però allò no és casa meva. Així, quan el publiquem puc retornar al meu eix i preparar-me per emprendre un altre viatge”

I ho aconsegueix perquè ha conreat les tècniques que li permeten fer-ho. “Intento aplicar-me una cosa molt simbòlica: quan acabo un projecte tanco aquella porta. És a dir, soc conscient que quan estic treballant en un llibre soc una turista a l’univers mental d’un autor, però allò no és casa meva. Així, quan el publiquem puc retornar al meu eix i preparar-me per emprendre un altre viatge.” És el mateix que experimenta quan entra en una llibreria i identifica els llibres que ella ha editat. “Són meus, però, realment, ja són dels altres. Trobar-los allà apilats, veure com la gent els agafa i els comenta és fantàstic. Avui, després de tants anys, encara em meravella.”

L’edició no és rutinària. Sempre hi ha situacions, històries, moments o autors que la fan mutar. I veient l’actitud inquieta de la Laura s’entén la seva manera d’afrontar i viure la professió. “Has de tenir prou caràcter perquè no se’t mengin i has de ser prou pacient per no menjar-te tu els altres. Cal trobar el punt d’equilibri. Abans era una persona molt més impulsiva i he après a respirar, a temperar-me”, assegura sense recels. Perquè és directa i precisa en les explicacions, com aquells textos que s’entenen sense gaires adjectius.

Tot i així, quan s’adona que estic a punt d’aturar la gravadora, afegeix: “Jo no publicaria res meu”. Ens evidencia que no s’atreveix a entrellaçar paraules, però, en canvi, aboca hores, dedicació i pensaments a l’edició. Ha trobat el seu espai, el seu refugi. Un lloc on ha transformat la seva manera de llegir però on ha fet aflorar noves lectures perquè en gaudim tots. I el seu neguit vital queda imprès en allò que edita. Perquè, malgrat la seva discreció, hi ha elements que acaben traspuant entre títols, cobertes i pàgines. Tot queda estampat, la feina dels autors però també la d’editores com ella.