Pretendre traslladar la sensació d’opressió durant el franquisme sense haver-la viscut és impossible, però imaginar-la, aproximar-s’hi, és un exercici sa i necessari. Fins i tot pot ser xocant quan hom descobreix que les coses han canviat, sí, però tampoc tant. I no parlem d’aquelles cues d’ànimes cadavèriques que entre gener i febrer de 1939 engeguen la processó de la desesperació amb una sabata i una espardenya fugint a l’exili pels diversos passos fronterers entre Catalunya i Catalunya Nord per girar-se i dir un adeu definitiu, o indefinit en el millor dels casos, al Principat. Ho descrivia perfectament el polític, historiador i periodista Antoni Rovira i Virgili, que seria president del Parlament de Catalunya a l’exili: “Cada carro és una família que se’n va, i cada filera de carros, un poble que es buida”. I ho escrivia Pere Quart en un dels més insignes dels seus poemes, “Corrandes de l’exili”: “Avui en terres de França / i demà més lluny potser, / no em moriré d’enyorança / ans d’enyorança viuré”. I en efecte, d’enyorança es vivia, i tant, però també d’interessos a banda i banda dels Pirineus, especialment a partir de la dècada dels seixanta.

La doctora House analitza els moviments durant el franquisme entre una banda i l’altra d’aquesta Catalunya partida arbitràriament des del Tractat dels Pirineus de 1659

La historiadora nord-americana Ariela House (Boston, 1988), doctora per la Universitat de Barcelona, en la seva tesi, titulada El control de la frontera estatal a Catalunya, 1958-1978, analitza els moviments durant el franquisme entre una banda i l’altra d’aquesta Catalunya partida arbitràriament des del Tractat dels Pirineus de 1659.

La doctora House va viure el seu primer any a Catalunya a Perpinyà i es va sorprendre que cada vegada que volia venir al Principat amb tren, es trobava controls policials. “Em vaig adonar que a l’espai Schengen encara hi havia controls regulars, i em vaig començar a interessar per la història del control de la frontera a Catalunya. Quan vaig començar el màster a la Universitat de Barcelona vaig anar a l’Arxiu Històric de Girona a preguntar per documentació sobre el tema”, explica en un català perfecte. I entre les coses que hi va trobar, va il·luminar una realitat cultural que entristeix i entendreix alhora.

La tradició sardanista a la Catalunya Nord a finals dels anys cinquanta era molt escassa, i els primers festivals que s’hi varen fundar havien de recórrer a colles del Principat

El franquisme només abraçava la catalanitat si era folklòrica, i somreia veient la barretina, la faixa i les espardenyes mentre parlessin en castellà. Sobretot. Fins a l’extrem que, davant de la negativa d’alguna colla de traduir al castellà els títols de determinades sardanes, preferien suprimir-les del programa, com ara en una ocasió, en una actuació a Girona, quan “El saltiró de la cardina” el règim volia grapejar-la per convertir-la en “El saltito del jilguero”. La cardina va haver d’esperar-se a la mort del dictador per sortir de la gàbia.

A banda d’intentar atordir la població convertint les manifestacions culturals catalanes en una mena de circ per caure simpàtic i mirar de convèncer que amb Franco tampoc es vivia tan malament dels Pirineus cap al sud, també les feia servir, dels Pirineus cap al nord, com a instrument de germanor francoespanyola.

I si no, només cal repassar com es pronunciaven les autoritats del règim sobre la concessió o no de permisos per anar a ballar sardanes a la Catalunya Nord: “Teniendo en cuenta que de una parte la participación de nuestros folklóricos en tales festivales contribuyen sin duda alguna a fomentar y estrechar las relaciones de amistad con nuestros vecinos y de otra que el desplazamiento es diurno, así como la proximidad (unos 12 km) de Ceret de la línea fronteriza se considera factible por lo que atañe a los grupos sardanistas radicados en esta capital y Província de un Pase fronterizo similar al denominado «rayano» autorizando dicho desplazamiento, salvo siempre el mejor parecer de su digna Autoridad”.

La tradició sardanista a la Catalunya Nord a finals dels anys cinquanta del segle passat era molt escassa i els primers concursos que s’hi varen fundar havien de recórrer a l’estol de colles del Principat. A la Catalunya Nord hi havia un dèficit de colles i les del sud eren absolutament necessàries per atendre la demanda dels concursos d’estiu i durant el mes de novembre, per les fires de Sant Martí de Perpinyà.

A principis dels anys seixanta, més de la meitat del salari mínim interprofessional d’un mes se’n podia anar per respirar llibertat 24 hores a la Catalunya Nord

Els ciutadans espanyols requerien passaport obligatori per sortir a l’estranger. Fer-se el passaport era car i la renda de les classes populars no estava per viatges internacionals. Disposar de passaport era força exclusiu i, per a ocasions excepcionals, es podia obtenir un permís de 24 hores del Gobierno Civil, això sí, amb un certificat de bona conducta expedit per la Guardia Civil o el Cuerpo General de Policía. Aquesta excepcionalitat, però, es va acabar matisant molt ja a partir de principis dels seixanta. El toc de tamborí i flabiol, la tenora i la rotllana demanaven pas perquè les actuacions sardanistes a la Catalunya Nord es multiplicaven i les ganes de gaudir d’un bri de llibertat eren de dimensions galàctiques.

Entre 1962 i 1970, les autoritats franquistes de les comarques gironines varen concedir 238.107 passis, dels quals més de 24.000 corresponien a passis col·lectius. I d’aquests, un terç a colles sardanistes, que varen alimentar d’allò més les arques del règim. Els passis de 24 hores costaven 25 pessetes de l’època per persona, uns 5,7 euros dels nostres dies per poder passar la frontera per un màxim de 24 hores. És molt? És poc? Bé, el salari mínim interprofessional (SMI) s’estableix a partir de 1963 i aquell any era de 10,82 euros al mes. Per tant, més de la meitat de l’SMI d’un mes se’n podia anar per respirar llibertat 24 hores, que acabaven essent moltes menys entre anar i venir. I fer-se el primer passaport pujava a 150 pessetes, uns 34 euros de l’actualitat, és a dir l’SMI de tres mesos.

El franquisme, durant la dècada dels seixanta, es va embutxacar uns 1,3 milions d’euros jugant amb la llibertat dels catalans. Un cornut i pagar el beure de manual

Per tant, en aquells vuit anys el franquisme es va embutxacar uns 1,3 milions d’euros amb el “tinglado” de la frontera catalana per saquejar a plaer jugant amb la llibertat. Un cornut i pagar el beure de manual. I és que a partir de l’anàlisi de les dades de la doctora House, el nivell socioeconòmic dels sol·licitants reflecteix que la majoria respon a una classe treballadora que podia accedir a aquest luxe fent un esforç econòmic important. No cal dir que, com a sistema per reduir a la mínima expressió el moviment de ciutadans fora de les fronteres de l’Estat espanyol, era molt eficaç. El greuge, a més, puja de nivell des del moment que Franco signa acords amb França i Alemanya per permetre, en ple boom turístic, que els turistes entrin a l’Estat espanyol només amb el DNI però no a la inversa.

El festival de Ceret havia d’avançar l’hora de finalització per permetre a les colles del sud arribar a casa dins de les 24 hores de permís. A efectes pràctics, al final, aquests passis els demanava sobretot gent de les comarques gironines. “A les colles de Reus, per exemple, la Catalunya Nord els quedava molt lluny, havien de sortir de matinada i tornar a passar la frontera el mateix dia”, apunta l’experta fronterera, que també ha après a ballar sardanes amb el Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG). House puntualitza que “no era el mateix ser d’Olot que de Manresa. A la colla d’Olot, per exemple, ja els tenien molt vistos a la frontera i fins i tot feien llistes de noms que després no coincidien amb els que passaven perquè quan arribaven a la frontera es limitaven a posar tots els DNI en una bossa”.

Per obtenir el passaport les dones solteres d’entre 17 i 35 anys havien d’haver fet el Servicio Social de la Sección Femenina del règim franquista, mentre que per als passis de 24 hores no era preceptiu

“Els festivals de sardanes a la plaça de braus de Ceret, amb aquell tuf de toros, es varen convertir en un autèntic atractiu turístic per als francesos, i a les fires de Perpinyà es convidaven colles per a una exhibició”, relata la historiadora. A banda, una excursió a les fires de Perpinyà era un autèntic luxe, amb què les agències de viatges del sud també feien caixa. Per a molta gent era un fet totalment extraordinari poder anar, ni que fos un cop a la vida, a la Catalunya Nord per contemplar com la senyera s’exhibia amb total normalitat, sota la mirada senyorívola del Canigó. I per als ciutadans francesos era tot un espectacle contemplar sardanes amb els balladors vestits de catalans. La crida dels cartells anunciant “danseurs en costumes régionaux” era infal·lible.

D’altra banda, cal tenir en compte que, a diferència del que es requeria per obtenir el passaport, que obligava les dones solteres d’entre 17 i 35 anys a haver fet el Servicio Social de la Sección Femenina del règim franquista, per als passis de 24 hores no era preceptiu. Qualsevol escletxa de l’argamassa franquista era or pur per mirar de respirar un xic de llibertat. I és que moltes colles, tot i la distància ideològica pròpia de la catalanitat que imperava i impera en el col·lectiu, s’afiliaven a Educación y Descanso (EyD), l’entitat franquista de caràcter cultural i recreatiu, perquè així podien accedir a locals d’assaig, entre altres beneficis.

“Si quedaven detinguts, passaven a disposició del governador civil de la província. El Gobierno Civil consultava els antecedents dels detinguts de nacionalitat espanyola, i en funció d’aquests, determinava si els posava en llibertat o bé proposava l’aplicació de la Ley de Vagos y Maleantes”

Malgrat tot, l’estudi d’Ariela House mostra una realitat no tan festiva i amorosa i encara més amarga. Aquella dècada també va ser una època en la qual molts ciutadans andalusos i portuguesos miraven de passar clandestinament cap a França per guanyar-se la vida. “Si quedaven detinguts, passaven a disposició del governador civil de la província. El Gobierno Civil consultava els antecedents dels detinguts de nacionalitat espanyola, i en funció d’aquests, determinava si els posava en llibertat o bé proposava l’aplicació de la Ley de Vagos y Maleantes. Als estrangers se’ls expulsava”, revela Ariela House. I els catalans? Els catalans jugaven amb avantatge. Segons explica la historiadora, “la gent de les comarques gironines coneixien el territori i sabien la manera de travessar sense ser enxampats. I ho feien, per exemple, per anar a treballar a la verema i, és clar, amb un passi de 24 hores no podien pas”.

Queda clar que passar la frontera requeria ser intrèpid o fer guardiola, especialment per anar a veure pel·lícules com L’últim tango a París o Emmanuelle. Per anar a ventilar tanta repressió, també sexual, el règim franquista no concedia cap permís i, fins al 1978, va caldre passaport per a tot allò que defugís sardanes o excursions a les fires de Perpinyà.

Avui la llibertat encara va cara. Les colles democràtiques, com les sardanistes, es graven a foc el coratjós “Amunt i crits!”. Carretera amunt per travessar la Jonquera amb policies que enyoren els temps dels passis i crits de llibertat adreçats a una Espanya amb el sonotone espatllat. Les coses no han canviat tant. I si no, que ho preguntin a determinats eurodiputats catalans que a Perpinyà munten actes que clamen per una llibertat i que només trenta quilòmetres al sud són considerats un aplec de “maleantes independentistas”. La història, en efecte, és un repicó.