Passen uns minuts de les quatre de la matinada. Barcelona dorm. Els carrers descansen sota la llum tènue dels fanals i la Rambla resta en silenci després d’un dia atrafegat. Però algú interromp la calma. S’apropa a la Boqueria i accedeix a l’interior del recinte. És l’home del gel: l’encarregat de transportar el gel de les cambres refrigeradores a les parades. Ell és la primera persona que entra al mercat més famós de Barcelona, cada dia. Quan ell comença la feina, a dos quarts de cinc de la matinada, la jornada s’enceta. Fa poc més de tres hores que la brigada de neteja ha acabat la feina i s’han tancat les portes del mercat. Però, a les fosques, el dia ja ha començat. La Boqueria no dorm.

A poc a poc, van arribant-hi els pagesos, els paradistes i els transportistes, que van posant el producte al seu lloc. I a dos quarts de nou s’obren les portes al públic. Els clients i visitants passegen pels passadissos i paren atenció a la immensa varietat de productes exposats. Conxa Blanco (Alamillo, Ciudad Real, 1965), directora del Mercat de la Boqueria i exdirectora d’una desena de mercats de la ciutat, fa el mateix. Però ella posa els ulls sobre els preus i els paradistes i comprova que tot estigui en ordre. La Conxa explica que el primer que fa quan comença a treballar és “estar amb els ulls i les orelles ben oberts. Volto pel mercat i, si hi ha un problema, parlo amb els venedors. Estableixo una relació diària amb tothom, per saber què està passant, per conèixer-ne les cares”.

“N’hi ha que se’n van de vacances junts o parelles de diferents parades que es casen o se separen.” I la directora vol conèixer aquests vincles que s’estableixen

Els paradistes es relacionen entre ells. Segons explica la Conxa, “n’hi ha que se’n van de vacances junts o parelles de diferents parades que es casen o se separen”. I la directora vol conèixer aquests vincles que s’estableixen. Alguns es vigilen entre ells, perquè venen els mateixos articles. “Hi ha qui té enveges”, puntualitza. Però els xocs s’han de minimitzar, almenys de cara al públic. “Des de l’Ajuntament se sancionen les baralles. Es poden barallar al carrer però aquí hi ha d’haver respecte i bona convivència”, continua. I, de fet, Conxa Blanco apunta que “la majoria dels paradistes tenen una bona relació”, tot i que anys enrere el vincle era més estret. “Feien més dinars i sopars. Ara són més individualistes”, conclou. 

La feina de directora té dues vessants. D’una banda, “fem una tasca de control i d’inspecció diària, vigilem per al bon funcionament de les instal·lacions”, apunta ella.  D’altra banda, “també fem una feina administrativa i som el primer contacte per fer tràmits, com ara canvis de nom, permisos d’obres...”. Qualsevol canvi al mercat ha de passar per la direcció. I qualsevol cosa que no funcioni bé, s’ha de revisar, també. Al cap i a la fi, “som els responsables de tot el que passa a l’edifici”, assegura la Conxa. 

Amb tot, el gruix de feina és elevat. A la Boqueria hi ha 200 paradistes empresaris, que reben l’ajuda d’un miler d’empleats, segons dades facilitades per l’Ajuntament de Barcelona. I tot això, sense tenir en compte el personal de neteja, seguretat, administració, els proveïdors externs... Contínuament hi ha gent netejant, vigilant, venent, comprant, arreglant desperfectes, preparant menjars... “Al mercat sempre hi ha algú fent alguna cosa”, reitera la directora. “I quan arriba la temporada alta, que és des de l’1 d’abril fins al 30 d’octubre, tot es reforça.” Especialment a l’estiu, “al mercat no hi cap ni una agulla”, il·lustra la Conxa.

“És fàcil veure restauradors famosos comprant a la Boqueria. Hi ha productes frescos que només trobes aquí i que venem principalment a restaurants”

A la Boqueria hi compra gent de Barcelona, de tot Catalunya i turistes d’altres països. I a tots ells se’ls vol oferir un producte de qualitat, adaptant-se a les seves necessitats. Però hi ha un quart perfil de comprador: els restaurants. “És fàcil veure restauradors famosos comprant a la Boqueria. Hi ha productes frescos que només trobes aquí i que venem principalment a restaurants”, explica la directora del mercat. Amb certa admiració, assegura que “el producte és de primera i molt variat” i que “la relació qualitat-preu és bona”. Potser per això alguns han considerat la Boqueria “el millor mercat del món”. Però fins i tot el millor mercat del món ha de fer front als canvis que experimenta la ciutat.

“Nosaltres ja hem superat el terme ‘turista’ i parlem sempre de clients. Gràcies al fet que hi hagi tants clients, el mercat té bona salut”

“El barri s’ha convertit en una zona molt turística i cada cop hi viu menys gent”, afirma la Conxa. Per tant, la quantitat de barcelonins que compren a la Boqueria ha minvat. Però la directora de la Boqueria no considera que això sigui un problema. “Nosaltres ja hem superat el terme turista i parlem sempre de clients”, afirma. “Gràcies al fet que hi hagi tants clients, el mercat té bona salut.” Les parades estan obertes tot el dia, es compra, es ven, i els números surten. I els clients del barri? Ells venen a primera o última hora. La Conxa és conscient que “com a client, et pot posar nerviós caminar amb tanta gent, si vols fer la compra ràpidament”. Per això, el mercat ha buscat alternatives: “Pots comprar per WhatsApp, per telèfon i per la pàgina web. Tenim servei a domicili, treballem amb Glovo i similars... Cal adaptar-se”.

La digitalització s’està menjant el comerç tradicional i les dinàmiques de consum varien. Cada vegada hi ha més supermercats i el petit negoci ho té més difícil. El turisme segueix creixent. I la immigració al barri del Raval, també. Però res d’això no s’enfoca com un problema, per part de la direcció de la Boqueria. Més aviat el mercat s’adapta a aquests canvis. Pel que fa als nous residents al Raval, segons la Conxa, “nosaltres tenim molt present que som en un barri on hi ha molta immigració i fem contínuament coses vinculades a la cuina de l’Índia, de Pakistan o del Marroc, perquè aquests clients també venen a comprar al mercat”.

“El client és cada vegada més exigent: ho volem a casa nostra, empaquetat com nosaltres volem... Moltes persones no volen ni pelar la fruita”

La Conxa assegura que tot canvia molt ràpidament, però potser el repte més gran no és adaptar-se a qui compra, sinó a com compra. Cada vegada menys gent fa la compra a la Boqueria. En canvi, molts clients volen “comprar una macedònia, un suc o una amanida”. Els de la Boqueria “s’han salvat així”, accepta la Conxa. “El client és cada vegada més exigent: ho volem a casa nostra, empaquetat com nosaltres volem... Moltes persones no volen ni pelar la fruita.” Sigui com sigui, el client mana i, encara que “als venedors els costa adaptar-se”, la Boqueria accepta el repte.

El repte, però, pot esdevenir molt més dur en mercats de diferent naturalesa. Mercats antics, on els productes canvien constantment. Mercats de productes reutilitzats, de segona mà, d’antiguitats i de peces de col·leccionista. Com es cataloguen aquests productes per vendre’ls per Internet quan només se’n té un exemplar de cada? Les dinàmiques estan canviant, i ho fan a tots els mercats de Barcelona. Potser a tots els de Catalunya. Cadascun afronta els canvis a la seva manera. Però a vegades això fa plantejar-se grans dilemes.

Renovar-se per no morir

Si mai busques informació sobre el Mercat dels Encants, és molt possible que acabis coneixent l’Estefania Bartolomé (Barcelona, 1989). Ella és l’encarregada de gestionar el punt d’informació del Mercat dels Encants. Respon a preguntes de clients, ciutadans i turistes que passen pel mercat. Atén trucades, respon correus. I, a més, és tercera generació d’una parada familiar al mateix mercat. Però ella no treballa a la parada dels seus avis i pares. “Des de petita, acabar treballant al mercat no era l’opció que sempre havia enfocat. Mai ho he descartat, però sí que volia fer alguna cosa relacionada amb el que he estudiat”, explica la barcelonina. El que ha estudiat és Turisme i, tot i que la presència de turistes als Encants és habitual, continuar el negoci familiar és clar que no hi té gaire a veure. Quan els pares es jubilin, “segurament miraran si em cal la parada, per deixar-me un futur aquí, i si no se la vendran. No tinc germans, així que el futur de la parada depèn de mi”.

En la mateixa situació es troben o es trobaran pròximament els fills d’alguns paradistes del mercat. La situació és aquesta: els pares, que són paradistes de segona o tercera generació, arriben a l’edat de jubilar-se, així que ofereixen als fills continuar amb el negoci familiar, però els fills tenen estudis i un plantejament vital diferent, així que el negoci familiar s’acaba. Les prioritats canvien. Els joves no estan tan acostumats a treballar a la parada dels pares com ho estaven aquests quan eren joves. I, com assegura l’Estefania i saben també aquests joves, “la vida del comerciant és dura”. Amb un somriure d’enyorança, l’Estefania explica que té un fort vincle emocional amb el mercat: “Conec els venedors, conec la història de tothom, tinc amics d’aquí del mercat, de tota la vida. De petits jugàvem per aquí, anàvem d’una parada a l’altra i inclús hem passat vacances junts”.

“És una llàstima, perquè el mercat és realment on es coneix com funciona un barri o una ciutat, però molta gent jove no està prou motivada per treballar-hi”

Coses que canvien i gent que se’n va sense relleu. “És una llàstima, perquè el mercat és realment on es coneix com funciona un barri o una ciutat, però molta gent jove no està prou motivada per treballar-hi”, conclou l’Estefania. Però també hi ha gent que arriba per cobrir-ne els espais buits. L’Estefania creu que, en aquest punt, ja hi ha més paradistes “nous” que “generacionals”. I com són els nous? Principalment, “són gent del Marroc”, apunta la barcelonina. S’atura un moment a pensar. “Potser els clients de tota la vida que ara són grans tenen una mica de xoc cultural, però per a la gent més jove crec que no hi ha cap mena de problema. Fa anys que convivim amb la comunitat musulmana i ens respectem mútuament.”

Generacionals o nous, la preocupació principal és la mateixa: tirar endavant el negoci. L’any 2013, el Mercat dels Encants es va canviar d’edifici. “Quan vam fer el trasllat, no era un bon moment per al mercat i hi havia l’esperança d’un futur millor al nou edifici”, relata l’Estefania. I així va ser: “Al principi vam tenir moltíssima afluència, però la veritat és que això ha anat decaient. Ha baixat molt la quantitat de gent que ve”. L’Estefania considera que es tracta d’un fenomen global, però identifica elements que ho posen especialment difícil als Encants: “Les obres de les Glòries no ens estan ajudant gens, perquè ja haurien d’haver acabat i han estat molt temps aturades. També hi ha aplicacions que afavoreixen que la gent compri des de casa. A més, ara la gent va molt estressada a tot arreu i venir aquí s’ha tornat una cosa de dissabtes”.

El Mercat dels Encants és el més antic d’Europa i és l’únic del continent on es practica la subhasta

El futur és incert. Però hi ha elements tan icònics dels Encants que costa entendre que el mercat estigui en risc. Sense anar més lluny, el fet que es tracti del mercat més antic d’Europa, datant del segle XIII. O, per exemple, el fet que s’hi practiqui la subhasta, de la qual es desconeix l’origen exacte. Segons l’Estefania i el web del mercat, “el Mercat dels Encants és l’únic d’Europa on es fa”. La subhasta enceta la jornada al mercat, cada dilluns, dimecres i divendres, a les 7.40 del matí. Ho explica l’Estefania: “Els venedors posen els lots a terra, que són restes d’estoc, liquidacions, pertinences de veïns o de persones que han mort...”. Hi ha de tot: “Mai saps què hi pot aparèixer”. I entre els assistents a la subhasta, el mateix. Sempre hi ha, almenys, el venedor i els 39 paradistes que es disputen el lot sencer. Però, entre ells, a vegades s’hi colen curiosos i turistes, que volen veure com funciona. I a vegades, també hi ha algun despistat que “veu el programa americà Subastas a lo grande i es pensa que és el mateix”, riu l’Estefania.

Un altre encant dels Encants és el fet que s’hi trobin coses tan úniques. L’Estefania utilitza l’adjectiu peculiar per descriure el mercat. I recorda allò de: “Si no ho trobes als Encants, no ho trobes enlloc”. A més, és un mercat que ven coses velles i sovint de segona mà. És un mercat que aposta per les tres erres: reduir, reciclar, reutilitzar. Però també per redissenyar, reparar, adaptar i aprofitar. L’Estefania és conscient que aquesta pot ser una bona porta de sortida davant la situació complicada que viu el mercat.  Cada vegada hi ha més gent preocupada per la crisi climàtica i interessada a viure d’una manera més sostenible. O gent a qui simplement li agrada vestir a l’estil dels anys vuitanta. “Ara està de moda l’estil vintage. Així que a Instagram, per exemple, intentem utilitzar això”, afegeix l’Estefania. La situació és complicada, “perquè la competència més directa és a Internet”, però la barcelonina pensa que cal intentar trobar la manera de continuar. Conclou: “No m’agradaria pensar que el mercat més antic no ha pogut adaptar-se a la nova època”.

Ella n’és la propietària i empresària. El negoci va ser de la seva àvia i de la seva mare però ara és seu

Un futur millor

Les hores passen. A dos quarts de tres, l’Estefania i els seus pares marxen a dinar. Mentrestant, els bars dels Encants es van omplint de clients afamats, que abandonen, a poc a poc, les parades. En un altre racó de Barcelona, al Mercat del Ninot, la Begoña Alós (Barcelona, 1969) es permet escapar-se una horeta per dinar. Però no vol abandonar la seva xarcuteria gaire estona. Ella n’és la propietària i empresària. El negoci va ser de la seva àvia i de la seva mare però ara és seu. A més, el va ampliar, comprant la parada del costat. Així que la Xarcuteria i Carnisseria Alós ara és una parada doble.

La Begoña no treballa sola. Té algunes empleades que l’ajuden a atendre el públic. Malgrat tot, portar una parada així de gran segueix sent una feinada. Comença a treballar ben d’hora —a les vuit del matí arriben els primers clients— i sol plegar entorn de les nou del vespre. Quan torna a la feina, després de dinar, la majoria de les parades del mercat ja han tancat. “És una llàstima que a les tardes tan poques botigues estiguin obertes. Ja que tenim aquest mercat tan preciós, hauríem de donar servei a la clientela perquè puguin venir a l’hora que els vagi bé”, comenta. Però reconeix que alguns paradistes matinen molt. Els peixaters, per exemple, “han d’anar a Mercabarna a les tres del matí per portar el peix fresc. És complicat que després s’estiguin tot el dia treballant aquí”.

Crec que el supermercat no és competència. El públic que té no és el mateix que el que tenim nosaltres. La gent que ve al mercat busca una altra qualitat de producte

La feina de paradista és molt dedicada. Una de les seves recompenses és poder oferir aliments bons i de qualitat. Per això, la Begoña no considera que el Mercadona que hi ha a la planta baixa del Mercat del Ninot sigui un problema. “Crec que no som competència. El públic que té el Mercadona no és el mateix que el que tenim nosaltres. La gent busca una altra qualitat de producte”, explica. El producte a la Xarcuteria i Carnisseria Alós no es troba pas als supermercats. Són carns, embotits i formatges de proximitat, fets per empreses familiars. “Aposto per l’alta qualitat, i la clientela ho aprecia”, argumenta.

La Begoña sap com portar el negoci. Ho ha mamat des de petita i ja té intenció de no deixar el mercat fins que es jubili. “De ben petita, recordo venir els dissabtes. M’agradava posar-me el davantal i embrutar-me les mans, que es notés que havia treballat”, recorda amb un punt de nostàlgia. Reflexiva, explica que les parets del mercat també han vist créixer el seu fill, que ara té disset anys: “De ben petit es passejava amb els conills que el company ens deixava. Amb el pèl i tot. Com si res. Creixem al mercat”.

“El meu mal és que no trobo personal. Cada vegada hi ha menys gent que es dedica a l’ofici”

Però la Begoña no creu que el seu fill es faci càrrec de la parada familiar, quan ella es jubili. El que més vol és que el noi faci allò que el faci feliç. “M’agradaria que estudiés i fes altres coses. Però si ell volgués continuar amb el negoci, tampoc em faria res, sempre que sigui una decisió seva”, argumenta Alós. “Al meu fill no li crida l’atenció venir a ajudar-me. Em porta les xarxes socials però no el faig venir a ajudar. Abans sí que la mare et feia venir i t’ho posaven a la sang”, continua. Li fa una mica de pena veure que el fil generacional de les parades familiars al mercat s’està trencant. Especialment perquè això va lligat a la pèrdua d’oficis, del petit comerç, del tracte personal amb el públic. “El meu mal és que no trobo personal. Cada vegada hi ha menys gent que es dedica a l’ofici” i cada vegada hi ha més venda en línia. “Jo crec que la generació del meu fill aniran poc a comprar. Ho compraran tot per Internet.”

S’ha acabat la pausa per dinar. La Begoña torna a la parada 36-37 del Mercat del Ninot. Aviat arribaran els primers clients de la tarda i algú ha d’atendre’ls. La cosa bona és que a la parada de la família Alós, des que tenen el CashKeeper, fan caixa molt ràpidament. Als mercats de la Boqueria i dels Encants (com a tots els Mercats de Barcelona), ni la Conxa ni l’Estefania no hauran de fer caixa ni atendre clients. La noia del punt d’informació del Mercat dels Encants haurà de continuar atenta a preguntes i qüestions que li formulin clients o interessats, ja sigui per telèfon, per correu electrònic o presencialment. I la Conxa, la directora de la Boqueria, seguirà fent voltes, parlant amb paradistes, resolent paperassa i ben pendent del walkie-talkie per si hi hagués qualsevol problema. El dia al mercat continua fins tard. Quan els paradistes, el personal administratiu i el de seguretat hagin abandonat el mercat, començarà la neteja a fons. La nit durarà poques hores, al mercat. I la jornada començarà, com sempre, quan l’home del gel obri la porta.