La melodia de l’orgue, majestuosa, vola entre les escultures de muses i valquíries de Wagner. No hi ha públic a la platea. Tot és fosc, la ciutat encara dorm. Només l’organista està despert, assajant quan ningú el veu. Practicant la màgia que, més tard, transmetrà al seu públic, a les ànimes sensibles disposades a escoltar-lo.

A través dels vitralls, els primers raigs de sol, ataronjats, acaronen els tubs que vibren. El rostre de l’organista s’il·lumina. Ha arribat un nou dia. Aviat començaran a entrar els primers visitants al Palau de la Música i ell haurà de plegar. Agafarà les partitures i anirà a tocar allà on el demanin, com un viatjant que transporta música, un llegat sonor que travessa el temps.

Però anem al principi, a l’origen d’aquesta història. El nostre protagonista encara gateja, quan a la sala d’estar familiar es troba un joc de cartes ben curiós. Cada carta representa un instrument: un violí, una guitarra, un clarinet. I, de sobte, una imatge d’una gran mola de ferro i tubs; i, enmig, un home diminut tocant un teclat. Què és, aquell instrument? Com pot ser que l’home sigui tan petit, en comparació a aquella estructura gegant?

Anys més tard, ell es converteix en aquell home. Recollit dins el petit espai on hi ha les tecles, el cor de l’orgue, es dedica a vibrar i fer vibrar. Ell és Joan Seguí (Barcelona, 1996), el jove organista titular de l’orgue històric de la basílica de Santa Maria del Mar, organista assistent del temple de la Sagrada Família i concertista en diferents agrupacions clàssiques.

Me’l trobo assajant a Santa Maria del Mar. És com la seva oficina, l’única diferència és que el seu ordinador és un orgue del 1740. “Es va construir per a un convent dels trinitaris de Vic, però en algun moment es va desmuntar i va quedar emmagatzemat”, m’explica assegut davant del teclat. Més endavant, l’orgue és rescatat de l’oblit i s’instal·la on som ara. “L’original de la basílica era molt més gran i adaptat a les necessitats de l’espai, però es va cremar a l’incendi del 1936. Encara se’n pot veure la silueta negra a la pedra”, m’assenyala just a l’altra banda d’on ens trobem.

La música li ve de família. Encara que ningú s’hi dediqui de manera professional, la seva mare es compra un piano amb el primer sou. És l’instrument que comença a tocar el Joan, gairebé abans d’aprendre a caminar. “Sempre estava jugant amb els teclats”, recorda. Qui li hauria dit que, anys més tard, seria un apassionat de la música alemanya anterior a Bach?

Un dia, quan té uns nou anys, el pare decideix internar-lo a l’Escolania de Montserrat. De dilluns a divendres dorm allà i aprèn violí i cant coral. És aquí on torna a aparèixer l’orgue a la seva vida. “La meva estada va coincidir amb el moment en què hi havia el projecte de construir l’orgue nou de Montserrat. Tenir onze anys, i veure com es construeix un orgue de dotze metres d’alçària, poder participar-hi, veure’l al taller... Un dia em van deixar tocar-lo i va ser...”, intenta trobar les paraules. L’orgue s’estrena l’any que ell acaba a l’Escolania. “Quan el vaig veure acabat, ja no va haver-hi marxa enrere”, rememora. Es convertiria en organista.

“Tenir onze anys i veure com es construeix un orgue de dotze metres d’alçària, poder participar-hi, veure’l al taller... Un dia em van deixar tocar-lo i va ser...”

“En aquest orgue hi ha uns quinze timbres diferents, i això és com si tingués quinze instruments diferents en un sol teclat”

Continua la seva formació al conservatori del Liceu, més tard a l’ESMUC i després fa el salt a Berlín i Stuttgart. “Tocar l’orgue no és més difícil que un piano, però té particularitats diferents”, explica Seguí. “Mentre que en el piano s’ha de controlar la pressió quan es toca cada tecla, amb l’orgue és igual d’important el moment en què es toca, però també quan es deixa anar la tecla”, continua. I després hi ha tots els registres, que són com petites palanques ubicades al costat del teclat i que fan que, depenent del que s’esculli, sembli com si es toqués un altre instrument. “En aquest hi ha uns quinze timbres diferents, i això és com si tingués quinze instruments diferents en un sol teclat”, continua.

No tots els orgues són iguals. Això fa que, més enllà dels anys de formació, que solen ser uns deu, cada instrument requereixi la seva atenció. “Fa gairebé tres anys que toco aquí i diria que fa uns mesos que em començo a sentir còmode i començo a saber comunicar-me amb aquest orgue, com em demana que sigui tocat. Conèixer un instrument nou és com conèixer una persona nova”, confessa.

“Conèixer un instrument nou és com conèixer una persona nova”

“La gràcia d’un orgue no és que sigui còmode o que et posi les coses fàcils, sinó que t’exigeixi i et porti al seu terreny. Que t’exigeixi com vol ser tocat i com vol sonar”

De mirada tranquil·la i reflexiva, Seguí cerca les paraules davant del teclat, com si busqués la tonalitat exacta del que vol dir. “De vegades la gràcia d’un orgue no és que sigui còmode o que et posi les coses fàcils, sinó que t’exigeixi i et porti al seu terreny. Que t’exigeixi com vol ser tocat i com vol sonar”, admet. Per a ell, l’orgue de Santa Maria del Mar és un “punyeter”: “Sona molt bé, és molt bonic i pot quedar molt poètic, però no et deixa estar còmode. No et permet deixar-te anar quan toques, sinó que et requereix estar sempre al cent per cent”, assegura. El seu teclat és original, uns ossos de vaca de fa 300 anys; només això ja li demana ser “precís i contundent, però alhora saber treure’n tota la poesia”, reflexiona.

“Un orgue sempre t’acaba emmotllant, és com tenir un professor que no hi és, però que t’exigeix que el toquis com ell vol”, explica. Sempre que pot, assaja en orgues manuals, però a casa practica amb un d’electrònic. “El faig servir per estudiar, però és com si un ciclista del Tour de França es queda a casa quan plou i practica amb la bicicleta estàtica. No és el mateix”, compara.

“L’altre dia vaig anar amb uns amics a un concert d’orgue i vam acabar plorant. El que commou la gent és presenciar com vibren 105 columnes d’aire”

Res a veure amb l’emoció que se sent quan s’escolta un orgue manual, com el de Santa Maria del Mar. “L’altre dia vaig anar amb uns amics a un concert d’orgue i vam acabar plorant. Després vam ensenyar el vídeo, però no li feia justícia. El que commou la gent és presenciar com vibren 205 columnes d’aire. Això, per més altaveus que hi posis, és impossible de reproduir”, assegura.

L’orgue és, doncs, un instrument que s’ha de viure en directe i deixar-se endur pel so del vent dins dels tubs. Una experiència que no deixa indiferent. Potser és precisament l’organista, qui més està avesat a la seva màgia. “M’agradaria poder viure de zero l’experiència de tocar, i fer neteja de tot el que he emmagatzemat. Això és el que em sap greu de ser organista”, admet. En canvi, fa vibrar els altres amb cada nota. Es veu quan, enmig de la conversa, es posa a tocar una melodia que ressona per tota la basílica. Els visitants, fins ara distrets amb els elements arquitectònics i religiosos, alcen el cap amb la boca oberta. Un grup escolar també s’arreplega sota la gran estructura de l’orgue i intenta entendre el que està passant. És la vibració del so, que mai deixa indiferent.

“A Alemanya hi ha demanda i la feina d’organista està regulada per llei. Res a veure amb el que passa aquí”

En un principi, Seguí no estudia orgue pensant que un dia podria treballar-hi de manera professional. Simplement li interessa l’instrument. “En l’àmbit europeu l’orgue té bona salut: hi ha molts organistes i a Stuttgart érem seixanta estudiants, cosa que aquí no passa”, explica. A Alemanya hi ha demanda i la feina d’organista està regulada per llei: “Se sap el que cobra un organista segons la seva titulació, la categoria i el lloc on toca, el tipus de celebració... Tot això li surt al sou. Això fa que allà la feina d’organista sigui una opció viable. Res a veure amb el que passa aquí”, admet.

De la seva promoció, són quatre joves organistes formats a l’ESMUC que, més tard, també coincideixen a Stuttgart. “Dels quatre, dos s’han quedat a Alemanya, un és a Madrid i l’altre soc jo, que m’he quedat aquí”, repassa. La majoria busca feina a fora, en països on hi ha més cultura musical i l’orgue és molt més present.

“Molts turistes alemanys m’han comentat, sorpresos, que en moltes de les nostres esglésies no hi ha orgues. No ho entenen”

“Molts turistes alemanys m’han comentat, sorpresos, que en moltes de les nostres esglésies no hi ha orgues. No ho entenen. I tot i que durant la Guerra Civil es van perdre molts instruments musicals, a Alemanya va passar el mateix durant la Segona Guerra Mundial, però allà l’orgue sí que és essencial”, reflexiona. Fins i tot molts s’han adonat que l’orgue de Santa Maria del Mar no té les mides que es necessiten per a un temple d’aquestes dimensions, o que a l’Auditori de Barcelona hi ha un forat on hi hauria d’haver un orgue. “Aquí no hi ha aquesta sensibilitat”, lamenta.

Ell ha aconseguit fer-se un lloc com a organista autònom. La seva feina a la basílica li dona una regularitat, però gran part del sou el guanya fent concerts amb agrupacions. “No és fàcil ser organista a Catalunya, però és possible. Hi ha moments de vertigen: és estressant quan veus l’agenda plena, però també ho és quan la veus buida”, somriu.

Tot i que no és compositor, una de les seves funcions a Santa Maria del Mar és omplir els espais amb improvisacions musicals durant la litúrgia. També ho acostuma a fer en concerts en què toca un orgue que creu que pot fer un so interessant. “La improvisació és una eina per ensenyar un instrument i tots els recursos que té”, explica.

“Sobretot la nostra funció és omplir els silencis”

Durant la missa, l’organista té una càmera penjada en un costat en què pot veure què està passant i saber quan ha de tocar. “Sobretot la nostra funció és omplir els silencis. Per als protestants, la música és essencial durant la litúrgia. No conceben un ritual que no tingui música i, sobretot, és molt important fer el cant en comunitat”, continua. A més, en aquests països, els feligresos acostumen a tenir-ne sempre la partitura, tothom llegeix música. “Això aquí és impensable; tant de bo algun dia el sistema educatiu doni més pes a la música”, lamenta.

A banda d’omplir els silencis, durant la missa l’orgue ha de fer la funció de lligar tota la celebració, ajudar a donar-hi coherència. “Pot ajudar a reforçar el missatge, a fer recolliment, o acompanyar moments d’exaltació, a banda d’oferir música al principi, al final i a la part central, que és quan acaba la part de la paraula i comença la part de l’eucaristia”, remarca.

Durant la missa, l’orgue pot “ajudar a reforçar el missatge, a fer recolliment, o acompanyar moments d’exaltació”

Assegura que, tot i això, l’orgue no és un instrument exclusivament litúrgic. “És veritat que una gran part del repertori està pensat per a la litúrgia, però n’hi ha molt que no”, diu Seguí, que creu que un dels problemes de l’orgue és que normalment es troba en llocs de difícil accés i que no es pot tenir a casa, llevat que sigui electrònic. Tot això, juntament amb la poca demanda d’organistes que hi ha a casa nostra, fa que l’interès per aquest instrument no estigui gaire estès.

“Sempre animo la gent que vulgui tocar l’orgue a apropar-se als organistes, i que els facilitin aquest accés a l’instrument i els animin”, continua. “El fet de veure l’orgue sempre des d’una certa distància fa l’efecte que sigui com una porta tancada. A mi, sempre que em demanen de pujar a veure l’orgue, m’agrada ensenyar-lo. Com més gent el pugui veure i s’hi animi, millor”, somriu.

“Molts em diuen: «Ostres, ets molt jove per tocar l’orgue, no?». Doncs tant de bo arribi un dia que això no sigui estrany”

Ell mateix va tenir un episodi en què es va desanimar a l’hora d’aprendre: “Em van dir que era massa jove. Sort que no vaig fer-ne cas, perquè si vols aprendre, has de començar sent jove. Molts em diuen: «Ostres, ets molt jove per tocar l’orgue, no?». Doncs tant de bo arribi un dia que això no sigui estrany”.

Potser hi haurà un dia en què tindrem molts més organistes assajant en temples com la Sagrada Família o el Palau de la Música. Ho faran sobretot en moments en què no hi hagi visites, concerts o misses. Normalment a la nit, quan les ombres els cobreixen com un vel, o a l’albada, quan el sol comença a entrar a través dels vitralls. I serà aleshores, en aquests instants de glòria, que es farà la màgia a través de l’aire.