Obre la porta a poc a poc, com qui intenta descobrir delicadament un llibre. Diu “bona tarda” i deixa entreveure un somriure. Surt poc de casa i no rep gaires visites. Per això, ens espera, com es diu popularment, amb els braços oberts. Entrar al seu pis és com endinsar-se en una llibreria. Tot són prestatges i piles de llibres. N’hi ha de totes les mides, colors i temàtiques. I ella, als seus 91 anys, sap on té guardat cada exemplar. Té una memòria prodigiosa per als llibres. Hi ha coses que, potser, es porten a la sang. La Maria Carme Dalmau (1930) va fundar, juntament amb el seu pare, Rafael Dalmau, l’editorial Rafael Dalmau, Editor. Abans que tingui temps de dir res, amb un to concloent, afirma: “Jo ja vaig néixer entre llibres”. Així comença la seva història, així comença aquesta història. Un trajecte que camina al mateix compàs que la història del país. 

 “Abans de la guerra el pare va crear Edicions Mediterrània. Érem al carrer Mallorca, 95. Allà, el 1936, el va agafar la FAI”

“Els meus avis paterns eren relligadors de protocols. Jo, des de ben petita, he vist la taula del menjador plena de pergamins”, comenta. Ha crescut amb l’olor de paper, aquella tan especial com difícil de definir. El seu pare, Rafael Dalmau Ferreres, va dibuixar un camí i ella ha intentat seguir-lo, arrodonir-lo i engrandir-lo. “Abans de la guerra el pare va crear Edicions Mediterrània. Érem al carrer Mallorca, 95. Allà, el 1936, el va agafar la FAI”, explica. El seu pare, militant d’Estat Català, havia estat també secretari general de la Unió Catalanista. Una vida construïda al voltant de dos eixos: política i llibres. La seva filla no ho comenta explícitament, però sap que aquest fet no passa desapercebut. El seu pare va acabar a la batalla de l’Ebre mentre la mare, Carme Dalmau Boixeda, intentava mantenir l’editorial. Marit i muller compartien cognom perquè eren parents. “El pare era en un batalló on hi havia catalans i andalusos. I va aprofitar per ensenyar a llegir i escriure els andalusos; els catalans ja en sabien. Ell sempre explicava que hi havia un noi, que devia tenir uns catorze anys, que va aprendre’n molt ràpid. Deia que mai havia vist algú que, en tan poc temps, escrivís i llegís com ell. El xiquet va escriure una carta a casa seva i només esperava la resposta, però li va tocar combatre al front i el van matar. Ja no va ser a temps de llegir-la. Al pare aquella mort el va tocar.” Deixo que xerri, és gairebé hipnòtic escoltar-la. Per aquesta veu tendra, per aquesta passió a l’hora de narrar històries, per aquesta vitalitat que projecta la seva mirada. Sembla que, de vegades, parli des de la nostàlgia, però no l’entristeixen els records.

“Jo no vaig acabar mai els estudis, sempre he anat aprenent”

“Jo, durant els anys de la guerra, vaig estar a Manresa amb els avis. I anava a escola amb la Roser Latorre, que anys més tard treballaria a l’Editorial Barcino. Però jo no vaig acabar mai els estudis, sempre he anat aprenent”, comenta. Molts de la seva generació han personificat l’aprenentatge autodidàctic. Aquell que és constant i persistent. Perquè l’objectiu era tirar endavant, fer néixer i créixer projectes. I, en el seu cas, sempre pensant en la cultura i en Catalunya. 

El pare torna de la guerra i, llavors, què fa?, pregunto per intentar anar resseguint el fil. “Arriba d’amagat”, diu amb un somriure murri, “i al cap de poc munta una llibreria a passeig de Gràcia, 80, mentre va editant alguns llibres. I qui hi venia sovint, com a mínim un cop per setmana, era en Francesc Puig Alfonso, polític i editor català que, a més, era l’avi d’en Tàpies, el pintor”. Cada frase amaga alguna curiositat, algun fet transcendent o algun personatge singular. És com anar descobrint, a poc a poc, els protagonistes d’una novel·la sense fi. Tots tenen relació entre ells i tots són imprescindibles per entendre el relat.

“No era senzill passar la censura. Però el pare d’en Tàpies era advocat i tenia contactes amb un tal Bernardo Crespo, i ells ens ajudaven a tramitar-ho tot. Els papers els presentàvem a Madrid, no a Barcelona. Aquí no ens en sortíem”

Tot i que el seu pare ja feia temps que editava, finalment, amb el suport de la filla, funda Rafael Dalmau, Editor (1959). Aquest és el punt àlgid, quan aquesta història fa un gir. “No va ser gens fàcil. No era senzill passar la censura. Però el pare d’en Tàpies era advocat i tenia contactes amb un tal Bernardo Crespo, i ells ens ajudaven a tramitar-ho tot. Els papers els presentàvem a Madrid, no a Barcelona. Aquí no ens en sortíem; en canvi, en Crespo esperava el moment oportú per presentar-ho. Ja se sap, ara també és així: si hi ha un jutge o un altre tot pot anar diferent”, comenta. Sap que la frase que acaba de pronunciar està farcida de connotacions polítiques, però l’ha deixat anar innocentment, porta molts anys de mili a l’esquena.

Recorda quins van ser els primers llibres que vàreu editar en català? “‘Mosaic’, de la Víctor Català”

No hi ha res que l’aturi, però aprofito un petit sospir per preguntar: recorda quins van ser els primers llibres que vàreu editar en català? “Mosaic, de la Víctor Català”, i encara no ha acabat de dir-ho que ja reclama al seu fill Rafael, que ens acompanya, que vagi a buscar el llibre. No el troba, però torna amb un exemplar de Solitud signat per l’autora l’any 1947. “Doña Caterina, perquè li dèiem així, recordo que quan era a Barcelona s’estava en un pis del carrer València, cantonada amb Balmes.” Em meravella aquesta precisió, no se li escapa res. Amb les seves paraules queda clar que el món de l’edició és molt acurat. “A veure, deixa’m que t’ho expliqui. No és veritat que estigués prohibit editar en català, però no es podien publicar obres inèdites. Només et deixaven fer reedicions o obres escrites en prefabrià. El que volien és que el català no agafés la modernitat normativa que implicava Fabra. Per això, es feien d’amagat edicions noves amb peus d’impremta de l’any 37 o 38. Això es podia fer l’any 40, més tard ja no. El primer llibre en català, amb tots els ets i uts, és Mosaic, però que sigui el primer no vol dir que sigui el millor de la Víctor Català.”

Va fent salts en el temps i hi ha moments que és complicat no perdre’s entre dècades. Però hi ha una frase que va repetint, potser perquè creu que explica qui és i com mira la vida: “Jo ja vaig néixer entre llibres”. I l’any 1960, amb el seu pare, impulsen una de les col·leccions ja més veteranes de l’editorial, amb més de 360 títols: “Episodis de la Història”. “Un dia va venir en Ferran Soldevila i va dir al pare: «Mira, Dalmau, intento publicar una revista d’història en català i no em donen els permisos si no hi incloem una bona part dels articles en castellà». El pare li va dir que miraria què s’hi podia fer. Després de parlar-ne amb el pare d’en Tàpies, l’advocat, van veure que els llibres que passaven de 50 pàgines ho tenien més fàcil. Per això, els «Episodis» feien 64 pàgines”, explica.

“Els llibres no només s’han d’empaquetar, s’han de saber explicar als llibreters perquè ells són el teu principal altaveu; has de confiar-hi més que no pas en la premsa”

Llavors el seu fill li porta un altre llibre. Per la cara que fa ella s’intueix ràpidament que li ha fet il·lusió. M’ensenya un volum de Visions barcelonines, de Francesc Curet i Lola Anglada, i m’explica que ella va tenir molt bona relació amb l’escriptora i il·lustradora. Al llarg de la vida ha acompanyat centenars d’autors, i ho comenta amb agraïment. Creu que és un privilegi poder conèixer gent tan diversa i compartir-hi la passió pels llibres.

Va impulsar un sistema de subscripcions per a les diferents col·leccions. “Enviàvem propaganda i fèiem una llista de subscriptors. En vam arribar a tenir més de mil”

Però, fet aquest apunt, decideix per on continua la conversa. “Jo feia més de directora editorial, des del punt de vista comercial. I el pare s’encarregava de seleccionar les obres”, afegeix. Vostè anava a vendre, dic gairebé impulsivament. “I tant! Era la venedora. Els llibres no només s’han d’empaquetar, s’han de saber explicar als llibreters perquè ells són el teu principal altaveu; has de confiar-hi més que no pas en la premsa. És un treball llibre a llibre, persona a persona”, sentencia. Però la Maria Carme, per poder garantir la viabilitat econòmica de l’editorial, va impulsar un sistema de subscripcions per a les diferents col·leccions. “Enviàvem propaganda i fèiem una llista de subscriptors. En vam arribar a tenir més de mil. Era una feinada. I a la gent que vivia a Barcelona els portàvem els llibres a casa, els altres els enviàvem per correu. Si no t’ho treballes, no en vens cap, de llibre”, afirma taxativa.

“La gràcia dels «Episodis de la Història» era que sortia cada mes i això dona serietat, rigor, consistència, constància”

Se la veu una dona convincent, treballadora i de fortes conviccions, a més d’una persona de tracte agradable i que és capaç de seduir amb les paraules. Potser per això molts dels seus llibres es van fer un bon lloc a les prestatgeries de les llibreries. Una manera de fer que, segons explica, ha intentat traspassar al seu fill, el qual ara és al capdavant de l’editorial. “La gràcia dels «Episodis de la Història» era que sortia cada mes i això dona serietat, rigor, consistència i constància”, encara puntualitza.

“Carlos Robles Piquer, que era cunyat d’en Fraga i llavors director general d’Informació, va convocar tots els editors a la Cambra del Llibre de Barcelona. I va dir: «Ustedes ya saben que yo tengo familia valenciana y que quiero mucho a los catalanes, pero esto no se puede tolerar». I va treure el llibre de Carner-Ribalta sobre Gaspar de Portolà”

Com que viatja en el temps a gran velocitat, seguir la conversa és també un exercici exigent. I em situa, de nou, a l’any 1966 per explicar-me la història d’un polifacètic balaguerí. “Josep Carner-Ribalta, quan viu a Califòrnia, publica Contribució a una biografia de Gaspar de Portolà i passa la censura. Però resulta que Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme, es va voler documentar sobre la família de Portolà i en va demanar exemplars. Encara que tenia tots els permisos, al pare això ja li va fer mala espina. Efectivament, al cap de poques setmanes Carlos Robles Piquer, que era cunyat d’en Fraga i llavors director general d’Informació, va convocar tots els editors a la Cambra del Llibre de Barcelona. I va dir: «Ustedes ya saben que yo tengo familia valenciana y que quiero mucho a los catalanes, pero esto no se puede tolerar». I va treure el llibre de Carner-Ribalta sobre Gaspar de Portolà. Però, a més, encara va afegir-hi: «El editor tiene todos los permisos en regla y no se le puede achacar ningún reproche legal, pero deben ser ustedes, editores, los que no deben permitirlo». I el pare li va fer una proposta, a en Robles Piquer: «Mira, yo, esto, lo reparto por suscripción, casa por casa. Si quiere vamos a 500 casas, pero ¿enviará la policía a 500 casas? Podemos hacer otra cosa: yo doy el libro por agotado, no lo reparto y usted no hace nada». I en Robles li va respondre: «Es una buena idea». D’aquesta manera, i mentre Robles Piquer va ser al càrrec, el llibre es va quedar al magatzem, no es va repartir.” Per tant, no va ser censurat, però sí confinat durant un temps.

L’any 1977 va ser l’única dona que signà el manifest fundacional de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana

Pel que explica la Maria Carme, el seu pare era un home decidit, llençat; poques coses l’atemorien si la finalitat era salvar un llibre, preservar la cultura. I ella és, en aquest sentit, una bona rèplica del pare. Una dona resilient i diligent, segura i compromesa, una insígnia dins del món editorial català. Potser això explica, també, que ella fos, l’any 1977, l’única dona que signà el manifest fundacional de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. “Jo, ja t’ho he comentat, vaig néixer entre llibres. Però també et diré que sempre he tingut la sensació de viure en provisionalitat, pendent d’alguna cosa: de passar la censura, de sortir d’impremta, de corregir unes galerades, de repartir un llibre...”, comenta tot agafant-me la mà. No ho diu resignada, tot al contrari: sembla que aquesta és també l’essència de la feina, la peculiaritat d’un món, el dels llibres, en moviment continu.

“Saps què penso quan arriba un llibre nou d’impremta? Molt bé, ara s’ha de vendre”

S’aixeca de la cadira i comença a regirar un prestatge. No sé ben bé quin llibre busca, però, de cop, es fa un silenci i diu: “Saps què penso quan arriba un llibre nou d’impremta? Molt bé, ara s’ha de vendre”. Queda clar que perquè un llibre tingui recorregut ha d’arribar a les mans dels lectors. Ells són els que donaran sentit a la feina de l’editora, els que gaudiran del treball silent i pulcre dels autors, els que descobriran altres realitats pàgina a pàgina. “La gent potser no n’és conscient, però el treball de l’editor no és fàcil. S’han de saber tocar i combinar molts temes. Has de saber què interessa, a qui, quan ho podràs vendre, a quin preu... Ah, i em deixo el més difícil: dir que no a un llibre.”

“El model Dalmau és fer llibres de fons, ben fets, exigents amb la qualitat i de llarg recorregut. Que quedin. És tan important l’ofici com el país, i per dignificar el país has de fer-ho bé”

Una té la sensació que, amb poques paraules, ha intentat resumir les gratituds i exigències del seu ofici. Fa més de tres hores que conversem i, realment, ningú es cansaria d’escoltar-la. Encomana energia, a més d’un amor desbordant per la cultura. Abans d’acabar hi ha una pregunta que és indefugible: l’editorial és, també, un projecte de país? “El model Dalmau és fer llibres de fons, ben fets, exigents amb la qualitat i de llarg recorregut. Que quedin. És tan important l’ofici com el país, i per dignificar el país has de fer-ho bé.”

La darrera frase és prou contundent i concloent. Per això, faig el gest d’anar recollint la llibreta on he pres notes i aturo la gravadora del mòbil. Ella em mira i diu: “Perdona, xerro molt”. Però jo marxo pensant en tot el que no m’ha explicat, aquelles històries que relaten una vida entre llibres i manuscrits i que acumulen centenars de records. La Maria Carme Dalmau ha viscut seguint el mateix ritme d’un país que s’explica i es comunica, també, a través dels llibres. Els seus autèntics companys de viatge. Aquells que mai fallen, que sempre hi són, que resisteixen el pas de les dècades. Per això, ella va néixer entre llibres.