Viu entre. Entre la creació i el capritx. Entre el que és imprescindible i el planificat. Així viu l’artista Edgar Massegú a Sarrià de Ter. En una casa museu en diària, permanent, inacabable construcció: l’artista conviu amb la seva obra. Un espai de vida i d’art, actiu, dinàmic, on res s’acaba. Cada dia tot comença de nou. 

La casa té vida per si mateixa. La cuina deixa de ser simplement la cuina, hi ha escultures al congelador i figures de reis ocultes entre els colors. Hi ha un lavabo en el qual pots ballar i emmirallar-te amb les llums i els reflexos que et submergeixen al ritme de la música disco. Al pis de dalt l’artista es dutxa amb mostassa i quètxup en una banyera de desitjos.

A l’exterior es pot identificar un recorregut pel procés creatiu de Massegú amb materials primaris com el ferro i la pedra, combinant-los amb elements més moderns, com l’espuma de poliuretà, i objectes reciclats que la gent li regala. Mentre l’artista té la necessitat de jugar amb els efectes naturals de cada un d’aquests materials per crear un discurs, es posa en risc a si mateix, perquè l’art comença a menjar-se el seu espai vital.

La intenció de donar valor estètic a objectes quotidians implica una manera de fer i d’entendre l’art allunyant-se dels paràmetres més tradicionals. Edgar Massegú treballa la seva obra amb un pensament que tendeix al concepte de “curaduría doméstica”, pràctica acollida per l’artista Jorge Gumier Maier. Amb aquesta manera de fer, no només es tracta de crear, esperar i reciclar. A vegades, exposa els objectes a la pèrdua total de la seva funcionalitat per adquirir completament la condició d’obra d’art i generar un nou discurs, contrari a la seva concepció habitual. És el cas del garatge, on hi ha part del que l’artista denomina “destrucció cíclica”. Les bicicletes, que es troben desmuntades i premsades, converteixen l’espai en una exposició d’ombres i escultures abstractes.

La ubicació a Sarrià de Ter fa que la Casa Museu Edgar Massegú escapi als grans circuits artístics de les urbs i retorni aquest valor als territoris perifèrics, que a vegades queden trepitjats amb el temps i l’estridència de la ciutat. L’artista obre les portes de casa seva per fer, ell mateix, visites guiades i pedagògiques a grups i escoles del voltant. Amb una mica de sort, també gaudeixen d’algun joc lingüístic o d’una peça musical al balcó de la seva habitació. És l’art de viure. 

Text: Mila Gómez