Quan la mar encara descansava en la nit, un pescador feia pujar a la seva barca Antònia Cirer i la deixava en un dels illots de les Pitiüses. Un dia a sa Conillera, un dia a ses Bledes... Amb banyador, barret de palla, pareo i xancletes desembarcava i passava a l’acció. Desplegava el pareo com una tenda de campanya per sobre seu i se’l subjectava amb el barret. Obria la maleta de vímet que sempre l’acompanyava i començava la jornada. En un illot quedava en silenci durant hores i hores observant. Buscava la reina de les Pitiüses, l’emblema que ocupa racons i forats d’aquesta terra i que es mou sigil·losament amb la seva mirada incisiva i tendra: la sargantana de les Pitiüses.

“Quan ja recollia, apareixien totes!”, explica rient. Herpetòloga i doctora en Ciències Biològiques, Antònia Cirer és experta en sargantanes de les Pitiüses (Podarcis pityusensis). Va ser la primera dona a obtenir un doctorat científic de l’illa d’Eivissa i la seva tesi la va dedicar a aquesta espècie petita, però robusta, que dona identitat a l’illa. En tot el món, tan sols en podem trobar aquí. I necessita que l’escoltem. La sargantana desapareix a un ritme preocupant. Per què?

“Amb la cultura grecoromana es van introduir serps a totes les illes, per mantenir les cuines saludables, sense rates... En comptes de dur gats, portaven serps. Eren uns animals molt estimats per les dones, i un munt de rituals anaven lligats a elles. És el símbol de la salut”

“Les serps”, sentencia l’Antònia. Tot i que l’any 1975 Cirer va marxar a treballar a l’Institut Escola del Treball, a Catalunya, com a professora de ciències naturals, sempre ha estat vinculada a la seva terra i a les sargantanes. “S’han vist serps”, li deien des de casa seva. Trobar una serp a Eivissa fa uns anys era motiu de notícia. A les Pitiüses no n’hi ha, mai n’hi ha hagut. “En l’antiguitat, a la Mediterrània, hi havia dos mons, el grecoromà i el semita. Amb la cultura grecoromana es van introduir serps a totes les illes, per mantenir les cuines saludables, sense rates, sense paneres... En comptes de dur gats, portaven serps. Eren uns animals molt estimats per les dones, i un munt de rituals anaven lligats a elles. És el símbol de la salut, de la farmacopea, dels metges... Però en el món dels cartaginesos, tenien odi a les serps”, explica.

“Quan els cartaginesos arriben a Eivissa, aterren en un territori lliure de serps i dediquen l’illa al déu Bes, que és el que protegeix contra animals malignes. Iboshim és l’«illa de Bes», i d’aquí en deriva el nom d’Eivissa”

“Fixa’t que el llibre semita per excel·lència és la Bíblia i allà la serp simbolitza tot allò que és dolent. Així doncs, quan els cartaginesos arriben a Eivissa, aterren en un territori lliure de serps i dediquen l’illa al déu Bes, que és el que protegeix contra animals malignes, com aquest tipus de rèptil. Iboshim és l’«illa de Bes», i d’aquí en deriva el nom d’Eivissa. Des de llavors que no hi ha hagut serps, aquí, i, de cop, s’hi han introduït. Sí que és cert que hi ha alguna notícia dels anys vint, que diuen haver vist alguna serp, i també dels anys seixanta, però era anecdòtic. El problema és quan les notícies t’arriben contínuament”, explica l’Antònia.

Cap a l’any 2000 comencen a arribar les serps a Eivissa, però no és fins al 2003 que se’n detecta la primera científicament. “Ningú s’ho creia, però el 2003 s’ho van haver de creure per força”, comenta Cirer. Tot va començar amb l’exportació d’oliveres centenàries des de Jaén per part d’un viver d’Eivissa. Ningú es va adonar que els arbres eren el transport clandestí de la serp de ferradura i de la d’escala, les dues espècies majoritàries que estan conquerint l’illa, sobretot la de ferradura. A la Península és una espècie minoritària, no tenen una població gaire gran, però quan arriben a Eivissa, troben parets de pedra seca, que és alhora refugi per a les sargantanes; un clima boníssim, i tot el menjar que volen, perquè es mengen les sargantanes. I, a més, no tenen depredadors. Allà on hi ha serps, les sargantanes tarden entre cinc i deu anys a desaparèixer, sempre que no s’actuï sobre la població de serps”, conclou Cirer. Així doncs, mapa en mà, ens mostra l’expansió de la serp a Eivissa del 2003 al 2018. Les previsions no són gaire bones per a les sargantanes de l’illa. 

“A la Península, aquesta serp és una espècie protegida, i la sensibilitat que toca tenir allà és justament la contrària de la que s’ha de tenir aquí. Aquí hem d’eliminar les serps, i a la Península, les hem de protegir”

“Pensa que a l’inici no es veien, les serps. Qui les veien eren els treballadors del garden o els treballadors del món de la construcció, que molts no són d’Eivissa i no saben que aquí no hi ha serps. Imagina’t, si un matés una serp, encara li dirien: «No siguis animal!». A la Península, aquesta serp és una espècie protegida, i la sensibilitat que toca tenir allà és justament la contrària de la que s’ha de tenir aquí. Aquí hem d’eliminar les serps, i a la Península, les hem de protegir. De la mateixa manera que la sargantana d’aquí l’hem de protegir i resulta que a Gaztelugatxe, a Sant Sebastià, s’ha d’eliminar.” Com hi ha anat a parar, fins allà? “La van introduir a l’illot i s’ha convertit en una espècie invasora que desplaça l’autòctona, perquè és més grossa, robusta. Allà s’ha d’erradicar. És el missatge que hem de donar, pura teoria ecològica.”

La pregunta més òbvia és: ningú va fer res en detectar les primeres serps a Eivissa? “D’entrada no, res”, sentencia

La pregunta més òbvia és: ningú va fer res en detectar les primeres serps a Eivissa? “D’entrada no, res”, sentencia. “I la serp...”, deixa anar amb mitja frase. A Formentera la serp també hi ha desembarcat, però ha tingut més èxit la d’escala. Políticament es va avisar Palma, però sense resultat. Intentar resoldre el problema implicava posar algun control a l’entrada de mercaderies a l’illa i econòmicament no es va voler assumir el risc d’alentir-ne l’economia. A més, Eivissa no té competències per regular-ho, ja que depèn del Govern Balear. El 2012 un diputat fa les primeres gestions a Mallorca amb l’objectiu d’aturar les serps, però no té èxit, i, el 2014, es comencen a fer els primers intents de captura de serps amb trampes. “En aquell moment, no hi havia experiència de captura de serps amb trampa, i hi ha hagut una evolució fins a les trampes del 2022.” Com són les trampes?

“És fonamental que el ratolí estigui ben cuidat i amb bon estat de salut, perquè, si no, la serp no hi entra. Té ombra, palla, aigua, menjar...  i cada dia es visita i cuida”

“Es tracta d’una caixa de fusta amb dos compartiments; en un hi posem un ratolí viu i l’altre és per on entra la serp i s’hi queda atrapada sense poder accedir al rosegador. És fonamental que el ratolí estigui ben cuidat i amb bon estat de salut, perquè, si no, la serp no hi entra. Té ombra, palla, aigua, menjar... i cada dia es visita i cuida. Pensa que hi ha ratolins que porten fins a tres estius treballant a les seves trampes. Els voluntaris els tenen molt afecte, és una mascota més de casa seva i fins i tot els posen nom. Hi ha ratolins que han capturat més de trenta serps. Les serps no es mengen el ratolí i el ratolí no identifica la serp com un perill; continua la seva vida com si no hi hagués cap amenaça. Construeix els seus caus i a vegades crien. Són ratolins especials, modificats genèticament, que fan una olor molt forta i intensa, perquè justament aquest és l’esquer, i que no identifiquen la serp com un perill”, explica l’Antònia. 

“La sargantana és prioritària. Potser políticament no s’arriba a tot, hi ha molts temes, però tan aviat com hem fet una crida, hem tingut 300 voluntaris amb trampes a casa seva, i 300 persones a Eivissa és un èxit!”

Però l’Antònia no està sola en això. “En un inici, ens vam posar en contacte amb Amics de la Terra, GEN-GOB, Prou – Pitiüses en Acció i l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) i vam començar a organitzar-nos. Jo soc de l’executiva de l’IEE i tinc interès que això tiri endavant. Al final, la sargantana és prioritària. Potser políticament no s’arriba a tot, hi ha molts temes, però tan aviat com hem fet una crida, hem tingut 300 voluntaris amb trampes a casa seva, i 300 persones a Eivissa és un èxit! Els voluntaris m’envien informació contínuament del que cacen, del que fan... Tenim una actuació molt important per part de tots ells. Posen trampes a casa seva, al seu terreny, i això fa que la pressió poblacional de la serp baixi. Aquí anem tots a l’una, cada voluntari gestiona de mitjana tres trampes, escampades per tot el territori, i capturen entre sis i deu serps cada estiu. Fan una acció enorme.”

I de les serps, què se n’ha de fer? “Les serps s’han de matar. Dit amb bones paraules, se’ls ha de destruir el sistema nerviós central”, afirma. Tot i l’amenaça que sobrevola les sargantanes de les Pitiüses, sembla que hi ha una mica d’esperança. Coneguem-la millor.

La sargantana de les Pitiüses tan sols es pot trobar a Formentera, Eivissa i tots els illots de les Pitiüses. És una espècie endèmica. Això sí, la sargantana, a banda de ser endèmica d’aquestes terres, té molt més d’especial. Ens ho explica l’Antònia: “A cada illot, tenim una població de sargantana diferent perquè han evolucionat de diferent manera. En alguns illots tenen colors radicalment diferenciables. Poden ser negres, o groga per dalt i blava pels costats, verd maragda amb unes ratlles porpres, o les blaves de Formentera. Tenim més de quaranta poblacions diferents”, explica l’Antònia. D’on surten colors tan diferents si són la mateixa espècie?

“Les Pitiüses estaven unides en una única terra emergida, que es denomina la Gran Pitiüsa. Tot el que veus devia estar unit, perquè el nivell del mar devia trobar-se més de 120 metres cap avall. En aquell moment, ja hi havia la sargantana”

“La població d’Eivissa seria la població mare i la resta de poblacions són diferents respecte d’aquesta, depenent del temps que faci que està aïllada. Les Pitiüses estaven unides en una única terra emergida, que es denomina la Gran Pitiüsa. Tot el que veus devia estar unit, perquè el nivell del mar devia trobar-se més de 120 metres cap avall. En aquell moment, ja hi havia la sargantana. L’edat de separació de les illes es pot deduir segons la profunditat del mar que hi ha entremig, perquè durant el quaternari hi va haver un mínim de cinc glaciacions. És a dir, durant els últims dos milions d’anys, almenys cinc vegades el nivell del mar va baixar de tal manera que es va formar la Gran Pitiüsa. A poc a poc, es va anar suavitzant el clima, de tal manera que el nivell del mar va arribar fins a l’actual”, comença Cirer.

Els illots, però, a mesura que anava pujant el nivell del mar, van quedar aïllats i, amb aquests, les sargantanes. En aquelles illes on la profunditat del mar és elevada les sargantanes tenen una diferenciació més antiga, ja que van quedar aïllades en primer lloc. Visualment ho detectes perquè són molt diferents. Els illots que tenen una profunditat de mar menor tenen poblacions de sargantanes poc diferenciades i s’assemblen més a la població d’Eivissa. “En la meva tesi doctoral, relaciono aquesta diferenciació amb l’edat de separació de l’illa, com a ens geològic. Llavors sí que tot té sentit. Veus que les poblacions més antigues són les que tenen una diferenciació més gran. I les més modernes són les més similars a l’illa d’Eivissa. Quan dic diferenciació, vull dir que les sargantanes són més grans, més robustes”, acaba Cirer.

“Una cosa és compartir el refugi, i l’altra, el menjar o les femelles. Això sí que no. És a dir, es relacionen des de la jerarquia. Com més color, més poder”

La tesi i totes les hores d’estudi també li van permetre esbrinar elements del seu caràcter. “Les sargantanes de les Pitiüses no són ni gregàries ni individuals. Si hi ha un refugi bo, s’hi fiquen dins i si se n’hi posa una altra no es barallen, sinó que el comparteixen. Ara, una cosa és compartir el refugi, i l’altra, el menjar o les femelles. Això sí que no. És a dir, es relacionen des de la jerarquia. Com més color, més poder”, explica Cirer.

El ritual d’aparellament és ràpid, però preciós. “El mascle mossega la femella a la base de la cua i la femella a vegades també. Fan un cercle mossegant-se la cua l’una a l’altre i giren molt de pressa, a una velocitat enorme!”

La seva esperança de vida és d’uns set anys, i s’aparella cada any. Cap a la primavera és l’època reproductiva. El ritual d’aparellament és ràpid, però preciós. “El mascle mossega la femella a la base de la cua i la femella, a vegades, també mossega el mascle i fan un cercle mossegant-se la cua l’una a l’altre i giren molt de pressa, a una velocitat enorme! Quan vegis dues sargantanes que estan així... és que hi ha tema! Sobretot a la primavera!”, explica amb emoció. I l’aspecte robust? “Si ets el jerarca, menges millor i, per tant, ets més gran. Tens més probabilitats de sobreviure i reproduir-te. Per això, cada vegada, les sargantanes han adoptat colors més llampants i cossos més robustos”, comenta Cirer.

Ara bé, això és així si no hi ha depredadors. Les sargantanes de les Pitiüses tenen aquests colors llampants perquè aquí no tenen competència i, més enllà d’alguna gavina, només competeixen dins la seva mateixa població. No tenen depredadors terrestres. Però què passa quan entren les serps en joc? “Resulta que la sargantana que té colors més llampants no és la que té més probabilitats de sobreviure, sinó que té més números de ser menjada, perquè crida més l’atenció. I, és clar, les serps capturen les més llampants i, en canvi, les més marronetes i desapercebudes no les cacen tant”, comenta Cirer. 

“Les sargantanes de les Pitiüses són omnívores! S’han adaptat a l’entorn per menjar vegetals, perquè no hi havia prou aliment. És la gran adaptació i el gran valor biològic que té aquesta sargantana”

“I una altra cosa important...”, diu amb emoció. “Les sargantanes de les Pitiüses són omnívores! És a dir, a banda de cucs, larves, formigues..., s’han adaptat a l’entorn per menjar vegetals, perquè no hi havia prou aliment. És la gran adaptació i el gran valor biològic que té aquesta sargantana”, detalla. I havent-nos explicat la naturalesa d’aquesta bestiola que corre entre matolls i pedres, les anem a conèixer en persona. “Anirem a aquella roca plana”, diu l’Antònia. D’un sarró en treu una poma, la trosseja i la col·loca ben escampada per la pedra. “Podem parlar, no tenen orelles, però un cop posada la poma hem de procurar no moure’ns, perquè les sargantanes noten la vibració del terra i marxarien”, explica.

Tot i que ens ha dit que podem parlar, esperem en silenci l’aparició de la primera sargantana. Expectació màxima per veure-les, més encara ara que coneixem com n’és, d’especial, aquest rèptil que tan sols trobem en aquest trosset de món. Àgil i silenciós, un verd llampant amb algun toc blau apareix d’entre matolls i avança entre petites pedres. Els seus ulls, vius i atents a tot el que passa el seu voltant, observen incisivament l’entorn. L’objectiu és llaminer i amb el cap ben alt clava mossegada a un tros de poma mentre s’assegura que no hi ha moviments sospitosos al seu voltant. És petita als nostres ulls, però li endevinem un coll i un cap vigorosos.

Després d’ella, n’apareix una altra. I una altra. Desfilen sobre la pedra mentre les observem fascinats. Mirem les primeres fotos i ampliem alguna imatge. Escates perfectament delimitades, amb sanefes precioses que transcorren per sobre el llom. Tons marrons, verds, grogosos. I una mirada plena de caràcter. Un ésser petit i especial. No és estrany que l’Antònia s’enamorés d’aquesta espècie. Tal com arriben, desapareixen altre cop ràpidament entre matolls. Custodien aquesta illa arran de terra, des del sol i l’ombra, el seu exèrcit més lleial.

“Sargantanes? Mireu quines coses! Perdre el temps amb això!”, li deien. Però ella seguia estudiant-les i portant les sargantanes de les Pitiüses al món. Praga, Moscou, Holanda... I a Eivissa?

Aprofitant aquesta estona d’observació, continuem amb l’Antònia. És de les persones que més coneix i estima aquesta espècie; ha passat hores i hores observar-les i n’ha desentrellat bona part del caràcter, de l’essència. Des del 79 que fa camí amb elles, i des de llavors mai s’han separat. Recorda encara quan, cap als anys vuitanta, estudiar les sargantanes no era gaire habitual. “Sargantanes? Mireu quines coses! Perdre el temps amb això!”, li deien. Però ella seguia estudiant-les i portant les sargantanes de les Pitiüses al món. Praga, Moscou, Holanda... I a Eivissa?

“Els ‘hippies’ van començar a posar sargantanes arreu, i arriba un moment que una sèrie d’artistes eivissencs o establerts a Eivissa introdueixen la sargantana com un element dels seus quadres”

“Res! Ara sembla evident, però en aquell moment explicava les meves aventures amb les sargantanes i... em prenien per boja, com aquell qui diu”, comenta. Però les sargantanes les veiem representades arreu! Com és això? “Els hippies van començar a posar sargantanes arreu, i arriba un moment que una sèrie d’artistes eivissencs o establerts a Eivissa introdueixen la sargantana com un element dels seus quadres. En Gabrielet, per exemple, tenia costum de posar en algun raconet una sargantana. I llavors va aparèixer també en Majoral, un joier català, i entre els elements naturals que representa a les seves joies hi afegeix també la sargantana. És una inspiració plàstica i artística en molts aspectes. Penseu que és molt visual, té uns colors que criden molt l’atenció. Les de Formentera, amb el blau turquesa, ni t’explico! I aquesta estètica va saltar als souvenirs i, és clar, si els turistes veuen sargantanes arreu, quan van a la platja, quan visiten l’illa, els fa gràcia emportar-se souvenirs inspirats en les sargantanes. I d’aquí a pareos, etc.”, explica.

Tot plegat va posar la sargantana a la vista de tothom. Com el llibre Eivissa i Formentera. Sargantanes i illes, escrit per l’Antònia, en què, de manera divulgativa, acosta el món de la sargantana pitiüsa al públic general. “Va ser una necessitat d’explicar a la gent d’Eivissa quin valor tenen les sargantanes, perquè si no se sap, la perdrem, i volia explicar als eivissencs que és molt valuosa”, comenta. Com en definiries el valor?

“És un exemple únic. És una espècie que, des del punt de vista evolutiu, té tots els elements del procés en tots els estadis, en tots els períodes de separació”

“És un exemple únic. És una espècie que, des del punt de vista evolutiu, té tots els elements del procés en tots els estadis, en tots els períodes de separació. És a dir, n’hi ha de molt antigues i de molt joves, també en tots els estadis intermedis. I, a més a més, aquestes poblacions encara existeixen”, comparteix. Per tant, podríem agafar sargantana per sargantana i crear un arbre genealògic en què, de cada generació, en trobaríem un exemplar viu? “Exacte! És clar, quan estudiem l’arbre genealògic dels homínids, per exemple, o dels cavalls, el tenim força clar, però és fòssil. El de les sargantanes està viu! Tenim quaranta poblacions i escaig, totes vives, amb un tipus de sargantana a cada illot. I a la població d’Eivissa suposem que hi ha gens, si no de totes les altres poblacions, gairebé, perquè totes han derivat de la població ancestral d’Eivissa.”

“Si en lloc d’haver anat a les Galápagos, Darwin hagués anat a les illes mediterrànies i hagués estudiat les sargantanes, hauria arribat a les mateixes conclusions”

I d’Eivissa viatgem per un moment cap al Pacífic, amb la sargantana com a nexe d’unió. “Darwin va basar tota la seva teoria de l’evolució observant les diferents espècies de pinsans que hi ha a les Galápagos. Ell va explicar molt bé que en cada illa estaven adaptats a les seves condicions. I que tenien característiques diferents i molt marcades. Tota la seva teoria de l’evolució es basa en l’observació d’aquestes aus i el que implica, l’adaptació a les condicions de cada illa, la selecció natural... Aquí, a les Pitiüses, passa el mateix. A cada illa hi tens una sargantana diferent amb característiques diferents, amb una evolució diferent, perquè a cada illa s’hi han adaptat de manera diferent. Els que han estudiat la teoria de Darwin amb profunditat, i han llegit bé els seus textos, han arribat a la conclusió que, si en lloc d’haver anat allà, hagués anat a les illes mediterrànies i hagués estudiat les sargantanes, hauria arribat a les mateixes conclusions. I en concret a les Pitiüses, que tenim el ventall sencer encara viu”, acaba.

“Si coneixes el valor d’allò que tens, t’ho estimes. I si no ho coneixes, no ho estimes, no ho protegeixes i no ho valores. I aquesta ha estat la meva feina aquests anys, fer que arreli entre la gent d’Eivissa aquesta estima”

Deixem les Galápagos i tornem a Eivissa per mirar el futur. Antònia, quina perspectiva de futur té la sargantana de les Pitiüses? Dubta uns segons i diu: “Mira, s’ha mobilitzat molta gent. A vegades diem: «Les autoritats haurien de fer...!». Sí, és cert. Però la realitat és la que és. Quan vaig venir i vaig començar a copsar quina era la situació i vaig prendre contacte directe amb la realitat, vaig veure que havíem de mobilitzar-nos immediatament. Tant sí com no. Primer de tot, campanya forta de conscienciació del tema. Allà on em demanaven per fer una conferència, hi era. Amb això generes un clima d’opinió molt ampli, sobre quin és el valor de la sargantana i quin és el problema que tenim. Una cosa que tinc molt clara és que si coneixes el valor d’allò que tens, t’ho estimes. I si no ho coneixes, no ho estimes, no ho protegeixes i no ho valores. I aquesta ha estat la meva feina aquests anys, fer que arreli entre la gent d’Eivissa aquesta estima”, conclou.

“A la necròpolis hi ha una zona amb una població molt densa de sargantanes, amb unes coloracions espectaculars, i, a més a més, és el tipus de sargantana que es van trobar els primers humans quan van arribar a les Pitiüses”

Pas a pas. També esteu fent refugis de sargantanes, oi? “Sí, a la zona de la necròpolis. Va molt bé perquè està envoltada d’un cinturó urbà i dificulta l’entrada de les serps. Allà intentarem reforçar-ne la protecció amb trampes perquè les serps no arribin en aquesta zona natural i verge. Allà hi ha una zona amb una població molt densa de sargantanes, amb unes coloracions espectaculars, i, a més a més, és el tipus de sargantana que es van trobar els primers humans quan van arribar a les Pitiüses. I ja que allà hi tenim el testimoni de la necròpolis, podem explicar els primers assentaments humans i el tipus de fauna que hi havia”, comenta.

Si no es fa cap acció en bloc, quin marge de temps tenim per a les sargantanes? “És una qüestió d’uns deu o vint anys, tot i que el futur no sabem com pot continuar. Ni sabem què passarà. Cada any actuem sobre la població de serps intentant rebaixar la seva pressió, però hem d’anar partit a partit. Quan hàgim acabat aquesta lliga, ja mirarem com farem la següent”, explica. Silenci. “Crec que ho estem aconseguint. Havíem de canviar la mentalitat i la sensibilitat cap a la fauna autòctona, perquè si no estava tot perdut. La gent d’Eivissa està responent d’una manera extraordinària. Ara bé, el potencial biològic d’invasió que tenen les serps és també extraordinari i, per tant, les perspectives en aquest sentit no són bones.”

“Hem de tenir en compte que és un ecosistema que la sargantana domina i que totes les plantes estan adaptades al fet que hi hagi aquesta sargantana [...]. Si desapareix, es trenca la xarxa tròfica, l’ecosistema pitiús”

I si desapareixen? Què passarà? “Mira, no ho sé. Perquè, clar, hi ha moltes plantes que depenen en part de l’activitat de les sargantanes. Elles es mengen les llavors, les flors, escampen el pol·len... Hem de tenir en compte que és un ecosistema que la sargantana domina i que totes les plantes estan adaptades al fet que hi hagi aquesta sargantana. Per exemple, quan visiten les flors, es mengen els cuquets que hi ha i, per tant, si ningú se’ls menja, seran una plaga. I són cuquets que ara ningú s’ha adonat que existeixen, perquè són petitíssims, petits pugons, punts negres que són a les flors... Però si ningú se’ls menja, què passarà...? Es trenca la xarxa tròfica, l’ecosistema pitiús. Ningú sap amb exactitud què passarà, però passaran coses.”

Des d’SOS Sargantanes, coordinat des de l’Institut d’Estudis Eivissencs, tenen una campanya d’informació i actuació amb l’objectiu d’erradicar les serps de les Pitiüses i aplegar voluntaris per tal de fer front a la invasió. També ho han fet des de Sargantanes o Serps, organitzat des d’Amics de la Terra i GEN-GOB. La sargantana pitiüsa es troba en una situació crítica. Unes oliveres van portar l’enemic a casa i s’ha d’actuar amb determinació. És una espècie que habita l’illa des de temps immemorials, i que ha evolucionat amb aquesta terra. Són indestriables l’una de l’altra. Les Pitiüses i les sargantanes van néixer i créixer plegades. Hi ha una oportunitat perquè Eivissa continuï sent l’illa de Bes, on les sargantanes puguin viure com sempre han fet, lliures, sent l’emblema i el tresor més antic de la seva terra. Com reines, perquè són les reines de la llibertat i atorguen llibertat als habitants de les Pitiüses.