Els teatres de paper són, avui dia, una raresa. Més que una joguina, són objectes de mira’m però no em toquis, peces d’art, literalment, de col·leccionista. Els germans Francesc i Adrià López Sala són uns gurmets dels retallables, uns apassionats d’aquestes reproduccions en miniatura amb les quals un dia, fa molts i molts anys, els infants jugaven a crear històries. L’espai L’Obrador, davant de la llibreria infantil Casa Anita, al barri de Gràcia de Barcelona, va acollir una mostra dels fons particulars dels López Sala i d’altres col·leccionistes d’aquests petits escenaris fets de paper que eren el divertimento de moltes famílies a finals del segle XIX i principis del XX. De les més benestants, això sí. “Era la televisió dels burgesos de l’Europa d’entre el 1800 i el 1900”, comenten els germans, que argumenten que llavors “ja valien diners”.

Unes famílies s’animaven a llegir el guió teatral que acompanyava molts dels retallables —fins i tot adaptacions de Shakespeare—, d’altres narraven les fantasies que sorgien de la imaginació. Seix Barral, Sirvent o Paluzie eren algunes de les editorials catalanes que creaven aquestes joguines. De teatres de paper, però, també se’n feien al món del teatre i l’òpera, com a maquetes dels grans decorats que, després, es farien realitat als escenaris. D’aquests, els López Sala i els seus col·laboradors, com Juan Carlos Reyes, Xavier Català, Albert Castro i Conchín López, també en col·leccionen i en modelen. “Hi ha tot un món, darrere dels teatres de paper”, afirmen, des de l’adquisició per internet de maquetes inèdites, fins a la reproducció de noves, passant per totes les amistats que han fet navegant per aquest petit univers. “La riquesa d’aquestes coses no és la col·lecció en si, sinó la recerca, la investigació, fer-ne llibres i la relació social.” Tot un món, ja ho diuen.

Si bé aquests retallables eren una joguina habitual en certs cercles a principis del segle passat, la imaginació que estimulaven, a poc a poc, però, va anar passant de moda amb el transcurs dels anys: primer el cinema mut i després la televisió serien dues estocades mortals per acabar amb aquestes joguines. Malgrat tot, al segle XXI, hi ha qui s’entesta a continuar revivint la il·lusió d’aquell infant de principis del segle XX en espera d’un nou escenari de paper i les seves infinites històries.