“La ramaderia i la pagesia aquí estan acabades. No en quedarà res.” L’Ignasi Bassa (Sant Pere de Vilamajor, 1979) agafa el volant i mira atentament la pista forestal sinuosa, plena de sots i reguerots, que s’endinsa al parc natural del Montseny. Condueix un Suzuki fet pols que trontolla cada vegada que travessa un solc, malgrat els intents de l’Ignasi per esquivar-los. El camí, flanquejat per alzines moribundes a causa de la sequera sostinguda i cicatritzades per l’extracció del suro, deixa enrere masies centenàries i enfila la cara sud del massís entre la polseguera. Tot és bosc. On dècades enrere convivien feixes i conreus amb terreny forestal, ara només hi ha arbres i un sotabosc eixut i espès, sense gairebé clarianes. La sequera també és humana i econòmica: les muntanyes es buiden de gent. L’activitat agrícola i ramadera s’evapora.

“Només queden quinze o setze pastors als divuit municipis que formen el parc del Montseny. Els dos més joves ja hem hagut de plegar”

“Només queden quinze o setze pastors als divuit municipis que formen el parc del Montseny. Els dos més joves ja hem hagut de plegar”, assenyala. El tro de veu de l’Ignasi, esmorteït pel brogit del totterreny, no amaga la decepció i la tristesa de les seves paraules. Dues setmanes abans d’entrevistar-lo, el ramader pasturava per les carenes amb les seves 150 ovelles. Ara només en té entre trenta i quaranta. Les traves burocràtiques, l’exigència de l’ofici i la manca de recompensa a aquest esforç li han fet deixar la ramaderia extensiva i malvendre’s, amb llàgrimes als ulls, el gruix del ramat. Però ell no és l’únic.

La mitjana d’edat dels ramaders al Montseny s’enfila fins als 61 anys, segons indiquen dades del 2021. El relleu generacional es trunca

Els pocs joves que fan mans i mànigues per eixorivir l’ofici mil·lenari de pastor al Montseny han d’acabar plegant. És el cas d’en Josep Ramírez Planagumà, president de l’Associació de Ramaders/eres i Agricultors/ores del Montseny (ARAM) —de la qual l’Ignasi és vicepresident—, que també ha deixat l’ofici amb només 39 anys, entre crisis d’angoixa i ansietat, tal com explica Bassa. Fets com aquest provoquen que la mitjana d’edat dels ramaders al massís s’enfili fins als 61 anys, segons indiquen dades del 2021, una xifra que probablement ha augmentat amb el pas del temps, assegura l’Ignasi. El relleu generacional es trunca. Les seves previsions no semblen catastrofistes: d’aquí a uns anys, tot desapareixerà.

“Ser pagès o pastor és complicat i, a més, entre la societat està molt infravalorat”, assegura Bassa mentre condueix. De tant en tant, s’atura i baixa del vehicle per enretirar alguna pedra o branca del camí. Després, hi torna i continua menant el cotxe per la pista polsegosa i serpentejant. “Treballes set dies a la setmana. No pots desconnectar ni un sol dia de la feina perquè les ovelles necessiten menjar. Això, laboralment, és molt exigent. És impensable anar-se’n de vacances, no pots marxar ni un cap de setmana!”, destaca. De fet, durant vuit anys, l’Ignasi no ha pogut allunyar-se ni una jornada del ramat per prendre’s un descans. No ha estat fins que ha venut la majoria del seu bestiar, més de 110 ovelles, que ha pogut marxar quatre dies a Castelló per evadir-se’n.

“El més preocupant, però, són els preus que et paguen i la burocràcia d’aquest país. Hi he posat moltes ganes, molta esperança, però et van posant traves per tot arreu i tot són problemes. Per què haig de treballar cada dia i tenir-ne tants, de problemes? I tot plegat, per no guanyar ni mil euros al mes!”, exclama. “No t’hi pots guanyar la vida, és impossible.”

“Per què haig de treballar cada dia i tenir tants problemes? I tot plegat, per no guanyar ni mil euros al mes!”

Després de dos quilòmetres de revolts pronunciats, el cotxe arriba a una clariana que dona respir a les hectàrees i hectàrees de bosc anteriors. A la dreta hi queden les restes del Corral d’en Perera, una masia esfondrada del segle XVIII de la qual només queden part de les façanes i de les parets mitgeres interiors, fetes de pedra lligada amb morter. La natura, l’herba i els arbustos se n’han apoderat. Antigament, s’hi havia practicat la masoveria i, més endavant, havia servit de corral per al bestiar durant les transhumàncies d’estiu. Actualment, és només un element més del paisatge que, alhora, representa a la perfecció l’estat de la pagesia i de la ramaderia al país. Un immoble abandonat que, com el sector primari, cau a trossos. La masia és dins de la finca de 25 hectàrees de l’Ignasi, que, a banda de massa forestal, inclou un estable, una bassa, un pou, horta i un local on guardar les eines i la maquinària.

Baixem del cotxe i entrem a la finca, envoltada d’uns tancats que va instal·lar l’Ignasi amb les seves mans a còpia de suor. “Això ho vaig comprar el 18 de juny del 2014”, recorda a la perfecció. “Vaig plegar de la meva antiga feina perquè volia treballar d’això. I ho he fet fins ara... Però he acabat amargat”, explica entristit.

Tot i que la seva nissaga venia de pagès, l’Ignasi no va seguir el camí familiar i va agafar el trencall burocràtic. Amb 23 anys va entrar al Departament de Justícia

Molt abans de fer-se pastor, en sortir de l’EGB, l’Ignasi va estudiar un cicle formatiu d’agropecuari a les Masies de Voltregà i, posteriorment, una FP d’administració i finances a Barcelona. Tot i que la seva nissaga venia de pagès, no va seguir el camí familiar i va agafar el trencall burocràtic. Després d’algunes feines esporàdiques, va entrar amb 23 anys al Departament de Justícia. “Jo venia llavors de portar un camió formigonera. De fotre-hi onze hores diàries de feina vaig passar a pencar només entre cinc i sis hores!”, detalla.

Les condicions laborals eren bones i el ritme del jutjat no era gens estressant. D’un horari que sobre el paper era de les vuit del matí a les tres de la tarda, l’Ignasi assegura que només treballava de nou a dues. Les dinàmiques burocràtiques, però, el van desgastar. Era una feina alienant. “Tot era una ganduleria i s’hi treballava molt malament, com a l’edat mitjana. El mateix paper el bellugàvem set persones durant dies i dies! És vergonyós, però és així. Allà la gent es toca els pebrots.”

Després de nou anys al jutjat, angoixat pel sistema de treball de l’administració pública, l’Ignasi es va reciclar. Del Vallès va marxar cap al Pallars, a estudiar a l’Escola de Pastors

Després de nou anys al jutjat, angoixat pel sistema de treball de l’administració pública, l’Ignasi ho va deixar tot i es va reciclar. Va deixar enrere la paperassa i la burocràcia i va abjurar de la monotonia i dels automatismes. No volia ser un engranatge funcionarial més, per molta estabilitat que li aportés. Volia una feina que l’omplís. Un ofici que el reconciliés amb les arrels familiars i el reconnectés amb la terra que tants ancestres havien treballat. Del Vallès va marxar cap al Pallars, a estudiar a l’Escola de Pastors, on va poder aprofundir en la ramaderia extensiva. “Sembla una utopia, però no ho és. És el futur.” I va decidir dedicar-s’hi.

“Volia pau i tranquil·litat i vaig canviar de vida. Em va sortir l’oportunitat d’adquirir aquesta finca. Aleshores era tot un erm i no valia gaires quartos, i la vaig comprar. Tot això que hi ha aquí ara ho he fet jo, amb llicències municipals i barallant-m’hi durant anys per legalitzar-ho.” A la clariana de la finca, l’Ignasi comença a fer un foc improvisat amb llenya per esmorzar. Recull branques del seu voltant, que fa servir com a combustible per cuinar unes botifarres i unes llesques de pa a la graella. La fusta espetarrega i emmascara la piuladissa dels ocells. “Avui el dia està una mica boirós, però des d’aquí s’acostumen a veure els vaixells i el mar”, diu assenyalant en direcció sud, on s’albira la serra del Montnegre i el castell de Burriac.

“Ser pastor és molt idíl·lic, sí, però no et guanyes la vida amb això”, lamenta. Emprendre un negoci ramader mai és fàcil, i encara ho és menys si es fa sense cap experiència prèvia

Costa no idealitzar, des d’uns ulls urbans, el que ha estat la feina de l’Ignasi durant anys al Montseny. Un ofici ancestral i arrelat, una vida bucòlica, senzilla i modesta, envoltada de natura, connectada amb la terra i aïllada —tot i que, alhora, a prop— del tragí i de l’efervescència de la ciutat. Tenir cura del ramat i alhora cultivar-se a un mateix. Donar i rebre. Afaiçonar el paisatge, equilibrar-lo i participar a fer un món més sostenible. Ser pastor és una feina que destil·la llibertat, introspecció i serenitat. La realitat, però, és una altra. “És molt idíl·lic, sí, però no et guanyes la vida amb això”, lamenta. Emprendre un negoci ramader mai és fàcil, i encara ho és menys si es fa sense cap experiència prèvia.

“Quan comences de zero com jo, et passes més estona amb la paperassa que amb les ovelles. Si tu heretes un negoci familiar, ja tens molts dels teus clients fets i molta de la feina feta. Si no, els has de buscar, has de fer molts tràmits i, a banda, estàs aprenent l’ofici! No és fàcil fer de pastor, no és un negoci qualsevol. És una feina mil·lenària, de les més antigues que hi ha, i al principi sorgeixen coses davant les quals no saps com reaccionar encara que hagis anat a l’Escola de Pastors. Per exemple, quan veus el primer part, veus que el xai no vol sortir i li has d’estirar les potes... Si no ho has fet mai, com ho saps? Quan se’t mor un xai, com saps què li ha passat? És un ofici complicat, que vas aprenent sobre la marxa”, assegura l’Ignasi.

Ser pastor és una feina polivalent i un aprenentatge constant per treure’s les castanyes del foc quan calgui. La baixa rendibilitat del negoci empeny els ramaders perquè sigui així

Ser pastor, a més, no és només cuidar el bestiar i treballar la terra. És una feina polivalent i un aprenentatge constant per treure’s les castanyes del foc quan calgui. La baixa rendibilitat i la precarietat del negoci empenyen els ramaders perquè sigui així. “Ser pastor també és fer de mecànic quan et surten reparacions, tallar arbres per fer-te llenya, fer de constructor... És un ofici maco i ben parit, perquè al final t’ho has de fer tu tot. El local i l’estable, per exemple, me’ls he fet jo, i només m’he gastat calés amb els materials. També he après a fer murs de pedra seca i n’he bastit algun. Si haig de canviar l’oli al Pasquali [el tractor], miro de fer-ho jo, també. Un mecànic està a quaranta euros l’hora. Si vens una ovella, que són quatre mesos de feina, per 140 euros, en un matí que truquis al mecànic ja pots perdre tot el fruit dels quatre mesos de treball.” 

El que primer aprèn un pastor, però, és fer paperassa. “En tinc tones a casa, mai m’ho hauria imaginat”, es queixa. “La feina d’un pastor hauria de ser pasturar, però això és molt idíl·lic i impossible avui en dia”, afirma. Ser pastor, doncs, implica en molts casos estar més temps fent gestions i burocràcia que tenint cura del ramat. Així va ser també per a l’Ignasi després que comprés quaranta ovelles a Castellterçol. Un ramat àgil i alpinista, amb habilitat per pasturar per les crestes del Montseny, que, entre documents, formularis i permisos, va créixer en nombre fins a més de 140 animals.

“La feina d’un pastor hauria de ser pasturar, però això és molt idíl·lic i impossible avui en dia. Si comences de zero, t’estàs tot el dia fent papers, papers i papers”

I així va ser la gènesi del projecte de l’Ignasi, que va culminar quan va demanar la subvenció de primera instal·lació de jove agricultor. Del jutjat al camp. Del despatx a les feixes. Un trencament radical amb la seva vida anterior, quadriculada, monòtona i estable, que va donar pas a una rutina molt menys encarcarada, però també més austera. Un ofici que possibilitava que l’Ignasi s’ho manegués tot sol i fos sobirà. I, per fer viable el projecte, va dedicar una hectàrea de la seva finca a horta. Però la llibertat va ser un miratge; Bassa va tornar a topar amb l’administració, ara des de l’altra banda.

“Aquí al Montseny, abans no has bellugat una pedra, has de parlar amb sis administracions. En ser parc natural, hi ha moltes normatives de la Diputació de Barcelona. També n’hi ha de municipals, del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat i, si ets autònom, has de passar comptes amb Hisenda, de l’Estat; si ets al costat d’un torrent, com és el meu cas, has de parlar amb l’Agència Catalana de l’Aigua, i si vols tallar arbres, ho has de consultar al Centre de la Propietat Forestal de Torreferrussa. En total, sis administracions!”, remarca l’Ignasi. “Tot això t’ho expliquen una mica per sobre a l’Escola de Pastors, però quan t’hi trobes és exagerat.”

“Aquí al Montseny, abans no has bellugat una pedra, has de parlar amb sis administracions”

Bassa, en aquest sentit, té la sort d’haver treballat durant anys als jutjats. Gràcies als seus coneixements administratius arran de la seva experiència laboral allà, s’ha estalviat molts diners en tràmits. “Sort d’això; si no, no me n’hauria sortit durant aquests anys. Tots els recursos i els papers me’ls faig jo. Si no fos així, cada recurs em costaria cent euros que cobra el gestor, és a dir, treballaria tot un dia només per fer un recurs. Benefici zero. Llavors prefereixo fotre’m una o dues hores amb l’ordinador a casa i fer-m’ho jo”, explica.

“Si volem activitat ramadera al parc natural del Montseny, les lleis han de ser una mica més flonges. Bars i restaurants: tots els problemes que vulguin. Però no als pastors!”

Per a l’Ignasi, aquest és un dels principals problemes que han d’afrontar la ramaderia i la pagesia a Catalunya: la burocràcia. Els tràmits, els papers i les normatives. Un entrebanc que, sumat als baixos preus que es paguen pel producte i a les conseqüències derivades del canvi climàtic, entorpeix la feina al camp i amb el bestiar. A parer de l’Ignasi, hi ha massa legislació i restriccions que escanyen i ofeguen encara més un sector que ja està tocat de mort. “Si volem activitat agrícola i ramadera al parc natural del Montseny, les lleis han de ser una mica més flonges. Bars i restaurants: tots els problemes que vulguin. Però no als pastors!”, exclama.

Tot va molt lent i de vegades sembla, diu, que les administracions només posin pals a les rodes per tirar endavant projectes agropecuaris. Quan va començar a treballar com a pastor, per exemple, va tardar més de mig any a aconseguir les llicències d’activitat de l’Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor. Quan va voler fer-se un pou i una bassa per autoabastir-se d’aigua, més d’un any i mig de papers. Ara fa més de quatre anys que espera per poder legalitzar el local que va construir per guardar les eines i el corral on tanca el bestiar. Segons Bassa, la gent aguanta perquè és tossuda i s’entesta a defensar la seva manera de viure, però el funcionariat i els tècnics no ho posen gens fàcil.

Segons Bassa, la gent aguanta perquè és tossuda i defensa la seva manera de viure, però el funcionariat i els tècnics no ho posen gens fàcil

L’Ignasi, de fet, critica que el discurs públic de la Diputació de Barcelona i del consistori vilamajorenc és ben diferent de les seves accions. “De cara a la galeria diuen que els pagesos i la ramaderia extensiva són molt necessaris dins del parc, que ajuden a preservar espècies, a evitar incendis i a fer-ne prevenció... Però els pastors estem en situació crítica i no hi fan res. De fet, ens criminalitzen i ens tracten com delinqüents! Estem vistos per la societat com persones brutes, que maltracten els animals, i d’això se n’ha encarregat la mateixa administració.” 

“He hagut d’anar a declarar als jutjats perquè tinc una querella criminal en contra. Tinc panells sandvitx a la teulada del corral i del local, i això és un delicte mediambiental al parc natural del Montseny”

Sancions, multes i, fins i tot, delictes penals. Fer de pastor dins d’un parc natural no ha estat senzill per a l’Ignasi. “He hagut d’anar a declarar als jutjats com a imputat, perquè tinc una querella criminal en contra. Tinc panells sandvitx a la teulada del corral i del local, i això és un delicte mediambiental al parc natural del Montseny. Va venir una inspecció de la Diputació i em van dir que la teulada havia de ser de teula àrab, que és molt més cara, per criteris estètics. El meu panell sandvitx és imitació de teula àrab, fas una foto aèria i es veu el mateix! Quin sentit té?”, assenyala l’Ignasi. Malgrat haver invertit tots els seus estalvis en un ramat que cuida els espais oberts i aporta beneficis per al paisatge i la biodiversitat del massís, assegura que el tracten com un delinqüent. “Pels seus pebrots he hagut de posar la teula nova a sobre. Ho he fet sol, com he pogut, perquè val encara més pasta si t’ho fas fer.”

Un parc natural, sobre el paper, ha de protegir la seva flora i fauna, però també ha de vetllar pels seus habitants i pels seus oficis ancestrals. Ha de conservar un patrimoni humà, cultural i etnogràfic que forma part de la riquesa immaterial de l’espai, de la seva història i del seu tarannà; feines tradicionals que durant anys i anys s’han relacionat amb la natura de manera sostenible i respectuosa, afaiçonant el paisatge, treballant-lo i equilibrant-lo. Al capdavall, una simbiosi perfecta entre l’ésser humà i la terra. Sense gent que hi treballi, no hi ha parc natural.

Els parcs naturals són àrees on, sobre el paper, l’acció antròpica és una virtut a protegir que té un paper rellevant per al territori. Per a l’Ignasi, però, que el Montseny sigui un espai protegit ha estat més aviat un escull

De fet, així ho diu la Llei 12/1985, d’espais naturals de Catalunya, que els defineix com a zones “que presenten valors naturals qualificats, la protecció dels quals es fa amb l’objectiu d’aconseguir-ne la conservació d’una manera compatible amb l’aprofitament ordenat de llurs recursos i l’activitat de llurs habitants”. I continua: “La Generalitat i les entitats locals [...] [han de] fomentar els usos i les activitats que [...] afavoreixen el desenvolupament de les diverses zones i fan possible la contenció del despoblament rural”. Els parcs naturals, doncs, són àrees on l’acció antròpica també és un valor, una virtut a protegir que té un paper rellevant per al territori i per a les espècies que hi conviuen. De fet, són aquestes mateixes “característiques culturals i activitats econòmiques tradicionals” que tenen lloc al massís les que van motivar el reconeixement del parc, segons la Diputació. Per a l’Ignasi, però, que el Montseny sigui un espai protegit ha estat més aviat un escull per desenvolupar la seva activitat.

“Al parc natural tot està podrit i prohibit, i hi ha massa normes absurdes. A l’administració hi manen els tècnics, que no són del territori, i això es nota molt”

“El problema és que al parc natural tot està podrit i prohibit. Hi ha massa normes absurdes que hem d’obeir els privats, però que la mateixa Diputació no compleix”, critica. “A l’administració manen els tècnics, que no són del territori, i això es nota molt. No ets coneixedor de la zona, ni de la persona que es diu Ignasi Bassa, ni de l’activitat que fa... Ells només miren uns papers i diuen: «Urbanísticament, aquí això no pots fer-ho». M’ha passat amb el local, per exemple. Per què? «Oh, és que hi ha una finestra de més». Doncs torna a fer un altre projecte, torna a pagar diners, torna a esperar... I vinga papers, temps i més traves.”

“Caldria posar en valor la part humana, la gent que hi viu i que hi treballa. Però és tot el contrari. Al Montseny tot està enfocat només al turisme, i tot són bars i restaurants"

Aquesta legislació, que, en teoria, serveix per protegir el patrimoni natural i humà del parc, acaba sent contraproduent i entrebanca l’activitat dels ramaders i agricultors, que han d’abandonar el camp. “Caldria posar en valor la part humana, la gent que hi viu i que hi treballa. Però és tot el contrari. Tot està enfocat només al turisme de proximitat. Al Montseny tot són bars i restaurants. I el més fort és que molts d’aquests establiments no compren menjar als productors del Montseny, perquè gairebé no n’hi ha!”, ironitza.

El model actual del Montseny desbanca la xarxa de masos, ramaders i agricultors que durant segles han treballat la terra i han mantingut l’equilibri de l’ecosistema i del paisatge

El resultat de tot plegat és un massís que s’escura de gent els dies feiners, que desarrela els seus habitants, però que es massifica els caps de setmana. Un parc natural que es despobla, amb un sector primari cada cop més feble, i que ha esdevingut un decorat d’oci i lleure per als urbanites de l’Àrea Metropolitana. Turisme, hostaleria i restauració. La tríada del declivi. Un model econòmic que fa malabarismes per atraure cada cop més visitants i, alhora, evitar la pressió i degradació que els turistes comporten per tal de conservar l’atractiu de la Reserva de la Biosfera del Montseny. I un model que, també, desbanca la xarxa de masos, ramaders i agricultors que durant segles han treballat la terra i han mantingut l’equilibri de l’ecosistema i del paisatge. Les masies ja no fan de pagès; ara són restaurants i cases rurals.

Segons dades d’un informe encarregat per la Diputació, a inicis de la dècada hi havia només 24 explotacions ramaderes en actiu al parc. Ara, segons l’Ignasi, n’hi ha una quinzena. L’estudi ho diu clar: “La situació de la ramaderia extensiva al Montseny és crítica”

Un estudi de la cooperativa Arran de Terra del 2021 encarregat per la Diputació de Barcelona constata aquest abandonament de la ramaderia extensiva del qual avisa l’Ignasi, una activitat econòmica que, fins fa uns seixanta anys, era la principal dels habitants del Montseny. Segons dades de l’informe, a inicis de la dècada hi havia només 24 explotacions ramaderes en actiu al parc natural. Ara, segons l’Ignasi, n’hi ha una quinzena. El devessall de renúncies és esfereïdor. L’estudi ho diu clar: “La situació de la ramaderia extensiva al Montseny és crítica”. Una percepció que comparteixen els pastors. Segons Arran de Terra, l’ofici és a prop d’arribar a un punt de no retorn si no se’n garanteix el relleu i les noves incorporacions. Una solució que, segons els experts i els ramaders, depèn de la implicació, el suport i la inversió de l’administració pública en el sector.

“La ramaderia extensiva no hi té res a fer, desapareixerà. No és viable econòmicament si no hi ha ajuts de les administracions”

“La ramaderia extensiva no hi té res a fer, desapareixerà. No és viable econòmicament si no hi ha ajuts de les administracions. La mateixa Diputació va pagar aquest informe, però, malgrat tot, no hi fa res”, es queixa l’Ignasi. “ARAM, l’associació que vam engegar, de la qual soc vicepresident, durant aquests quatre anys no ha aconseguit ni un sol cèntim de cap ajuntament dels divuit municipis ni de la Diputació per ajudar la ramaderia extensiva.”

Que els ramaders deixin la feina suposa una homogeneïtzació del paisatge a favor de la massa forestal, la qual cosa desafavoreix la biodiversitat i fa augmentar el risc d’incendi

El de pastor és un ofici, segons els experts de l’informe, cabdal per al “manteniment del mosaic de paisatges agroforestals, especialment per conservar espais oberts (feixes, camps de conreu, prats de dall i pastures) que ajuden a preservar la diversitat d’espècies de fauna i flora”. Que els ramaders deixin la feina, per contra, suposa una homogeneïtzació del paisatge a favor de la massa forestal, la qual cosa desafavoreix la biodiversitat i fa augmentar el risc d’incendi. A simple vista hom pot percebre les conseqüències de l’abandó de la ramaderia al massís.

“Tot això abans eren pastures. Em pots dir quants camps veus aquí ara, al Montseny? No n’hi ha cap, s’ho ha anat menjant tot el bosc. I com que no hi ha espais oberts, molta fauna cinegètica (llebres, guatlles, faisans) està gairebé extinta”, subratlla l’Ignasi. “Aquest camp l’he recuperat jo; feia vuitanta anys que no hi era. Però l’he hagut de pagar jo de la meva butxaca per recuperar-lo, eh? La Diputació hauria de dir: «Hòstia, hi ha l’Ignasi Bassa, un pagès, aquí dalt, que està tan boig i sonat de fer-se ramader al segle XXI… Anem a ajudar-lo!». És que això és el que vol la Diputació, espais oberts! Però amb el rotllo que és un parc natural, que hi ha moltes administracions implicades, tot són restriccions, tot és un merder. Al final no fem res i pam: tot abandonat. I quan s’abandona, quan els pagesos i ramaders marxen, tot s’extingeix”, explica.

“Si jo em gasto 200 euros i sembro herba aquí, donaré vida a tots els animals que hi ha al Montseny. El pagès és un element més de la xarxa tròfica. Però qui m’ho agraeix, tot això, a mi?”

“Veus aquestes àligues fent tombs per aquí? Necessiten clarianes per poder caçar conills o llebres. Si jo em gasto 200 euros i sembro herba aquí, donaré vida a tots els animals que hi ha al Montseny. Potser un conill en menjarà, una àliga s’hi podrà amagar si agafa una presa, els ocells tindran la seva clariana per caçar... No s’ho menjarà tot el bosc. Al final, si hi ha activitat agrícola, hi haurà animalons petits i rates; si hi ha rates, hi haurà mussols. I així amb tot. El pagès és un element més de la xarxa tròfica”, explica sàviament l’Ignasi. “Però qui m’ho agraeix, tot això, a mi? Per què collons haig d’estar sembrant aquí, al Montseny, i cuidar totes aquestes feixes per acabar sent un delinqüent per tenir panells sandvitx a la teulada del local?”, pregunta empipat.

L’informe d’Arran de Terra, en aquest sentit, assenyala la manca d’entesa entre ramaders i administracions públiques i el desinterès cap al món rural per part de les institucions com dues de les principals causes de l’abandonament de l’ofici de pastor al Montseny. Però n’hi ha d’altres: la manca de relleu generacional, la dificultat d’accés a la terra, la davallada del nombre d’escorxadors a la zona o la duresa de les condicions de feina també hi tenen a veure. Sens dubte, però, les baixes rendes que els pastors perceben de la seva feina són el factor que determina més la viabilitat dels seus negocis.

“Amb les ovelles guanyava 600 o 700 euros nets al mes, a tot estirar. És un producte devaluat, que la gent no valora”

“Amb les ovelles guanyava 600 o 700 euros nets al mes, a tot estirar. És un producte devaluat, que la gent no valora. A 140 euros el xai, descomptant despeses fixes i variables, com el gasoil del cotxe, reparacions de rodes, impostos, l’ufals que compro al meu cosí... Ho sumes tot, estàs pencant tots els dies sense descans i amb prou feines guanyes 700 pavos. No és viable. Treballes per amor a l’art. I dubto que hi hagi un pastor que et digui que en guanya gaire més, amb 140 o 150 ovelles”, denuncia l’Ignasi. “Llavors te’n vas al supermercat i el xai et val més de vint euros el quilo. Però el ramader no ho guanya, això, eh? Tot són intermediaris i merdes”, lamenta.

“Tu saps els maldecaps que comporta ser pastor?”, pregunta retòricament Bassa. “Les ovelles mengen cada dia, no pots descansar mai.” I tot plegat, apunta, per no arribar ni a ser mileurista. Una situació extremament precària que ha pogut sostenir durant força temps perquè encara viu a casa dels pares i no ha de pagar cap lloguer. “Segons com, te’n vas a treballar al Bonpreu en horari nocturn, omplint les prestatgeries, i oblida-te’n, de problemes. Un mes de festa i vacances i un sou més alt. Perquè avui en dia si ets pastor ho fas només per amor a la terra”, assegura.

“Te’n vas al supermercat i el xai et val més de vint euros el quilo. Però el ramader no ho guanya, això, eh? Tot són intermediaris i merdes”

Bassa posa l’exemple de la masia de Llinars del Vallès a qui va vendre el gruix del seu ramat, que es dedicava a la ramaderia ovina i bovina. “Van vendre les vaques i han llogat la nau on les tenien per fotre-hi els palets d’una altra empresa. Estan flipant. «Si ho hagués sabut abans!», em diuen. Es treuen el triple de diners que amb el bestiar boví, i sense pencar ni anar a munyir cada dia les vaques”, exemplifica. És el cas també d’un parent de l’Ignasi, que, tot i tenir una finca a Tordera destinada a la ramaderia bovina, només té guanys gràcies a algun immoble de la parcel·la que té arrendat. “Amb les vaques hi perd diners!”, apunta. “Si només vius del bestiar, oblida-te’n. No s’hi pot fer res”, lamenta.

Fins fa poc més de sis dècades, l’ofici de pastor era la principal activitat econòmica de zones rurals com el Montseny i permetia als seus habitants guanyar-se les garrofes

Aquesta és una realitat recent, derivada de la mecanització, tecnificació i intensificació de les explotacions ramaderes durant el segle XX, que van fer augmentar la productivitat i abaratir els costos de la carn i, per tant, devaluar el preu de la ramaderia extensiva. Fins fa poc més de sis dècades, l’ofici de pastor era la principal activitat econòmica de zones rurals com el Montseny i permetia guanyar-se les garrofes als seus habitants. “Abans, en Son, el pastor del poble de tota la vida, tan sols amb les 150 ovelles que tenia, va donar estudis a les seves filles. Només amb el seu sou, perquè la seva dona treballava a casa, podia viure tota la família prou bé. D’això només en fa quaranta anys”, recorda Bassa. Un passat recent que, alhora, queda molt llunyà i distant.

Al segle XXI, però, només amb la ramaderia no n’hi ha prou. L’Ignasi, com molts altres pastors, es va veure empès a diversificar el seu negoci des d’un principi. “Quan tenia tots els camps sembrats amb horta guanyava una mica més, però era una feina desagraïda. Venia els productes aquí avall, al poble, i, mecagondeu, tots deien que era caríssim”, es queixa. Els productes de la seva horta també eren sovint menyspreats i, juntament amb els ingressos derivats de la ramaderia, amb prou feines guanyava cinc euros l’hora. Ni l’estil de vida auster i sobri de l’Ignasi permetien que pogués tirar endavant, amb la qual cosa va haver de cercar altres fonts d’ingressos.

“Tallant el bosc guanyava molts més diners que amb les ovelles. De fet, aquesta finca l’he pagada gràcies a la llenya. Com que tinc molta alzina a la meva finca, la tallava i la venia a tones aquí al poble. Però t’ho has de fer tot tu, eh?”, adverteix Bassa. “Tallant tu, carregant tu, estellant tu i venent tu. Des del principi fins al final del producte.” Però la llenya és finita. De fet, ha arribat el punt en què l’Ignasi no en pot tallar més. Cal temps per regenerar el bosc, enrobustir les alzines joves i poder-ne aprofitar la fusta en un futur. I això es tradueix en menys ingressos.

“Tallant el bosc guanyava molts més diners que amb les ovelles”

La solució per fer viables les explotacions ramaderes implica la col·laboració amb l’administració pública

És també el cas del suro que durant uns anys l’Ignasi va extreure de les alzines, que li suposava un petit sobresou. El ritme de regeneració del material és d’entre nou i dotze anys, un temps que actualment, però, es dilata fins als quinze, arran de la sequera que constreny el país. Per a l’Ignasi, doncs, la solució per fer viable les explotacions ramaderes implica la col·laboració amb l’administració pública per tal de fomentar la diversificació dels negocis i garantir-ne la supervivència. Una diagnosi amb què també coincideix la cooperativa Arran de Terra.

“Que estiguem tan a prop de Barcelona hauria de ser un avantatge. En comptes de fer tants bars i restaurants al massís, hauríem d’aprofitar la ramaderia extensiva i oferir turisme rural. Que vingui la gent de la ciutat a esmorzar i pasturar amb nosaltres, que els expliquem l’ofici, com eren les coses abans i com són ara, i que els pastors ho cobrem. Deu euros per cap i, amb un grupet de deu o quinze persones els caps de setmana, tindríem un sou digne”, imagina l’Ignasi. Un turisme sostenible i de proximitat, sense externalitats negatives, que ajudi la població a prendre consciència dels problemes que pateix el sector i de la importància que té l’ofici en la preservació dels ecosistemes i del paisatge. Tot plegat, amb el suport de les institucions. “La Diputació és un ens molt poderós i podria publicitar-ho amb l’altaveu que té i per les seves xarxes socials.”

Altres solucions impliquen la neteja i el desbrossament de boscos, una activitat que els ramats ovins i caprins poden dur a terme com a servei públic per prevenir incendis, amb el finançament de les administracions. “Les ovelles es mengen molt de sotabosc, els rebrots de les alzines i els arbustos. De fet, al pla de Vilamajor ja hi ha algun pastor que cobra alguna cosa de l’Ajuntament per aquesta tasca. Aquest és el futur!”, destaca l’Ignasi. “Al capdavall, si la Diputació de Barcelona vol ramaderia extensiva dins del parc, els pastors hauran d’acabar sent funcionaris. Si no, no n’hi haurà, perquè no és viable econòmicament ser-ho”, sentencia.

“Si la Diputació vol ramaderia extensiva dins del parc, els pastors hauran d’acabar sent funcionaris”

“Anem a veure les ovelles, no?”, pregunta l’Ignasi. S’aixeca de la cadira, agafa una mica del pa sobrant de l’esmorzar, per al bestiar, i es dirigeix cap a l’entrada de la finca. A la dreta deixa enrere un mur de pedra seca que va fer amb les seves mans, després d’aprendre’n l’art a l’Escola Orígens de les Planes d’Hostoles. Travessa la pista forestal i, a l’altra banda, dins del corral, es troba amb les seves “nenes”, el nom amb què es refereix a les ovelles. Ara són poc més d’una trentena. “Me n’he quedat algunes per no perdre el llibre d’explotació ramadera”, indica, que és “difícil de recuperar”.

“Què passa, noies! Avui teniu visita, eh?”, diu l’Ignasi saludant el seu ramat. Les ovelles belen i algunes, després d’agafar embranzida, topen entre elles voluntàriament, i fan sonar els caps com dues closques buides. “Estan una mica nervioses i emprenyades perquè fa dies que no surten del corral, però són molt manyagues. Les vaig triar de seguida perquè són més dòcils i tenen menys mala llet. Però no són les millors per a un ramat, eh? No valen gaire. De totes maneres, ja no busco genètica ni res, perquè ja no faig de pastor”, explica.

Abans de plegar, l’Ignasi engegava de bon matí, després d’esmorzar, amb el ramat, cap a les nou, i pasturava carena amunt durant set o vuit hores. Quan les ovelles ja estaven tipes de menjar, feia feina al corral i cap a casa, “a arreglar papers”. Així, dia sí dia també, durant vuit anys, sense descans. Ara és ben diferent. “Com que en tinc menys, ja no les duc a pasturar. Les tinc tancades a l’estable, ben alimentades amb ufals, i quan vinc aquí alguna estoneta les deixo lliures per la finca perquè pasturin”, explica. Això li permet poder pujar-hi cada dos dies i viure menys lligat a les necessitats del bestiar.

Amb cada pas que fa l’Ignasi dins del corral, el ramat es mou, esmunyedís, en el sentit de les agulles del rellotge. Quan ell s’atura i enraona palplantat, les ovelles més múrries es relaxen i intenten mossegar els cordons de les sabates, ensumar les butxaques i jugar amb qualsevol element que pengi de la roba. Les més manses fins i tot es deixen acariciar el cap, com si fossin qualsevol animal domèstic d’estar per casa. N’hi ha una a qui li manca un tros d’orella.

L’Ignasi ha tingut conflictes veïnals amb els caçadors, que deixen els gossos deslligats i ataquen el seu ramat

“Això ho va fer un gos dels caçadors. Aquí n’hi ha diverses a qui hem hagut de curar perquè han rebut mossegades”, assegura. L’Ignasi explica que, a banda dels conflictes amb l’administració, també n’ha tingut de veïnals amb els caçadors, a qui considera “vaques sagrades” intocables, que deixen els gossos deslligats i ataquen el seu ramat. La seva finca és a dins d’un vedat que es remunta a la llei de caça franquista dels anys setanta; per excloure-la’n, però, el tràmit requeria desembutxacar més diners, i Bassa ho va refusar.

“Aquesta finca l’he pagada jo i hauria de poder decidir qui hi accedeix. Però no és així. Aquí els caçadors poden entrar a casa meva sense el meu permís. Aquest any, per exemple, els seus gossos m’han matat unes quinze ovelles. Quinze ovelles en set mesos, de setembre a març!”, es queixa. Unes pèrdues que no es limiten només al valor econòmic, sinó també al seu valor emotiu i “sentimental”. Una pena que l’Ignasi també experimenta durant les compravendes del bestiar.

“Aquest any els gossos dels caçadors m’han matat unes quinze ovelles, de setembre a març”

“Quan ets un ramader com jo, que no s’hi ha dedicat abans, a l’hora de vendre animals se’t fot el cor petit. Ara em compraran aquesta de banyuda, que l’he vista néixer i créixer, l’he criada. Entenc que l’haig de vendre per carn, però a mi m’afecta i, durant uns dies, la trobaré a faltar. Al final, quan fas de pastor, estàs tot el dia amb aquests animals. Dediques la teva vida a cuidar-los i que no els falti de res, encara que després els venguis”, reconeix.

“Els animals d’un pastor, a diferència de la ramaderia intensiva, són molt més que simples números de sèrie dins d’un ramat”

Aquesta, entre moltes altres, és una de les grans diferències que presenta la ramaderia extensiva en relació amb la intensiva, al seu parer. Els animals d’un pastor són molt més que simples números de sèrie dins d’un ramat, destinats a maximitzar beneficis. “El que cria xais de manera intensiva va a l’escorxador cada dia amb un remolc de cinquanta animals. És una màquina de fer diners, però també de maltractar animals. No té escrúpols i no coneix els seus animals. Jo no. A mi em fa pena vendre’ls. Tots els pastors tenim estima pel nostre bestiar.” De fet, el lligam de l’Ignasi amb el seu ramat és tan sòlid que confessa que pot —i podia— reconèixer cadascuna de les seves ovelles.

“Quan t’estàs cada dia vuit o nou hores amb aquestes ovelles, al final les reconeixes totes, sense excepció”

“Quan vaig fer les pràctiques de l’Escola de Pastors a Cal Magnet, tenien mil ovelles. El ramader em deia que les reconeixia totes, i al principi jo pensava que l’home m’estava enredant. Era impossible, les veia totes iguals”, afirma. “Però quan tu t’estàs cada dia vuit o nou hores amb aquestes ovelles, al final les reconeixes. Veus les cares, veus els colors, les clapes... Les coneixes totes, sense excepció, eh? I si ara demà anés a on les vaig vendre, et podria recuperar les meves cent. Les reconeixeria entre la resta del ramat, que deuen ser 500 o 600 més, i et diria: «Aquesta, aquesta, aquella». No me n’emportaria ni una, de seva!”

“Vaig tenir molta angoixa. Anava al llit i no desconnectava, no parava de pensar en les ovelles i dormia només una o dues hores seguides”

I és aquest vincle que estableix cada pastor amb el seu bestiar el que va fer que l’Ignasi endarrerís la decisió de plegar. Un projecte endegat des de zero pel qual s’havia escarrassat durant anys, amb un fort lligam emocional. Però després de barrinar-ho molt, va haver de prendre una decisió. Els números no sortien i la pressió era insuportable. “Vaig tenir molta angoixa. Anava al llit i no desconnectava, estava tota la nit rumiant-hi i dormia només una o dues hores seguides. Al final em va petar el cap. Pensava que em moria, eh? No parava de pensar en les ovelles, en si em faltava algun paper, en la querella, en els caçadors, en la sequera...”, recorda. Fins que va haver d’acomiadar-se del ramat.

“Quan va venir el camió a emportar-se les ovelles, em van caure unes quantes llàgrimes. Són les meves nenes, la feina i l’esforç de tots aquests últims anys”

“Vaig vendre les ovelles un divendres al dematí i aquella mateixa tarda vaig marxar. Estar quatre dies sense venir aquí dalt em va anar bé, feia vuit anys que no ho feia. Però vaig estar molt trist”, reconeix. “Quan va venir el camió a carregar i a emportar-se les ovelles em van caure unes quantes llàgrimes. Va ser un moment dur, són les meves nenes, al final. És la feina i l’esforç d’aquests últims anys de la meva vida.” Diners, temps, suor, sacrifici, dedicació. Hores i hores de pastura, de relació íntima amb la natura i d’aprenentatge amb el bestiar. Tot marxa amb les ovelles. I aleshores apareix la pitjor sensació de totes, segons l’Ignasi: el fracàs.

“Inicies un projecte personal, hi penques, lluites fins al final sense renunciar-hi”, però arriba un punt en què ja és impossible sostenir-ho més temps. Tant se val l’esforç que hi hagi al darrere. Fer més hores que un rellotge no és garantia de res, i la il·lusió es dilueix com un terròs de sucre. Una sensació de fracàs que no és exclusiva de Bassa. Les renúncies s’escampen com una taca d’oli entre tots els caparruts que s’esgarrien i decideixen embarcar-se des de zero, temeràriament i amb tot en contra, en el sector primari a Catalunya. La pagesia i la ramaderia deliren a tots els indrets del país.

“Què volem, rics al territori o un territori ric amb gent?”

L’Ignasi és un de tants altres pastors que no ha sobreviscut a un engranatge burocràtic desmodat, enfarfegat i rígid que, en comptes de fer de servei públic, posa més pals a les rodes a aquells que comencen; una societat que infravalora el menjar de proximitat però que lloa el de l’altra punta del món; un model que recompensa els beneficis efímers i metzinosos del turisme i, alhora, menysprea els oficis arrelats i sostenibles. “Què volem, rics al territori o un territori ric amb gent?”, es pregunta l’Ignasi. Mentrestant, la gent abandona els conreus i les feixes, i s’hi queden els pocs de sempre. El bosc, desmanegat, envaeix tots els racons del massís i el converteix en un polvorí, i l’hostaleria n’ocupa les masies. El Montseny ja no és un parc natural, és un parc temàtic.

L’Ignasi mira enrere i, malgrat tots els entrebancs, no s’imagina un futur allunyat de la pau i la tranquil·litat que li ha brindat la seva feina durant tants anys. “Treballar amb tu mateix i sentir-t’hi com a casa... Tot això no té preu”, confessa. No tenir horaris ni tenir ningú a qui obeir. Però considera que la seva tasca com a pastor “és una etapa tancada” de la seva vida. Un pas enrere. I l’ha d’assumir, perquè la vida continua. “Potser hauré de tornar a treballar als jutjats... És una contradicció per a mi, perquè no crec en aquest sistema. Per contra, sé que em pagaran més de 1.600 euros per no fotre ni brot”, ironitza.

Bassa tanca el corral i s’acomiada de la trentena i escaig d’ovelles que encara conserva. El record del que un dia va arribar a ser i que, per circumstàncies majoritàriament externes, no va poder prosperar. Amb elles, amb l’horta i potser amb la fusta que li doni el bosc, anirà tirant, sempre que la sequera i el canvi climàtic, que fan estralls al parc, li ho permetin.

El món vell desapareix. Col·lapsa. I amb ell, s’esfuma un estil de vida auster i mil·lenari que aprofita allò que li dona la terra i ho retorna. Que es relaciona amb harmonia amb el que l’envolta. L’Ignasi ha intentat ser sobirà, que tot quedi a casa; remuntar-se al que feien els avis i lluitar contra l’anacronisme de ser pastor. Un ofici del passat que també podria (i hauria de) ser el futur. Però el món ha canviat, i els qui tenen les eines per capgirar-ho no fan res per evitar-ho. I, amb tot plegat, arriba el fracàs. La història de l’Ignasi explica tot un país que es veu abocat a abandonar els bancals, els conreus i les pastures. Però ell no hi vol renunciar. Casa seva és el massís i, alhora, és el seu rebost, com també ho ha estat per a molts dels seus avantpassats. I, al capdavall, el Montseny és la seva manera de viure. El seu futur és aquí.