“Estic feliç d’unir-me a milers de persones a tot el món que s’alegren de la vostra elecció com a president, com una promesa esperançadora per a la humanitat. El meu sentiment es veu reforçat per la convicció que aportareu al lideratge del vostre país els actius d’una personalitat jove vibrant, dotada d’una intel·ligència i un idealisme vigorosos; les mateixes qualitats que calen per dur a terme el vostre compromís de dedicar tots els esforços al rescat dels valors pels quals la humanitat lluita ara en gran dificultat.”

28 de novembre de 1960. El mestre Pau Casals felicita per carta el recentment elegit president dels Estats Units John F. Kennedy. “L’esperança de molts països del món que ara estan sotmesos a la dictadura i a les forces del mal depenia en gran manera de la victòria del vostre partit. Vaig dir que tenia fe que el vostre Partit Demòcrata sortiria victoriós per tal que aquesta causa es pogués salvar. Ara que la victòria és a prop, prego a Déu que il·lumini la vostra missió”, l’encoratja.

“Jo sé que el vostre propòsit és de treballar per una pau basada en la justícia, la comprensió mútua i la llibertat per a tots els homes. Aquests han estat sempre els meus ideals, i ells han determinat les decisions més importants —i les renúncies més doloroses— de la meva vida”

El 16 d’octubre de 1961, en una nova carta, Casals accepta la invitació que li ha fet Kennedy d’anar a tocar a la Casa Blanca, durant la festa que el president vol oferir al governador de Puerto Rico, Luis Muñoz Marín, el 13 de novembre. “Jo sé que el vostre propòsit és de treballar per una pau basada en la justícia, la comprensió mútua i la llibertat per a tots els homes. Aquests han estat sempre els meus ideals, i ells han determinat les decisions més importants —i les renúncies més doloroses— de la meva vida”, s’hi emmiralla Casals.

“I us dic que la música que tocaré per a vós i per als vostres amics simbolitza la profunda simpatia que sento pel poble americà i la fe i la confiança que tots tenim posades en vós com a capdavanter de les llibertats humanes”

“Jo esperava l’oportunitat de trobar-me amb vós”, exposa. “I us dic que la música que tocaré per a vós i per als vostres amics simbolitza la profunda simpatia que sento pel poble americà i la fe i la confiança que tots tenim posades en vós com a capdavanter de les llibertats humanes.” És l’inici d’una amistat eterna, basada en l’admiració mútua.

Els Kennedy el fan passar al menjador per gaudir d’un banquet. Però el mestre, que no menja mai abans d’un concert, s’estima més anar a assajar amb el violinista Alexander Schneider i el pianista Mieczyslaw Horszowski

Aquell 13 de novembre, el president Kennedy i la primera dama, Jacqueline Kennedy, surten a rebre el mestre Pau Casals a la Casa Blanca. Els Kennedy el fan passar al menjador per gaudir d’un banquet. Però el mestre, que no menja mai abans d’un concert, s’estima més anar a assajar amb el violinista Alexander Schneider i el pianista Mieczyslaw Horszowski. La seva esposa, Marta Casals, es queda al dinar.

Entre els 153 assistents, hi ha una selecció de compositors de música; directors d’orquestra, com Leonard Bernstein, Ormandy i Stokowski; crítics d’art musical; publicistes; editors de diaris i revistes; escriptors; personalitats de la indústria, la política i el periodisme, com Henry Ford II, Arthur Goldberg i Walter Lippman; de les professions, i d’altres sectors, com el del treball, representat pel líder sindicalista George Meany.

El president demana a un secretari que ningú el destorbi. Parlen durant 48 minuts. “Estic content”, confessa Casals, en sortir, a la seva esposa

Kennedy fa els honors de la casa a Casals. El mestre s’atura davant un quadre de Boudin. “Us agrada?”, pregunta Kennedy. “Voldria parlar-vos, senyor president”, contesta Casals. “Sortim d’aquí?”, proposa al president l’assessor de la Casa Blanca Abe Fortas. “Com vulguis”, diu Kennedy. El president demana a un secretari que ningú el destorbi. Parlen durant 48 minuts. “Estic content”, confessa Casals, en sortir, a la seva esposa. “Havia aconseguit el seu propòsit”, revela Joan Alavedra, poeta i biògraf de Pau Casals, en un article per a Tele-estel de 1966.

“L’art és una part integrant de la societat lliure, i un artista, per tal de poder ésser lleial a si mateix, ha de sentir-se lliure”

Acabada la reunió, violoncel en mà, i acompanyat de Schneider i Horszowski, el mestre es dirigeix cap a la Sala Est, una gran sala blanca on hi ha els convidats, que es posen drets en veure entrar els tres músics. “Saludo el mestre, que ve a honorar-nos”, diu Kennedy, tot recordant que ja el 1904 Casals va tocar a la Casa Blanca per a Theodore Roosevelt. “L’art és una part integrant de la societat lliure, i un artista, per tal de poder ésser lleial a si mateix, ha de sentir-se lliure”, afirma Kennedy per cloure el seu discurs.

El mestre fa un gest per aturar l’ovació, anunciant el que ve seguidament: “«El cant dels ocells», cançó popular catalana”. Un silenci amatent corprèn l’auditori

El programa del concert porta un trio de Mendelssohn, una obra de Schumann per a violoncel i piano, i una suite de Couperin interpretada de manera excelsa per Casals. El mestre fa un gest per aturar l’ovació, anunciant el que ve seguidament: “«El cant dels ocells», cançó popular catalana”. Un silenci amatent corprèn l’auditori. La cançó arriba al cor dels convidats, que, drets, amb els seus aplaudiments, obliguen Casals a interpretar-la una vegada més.

“Jo era una nena. Sempre més, però, m’he recordat de vós”

Kennedy es commou, escolta silent, amb el cap baix. S’aixeca, s’abranda, i abraça el mestre. Després, li presenta la filla de Roosevelt, testimoni d’aquell primer concert a la Casa Blanca 57 anys abans: “Jo era una nena. Sempre més, però, m’he recordat de vós”.

Seuen l’un al costat de l’altre, com dos bons amics. Conversen mentre el mestre menja. Quan entra Jacqueline, el president s’alça i s’acomiada de Pau Casals. “Que puc veure el ‘cello’ de prop? Que el puc acariciar?”, tempteja Jacqueline

Kennedy s’endú Casals agafat pel braç cap a una sala on li tenen un sopar preparat. Seuen l’un al costat de l’altre, com dos bons amics. Conversen mentre el mestre menja. Quan entra Jacqueline, el president s’alça i s’acomiada de Pau Casals. “Que puc veure el cello de prop? Que el puc acariciar?”, tempteja Jacqueline. A través de la porta entra la melodia d’una arpa que capta l’atenció del mestre: “Qui la toca?”. “És un dels músics que ha tocat durant el dinar. S’han esperat per veure-us. Si sap que vós el sentiu…!” “Vull anar a felicitar-lo...”

“L’embadalit auditori que va gaudir de cadascuna de les precioses notes del concert va ser testimoni del vostre èxit. Amb tot, la senyora Kennedy i jo sempre us estarem agraïts que vinguéssiu a tocar per a nosaltres. Va ser una vetllada que ens va fer sentir humils”

Casals s’endinsa de nou a la Sala Est, on retroba els seus companys de professió Stokowski, Bernstein —que plora de l’emoció— i Ormandy. “Tot ha anat bé”, diu. A dos quarts de dues de la matinada, Jacqueline Kennedy surt a acompanyar Pau i Marta Casals fins a la porta exterior del jardí. Pugen al cotxe. Casals encén la pipa. A les nou, els arriba un gran ram de flors de Jacqueline, tan voluminós que no passa per la porta; un paquet de fotografies de la reunió, i una carta del president Kennedy, que diu: “La senyora Kennedy i jo mai no us podrem agrair prou el que vau fer ahir a la nit. Vau honrar el nostre país, la Casa Blanca i el món de la música. Hi ha molt poques vetllades inoblidables, però la d’ahir sens dubte ho serà per a tots els que van ser-hi presents. L’embadalit auditori que va gaudir de cadascuna de les precioses notes del concert va ser testimoni del vostre èxit. Amb tot, la senyora Kennedy i jo sempre us estarem agraïts que vinguéssiu a tocar per a nosaltres. Va ser una vetllada que ens va fer sentir humils”.

I així, els milions de lectors de les informacions publicades aquells dies van assabentar-se, “perquè tots els reportatges ho deien”, que Pau Casals es va exiliar voluntàriament d’Espanya i de Catalunya després de la guerra

El concert de Casals va transcendir a la premsa internacional i, com destaca la publicació de l’exili Ressorgiment, “va obtenir un gran succés publicitari per divulgar la seva actitud contrària a l’Espanya de Franco”. I així, els milions de lectors de les informacions publicades aquells dies van assabentar-se, “perquè tots els reportatges ho deien”, que Pau Casals es va exiliar voluntàriament d’Espanya i de Catalunya després de la guerra, “i que des d’aleshores s’havia negat a fer concerts als països que reconeixien el govern de Franco, i es limità a actuar solament en els festivals de Prada, i, últimament, en els de San Juan (Puerto Rico)”. Els reportatges també explicaven que el 1958 va oferir un concert a la seu de les Nacions Unides, a Nova York, després de considerar que, jurídicament, l’ONU era un terreny internacional.

Només arribar, el matrimoni pregunta per Pau i Marta Casals, i demana al governador que els convidi al banquet que se celebrarà a La Fortaleza, a la ciutat de San Juan

Poc temps després del concert a la Casa Blanca, invitats pel governador, els Kennedy viatgen a Puerto Rico, on viu Pau Casals. Només arribar, el matrimoni pregunta per Pau i Marta Casals, i demana al governador que els convidi al banquet que se celebrarà a La Fortaleza, a la ciutat de San Juan. En el seu discurs d’agraïment, el president Kennedy homenatja Pau Casals, rememorant el concert a la Casa Blanca.

La mort de Kennedy

“Marta entrà i digué que la ràdio havia parlat d’un accident d’automòbil en el qual havia pres mal Kennedy. Més tard, tornà a entrar i n’accentuà la gravetat. El mestre, però, anà tot seguit a la televisió i s’assabentà del fet brutal. Quedà enfonsat”

L’octubre de 1963, Pau Casals estrena l’oratori El pessebre a la seu de les Nacions Unides; aquest és el primer cop que la llengua catalana se sent a l’ONU. Joan Alavedra, autor del poema musicat per Casals, viatja amb el mestre i les respectives esposes a Nova York, des d’on volen cap a Nova Orleans, on interpreten també El pessebre, abans de retornar a Puerto Rico. El president John F. Kennedy és assassinat el 22 de novembre. En conèixer la notícia, Alavedra se’n va a veure el mestre. “Compte! No digueu res, sobretot!”, avisa Marta Casals. El mestre és a la sala, assegut davant un cove ple de cartes: “Mireu això. Quan som fora, les han de posar aquí, de tantes que n’arriben. N’hi ha més de mil. De moment, cal triar les més urgents”. Alavedra narra que “Marta entrà i digué que la ràdio havia parlat d’un accident d’automòbil en el qual havia pres mal Kennedy. Més tard, tornà a entrar i n’accentuà la gravetat. El mestre, però, anà tot seguit a la televisió i s’assabentà del fet brutal. Quedà enfonsat. Es deixà caure en una butaca davant l’aparell, i s’hi quedà”.

“Jo sabia qui era aquest president, quan vaig anar a la Casa Blanca. I la llarga conversa privada que vaig tenir el privilegi de sostenir amb ell va enrobustir la meva convicció i va fer néixer en mi una admiració i un afecte sincers per aquest gran home”

Colpit per la tràgica mort del seu amic, plora les imatges en silenci: Jacqueline endolada; els fills del president; el fèretre de Kennedy posat a la Sala Est de la Casa Blanca, la mateixa on havia fet el concert, i on el president l’havia abraçat. Tot d’una, el mestre pren la iniciativa de comparèixer a la televisió de Puerto Rico: “Jo sabia qui era aquest president, quan vaig anar a la Casa Blanca. I la llarga conversa privada que vaig tenir el privilegi de sostenir amb ell va enrobustir la meva convicció i va fer néixer en mi una admiració i un afecte sincers per aquest gran home”. La seva veu sona sobre les imatges del concert a la Casa Blanca, imatges d’ell i el president. Una hora més tard, truquen de Washington. Marta Casals tradueix el missatge a l’anglès i Pau Casals el llegeix per telèfon per a la televisió de Washington. Ho torna a fer per a la televisió de Nova York. I envia telegrames de condol a Jacqueline; a Salinger, secretari de premsa de Kennedy; a Abe Fortas.

“Estimat i admirat mestre: amb quina satisfacció el meu germà us hauria lliurat la més gran condecoració dels Estats Units! I amb quin noble orgull la rebria, ara, al vostre costat!”, escriu el senador Robert Kennedy a Pau Casals

El president Kennedy havia volgut distingir Pau Casals amb la màxima condecoració americana: la Medalla de la Llibertat. Alavedra recorda que Pau Casals estava molt il·lusionat amb aquest reconeixement, i que els havia convidat, a ell i la seva dona, a assistir a la cerimònia de la imposició a la Casa Blanca. Hi hauria hagut dinar amb els Kennedy i, a la tarda, recepció a les més grans personalitats americanes, i festa d’art. Quan Johnson agafa el relleu del president Kennedy, convoca els guardonats. Aquell mateix any, Johnson decideix atorgar a títol pòstum medalles al president Kennedy i al papa Joan XXIII. “Estimat i admirat mestre: amb quina satisfacció el meu germà us hauria lliurat la més gran condecoració dels Estats Units! I amb quin noble orgull la rebria, ara, al vostre costat!”, escriu el senador Robert Kennedy a Pau Casals.

“No puc anar a la Casa Blanca. Tot, sobretot la cerimònia, em recordaria massa l’estimat president…”

Però el mestre no se sent amb forces d’anar-hi. La medalla de Casals és lliurada al governador de Puerto Rico, que més endavant organitza una cerimònia íntima a La Fortaleza per fer-li’n entrega. “No puc anar a la Casa Blanca. Tot, sobretot la cerimònia, em recordaria massa l’estimat president…” Casals i Kennedy, amics per sempre en l’eternitat.