El sol acaricia l’herba seca, fa setmanes que no plou. Un ramat d’ovelles pastura tranquil·lament sobre el prat. Al costat, una ermita romànica emmarca el paisatge. Aquí només hi ha el silenci i el so de les esquelles. De tant en tant, alguna ovella bela i capta l’atenció de l’Emma, que l’observa des de dalt d’un turonet. Més enllà, el Lluçanès s’estén tranquil i plàcid a l’horitzó. La noia somriu. És pastora, i aquesta és la seva vida.

L’Emma, criada enmig de l’Eixample de Barcelona, té clar que vol ser a prop de les ovelles fins al dia que es mori

Poc es pensava que un dia això seria la seva vocació. Però, ben mirat, totes les persones en deuen tenir més d’una o dues, reflexiona l’Emma Rojas mentre controla el seu ramat. Ella de moment té clar que vol ser a prop de les ovelles fins al dia que es mori. Qui ho havia de dir, d’una noia nascuda a Barcelona el 1994. Concretament, a la zona de la Sagrada Família, al rovell de l’ou, entre els turistes i xamfrans de l’Eixample.

Res del seu dia a dia la dirigia cap a un estil de vida tan diferent. El camí apuntava, previsible, cap a una vida en què feina, amics i família es trobarien a la ciutat. Però alguna cosa bull dins seu, sobretot mentre cursa batxillerat amb la idea d’estudiar per ser professora d’arqueologia i història. Un somni que té des dels deu anys. Tot i això, una barreja entre el cansament de viure a l’urbs, l’adolescència i el moviment del 15-M la fa canviar d’idea. Sent que necessita marxar. I és així com, sorprenent tothom, als disset anys acaba batxillerat i se’n va a viure a Manresa, a estudiar un mòdul de producció agroecològica.

“Crec que mai he fet cap altra cosa que sigui més valenta que això”, reflexiona Rojas mentre controla les ovelles. Allà no hi té cap amic ni referent familiar. “No sabia ni on era Manresa al mapa”, riu. El seu entorn no s’ho acaba de creure, mentre la noia s’acostuma a un estil de vida més pausat, en què no ha d’anar esquivant persones pel carrer. “Al principi caminava molt ràpid i em preguntaven si tenia cap pressa”, segueix rient.

“Crec que mai he fet cap altra cosa que sigui més valenta que això. No sabia ni on era Manresa al mapa”

Quan acaba el mòdul, se’n va a Berga a estudiar excursionisme. Una formació que viu com un regal: són mesos d’excursions, escalada, sortides a buscar bolets i elaboracions de melmelada. Tot un estil de vida a la muntanya que l’enganxa i la du a fer les pràctiques amb en Jaume i la Roser, dos masovers de Santa Maria d’Oló que tenen un ramat d’ovelles. Amb ells aprèn a fer de pastora durant els sis anys següents.

Un dia, li ofereixen agafar-ne el relleu, però encara no se sent preparada. Vol continuar aprenent i vivint experiències. Per això, marxa al País Basc i Navarra, on aprofita per descobrir-ho tot sobre les ovelles de llet, que són més manses i dòcils. També aprèn remeis tradicionals, fisioteràpia, osteopatia per als animals i, sobretot, a esquilar. Un ofici que encara realitza. De fet, l’Emma és una de les tres dones esquiladores que hi ha en actiu a Catalunya.

L’Emma és una de les tres dones esquiladores que hi ha en actiu a Catalunya

Quan torna, intenta engegar un projecte comunitari i d’autoabastiment al Ripollès amb unes amigues, per al qual havien de comptar amb un petit ramat de cabres i ovelles, però no tira endavant. Més tard, s’ajunta amb un company, amb qui controla 150 ovelles i 13 cabres, mentre ho combina amb substitucions de pastora per a altres ramats. Finalment, treballa com a assalariada per a un altre pastor. Ho fa als prats de Lluçà, a prop de Santa Eulàlia de Puig-oriol, on resideix en un pis compartit. “Hi ha molt poca oferta d’habitatge i els preus s’han encarit molt, perquè cada vegada hi ha més turisme rural i segones residències”, lamenta.

“És preciós veure com són aquí, menjant als prats de pastura, i demà a mitja tarda una es posarà a parir i tot el que ha tingut al seu voltant, tota l’herba que ha menjat, es convertirà en una nova vida”

Les ovelles segueixen pasturant, tranquil·les, mentre l’Emma les observa pacient. Cada dia les coneix més. Amb els anys ha anat descobrint que són molt intel·ligents i saben quan les estàs ajudant o com demanar ajuda a la pastora si en necessiten. “Són molt dòcils; si els dones una mica de menjar i de tendresa, és molt fàcil caminar entre elles sense que s’espantin”, reflexiona. I continua: “Per a mi tenir ovelles que pots tocar, a qui pots donar el menjar amb les mans, és gairebé un regal. Són tan boniques... És preciós veure com són aquí, menjant als prats de pastura, i demà a mitja tarda una es posarà a parir i tot el que ha tingut al seu voltant, tota l’herba que ha menjat, es convertirà en una nova vida. És tot un cicle i un procés”.

Li agrada tallar els unglots de les ovelles. Al cap i a la fi, les peülles són les que les ajuden a aguantar-se dretes i a estar en contacte amb la terra

De fet, confessa que una de les seves grans satisfaccions és veure l’evolució dels xaiets que neixen dèbils i que ha d’ajudar a aprendre a mamar i a tirar endavant. També li agrada tallar els unglots de les ovelles. Al cap i a la fi, les peülles són les que les ajuden a aguantar-se dretes i a estar en contacte amb la terra. Tallar-les i que quedin perfectes per caminar és tot un art que s’ha de saber fer bé i amb cura.

La pastora es planteja formar-se com a mocadera, ofici que es perd i que consisteix a netejar les tripes del porc i preparar-ne els embotits

La vida és un cicle en el qual la mort és molt present, i això ho sap molt bé la pastora. Arriba un dia que li toca escorxar el xai i buidar-ne les tripes. I aquesta feina també li agrada. És part de l’ofici. De vegades, li toca matar-ne quatre o cinc de cop. “Soc conscient que s’està sacrificant una vida i que no s’ha de banalitzar, però tampoc s’ha d’ultrahumanitzar i posar el crit al cel”, matisa l’Emma, que es planteja formar-se com a mocadera, ofici que es perd i que consisteix a netejar les tripes del porc i preparar-ne els embotits.

“Hi ha milions de societats que, si no és a través de la carn, no tindrien res més per alimentar-se i satisfer les necessitats bàsiques. Al final, es tracta d’intentar fer el que fa milers d’anys que es fa”

Als animalistes sempre els diu que, al final, tot és un cicle de mort i de vida. I és quan hi ha la mort, en el seu procés de descomposició i putrefacció, que neixen tota la resta de coses. “És molt fàcil parlar d’animalisme i veganisme des de les ciutats, perquè és una opció fàcil i fins i tot molt coherent, perquè potser no tens accés a carn o llet de qualitat, però també cal tenir en compte que al món hi ha milions de societats que, si no és a través de la carn, no tindrien res més per alimentar-se i satisfer les necessitats bàsiques. Al final, es tracta d’intentar fer el que fa milers d’anys que es fa”, resumeix.

“Hi ha dies que t’encantaria que les ovelles s’estimbessin per un precipici i no les veiessis mai més”

Són dies en què estan més nervioses, sigui pel temps, per la lluna, per la manera com es fa treballar els gossos o fins i tot per l’estat d’ànim de la pastora

El so de les esquelles sura en l’ambient, l’Emma observa les ovelles amb un aire seriós i tendre. Reconeix que, encara que la seva vida sembli molt tranquil·la, també té molts moments estressants. “Hi ha dies que t’encantaria que s’estimbessin per un precipici i no les veiessis mai més”, riu. Són dies en què estan més nervioses, sigui pel temps, per la lluna, per la manera com fa treballar els gossos o fins i tot pel seu propi estat d’ànim. “Si has tingut un mal dia o t’està passant alguna cosa, segurament això les influencia”, reflexiona.

Encara que mentalment la feina de pastora li doni molta pau, també requereix pensar en moltes coses diferents alhora. És un exercici de memòria que ha de fer tot l’any, sense descans

Des de fora, pot semblar que cada dia fa la mateixa feina, però la pastora assegura que cada jornada és molt diferent. I encara que mentalment li doni molta pau, també requereix pensar en moltes coses diferents alhora. Coses com el repartiment del menjar, quin dia va parir una ovella, quan li falta per parir a l’altra... És un exercici de memòria molt important que ha de fer tot l’any, sense descans.

La tècnica que fa servir per esquilar “és com un ball en què es va acompanyant l’ovella”

A més, és una feina que combina amb la d’esquiladora, que fa entre finals d’abril i agost, uns quatre dies a la setmana. No és una tasca difícil ni requereix tenir molta força, però sí molta tècnica. Ho fa amb una que es van inventar als antípodes, on es posa l’ovella sobre una taula de fusta i se la va movent amb la mà sobre el seu eix mentre amb l’altra es va esquilant amb la màquina. “És com un ball en què es va acompanyant l’ovella”, somriu la pastora. Un dia en què té una bona màquina i les ovelles es porten bé en pot arribar a esquilar unes 140, però hi ha esquiladors que en fan fins a 200 al dia.

“A les ovelles les entens molt més per com es mouen dins del corral, per com estan a sobre la taula. Si van a cops de bastó o si veuen algú que no és el seu pastor, moltes es posen nervioses, perquè no saben què els passarà”

L’ofici d’esquiladora li ha permès tenir una visió més àmplia del sector, en què pot conèixer molts pastors, ramaders, i també moltes ovelles. “Les entens molt més per com es mouen dins del corral, per com estan a sobre la taula. Si van a cops de bastó o si veuen algú que no és el seu pastor, moltes es posen nervioses, perquè no saben què els passarà, si els posaran una vacuna o ves a saber què. Són éssers vius i tenen moltes sensacions diferents. És bastant divertit de veure”, somriu l’Emma.

Per a la jove pastora, el fet de tenir ovelles, de tenir ramat i bestiar, és també un acte polític. “La ramaderia, tal com la coneixien els nostres avis, està en greu perill d’extinció. Cada vegada en queda menys, mentre la vida s’encareix i seguim cobrant una misèria”, lamenta. Per tot això, instal·lar-se en un indret com el Lluçanès, que està en concordança amb els seus ideals, va ser un factor clau a l’hora de decidir on viure. “És una comarca prominentment agrària i ramadera que encara conserva petites explotacions on els pocs pastors ens fem molta ajuda mútua”, resumeix.

“La ramaderia, tal com la coneixien els nostres avis, està en greu perill d’extinció. Cada vegada en queda menys, mentre la vida s’encareix i seguim cobrant una misèria”

Tot i això, admet que ser jove i incorporar-se al món rural és molt difícil avui dia. Si ella ho pot fer, és perquè hi ha un suport de la família al darrere i perquè ha pogut reunir alguns estalvis. Els ajuts que hi ha per a la incorporació de joves al món agrari són “una trampa” que, segons Rojas, “només fan que endeutar-te”. A més, una part del contracte obliga a comprar el material de primera mà; per tant, “desaprofites l’economia circular que et permetria comprar una sembradora a algun pagès que es jubili”, s’indigna.

Durant les llargues jornades que passa als prats vigilant les ovelles, la pastora de vegades aprofita per llegir, escriure, cosir o fer culleres de fusta. Admet que també mira el mòbil molt més del que voldria. “M’he tret les notificacions, així el miro menys”, alça les espatlles.

“Hem estat dos mesos sense pluja, què farem d’aquí cinc o deu anys, quan tot això s’accentuï? D’on traurem el menjar?”

I també té molt temps per pensar. “Massa i tot”, somriu. Li preocupen temes com el maltractament que s’està fent a la biodiversitat i als ecosistemes. “Hem estat dos mesos sense pluja. Què farem d’aquí cinc o deu anys, quan tot això s’accentuï? D’on traurem el menjar?”, es pregunta l’Emma mentre palpa amb la mà l’herba seca.

La terra s’apaga sota el sol roent. Però aquí continua ella amb les seves ovelles. Li encanta mirar-les i sentir el so de les esquelles dringant a l’aire. Un so que han sentit els pastors des de temps immemorials. I és així com, observant el seu ramat i l’horitzó del Lluçanès, la noia somriu. És pastora, i aquesta és la seva vida.