​​​​​​
​L’estiu a Can Toni Gros
o l’auca del bon repòs

1- Permeteu que un himne entoni
a la glòria de Can Toni.

2- Un himne que ocupi tros,
perquè aquest Can Toni, és Gros.

3- Tot el que el volta, retreu,
la immensa glòria de Déu.

4- Els arbres i les muntanyes
esbandeixen les migranyes.

5- Pel repòs del vianant
Toni Gros va anar pujant,

6- i s’enfilava tot sol
més amunt que l’Esquirol.

7- Té un Temple de pedra i calç
que amplià en Duran Reynals.

8- L’escola parroquial
al país no té rival.

9- Té estatges molt distingits,
i set xalets repetits.

10- Als romàntics proporciona
lo que no hi ha a Barcelona,

11- car de sol, les postes té,
més bones que a l’estranger.

12- Els vells passen als minyons
el noble Ball de Bastons.

13- Cada any s’hi dedica un dia
a adobar la poesia.

14- És profitós a les lletres
que les pugin a mil metres.

Josep M. Aguilera i Nubiola, Joan Montaner i Anglada i Albert Callís i Cabré
Premi a una auca sobre l’estiueig a Cantonigròs, 1952
 

Estiu càlid de 1943. Un petit grup d’estiuejants conversa tranquil·lament al poble de Cantonigròs, al Collsacabra. L’aire és net, destil·la pau i serenor. Cantonigròs és, al mateix temps, destí de vacances i lloc de repòs per als convalescents. –Per què no organitzeu una mena de Jocs Florals? L’ocurrència és del jove Jordi Parcerisas, convalescent a Cantonigròs. “Un dels assistents a la conversa era jo, i la cosa anava sobretot per mi, que havia acabat la carrera de Lletres i no m’estava de dir i de demostrar que m’interessava la literatura […]. No sabia que havia engegat un mecanisme sense aturador”, afirma l’escriptor i pedagog Joan Triadú en un article a la revista Presència l’agost del 1968.

En acabar els estudis de Filosofia i Lletres, branca de clàssiques, Triadú emmalalteix d’una tuberculosi que el porta a una llarga convalescència: “El Dr. Lluís Rosal i Caterineu era cap del Servei de Tisiologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, i cofundador i director del Sanatori del Montseny, al Brull (Osona) –on el 1938 morí el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel–, i va recomanar que per a poder refer la salut, al jove Triadú li convindrien els aires sans de Cantonigròs, aquell poble, també d’Osona, orejat i enfilat a la muntanya. I així fou com el juny del 1943 Joan Triadú s’allotjà a la Fonda Ca la Filomena, on ja tenien algun altre convalescent”, explica a LA MIRA la professora de llengua i literatura catalanes Teresa Clota, de Cantonigròs. L’any 2002, Clota, amb una beca de la Comissió Organitzadora de la Commemoració del Centenari de la Naixença de Pompeu Fabra, va recopilar l’arxiu documental del Concurs en quatre volums consultats per a aquest reportatge. “El repòs, els aires bons, una alimentació sana, i la força de la seva joventut, li retornaren la salut i el Nadal de 1944 ja estava restablert i va poder tornar a fer vida a Barcelona. Ell recalca que durant la seva convalescència va arribar a llegir molt”, comenta.

“Era el 16 d’agost de 1944 quan s’inicià el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs. Era el dia de Sant Roc, patró de la parròquia, i com un acte més de la Festa Major, eixint de l’Ofici Solemne, se celebrà a l’‘Escuela Nacional de Niñas’. Jo hi era contenta: aquells senyors venien a la meva escola”

Triadú entoma el repte del seu amic Parcerisas i convenç la Comissió de festes de Cantonigròs per incloure un concurs de poesia en el marc de la Festa Major. “Era el 16 d’agost de 1944 quan s’inicià el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs. Era el dia de Sant Roc, patró de la parròquia, i com un acte més de la Festa Major, eixint de l’Ofici Solemne, se celebrà a l’Escuela Nacional de Niñas. Jo hi era contenta: aquells senyors venien a la meva escola –’una escola impassible i sumària’, diu Triadú–. Jo la patia; era fer-nos passar el temps en una letargia, lluny de cap anàlisi científica ni humana, sense procurar estímuls per a aprendre, el llibre i la mestra parlaven una llengua que l’havíem d’aprendre per intuïció, sense explicacions, ni comparances, ni traduccions”, confessa Clota, amb els ulls d’una nena.

En presència d’una cinquantena de veïns i estiuejants, inclosa la mainada, el senyor Lluís Arnal inicia la lectura de les poesies presentades. El jurat delibera uns instants i el secretari comunica el veredicte. El diploma d’honor és per al jove estiuejant Ermengol Passola, per la poesia “A la memòria del nostre amic Marc Plana”, sobre la mort d’un noi d’una casa del poble. Passola torna a llegir el poema “per a complaure l’assistència” a petició del jurat. L’accèssit d’honor és per a la poesia El gall, de Jordi Parcerisas.

“Des del primer moment el Concurs fou de la parròquia, institucionalització i protecció alhora, però tingué l’ajut econòmic de propietaris i estiuejants”

“Des del primer moment el Concurs fou de la parròquia, institucionalització i protecció alhora, però tingué l’ajut econòmic de propietaris i estiuejants. Els primers anys, però, els premis eren a base de llibres i els accèssits podien assolir una modèstia del tipus de les 25 pessetes. No hi havia altra propaganda que un cartell, amb les bases escrites a màquina, i un anunci al programa de la Festa Major”, esmenta Triadú. Així és com Cantonigròs es converteix en refugi de les lletres catalanes. Un refugi físic, curull de simbolisme, que, com argumenta Triadú a Una cultura sense llibertat, “aixoplugava una incipient activitat d’una significació tan o més política que estrictament literària”. Com indica Agustí Pons en el llibre Joan Triadú. L’impuls obstinat: “A Cantonigròs no hi havia Ajuntament, circumstància que afavoria iniciatives com la del Concurs, ja que l’any 1944 era impensable que es pogués organitzar dins de la legalitat cap mena d’acte literari en català o a favor de la literatura catalana”.

“L’ambient que creà el concurs fou propici perquè de seguida Triadú organitzés unes classes de català per a aquells estiuejants. Hi assistien els fills de famílies que estiuejaven en torres i xalets del capdamunt del poble”

Teresa Clota explica a LA MIRA que després d’haver passat la seva convalescència a Cantonigròs, Joan Triadú sempre més hi va anar per les vacances d’estiu. Clota revela que “segurament que l’ambient que creà el concurs fou propici perquè de seguida Triadú organitzés unes classes de català per a aquells estiuejants. Hi assistien els fills de famílies que estiuejaven en torres i xalets del capdamunt del poble, que es coneixien i s’organitzaven per fer excursions a pobles veïns, muntanyes properes i algun santuari enlairat”. Clota afegeix que “també rebien classes de català les famílies d’estiuejants que durant les vacances tenien a la casa la presència d’un ‘mestre’, que era sempre un seminarista provinent del Seminari de Vic”.

A poc a poc, se cimenten les bases que edificaran “un moviment d’oposició cultural, incipient i dèbil al començament, centrifugat en ell mateix, incomunicat, però que de mica en mica començà d’incidir en cercles més amplis”

A partir de 1939, la cultura catalana “entrà en una etapa de crisi profunda durant la qual sobrevisqué encofurnada en les catacumbes, o en l’ostracisme de l’exili. De fet, la literatura catalana semblà que no existia”, assegura Joan Samsó a La cultura catalana: entre la clandestinitat i la represa (1939-1951). Així, “mentre que els escriptors de l’exili, tot continuant la seva obra, mantenien la personalitat pública de la literatura catalana, a l’interior, des de 1940, en la clandestinitat, es mirà de refer contactes, de reprendre les institucions de cultura més significatives i d’establir lligams amb les noves generacions”. A poc a poc, se cimenten les bases que edificaran “un moviment d’oposició cultural, incipient i dèbil al començament, centrifugat en ell mateix, incomunicat, però que de mica en mica començà d’incidir en cercles més amplis”. Cal destacar la continuïtat dels Jocs Florals de Barcelona, “que es conservaren en essència sense ni jurat ni premis”, i des de 1940 se celebren cada primer diumenge de maig, “en recintes privats, amb la participació d’un reduït grup de persones”. Entre 1941 i 1977, els catalans de l’exili organitzen uns jocs itinerants per ciutats d’Amèrica i Europa: els Jocs Florals de la Llengua Catalana.

El centenari de Verdaguer

El 17 de maig de 1945, els Amics de la Poesia commemoren el naixement del poeta Jacint Verdaguer en una sessió literària celebrada a Barcelona clandestinament 

El 28 de març de 1942, a la rebotiga del taller de l’orfebre Ramon Sunyer, al número 660 de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, es constitueixen els Amics de la Poesia, un grup d’entre 30 i 35 persones, que celebren fins a una trentena de sessions poètiques privades fins al 1945. Com documenta Joan Samsó, “els Amics de la Poesia era una de les tres primeres entitats estroncades per la guerra i la derrota que es refeien, i coincidia quasi en el temps amb la reconstrucció de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i dels Estudis Universitaris Catalans. A mitjan 1942, per tant, la represa ja era un fet”. Doncs bé, el 17 de maig de 1945, els Amics de la Poesia commemoren el naixement del poeta Jacint Verdaguer en una sessió literària celebrada a Barcelona clandestinament a casa de l’arquitecte Lluís Bonet Garí. Hi assisteix un grup nodrit d’intel·lectuals. Clota ens recorda que en deixen constància amb les seves signatures en el llibre de poemes Idilis y cants místichs, de Verdaguer. Són: Josep Maria de Sagarra, Carles Riba, Josep Puig i Cadafalch, Montserrat Salvadó, Tomàs Garcés, Miquel Coll i Alentorn, Ramon Aramon i Serra, Maurici Serrahima, Ramon Sugranyes, Jordi Rubió, Narcís Bonet i Armengol, Antoni M. Badia i Margarit.

“El jove Joan Triadú va quedar admirat en sentir recitar Els dos campanars, del poema Canigó de Verdaguer, a Josep M. de Sagarra”, comenta Clota. Per això, per l’agost, al segon Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, Triadú titula el seu parlament d’obertura “En el centenari de Jacint Verdaguer”, que comença així: “Si avui ací ens reunim gairebé en íntim cenacle per a assistir a un concurs poètic és, per dir-ho així, de rigor, encapçalar la petita festa amb unes paraules breus i concretes referides a la persona d’un dels nostres més grans poetes, potser, segons com es miri, el més gran de tota la nostra història. I a més d’ésser natural que es parli d’un poeta gran en un concurs de poesia per petit que aquest sigui, és obligatori recordar-lo perquè ens trobem en el seu propi país, a la vista de la terra que ell estimà més, on visqué, s’hi féu home i s’hi féu vell”.

“Jo tenia set anys i escoltava amb atenció, lluny d’entendre res, però em va quedar el nom de Verdaguer. I sobretot em va quedar que ‘Verdaguer era estimat perquè ell estimava la gent’”

Teresa Clota rememora amb exactitud aquell 17 d’agost de 1945 a l’Escola Municipal mentre parla Joan Triadú: “Jo tenia set anys i escoltava amb atenció, lluny d’entendre res, però em va quedar el nom de Verdaguer i que deia que Verdaguer era de Folgueroles i va decantar una mica el cap, volent dir que era d’aquí mateix, veí. El nom de Folgueroles ens era conegut perquè al nostre poble hi treballava un picapedrer que n’era. I sobretot em va quedar que ‘Verdaguer era estimat perquè ell estimava la gent’, i jo vaig pensar: Ah! Si la gent l’estimava, doncs jo també. I així em va quedar per sempre; només m’ha calgut, llegint la seva obra, afegir-hi l’admiració”.

Després de les paraules de Triadú, la senyoreta Roser Montaner inicia la lectura de les poesies presentades. El premiat amb el diploma d’honor és Jaume Mas, de Badalona, amb la poesia Impressions de Cantoni. Segons Triadú, el poeta de Badalona “féu molt per a la popularitat de la festa, amb la seva poesia narrativa, satírica o de paisatge, mentre s’acostaven alguns joves, alguns seminaristes de Vic per exemple, i introduïen tota una altra mena de poesia”. Ermengol Passola obté l’accèssit d’honor amb La fe dels solitaris. Els xiprers de Montalegre.

“A la meva escola tot era opac; al llibre que passava, el de segon curs, i que encara guardo, al final hi havia l’abrandada poesia ‘Marcha triunfal de la Virgen Capitana’, un text per adoctrinar els infants”

Clota manifesta que “A la meva escola tot era opac; al llibre que passava, el de segon curs, i que encara guardo, al final hi havia l’abrandada poesia Marcha triunfal de la Virgen Capitana, un text per adoctrinar els infants. Me’l sabia de memòria, i encara me’l sé. A mi no em va adoctrinar gràcies a la meva mare, que, a casa, quan jo començava a declamar: ‘Generalísimo Franco: / Bien has trazado tu plan. / –No he sido yo quien lo ha hecho. / Fue la Virgen del Pilar’, ella es posava les mans al cap, se li arrugava el front, mirava al cel i deia: ‘Calla!’ amb un to tant de dolor que jo plegava a l’acte. I ella tornava a ser la meva mare. Un tresor de cultura oral”.

Els quatre primers premis estan dotats amb l’edició de luxe de les ‘Obres completes’ de Verdaguer; de ‘Betlem’, també de Verdaguer; ‘El poema de Nadal’, de Josep M. de Sagarra, i ‘L’aire daurat’, de Marià Manent

El 1946, la nena Eulàlia Soldevila recita les composicions concursants. Guanya el diploma d’honor Jaume Mas, amb De Vic a Cantoni. Impressió d’un viatge del 1946, i s’atorguen quatre accèssits d’honor. El poeta Jordi Cots diu dues poesies i Ermengol Passola llegeix Prats. L’acta del Concurs incideix en el fet que “s’acorda d’ampliar els premis, ja que el Concurs creix”. Joan Triadú disserta sobre el poeta Joan Maragall. El 1947, ho fa sobre la figura i l’obra de Santiago Rusiñol. Guanyador del primer premi durant tres anys consecutius, l’any 47 Jaume Mas és proclamat Mestre en Gay Saber del Concurs. El jurat li demana que, a més de la poesia premiada (El romanço del senyor Josepet i la senyora Quimeta), en llegeixi alguna altra. El tercer premi és per a “Núria”, de M. dels Àngels Anglada. Els quatre primers premis estan dotats amb l’edició de luxe de les Obres completes de Verdaguer; de Betlem, també de Verdaguer; El poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, i L’aire daurat, de Marià Manent. Jordi Cots guanya el tercer accèssit amb “Fidelitat”. 1947 és, també, l’any de les festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, primer acte en català després de la Guerra.

El 1948, Triadú reflexiona sobre la figura i obra d’Àngel Guimerà, ja en el marc de l’Escola Parroquial, on se celebrarà el Concurs fins a la seva darrera edició i amb espai per a un centenar de persones. A més dels quatre primers premis, es convoca el premi Mare de Déu de Cabrera a la millor poesia religiosa, que guanya Vicenç Esmerats amb Mística. El 1949, Triadú dedica el seu parlament a parlar sobre la vida i obra de Ramon Llull. El primer premi, dotat amb un exemplar d’Obres completes de Costa i Llobera, s’atorga al recull Estampes del Collsacabra, de Casimir Aragall. L’any 50, el primer premi recau en la poesia titulada Quan jo estava a Cantoni sentia..., d’Antoni Pous i Argila, de Manlleu. El Concurs és ja un referent en l’àmbit local.

“La segona època del Concurs, amb Carles Riba al capdavant, el 1951, enllaçà amb grans noms de la poesia anterior i augmentà la participació de noves veus”

Poetes en xarxa

I així arriba el 1951, un any decisiu, en què el Concurs s’enlaira. Com comenta Teresa Clota, “la segona època del Concurs, amb Carles Riba al capdavant, el 1951, enllaçà amb grans noms de la poesia anterior i augmentà la participació de noves veus”. El Concurs s’eixampla, “tant de base popular, com de col·laboració intel·lectual”, dirà Joan Triadú. S’inicia una segona època que es clou amb la mort de Carles Riba, el 1959.

L’any 51, Triadú fa una semblança de Joaquim Ruyra. El primer guardó, dotat amb 2.000 pessetes, és per al llibre inèdit Vint sonets, de Carles Riba, retornat de l’exili per l’abril de 1943. Riba agraeix el reconeixement del jurat, exposa alguns conceptes sobre la seva poesia i llegeix dos poemes que són aplaudits pel públic. El segon premi, dotat amb 1.000 pessetes, és per La nostra nit, d’Albert Manent. Com consta en l’acta del Concurs, recull el premi el seu pare, Marià Manent, i Triadú llegeix un dels poemes del llibre premiat. El tercer guardó és per a Jordi Sarsanedas, dotat amb 500 pessetes, pel llibre inèdit Temps i paraules. Un autocar d’Autos Pous ha transportat 23 passatgers, entre membres del jurat, premiats i assistents, fent el recorregut de Vic a Cantonigròs, i es comptabilitzen 30 dinars.

El 1952, Carles Riba s’integra al jurat, format per Maurici Serrahima, Joan Cortés i Jordi Sarsanedas i Joan Triadú com a secretari. Es presenten 21 autors, amb 95 poemes, un llibre i dos articles. Rosa Leveroni obté el primer premi pel llibre Presència i record. Jordi Cots el segon premi amb el recull de poesia religiosa Franciscanes. També s’atorga un premi únic de prosa, a l’article “Gaudí i Verdaguer”, d’Enric Ribera i Faig. Justament aquell any, la dissertació inicial de Triadú està dedicada a la vida i l’obra de l’arquitecte Gaudí. S’atorga, així mateix, un premi a una auca sobre l’estiueig de Cantonigròs titulada “L’estiu a Cantonigròs, o l’auca del bon repòs”, il·lustrada pel dibuixant Valentí Castanys. En finalitzar el Concurs, la cobla de la Festa Major interpreta tres sardanes davant de l’Escola Parroquial, que són ballades per premiats i assistents.

El 1953, el recull de J.V.Foix ‘És quan dormo que hi veig clar’ s’endú el primer premi. El 1954 ho fa Clementina Arderiu amb el recull inèdit ‘Cinc poemes’

El 1953, el recull de J.V.Foix És quan dormo que hi veig clar s’endú el primer premi. El 1954, ho fa Clementina Arderiu amb el recull inèdit Cinc poemes. En aquesta darrera ocasió, Joan Oliver, Pere Quart, presideix el jurat. A més d’un segon premi dedicat a poesia religiosa, un accèssit i el tradicional premi Mare de Déu de Cabrera, es concedeix un premi destinat a menors de 18 anys per a una descripció en prosa sobre el tema “Una excursió a Collsacabra”, que s’adjudica a Núria Passola i Badia per El càntir trencat. També es lliura un premi especial per a poesia satírica, adjudicats a dos poetes: Ramon Folch i Camarasa i Joan Cortés i Vidal. A banda de l’evocació de la figura de Joan Salvat-Papasseit, a càrrec de Triadú, el professor Geoffrey W. Ribbans (Universitat de Sheffield) intervé amb un parlament sobre poesia catalana i poesia europea. L’acta del Concurs de 1954 recull que és l’any que ha registrat més participació, amb 158 poesies presentades i un treball en prosa.

El 1956, l’‘Obra poètica’ de Marià Manent obté el Premi de consagració, i el valencià Vicent Andrés i Estellés guanya el premi a un llibre de poemes per ‘Donzell amarg’

El 1955, s’atorga l’anomenat Premi de consagració, dotat amb 1.000 pessetes, a un llibre publicat en el darrer any, d’un poeta català vivent. En resulta premiat Tomàs Garcés, per Viatge d’octubre. Pere Quart guanya el premi a una poesia o recull de poemes de tema lliure i inèdits, amb set poemes recollits a Llibant segat. Davant l’increment del nombre i la qualitat de les obres, com detalla Clota en la seva crònica del veredicte, aquell any el jurat acorda concedir diversos accèssits, dividits en llibres inèdits, on destaquen Primera volada, de Lluís Serrahima, i Veu incessant, de Miquel Martí i Pol; reculls breus inèdits, com Primer diumenge de maig, d’Ermengol Passola, i poemes solts. En total, s’hi han presentat 21 poetes. El 1956, l’Obra poètica de Marià Manent obté el Premi de consagració, i el valencià Vicent Andrés i Estellés guanya el premi a un llibre de poemes per Donzell amarg. Lluís Serrahima rep el premi especial per una poesia religiosa A la Mare de Déu de Montserrat. El professor Dr. Jordi Rubió i Balaguer és homenatjat al dinar.

L’any 57, el jurat del Concurs està presidit per Ramon Aramon i Serra, membre i secretari general de l’IEC des de 1942. El Premi al millor llibre de l’any és per a Carles Riba, per Esbós de tres oratoris, a l’entorn del qual s’organitza l’àpat del migdia al menjador de Ca la Filomena. També s’atorga un premi a un llibre de poesia inèdit, amb dret de publicació dins la col·lecció d’Óssa Menor, que es concedeix al monjo de Montserrat Jordi Pinell, per Balades del Bon Pastor. Novament, el volum d’obres presentades complica la tasca del jurat, fins al punt que el jurat decideix donar 15 accèssits. El professor Robèrt Lafont (Liceu de Nimes) participa amb una ponència sobre Verdaguer, d’acord amb la voluntat d’incorporar “oradors no catalans” que professa Triadú. Entre els assistents, destaca, també, un grup d’alumnes de català procedent dels Estats Units, deixebles del professor de la Universitat d’Indiana Josep Roca i Pons. Arran del Concurs del 1957, com recull Agustí Pons en la seva biografia de Joan Triadú, Triadú és cridat a la Direcció General de la Via Laietana de Barcelona “per tal de respondre a múltiples preguntes sobre les activitats que es feien a Cantonigròs i les personalitats que hi acudien”.

Tercera època: poesia a l’ombra dels arbres

El 1958, el catedràtic Pedro Laín Entralgo, cessat pel règim com a rector de la Universitat de Madrid, pronuncia un parlament sobre Maragall. Aleshores, el Concurs ja s’anomena Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs i Festa Literària del Collsacabra. Ara s’hi premien també narracions i assaig. Així, l’any 59, Manuel de Pedrolo rep el premi Pinya de Rosa, dedicat a la memòria de Joaquim Ruyra, pel conte inèdit La missió i l’escamot. El Mare de Déu de Cabrera és per a Joaquim Folch i Torres. També es convoca un premi sobre el Centenari de Maragall a un treball en prosa. Teresa Clota rep un premi especial per Dos poemes, presentats fora de concurs. L’escriptor de Sueca Joan Fuster reflexiona sobre el poeta Ausiàs March 500 anys després i se celebra un dinar d’homenatge als escriptors valencians.

Mercè Rodoreda, resident a Ginebra, obté el Pinya de Rosa amb ‘Tres contes’. I Josep Tremoleda el Premi Mare de Déu de Cabrera, dotat amb 1.000 pessetes, amb el treball ‘Intent de divulgació de Màrius Torres’

Amb el tombant de dècada, el 1960, amb motiu del cinquantenari del naixement del poeta lleidatà Màrius Torres, es convoca un premi amb el seu nom, dotat amb 5.000 pessetes, que guanya el recull de poemes Playamuertos, de Núria Sales i Folch, filla de l’escriptor i editor Joan Sales i l’editora Núria Folch. Mercè Rodoreda, resident a Ginebra, obté el Pinya de Rosa amb Tres contes. I Josep Tremoleda, el Premi Mare de Déu de Cabrera, dotat amb 1.000 pessetes, amb el treball Intent de divulgació de Màrius Torres. També, es convoca el Premi L’Alguer, “dotat amb un viatge d’estudis en terres catalanes, comprès el cost dels viatges i estada de vuit dies a Barcelona, destinat a un recull inèdit de poemes d’un poeta jove resident a la ciutat de l’Alguer”, com recull Clota en la seva crònica del veredicte del 60. Ramon Sugranyes, professor de la Universitat de Fribourg (Suïssa), dedica unes paraules a l’entorn de la posició religiosa de Maragall. Clausura l’acte el Dr. Eduard Junyent, canonge de la Seu de Vic, en representació del bisbe Dr. Ramon Masnou. El dinar d’homenatge d’aquest any està dedicat als escriptors balears. Francesc de B. Moll explica l’activitat de l’Editorial Moll, de Mallorca, amb l’Obra del Diccionari i la Biblioteca Raixa.

El 20 d’agost del 1961, es lliura el Premi Cant Espiritual, dotat amb 5.000 pessetes, i instituït aquell any que es commemora el cinquantenari de la mort de Maragall. El guanya Núria Albó de Serra, de la Garriga, amb el recull de poesies La mà pel front. Es concedeixen dos premis extraordinaris, de 2.000 pessetes cadascun, primer al llibre El poble, de Miquel Martí i Pol, i segon al recull Petita vall, d’Eulàlia Amorós de Mallol, de Reus. També es convoca el Premi Sant Martí del Canigó, que celebra el 75è aniversari del poema de Verdaguer, “dotat amb una estada de 10 dies a Barcelona i el cost del desplaçament, i destinat a una obra literària (poesia, narració, teatre, etc.) inèdita i de regular extensió, escrita en català per un autor nascut en alguna de les comarques catalanes de França (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, Cerdanya, etc.)”. S’atorga al llibre de poemes Espers de primavera i plors de tardor, de Josep Gouzy, de Pau (el Rosselló). L’escriptor i humanista Josep M. Puigjaner obté el Premi Vida nova, dotat amb 1.500 pessetes, per Notes d’un viatge inajornable. Tant el Premi Pinya de Rosa, com el Mossèn Alcover, dedicat a commemorar el centenari del naixement de l’escriptor mallorquí, i el Premi Teatre de camí, dedicat a una obra teatral breu i inèdita “apropiada per a la representació, per jovent, a l’aire lliure”, són declarats deserts.

Els autors llegeixen els treballs premiats i Joan Triadú parla dels llibres apareguts durant el 1961. Entre els assistents al Concurs s’hi compten Rafael Tasis, Joan Fuster, Maria Aurèlia Capmany. Seguidament, el professor de la Universitat d’Oxford i expert en el pensament lul·lià R.D.F. Pring-Mill, com explica Serra d’Or, “desenvolupà, amb un llenguatge acuradíssim, el tema “Valor Universal del beat Ramon Llull”. El canonge de la Seu de Vic, Dr. Eduard Junyent, president del jurat dels premis, clou l’acte matinal. Al dinar del Concurs el tema a tractar són els estudis de la Llengua i Literatura Catalana arreu del món. En la sobretaula, intervenen Geoffrey W. Ribbans, de Sheffield; Severio Panunzio, de la Universitat de Bari, un jove italià iniciat en l’estudi del català; Joan Coromines, de la Universitat de Chicago i membre de l’IEC, i els rossellonesos Josep Gouzy i Carles Bauby, aquest últim director de la revista La Tramontane, referent del catalanisme al Rosselló. Ferran Soldevila clou la jornada amb paraules d’encoratjament. El dinar a Ca la Filomena aplega 300 comensals.

“L’any 1962, des de Cantonigròs, Joan Triadú em va proporcionar fer un curs de català per correspondència amb la professora Iris Gispert. Eren uns cursos organitzats per la JAEC d’Òmnium Cultural”

Previ a la celebració del Concurs, el 2 de juliol d’aquell 1961, l’IEC i la Delegació Comissió Delegada de Català d’Òmnium Cultural creen la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC), dedicada a l’acreditació de professors de català. Teresa Clota recorda a LA MIRA que “l’any 1962, des de Cantonigròs, Joan Triadú em va proporcionar fer un curs de català per correspondència amb la professora Iris Gispert, la seva secretària. Eren uns cursos organitzats per la JAEC d’Òmnium Cultural”. “Entre els qui s’examinaren aquell any i obtingueren el certificat, hi ha els qui he conegut i que havien assistit al Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs”, precisa Clota.

Dins del recinte de l’Escola Parroquial, el públic escolta atentament. Fora del recinte, sota l’ombra dels arbres del turó del cementiri, asseguts a terra, els assistents segueixen l’acte del Concurs a través dels altaveus que s’hi han instal·lat

El 1962, s’ha convocat el Premi País Valencià, per a autors nascuts en alguna de les comarques valencianes. Jordi Sarsanedas guanya el Premi Pinya de Rosa amb el recull de cinc contes Alguna gent. Joan Triadú li busca els seus versos premiats perquè en reciti algun. Lluís Serrahima, guanyador del Vida nova, també llegeix els seus versos. Dalt de l’escenari hi ha, a més del rector del poble, Mn. Feliu Vila, i Joan Triadú, l’historiador Ferran Soldevila, el Dr. Lluís Cura, i el Pare Abat de Montserrat Dom Aureli M. Escarré. Dins del recinte de l’Escola Parroquial, el públic escolta atentament. Fora del recinte, sota l’ombra dels arbres del turó del cementiri, asseguts a terra, els assistents segueixen l’acte del Concurs a través dels altaveus que s’hi ha instal·lat. Per a l’àpat del migdia, s’improvisa un menjador al Cobert de cal Taco, servit per la Fonda Ca la Filomena. Tele/eXpres comenta que “no hay en el pueblo ningún local apto para una concurrencia progresivamente numerosa. Los micrófonos y la sombra de unos pinos solucionan, de manera muy simpática, el problema de la comida”. S’ha de trobar una altra solució”, dicen los que cuidan de la organización. Y nosotros, con un cordialísimo sudor en la frente, pensamos: Es bello que deba buscarse una solución para un problema que nace de un sentimiento generoso, sencillo y profundo”. El dinar d’homenatge està dedicat a l’historiador Ferran Soldevila. “La seva presència a Cantonigròs amb motiu de dissertar sobre la personalitat d’una altra figura ingent, el Pare Albareda, en proporcionarà l’ocasió desitjada d’expressar-li admiració, reconeixença i afecte. Ho farà, així, en nom de tots, l’eminent historiador Miquel Coll i Alentorn, membre també de l’IEC”, referencia Clota en la seva crònica del Concurs.

El dinar, servit per la Fonda Ventura de Vic, es fa a l’envelat muntat al Camp de futbol de l’Escola Parroquial. En la sobretaula, el tema a debat són els escriptors de les comarques lleidatanes

L’any següent, 1963, es convoca, amb motiu de la celebració del 20è aniversari del Concurs, el Premi Per comprendre, en la memòria de Carles Riba, dotat amb 25.000 pessetes i que premia el millor llibre publicat en català des de la celebració del Concurs l’any anterior. L’obté Salvador Espriu per Obra poètica. El Premi Rosselló-Pòrcel, de 10.000 pessetes, dedicat a la memòria del poeta mallorquí en el 50è aniversari del seu naixement i 25è de la seva mort, és per al poeta Xavier Amorós, de Reus, amb el recull Qui enganya, para. També es convoca el Premi Les Illes, dotat amb 8.000 pessetes, que obté un jove de Felanitx per un recull de poemes. La gent escolta l’acte del Concurs. Hi ha gent al porxo de l’Escola, els infants s’enfilen a les finestres. Molts assistents segueixen el concurs, a través dels altaveus, de l’ombra dels arbres estant. El catedràtic Antoni M. Badia i Margarit protagonitza un parlament sobre la llengua catalana, des de Pompeu Fabra a Carles Riba, que commemora els 50 anys de les Normes ortogràfiques de l’IEC. El dinar, servit per la Fonda Ventura de Vic, es fa a l’envelat muntat al Camp de futbol de l’Escola Parroquial. En la sobretaula, el tema a debat són els escriptors de les comarques lleidatanes, que compta amb la intervenció d’Agustí Duran de l’IEC i de l’escriptor ilerdenc Josep Vallverdú. Clou la jornada parlant l’Abat Escarré.

L’agost del 1964, s’inaugura l’estela dedicada a la memòria de Carles Riba. El rector de la parròquia, Mn. Josep Cruells, beneeix la pedra commemorativa al recinte parroquial, en presència de Clementina Arderiu, vídua del poeta, de l’Abat Escarré, i del secretari de l’IEC Ramon Aramon

El Premi Per comprendre de l’any 64 és per a Jordi Rubió, per La cultura catalana del Renaixement a la Decadència. Després que l’any anterior quedés desert, es torna a convocar el Premi Cavall Fort, dotat amb 5.000 pessetes, destinat a un recull de narracions breus, per a la publicació a la revista infantil, que guanya Carles Macià i Vives amb Set històries. El professor de la Universitat de Belfast Mr. Arthur Terry fa el seu parlament a propòsit d’algunes característiques de la poesia catalana. L’agost del 1964, s’inaugura l’estela dedicada a la memòria de Carles Riba. El rector de la parròquia, Mn. Josep Cruells, beneeix la pedra commemorativa al recinte parroquial, en presència de Clementina Arderiu, vídua del poeta, de l’Abat Escarré, i del secretari de l’IEC Ramon Aramon. La festa literària està dedicada a la presentació dels poemes inèdits recollits en la primera antologia catalana a Joan XXIII. En la sobretaula del dinar, JV Foix llegeix el seu poema dedicat al Papa Joan XXIII. El Bisbe de Vic, Dr. Ramon Masnou, i l’Abat Escarré diuen unes paraules de comiat.

L’any 1965, s’incorporen al jurat els escriptors Pere Calders i Miquel Martí i Pol. Amb més d’un centenar de concursants per a les diferents categories de premis, destaquen JVFoix, qui amb la seva Obra poètica guanya el Premi Per comprendre, i Joan Vergés, qui obté el Salvat-Papasseit amb el poemari El gos. Joan Triadú fa el balanç cultural de l’any, mentre el professor de la Universitat de Munich Dr. Günther Haensh parla de la llengua catalana vista pels estrangers. Després del dinar a l’envelat, hi ha un col·loqui cultural amb el professor Haensh, el Dr. Manuel Sanchis Guarner (Universitat de València), el Dr. Antoni Comas (Universitat de Barcelona) i Ramon Sugranyes (Universitat de Fribourg).

Triadú remarca el reconeixement “de fet” de la cultura catalana a l’exterior, amb la projecció internacional assolida pel cantant Raimon, i esmenta la inclusió d’esqueles en català als diaris i l’aparició del primer setmanari català de la postguerra, ‘Tele-estel’

El diumenge 7 d’agost del 1966, persones vingudes en cotxes i autocars des dels més diversos indrets acudeixen a la festa literària de Cantonigròs. Com recull Serra d’Or, Joan Triadú glossa l’últim any transcorregut per la cultura catalana citant alguns fets significatius: la reedició del Diccionari de Pompeu Fabra; la revisió de la gramàtica Signe; l’aparició de la gramàtica per a nois i noies Faristol; de Beceroles, el primer llibre de text en llengua catalana després del 1939; de l’obra Parleu bé el català. Triadú remarca el reconeixement “de fet” de la cultura catalana a l’exterior, amb la projecció internacional assolida pel cantant Raimon, i esmenta la inclusió d’esqueles en català als diaris i l’aparició del primer setmanari català de la postguerra, Tele-estel. També, evoca la memòria de l’escriptor Miquel Llor, traspassat després de la diada de l’any anterior i que havia figurat com a membre del jurat del Concurs. Seguidament, intervé el professor Josep Roca i Pons, sobre els estudis de català als Estats Units. Josep Carner obté el Premi Per comprendre i s’atorguen vuit premis i accèssits a altres autors.

Com és costum, la gent segueix l’acte del Concurs a través dels altaveus, arrecerada sota els roures. Un venedor de diaris despatxa alguns exemplars de Tele-estel. Hi ha qui s’atura a comprar davant d’una parada de llibres i discos en català. A la sortida de l’acte matinal, assisteixen al dinar prop de 500 persones, reunides en un gran envelat. S’ofereix un homenatge al Dr. Josep Torras i Bages, en el cinquantenari de la seva mort. Després, com explica la revista Presència, “els assistents es traslladaren a la plaça del poble, on enmig d’un fervor impressionant, fou descoberta la pedra dedicada a la memòria del doctor Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. Un compacte grup de gironins va ajuntar les seves veus al cant final “dels Adéus”, vibrant i solidari”.

Mercè Rodoreda: “Estic contenta d’haver tingut aquest premi –gràcies– perquè ja fa anys vaig enviar els primers contes que havia escrit després del llibre ‘Vint-i-dos contes’ a Cantonigròs i també van ésser premiats. Ha estat tancar el cercle”

Any 1967. “Són les 12 tocades del migdia quan comença l’acte. Sota l’atri de l’Escola Parroquial de Cantonigròs –per primera vegada a l’aire lliure– s’asseu la presidència amb el jurat. La gent ocupa els prats del voltant, i s’aixopluga sota els arbres. […] Això fa 24 anys que dura”, descriu el cronista de Presència. Mercè Rodoreda obté el Premi Per comprendre per La meva Cristina i altres contes. “Estic contenta d’haver tingut aquest premi –gràcies– perquè ja fa anys vaig enviar els primers contes que havia escrit després del llibre Vint-i-dos contes a Cantonigròs i també van ésser premiats. Ha estat tancar el cercle”, escriu Rodoreda en una carta a Joan Triadú des de Ginebra. Miquel Martí i Pol llegeix els poemes de Carles Miralles, Premi Salvat-Papasseit, que envia un telegrama des de Cartagena, on es troba fent el servei militar. Des de Miquel Arimany fins a Joaquim Carbó són guardonats aquest any.

Antoni M. Badia i Margarit parla sobre la legislació actual de la llengua segons els estudis recents; la pedagoga Marta Mata sobre alguns aspectes de la legislació de l’ensenyament

Mentrestant, a l’envelat ja es prepara el dinar. “La gent s’escampa per l’esplanada, a l’ombra del campanar, al peu del monòlit de Carles Riba, on llueixen clavells vermells i grocs. És el moment de les converses, dels retrobaments, del diàleg”, apunta Presència. També, el moment de la revista Presència: “Tothom s’interessa per ella, tothom vol comprar-la... Els exemplars que tenim a l’abast ens fugen de les mans”. Havent dinat, a l’envelat, comencen les reflexions dels oradors. Antoni M. Badia i Margarit parla sobre la legislació actual de la llengua segons els estudis recents; la pedagoga Marta Mata sobre alguns aspectes de la legislació de l’ensenyament. El cantautor vigatà Rafael Subirachs amenitza la tarda amb unes cançons. “Enguany hom ha vist molta gent del poble de Cantonigròs assistint a la festa, i molt de jovent. Però Joan Triadú digué repetidament que l’any vinent, any del XXVè concurs, hauria d’ésser el darrer […]. Hi ha un any de coll, encara, però el suggeriment de posar fi a una manifestació cultural de prestigi i aparentment en ple auge, bé que sorpregué els assistents i a la majoria no els agradà”, assenyala Serra d’Or en la crònica del penúltim Concurs.

L’hora dels adéus

La del 4 d’agost de 1968 és l’última de les festes. Joan Fuster recull el Premi Per comprendre per les seves Obres completes. Volum I, amb un accèsit extraordinari al periodista Joaquim Ventalló per Les escoles populars ahir i avui. El Sant Martí del Canigó és per a Joan Durandeu, per les seves recerques sobre la llengua catalana dels segles XVI i XVII al Rosselló. El Premi Cavall Fort de contes és per al poeta i cantant manacorí Guillem d’Efak, per Les vacances d’en Jordi. El Mare de Déu de Cabrera, destinat a un article o assaig breu sobre Pompeu Fabra, és per a Francesc Roig i Farran. Precisament, l’escriptor homenatjat en la festa literària de l’any 68 és Pompeu Fabra, en el centenari del seu naixement.

“Vaig obtenir un profit emocional: haver conegut, del meu poble estant, tantes personalitats del món intel·lectual, quan després a través dels llibres he pogut conèixer la seva obra, tots m’han semblat propers. Els ‘coneixia’” 

Teresa Clota i Lluís Guillamet, de Cantonigròs, entreguen un llibre d’or a Joan Triadú, amb la signatura de tots els assistents i una dedicatòria d’agraïment pel seu guiatge en els 25 Concursos de Poesia. Per Teresa Clota, el Concurs va significar rebre un dia de cultura a l’any: “Vaig obtenir un profit emocional: haver conegut, del meu poble estant, tantes personalitats del món intel·lectual, quan després a través dels llibres he pogut conèixer la seva obra, tots m’han semblat propers. Els “coneixia”. I de vegades, en trobar-los, m’he atrevit a trobar motiu per a poder-los saludar”.

Raimon estrena la cançó ‘El meu poble i jo’, d’homenatge a Fabra sobre un poema d’Espriu censurat en un llibre de poemes dedicats a Fabra. La seva interpretació és aplaudida pels assistents, que s’alcen dempeus i acomiaden 25 anys de Concurs cantant ‘L’hora dels adéus’ amb els braços entrellaçats

Finit el Concurs, els assistents s’acosten al vehicle de promoció de La Gran Enciclopèdia Catalana i a la parada de llibres de Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Se serveixen prop de 800 dinars. A la tarda, a l’envelat, es fa l’homenatge a Pompeu Fabra. Parlen Jordi Carbonell, Joan Fuster i Ramon Aramon. Com documenta la Revista Europa, entre les personalitats assistents a l’acte hi ha el president d’Òmnium Cultural, Jordi Riera; l’Abat de Montserrat, Dom Cassià M. Just; el Prior del Monestir i director de Serra d’Or, Dom Maur Boix; l’editor Francesc de B. Moll; i les filles i altres familiars de Pompeu Fabra. Raimon estrena la cançó “El meu poble i jo”, d’homenatge a Fabra sobre un poema d’Espriu censurat en un llibre de poemes dedicats a Fabra. La seva interpretació és aplaudida pels assistents, que s’alcen dempeus i acomiaden 25 anys de Concurs cantant L’hora dels adéus amb els braços entrellaçats.

Miquel Martí i Pol: “Cal eludir el parany de l’immobilisme i, sobretot, allò de: ‘Com que som pocs i no tenim gran cosa…’, una actitud amb la qual fem el joc als qui no volen que progressem, i hem de provar de pensar-nos sense por, d’una manera normal i actual”

Els temps han canviat, advertia Miquel Martí i Pol en un article a Serra d’Or l’any 68: “No tant com voldríem, potser, però han canviat, i un Concurs com el de Cantoni ja no representa el que representava uns quants anys enrera”. Per això, deia, “cal eludir el parany de l’immobilisme i, sobretot, allò de: ‘Com que som pocs i no tenim gran cosa…’, una actitud amb la qual fem el joc als qui no volen que progressem, i hem de provar de pensar-nos sense por, d’una manera normal i actual. Si no ho fèiem així, ben poc camí faríem”. El Concurs seria succeït per les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, que van ser itinerants i que van recórrer la geografia catalana també durant 25 anys.

I així, després de 25 estius de poesia a Cantonigròs, la tardor s’imposa.

Tardor a Cantonigròs

L’aire és un sospir allargassat i blau
damunt l’or-canyella de la tardor exhausta.
S’aixeca la soca del rabassut Montcau
i fa de la visió incruent l’holocauste…
No sé que té l’ull l’hora que es llença al vol
per l’estranya música que duu a les seves ales.
La joia d’autumne desplegada en estol
d’il·lusions primales.

Fendeix l’airecel, un núvol cotonós,
que m’eixuga el plor de la desesperança;
la dea de l’Art em palpa el malmirrós
ensopiment d’ànima reflorint en gaubança
de la poesia. Pels innúmers camins
dels ocells, hi vola la meva fantasia
amb deix de somnàmbula… pels transparents camins
d’ignota alegria.

Quan jo estava a Cantoni, sentia…
Antoni Pous i Argila
1r Premi, 1950