A cals Cardona arriben a tenir quatre fills, un dels quals Fèlix Cardona i Puig (Malgrat de Mar, 1903 – Caracas, 1982), que tenia per destí dedicar-se a la indústria tèxtil local. Almenys aquest era el desig de la seva mare. Però el futur explorador que encara no tenia ni idea de quina seria la seva vocació casual i sobrevinguda, sí que té clar que vol estudiar a l’Escola Nàutica de Barcelona després d’estudiar sis anys a l’Institut Tècnic de Girona. El 1922 ja obté el títol de pilot nàutic que el permetrà ser capità de la marina mercant.

L’abril de 1927 arriba al port de la Guaira, prop de Caracas. Hi anava a fer negocis però un cop de geni envia la missió comercial a rodar. Arriba a Veneçuela fins al damunt de mitges i maquinària tèxtil en representació de l’empresa familiar. Però quan veu els aranzels que li volen cobrar abandona màquines i gènere a la seva sort. I és en aquest moment quan s’alia amb un altre català, Joan Mundó (Barcelona 1879 – Ciudad Bolívar 1932), 24 anys més gran que ell, per emprendre una expedició. I no pas de caire naturalista sinó per trobar or, una de les fantasies del barceloní, que també provenia del tèxtil i volia remuntar el riu Caroní com havien fet caputxins catalans el segle XVIII fins arribar a la Paragua, lloc batejat en el seu dia com la Barceloneta.

Però l’impacte que experimenten no és el de trobar un tresor que els ompli les butxaques tornant a la capital com els més rics del Carib. L’impacte és la seducció de la natura, la coneixença dels indígenes, aquest sí un tresor a protegir. El propi Mundó apunta en el seu diari: “A vegades tinc temptacions de tancar-me amb ells en el seu territori i augmentar, si fos possible, el seu aïllament amb la resta del món; potser serien més feliços. Però com que la Terra és petita, aquest aïllament no duraria i cal preparar a aquesta bona gent per no ser atropellats o absorbits”.

El malgratenc no escatima ni temps ni esforços a aprendre la llengua dels indígenes. Res de colonialisme arrasant. Integració, sí. Aculturació, no

Per entendre l’esperit de Cardona només cal llegir com narra la seva primera aproximació als indígenes. “Intrigat però convençut que els indígenes eren dins de les cabanes vaig llançar-me corrents cap al centre de la plaça amb el fusell a punt. Aleshores vaig veure els indígenes, quatre d'ells sortint d’una tenda seguits d’una vintena apuntant-me amb els seus arcs i preguntant-me ‘kekerepa amarú’. Jo aleshores ignorava la llengua carib i no entenia què em preguntaven. Així doncs amb aire ‘bonachón’ em vaig acostar i posant la mà a l’espatlla d’un d’ells vaig respondre en català: ‘Bé, home bé. Som amics, veritat?’”. I tant. Com pregona la cançó olímpica: “Amics per sempre, means a love that cannot end”. En efecte, neix un amor etern.

Cardona tresca territori salvatge i inconegut Guaiana amunt, Guaiana avall. El territori cardonià actualment és el Parc Nacional de Canaima, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, pràcticament tan gran com Catalunya. Passos curts i ràpids per evitar picades de serp. El malgratenc no escatima ni temps ni esforços a aprendre la llengua local. Res de colonialisme arrasant. Integració, sí. Aculturació, no. Allí s’inicia un seguit d’expedicions, moltes, que l’allunyen mesos i mesos fora de casa. Bon rotllo. Saber estar. Sempre duu a sobre regals per als indis: ganivets, teles virolades, collars, llumins i encenedors. Explora amb un equip lleuger, per a ell és bàsic. Fusell, sextant, farmaciola i ràdio. Més que suficient. Per menjar s’alimenta de cacera i pesca i sovint d’un pa de tapioca que fan els indis. I si no té sort empaitant fauna, tira de branques tendres de palmera i cucs grossos, rostits, que troba deliciosos.

El 1927 divisa per primera vegada les cascades del massís de l’Auyantepuy que cauen sobre el riu Churun, anomenades Kerepakupai Merú. Les cartografia. Només faltaria. Som davant d’una de les grans meravelles de la Terra. L’Auyantepuy, aquest altiplà, fa 770 quilòmetres quadrats d’extensió, una mica més que tota la comarca de la Garrotxa. Tepui vol dir “casa dels déus” en la llengua dels indis pémonos que habiten la zona, la segona família que tindrà Cardona. El salt fa pràcticament un quilòmetre, el més gran del món. Per entendre’n la dimensió és 17 vegades més alt que els salts del Niagara.

En un viatge a Catalunya el 1936 diu que quan descobreixi les fonts de l'Orinoco les batejarà amb el nom del president Francesc Macià

A partir de 1929, Cardona anirà en solitari. Mundó ha contret leishmaniosi el 1928, un any després perd un fill en un accident a l’Orinoco i acaba morint el 1932. Aquell any 1929, el del crac de Wall Street, Cardona descriu la localització d’or i diamants però no sembla ser la seva ceba. De fet passa a formar part de la comissió veneçolana dels límits amb el Brasil per establir les fronteres entre ambdues repúbliques.

El gener de 1932, treballant d’encarregat a una hisenda de Puerto La Cruz, Cardona coneix i es casa amb l’alemanya Carlota Loti Johnson amb qui arribarà a tenir cinc fills. Entre 1933 i 1936 el capità Cardona farà diversos viatges a Catalunya. De fet els seus dos primers fills, Fèlix i Alfred, neixen al nostre país. Aquest darrer morirà amb quatre anys. A casa, a Catalunya, Cardona aconsegueix ser profeta. La rebuda sempre és multitudinària i de nivell. No para de fer conferències i concedir entrevistes. S’apassiona. S’estima molt Catalunya. Tot i que des de 1929 s’ha nacionalitzat veneçolà, ofereix els resultats i mostres de les seves exploracions a institucions com el Zoo i l’Aquàrium de Barcelona. La Generalitat està disposada a aprovar una subvenció de 5.000 pessetes. L’excitació arriba a tal punt que just abans de marxar el juny de 1936, en un sopar de la Societat Catalana de Geografia, diu que quan descobreixi les fonts de l’Orinoco les batejarà amb el nom del president Francesc Macià. La Guerra Civil, com sempre, ho esguerra tot.

Aquell 1936 fatídic s’instal·la en una finca de lloguer anomenada la Boleita, a Caracas, que rebateja amb el nom de Sant Jordi. No s’entén massa el motiu. Cardona no para mai a casa. Sempre volta. Per entendre el concepte de les dimensions, Cardona considera que una excursió de quatre mesos és de les curtes. El seu primer amor sembla la natura. Loti amenaça amb un divorci que mai es concretarà.

El 1937, ara sí, arriba el clímax. Un buscador d’or, un aviador de Missouri anomenat Jimmy Angel, que ha portat molts somiadors a sobrevolar zones d’or promès i s’ha guanyat la vida com a pilot acrobàtic, sobrevola el tepui amb Cardona que en fa fotografies. El mes de maig, 10 anys després d’haver vist per primera vegada el salt Kerepakupai Merú, Cardona aconsegueix arribar a l’altiplà a peu. Ja és dalt de les fonts de l’Orinoco. Èxtasi. Ha arribat l’hora de les fonts de l’Avi Macià?

Angel és partidari d’emprenyar als déus i l’octubre d’aquell mateix any hi vol aterrar tant sí com no amb la seva avioneta anomenada Flamingo. Una estampa pròpia del Coronel Tapioca que Cardona desaprova del tot. Li diu que si hi vol aterrar, que ell mateix, i que en tot cas ja el salvarà si van mal dades. Angel presumeix, si cal, d’aterrar sobre un arbre. Cardona sap que que allò no acabarà bé. Seny, previsió, respecte als déus, als indis... I no s’equivoca. L’avió de Jimmy Angel s’estavella en l’intent. Sortosament no hi ha víctimes però el pilot tarda una desena de jornades fins a trobar-se amb l’expedició de salvament del capità Cardona.

Moltes de les espècies de la flora i fauna de la Guaiana veneçolana porten el nom Cardona i han servit per alimentar els fons de diversos museus nordamericans de ciències naturals

Les cròniques de l’època mitifiquen l’heroïcitat de Jimmy Angel i fan que el Kerepakupai Merú acabi essent el Salto Angel, com se’l coneix actualment. Adéu a les Molt Honorables Fonts de l’Orinoco. Definitivament Cardona va badar o no sabia vendre’s. El Salt Cardona no seria tal. De fet quan el va descobrir el 1927 no tenia ni idea que es tractava del salt d’aigua més alt del planeta i insistia que ell no havia descobert res perquè hi havia hagut els citats caputxins catalans que durant el segle XVIII segurament ja l’havien vist. Cardona potser era tan atrevit com modest. De fet, les cendres de Jimmy Angel estan escampades al tepui resguardades pels déus i el seu avió és a l’entrada de l’aeroport de Ciudad Bolívar. Jimmy Angel&Co. dominen el relat.

Entre 1937 i 1942 les expedicions de Cardona serveixen per alimentar i de quina manera el coneixement de la natura. Ocells, plantes, insectes. Cardona, que no és ni ornitòleg, ni botànic recull a dojo i documenta. No sap de res i sap de tot. Però el cert és que avui moltes de les espècies de flora i fauna –Espeletia Cardonae, Coussapoa Cardonaei, Myioborus cardonai…– porten el seu nom i han servit per alimentar els fons de diversos museus nordamericans de ciències naturals com ara el Jardí Botànic de Nova York, el Museu Field de Xicago o l’Smithsonian de Washington, a banda, lògicament, de l’Herbari Nacional de Veneçuela.

La vida professional de Fèlix Cardona anirà lligada sempre més al servei del Govern veneçolà en múltiples tasques, especialment cartogràfiques. El seu reconeixement és tal que travessa fronteres i el 1958 és nomenat Membre Honorari de l’American Geographycal Society.

La descoberta del capità Cardona, desapercebuda per la immensa majoria de catalans, potser sonarà per les referències i inspiracions que ha suscitat a Hollywood, com és el cas de la pel·lícula de Disney, Up, la mítica Avatar de James Cameron o la també oscaritzada What dreams may come interpretada per Robin Williams.

L’home que mai va gosar emprenyar els déus del tepui va iniciar el descans etern el 5 de desembre de 1982 a Caracas.