Va descobrir el món de l’edició l’any 1977. La Núria Tey, llavors estudiant de filologia, va veure un anunci al diari La Vanguardia de l’editorial Grijalbo i al cap de poques setmanes hi va començar a treballar. “Al matí anava a l’editorial i a la tarda a la universitat. Vaig entrar en aquest món a través d’una via que ja no es porta”, diu amb un somriure. Ara les feines difícilment s’aconsegueixen a través de la premsa escrita. El món s’ha digitalitzat, han canviat els formats i les tècniques. També les de l’edició. Per això, parlar amb ella és un exercici que emociona i captiva, perquè el recorregut està farcit d’autors i llibres, de vivències i aprenentatges. Per les seves mans han passat Ken Follett, Stephen King, Michelle Obama o Isabel Allende. I amb pocs minuts de conversa t’adones que és una dona lúcida, decidida i resolutiva. Fins fa poc dirigia nou segells del grup Penguin Random House i encara no se n’ha desvinculat del tot. Amb tants anys d’ofici acumulats s’ha convertit en una dona apreciada i respectada pels autors, però també per l’univers editorial. I això només s’aconsegueix amb anys de feina incansable, discreta, minuciosa i pulcra.

“M’agrada la ficció perquè crec que sempre recull una aportació de la vida pròpia de l’escriptor, de les seves experiències. Però la no-ficció té altres virtuts. Al final la nostra feina és pensar, sempre, en el lector”

“L’edició enganxa molt. Un cop entres en aquest món difícilment en pots sortir. Canviaràs d’editorial o faràs tasques diferents, però quan ets conscients que t’arriba un manuscrit que un autor ha treballat durant molt de temps, quedes seduïda per la feina. Valores el que ha representat per a aquella persona escriure allò i t’adones que la teva tasca és meravellosa. Cada llibre i cada autor són diferents”, comenta amb un to serè però, alhora, exclamatiu. Perquè la passió és un llenguatge difícil d’amagar que aflora sense artificis. “Sovint quan rebo una novel·la penso: «Si això ho ha escrit així és perquè ho ha viscut; si no, és impossible replicar-ho tan bé!». M’agrada la ficció perquè crec que sempre recull una aportació de la vida pròpia de l’escriptor, de les seves experiències. Però la no-ficció té altres virtuts. Al final la nostra feina és pensar, sempre, en el lector”, explica amb un to que demostra convenciment. Sembla totalment seduïda per l’edició, però no encegada. Ha forjat el seu criteri a mesura que ha anat descobrint originals i propostes.

“El més important és dir sempre la veritat. Si una cosa no la veus clara, ho has d’explicar. Cal recordar que l’autor és una persona que treballa molt sol i que necessita intercanviar impressions amb algú que no sigui de la seva família”

Perquè aquesta és una feina que es cou a foc lent i que necessita anys d’ofici. De fet, és així també com es crea el vincle entre autor i editor. Es tracta d’un lligam necessari per perfilar els detalls d’un llibre. És una complicitat que en determina el resultat final. “La transparència entre autor i editor és bàsica. De fet, comunicar-se amb ell és imprescindible per aconseguir el millor llibre. Per això, el més important és dir sempre la veritat. Si una cosa no la veus clara, ho has d’explicar. Cal recordar que l’autor és una persona que treballa molt sola i que necessita intercanviar impressions amb algú que no sigui de la seva família”, comenta. Intento repreguntar ràpid per esbrinar els matisos: l’editor és la primera veu crítica? “Sí, probablement sí. Però el 99% dels autors es deixen ajudar. Entenen l’editor i hi confien. Gairebé sempre s’estableix una bona relació perquè per a l’autor aquella és la seva criatura i se l’estima”, afegeix. Se la veu una dona vital i xerraire, segura i inconformista. Perquè l’edició, com la vida, és un llibre obert, amb molts capítols per editar i publicar, per promocionar i vendre. “Els autors, després de molt temps escrivint i donant voltes a un guió, arriba un dia que han de sortir al carrer i compartir la seva feina. És en aquest moment quan la nostra tasca és transcendent, els hem d’acompanyar”, comenta.

“Quan un relat està ben fet, et fa viatjar, et fa desconnectar de tot i t’introdueix en un món diferent. M’entusiasma poder dir: «Això no ho faré mai o no ho visitaré, però aquesta novel·la m’hi transporta». Això enganxa, sempre”

És fàcil veure que parla amb satisfacció de l’ofici, però combina aquest orgull amb molta senzillesa. Ha treballat de valent, hi ha dedicat moltes hores i cabòries, però l’edició també li ha donat grans alegries. “Les Cinquanta ombres d’en Grey em van «salvar» en plena crisi del 2012. És un llibre que em va enganxar, però vaig dubtar perquè era molt car. Hem venut més de vuit milions d’exemplars, sumant tots els llibres de la sèrie!”, assegura . Sap que aquesta és una xifra estratosfèrica, però ella l’ha conquistat. La seva modèstia fa que no s’exclami més del necessari, però la mirada la delata. “A mi m’agraden les històries. Quan un relat està ben fet, et fa viatjar, et fa desconnectar de tot i t’introdueix en un món diferent. M’entusiasma poder dir: «Això no ho faré mai o no ho visitaré, però aquesta novel·la m’hi transporta». Això enganxa, sempre.” Reprodueix, en poques paraules, aquella sensació de quedar atrapada, fascinada, enlluernada per una bona narració. I no tots els llibres ho aconsegueixen.

Aquest és un mèrit de l’autor, evidentment, però també de l’editor que hi ha apostat. I no sempre respon a una seducció. “Hi ha editors que diuen: «Jo només publico llibres que m’enamoren». D’acord. Però jo estic en una empresa amb més de 400 treballadors i s’ha d’aconseguir una estabilitat que beneficiï tothom. Per tant, publico llibres que m’enamoren, que són molts, i d’altres que són trencadors. Potser no combrego amb temes de salut o de cuina, però s’ha de tractar de temes que creïn demanda”, explica.

“Quan vaig començar a fer d’editora, la nostra era una figura molt invisible; ara és més visible perquè tenim una comunicació més oberta i fluida amb els mitjans i els llibreters. Aquesta visibilitat és positiva perquè podem ser allà on no arriba l’autor”

Va aprendre molt al costat de l’editor Joan Grijalbo, i ho sentencia en una sola frase: “Era el primer que arribava i l’últim que marxava”. Així va introduir-se en un cosmos, el dels llibres, farcit de passions i exigències, èxits i fracassos. “Quan vaig començar a fer d’editora, la nostra era una figura molt invisible; ara és més visible perquè tenim una comunicació més oberta i fluida amb els mitjans i els llibreters. Aquesta visibilitat és positiva perquè podem ser allà on no arriba l’autor.” Va entrar a treballar a Penguin Random House l’any 1994, quan les xarxes socials eren, també, invisibles, inexistents. “Ara l’autor pot parlar directament amb el lector; abans sempre hi havia l’editor o el llibreter pel mig. S’ha escurçat el camí”, diu.

“Soc la responsable que un llibre corri. I que funcioni tot el circuit que hi ha fins que arriba en mans dels llibreters. Si tu t’has enamorat d’un projecte, has de fer que el departament de disseny també quedi seduït, i el de màrqueting, i el de comunicació”

Parlant d’aquesta especial relació entre autors i editors, sempre hi ha una pregunta indefugible: els dones consells? “Als que els tinc més confiança, sí. Bé, els puc dir: «No vagis per aquí». Si hi ha alguna cosa que trontolla, els ho comento. Però valorar la creativitat no sempre és fàcil, un autor també pot no encaixar-ho bé i s’ha de respectar.” Confessa que la majoria d’autors escolten atentament els seus suggeriments, confien en les seves aportacions al marge. Perquè els escriptors també saben que els editors treballaran per fer créixer i difondre la seva obra. “Al final, jo soc la responsable que un llibre corri. I que funcioni tot el circuit que hi ha fins que arriba en mans dels llibreters. Si tu t’has enamorat d’un projecte, has de fer que el departament de disseny també quedi seduït, i el de màrqueting, i el de comunicació. Seria molt difícil si treballés sola; per tant, és més fàcil aconseguir que la gent de la casa s’hi impliqui”, revela. 

“Si una cosa no la veig clara, no la tiro endavant. Si un autor no comparteix el teu criteri, doncs és així i cal assumir-ho. El compromís de veritat només s’assumeix quan totes les parts es creuen les coses. La transparència és sana, els malentesos no porten enlloc”

Rumia les paraules, però les enllaça hàbilment i àgil. Se la veu una dona inquieta i tastaolletes. I, com el seu mestre Grijalbo, ha cultivat un ofici que no hi entén gaire, d’horaris. Ella és editora sempre, cada dia, en cada espai o situació. Perquè d’una conversa en pot sortir un llibre; d’una observació, un títol. “Hi ha moltes coses gratificants en el nostre ofici. Crees xarxes de complicitat amb gent diversa. A mi m’encanten les trobades amb els autors, però també passar-me una tarda llegint o retocant textos de contra.” I sense deixar marge a una possible rèplica, afegeix: “Repeteixo, jo crec molt en la transparència. Les coses no es poden fer a contracor. Si una cosa no la veig clara, no la tiro endavant. Si un autor no comparteix el teu criteri, doncs és així i cal assumir-ho. El compromís de veritat només s’assumeix quan totes les parts es creuen les coses. La transparència és sana, els malentesos no porten enlloc”.

“Hi ha egos, com en tots els oficis. Però és cert que en el món creatiu, i l’escriptura ho és, encara més. Perquè, per a ells, la seva obra és única i tu t’hi has de dedicar absolutament i plenament. Hi ha gent amb egos desmesurats però també persones fantàstiques”

I perquè la relació amb els autors és, també, una delicada gestió d’egos. O així ho reconeix la Núria. “Hi ha egos, com en tots els oficis. Però és cert que en el món creatiu, i l’escriptura ho és, encara més. Perquè, per a ells, la seva obra és única i tu t’hi has de dedicar absolutament i plenament. Hi ha gent amb egos desmesurats però també persones fantàstiques que fan feines molt ben fetes i de qui els editors aprenem molt. Al final tenim un gran privilegi: parlar i escoltar persones que ens ajuden a entendre i a opinar sobre temes diferents.”

“El llibre físic no ha mort, ni de bon tros. Per això, els llibreters més innovadors se’n surten. Ja no es tracta, només, d’estar darrere del taulell cobrant”

No critica els autors amb ego, ja ho ha interioritzat com un element més de la seva dedicació als llibres. En canvi, sí que dedica bones paraules als llibreters. “El llibre físic no ha mort, ni de bon tros. Per això, els llibreters més innovadors se’n surten. Si t’ho treballes, tens resultats. Ja no es tracta, només, d’estar darrere del taulell cobrant. Els que munten presentacions o clubs de lectura ofereixen un plus als lectors. Els llibreters s’han d’anar modernitzant, els que tiraran endavant seran els que vagin estudiant i provant formats diferents”, comenta. I, de la mateixa manera que llença un missatge per a ells, també en recull un altre per als autors: “Jo sempre els recordo una cosa: «El dia que surt el llibre, la teva és una feina porta a porta. Cal anar a buscar els lectors»”.

“M’agrada molt mirar què fan els altres. Veure quins llibres s’estan venent, sobre quines temàtiques, o analitzar com és la coberta”

Ella hi treballa cada dia. Persistentment, sense treva. Per això, quan entra en una llibreria revisa els seus llibres, però també els de la competència. “M’agrada molt mirar què fan els altres. Veure quins llibres s’estan venent, sobre quines temàtiques, o analitzar com és la coberta.” Perquè sempre es pot aprendre, perquè les motivacions mai s’acaben. La seva ambició és poder publicar nous llibres i que tinguin èxit.

Per això, malgrat que a poc a poc es va retirant dels càrrecs de direcció, no abandona l’ofici. Perquè els llibres que ha editat, i també aquells que ha declinat, expliquen la seva trajectòria professional. Perquè entre manuscrits i autors ha teixit la seva vida personal. És difícil destriar una cosa de l’altra. Els llibres són pàgines farcides d’històries, la vida és un trajecte que acumula relats i vivències. La Núria ho sap i ho reivindica amb orgull. El mateix orgull que bona part del món editorial té cap a ella. Cap a l’editora resilient, entregada, passional. Aquella que no sap què són els horaris, però que gaudeix de cada segon si s’han d’escriure entre autors i llibres.