“La Terra és més petita, ja que pot ser recorreguda deu cops més ràpid que ara fa 100 anys”, escriu Juls Verne a La volta al món en 80 dies (1872). Quan afirma això, segurament no s’imagina que al 2018 tenim filtres d’Instagram amb caretes de gossos, que ens maquillen la cara i que ens fan semblar ridículs, per comunicar-nos amb la cosina que tenim a l’altra banda de l’Atlàntic. I sí, cada cop tenim més mètodes per viatjar més de pressa i més lluny: des dels coets fins a l’Skype. La tecnologia ens fa estar més a prop dels que tenim fora, a la vegada que ens allunya dels que tenim a prop. Ara, potser Verne sí que sabia que, si eres una nena de classe alta de la Gran Bretanya, França, Rússia, Dinamarca o Noruega del segle XIX podries tenir un globus terraqüi d’un centímetre i mig amb el qual fer la volta al món en un segon. El primer Google Maps cabia entre dos dits.

És l'única botiga en tota Catalunya especialitzada en la venda de globus terraqüis

A Barcelona no trobareu aquesta joia manufacturada per Ernst Schotte l’any 1830, però sí el seu germà gran, que té 2,5 cm de diàmetre. Per veure aquest globus miniatura, fabricat amb paper maixé i amb la finalitat que les nenes riques europees decoressin i juguessin amb cases de nines, heu d’anar a Barcelona, a la botiga Monimoon. És l'única en tota Catalunya especialitzada en la venda de globus terraqüis. Aquí hi viuen uns 150 globus antics i uns 500 moderns (de 40 models diferents). Quan hi entres, l’olor de passat entra sense pietat per les fosses nasals. En aquest raconet del barri de Gràcia, hi ha molts artefactes únics, com ara una recepta del 10 de desembre de 1928 d’un metge que aconsella la ingesta d’alcohol com a beguda mèdica durant la Llei Seca que hi ha va haver als Estats Units entre el 16 de gener de 1920 i el 6 de desembre de 1933.

Aquí hi ha un dels globus terraqüis fets pel català Antoni Monfort. Fou el primer fabricat a Catalunya el 1825. Costa 25.000 euros

Aquesta recepta ens la mostra el gerent de Monimoon, Josep Bonet (Barcelona, 1956). És ell qui ens explica que, perquè un globus sigui considerat de miniatura, ha de tenir com a màxim de 10 centímetres de diàmetre. De mirada desconfiada, nas gruixut i veu greu, sap la història de tots els objectes que habiten aquestes parets. Un dels que més coneix és un dels quatre globus terraqüis fets pel català Antoni Monfort. De tons groguencs, fou el primer fabricat a Catalunya el 1825. Costa 25.000 euros. Protegit sota la fredor dels vidres, està fet amb 12 fragments de paper maixé. De fet, en uns inicis, els globus estaven elaborats amb 12 fragments, característica que feia que fossin més esfèrics. Ara, però, es fan amb sis. Si és que es fan. “És una peça molt difícil d’elaborar. Hi deu haver quatre o cinc fabricants al món”, lamenta Bonet mentre juga amb les ulleres metàl·liques. Mentre que els clàssics són d’Alemanya, els Estats Units i Itàlia, actualment Xina i l'Índia també s’han sumat al club selecte de fabricadors.

El mons que viatgen pel món

Des de Monimoon exporten a la resta del món. I, encara que soni paradoxal en una botiga on tot sembla venir del segle passat, més del 90% de les vendes són per internet. No hi ha un perfil de comprador concret, tot i que la majoria són col·leccionistes (homes) de mitjana edat. Sobretot envien els globus a altres llibreries de vell d’altres parts d’Europa (Alemanya, Estats Units o Itàlia). La majoria compren exemplars antics, que són aquells amb més de 100 anys de vida. Entre els globus antics i els nous, hi trobem un munt d’objectes que queden orfes: no es poden vendre com a antics perquè no arriben al centenari, però tampoc es poden vendre com a nous perquè estan desactualitzats. “N’hi ha que encara tenen Sudan, no Sudan del Nord i del Sud. El mateix passa amb els països dels Balcans o Iugoslàvia. No els pots vendre”, explica Bonet amb una serietat greu. Si Juls Verne ressuscités i utilitzés una d’aquestes esferes per fer la volta al món avui, segurament es perdria.

La bola del món més gran de la botiga està manufacturada per Ernest Schotte, el mateix que va idear el globus més petit que habita en aquest local

Ara bé, si Verne entrés a Monimoon, probablement voldria veure el globus més petit i el més gran. El que no sabria és que l’esfera més gran de la botiga està manufacturada per Ernest Schotte, el mateix que va idear la bola del món més petita que habita entre aquestes parets. Fabricat el 1830, està gravat en negre i pintat a mà, ja que fins al 1931 no s’inventa la cromatografia. S’havien de pintar, un per un, tots els mapes, llibres i esferes. És per això que molts llibres de gravats són en blanc i negre; eren més econòmics. Com més color tingués un exemplar, més poder adquisitiu tenia el comprador. Alguns d’aquests llibres són del segle XV, i el pas del temps ha fet que comencin a fer-se malbé. Quan això passa, treuen làmines en bon estat i les emmarquen. “Tenim gravats de 1638”, apunta orgullós Bonet. Quan ens deixa veure i agafar-ne un, fa respecte saber que tens un tros d’història entre les mans.

Els globus i la política

Cap objecte és innocent. Bé, o sí, però nosaltres, els humans, tenim la capacitat de convertir-los en regals als éssers més tenebrosos. Un d’aquests objectes és el globus terraqüi Columbus, dissenyat a mitjans del 1930 especialment per al dictador Aldolf Hitler. Aquesta esfera va ser la protagonista d’una de les escenes de la pel·lícula El Gran Dictador (1940), del tendre i valent Charles Chaplin. No n’hi ha cap còpia ara mateix, a Monimoon, però la seva història inquieta i glaça qualsevol que l’escolta. Tot i això, aquest globus no és l’únic que té un paper en la política contemporània.

Per augmentar la tensió de la carrera espacial, ambdós bàndols fabricaven globus de la Lluna, per així despistar l’enemic i fer-li creure que coneixien millor el territori pel qual competien

Si separem el nom de la botiga, ja tenim una pista: “Món” i “Moon”, que és lluna en anglès. Perquè tot i que tots els artefactes han estat fabricats per homes, molts no miren només a la Terra, sinó que busquen respostes al cel. És allà on s’ha lliurat una de les batalles més decisives dels últims 100 anys: la carrera espacial (1957-1975). En plena Guerra Freda, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i els Estats Units tenien el mateix objectiu: conquerir la Lluna. Socialisme i capitalisme perseguien el satèl·lit blanc amb frenesí, i en la guerra, tot s’hi val. Per augmentar la tensió, els soviètics fabricaven globus de la cara oculta de la Lluna, a la qual no hi havien accedit mai, per així despistar l’enemic i fer-li creure que coneixien millor el territori pel qual competien. Algunes d’aquestes trampes es troben al decàleg de Monimoon.

Fem un tomb i ens fixem en una vitrina rodejada d’una fusta fosca. Entre aquestes delicades parets s’amaguen alguns dels globus més fràgils de la botiga, que amaguen secrets sobre política que a primera vista no veuríem. En Josep Bonet, amb discreta expertesa, ens en revela alguns. En primer lloc, assenyala un globus fet amb seda. Data: 1840. Autor: Bett’s. A primera vista, sembla que puguis endur-te’l a la platja com a pilota de bolei. I sí, si en part estaven fabricats de seda, era perquè les famílies burgeses britàniques se’ls poguessin emportar de vacances. Ara, si ens apropem una mica al mapa, veurem que el Canadà, Índia, Xina i Birmània, que eren colònies britàniques aleshores, són de color rosa. No és pas casualitat. La geopolítica resideix en els racons més sofisticats.

Tornant al cel, a la vitrina també veiem planisferis celestes: són mapes plans on està el cel dibuixat. El planisferi mostra la projecció de l'esfera celeste sobre una superfície plana. Hi ha sempre, per tant, una distorsió. És per això que només es veu una part del cel en un moment concret. A mesura que els anys avancen, els planetes i les estrelles també es mouen. Si Verne aterrés avui a Monimoon i agafés un dels planisferis celestes d’alguna part del món, es desorientaria. És per això, explica l’home misteriós, que moltes persones els utilitzen com a decoració.

Els orígens de Monimoon

La història del local que emmagatzema tants planetes a Barcelona no comença a Gràcia. Els pares d’en Josep tenien una botiga d’articles de papereria al carrer de la Unió. Després d’anys a Ciutat Vella, districte cada vegada més afectat per la pujada de preus de lloguers i per la massificació turística, la família marxa del barri per així tenir un lloguer més assequible. És per això que es desplacen al carrer Secretari Coloma, on hi porten quatre anys i mig. Ara, la història de Monimoon no s'entén sense la vida de l’home que narra totes les anècdotes d’aquest temple del passat.

En Josep Bonet refusa les càmeres. Explica amb precisió cada una de les constel·lacions d’aquest petit univers, però quan es tracta de parlar d’ell, la primera reacció són respostes curtes i seques. També es posa tens davant de l’objectiu. A poc a poc, però, es relaxa, i revela que és fotògraf des dels 16 anys. Des del 1980 fins al 1997 va fotografiar tota mena d’esdeveniments: rallys, festivals de moda, aeronàutica, casaments, partits del Barça, fins i tot les Olimpíades. Ha viatjat per tot el món amb una càmera a la mà. Però, fugint dels grans flaixos i la pompositat, el que realment l’apassiona és fotografiar insectes: fer fotografia entomològica. Discret, sigil·lós i constant, en Josep s’estava hores fins veure sortir la papallona del capoll. Tant és així que té un total de 25.000 fotografies entomològiques, la col·lecció més gran d’Europa. Tot i que per un problema mèdic ha deixat la seva gran afició, quan mostra la seva obra el seu rictus seriós es trenca una mica i els ulls li brillen amb orgull.

Monimoon va ser la primera botiga en fer els globus terraqüis en català

Una de les altres coses que fa que els ulls li brillin és quan revela que a Monimoon van ser els primers a fer els globus terraqüis en català. “Vam començar fa 10 anys. Al principi ens en demanaven uns 10.000 l’any. Actualment, 300”, reconeix. A la part més propera a la sortida de la botiga hi ha diferents globus: uns estan escrits en català, altres són reproduccions de Mart o de la Lluna, i altres s’il·luminen. Potser vosaltres ja ho sabíeu, però en aquell moment en Josep em revela un secret que jo feia temps que no sabia: els globus, quan estan apagats, mostren el mapa polític. En canvi, quan estan encesos, mostren la part geogràfica. Per desgràcia, una de les altres sorpreses que em revela en Josep és més esperable però menys agradable: cada vegada hi ha menys compradors. De fet, l’Institut Cartogràfic de Catalunya, que era un dels principals clients, cada vegada en compren menys per falta de pressupost, assegura amb sequedat.

A la sortida de Monimoon hi trobem una última sorpresa: un quiosc de llibres de segona mà. Mentre que a la botiga tenen llibres de segona mà en bona condició, en aquesta estanteria de colors vius, que sembla més pròpia d’un circ, hi trobem exemplars que no es poden vendre. Quan els dependents reben obres en mal estat, les posen en “El Kiosket Autoservei” perquè qualsevol veí o veïna se’n pugui emportar un de forma gratuïta. Així, encara que no et puguis gastar 2.500 euros en globus o 30 en un gravat, podràs viatjar igualment. En Josep, altre cop fugint dels focus, ens ajuda a imaginar, descobrir i recordar nous mons. Abans de marxar, em ve al cap una vinyeta de la Mafalda. “¿Sabes por qué es lindo este mundo? ¿Eheé?” li pregunta al seu osset de peluix mentre mira la famosa bola del món. “Porque es una maqueta. ¡El original es un desastre!”.

No sé què pensaria, la Mafalda, gran defensora dels drets humans i la igualtat, si sabés que la bola del món de les casetes victorianes té un valor de 800 euros. Tinc la intuïció que, com a mínim, arrufaria el nas en saber que no totes les xiquetes podrien jugar amb aquesta petita esfera. Ara, també sospito que es portaria bé amb en Josep. I segurament amb en Verne. Però tot això són suposicions. El que sí que és clar és que l’home tranquil continuarà fent la volta al món des de Gràcia. Des d’aquest discret racó, en Josep seguirà descobrint un planeta cada vegada més complex i petit a la vegada. Tant, que fins i tot cap a una mà.