Any 1985. Ens trobem al Friül-Venècia Júlia, una regió autònoma del nord-est d’Itàlia amb poc més d’1.200.000 habitants. D’aquests, una mica més de la meitat parlen friülà, una llengua romànica que molts consideren com “d’anar per casa” i que no té una ortografia oficial unificada. Cal actuar abans que, amb el pas del temps, quedi reduïda a l’oblit. Per això, l’expert en política lingüística i militant de la causa Adrian Cescje aconsegueix que les províncies del Friül s’adhereixin a la iniciativa de crear una comissió per establir una ortografia unificada del friülà.

Per què una manera d’expressar-se o d’escriure ha de ser més vàlida que una altra? Cal trobar un àrbitre

Fins aquí, tot bé. Però quan es reuneixen, aviat s’adonen que els habitants de les diferents províncies d’aquest petit territori, que limita amb la regió del Vèneto, el mar Adriàtic i les repúbliques d’Àustria i Eslovènia, arriben amb moltes diferències i costums a l’hora d’utilitzar la llengua. Per què una manera d’expressar-se o d’escriure ha de ser més vàlida que una altra? No és fàcil posar-se d’acord quan entren en joc els sentiments i els simbolismes. Cal trobar un àrbitre, una persona neutral que posi ordre a la situació. Després d’una sèrie de votacions, surt escollit un nom: Xavier Lamuela.

Aquest català nascut a Barcelona el 1950 és qui, després de mesos plens de reunions i consensos, redacta i presenta les conclusions sobre l’ortografia unificada, una tria de formes morfològiques i unes indicacions sobre l’escriptura en els diversos dialectes del Friül. Un document que es presenta el 1987 i s’oficialitza durant els anys següents. Però qui és Xavier Lamuela i com ha anat a parar a aquesta comissió?

Les prestatgeries plenes de diccionaris de llengües romàniques embolcallen la sala d’estar de Lamuela, a Girona. Des de fa anys, aquest catedràtic, ja jubilat, se centra en l’estudi de l’evolució fonètica de les llengües romàniques i en els processos de planificació lingüística de llengües com l’occità (i l’aranès), el romanès o el friülà. Un interès pels idiomes que ja li sorgeix de petit. Els seus pares són d’origen aragonès, vinguts a Barcelona, i tot i que l’idioma a la llar és el castellà, viuen en un context en què el català és present. “Curiosament, ells sempre feien convergència amb el català: els era absolutament normal que, si algú els parlava en català, passessin automàticament a parlar en català”, reflexiona.

“Per als meus pares, d’origen aragonès, era absolutament normal que, si algú els parlava en català, passessin a parlar en català”

Amb els anys, Lamuela s’adona que té facilitat per als idiomes, fins al punt d’estudiar la carrera de Filologia Hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es comencen a impartir classes en català i castellà. L’apassionen les llengües romàniques i es proposa aprendre-les totes. A banda de l’italià i el francès, comença a aprendre occità, segueix amb el romanès i, gràcies a un amic de la carrera, descobreix el friülà. Aquest idioma li genera tant interès que decideix anar a passar l’estiu al Friül per aprendre’l.

“Els friülans combinen ser hospitalaris i acollidors amb la circumspecció, i això coincideix bastant amb el caràcter català”

Quan hi arriba de seguida s’hi sent com a casa, i durant els estius següents construeix una xarxa d’amistats que dura fins avui. “Sempre m’hi he entès molt bé, perquè combinen aquest tret italià de ser hospitalaris, acollidors i simpàtics, amb una cosa molt poc italiana, que és la reserva i la circumspecció, allò de no ficar-se on no els demanen, i això coincideix bastant amb el caràcter català”, reflexiona.

“Si pots escriure la mateixa paraula de catorze maneres diferents, cada vegada que has de llegir un text l’has de desxifrar. Cal codificar”

I mentre s’endinsa en aquest nou context sociocultural, Lamuela comença a estimar el friülà. “Com a lingüista, és una llengua molt interessant perquè em dona una perspectiva sobre les llengües retoromàniques i les varietats del nord d’Itàlia”, explica. Una llengua, però, que no està codificada. És a dir, que no té una normativa oficial amb què poder orientar-se a l’hora de parlar-la. El cas més clar seria amb l’ortografia: “Si pots escriure la mateixa paraula de catorze maneres diferents, cada vegada que has de llegir un text l’has de desxifrar”, resumeix.

De totes les províncies que formen part del Friül-Venècia Júlia, com Udin, Pordenon i Gurize, la capital és a Trieste, on la població no parla friülà, sinó vènet

Un desgavell històric que, en part, tindria la causa en el fet que, de totes les províncies que formen part del Friül-Venècia Júlia, com Udin, Pordenon i Gurize, la capital és a Trieste, on la població no parla friülà, sinó vènet. I la poca població que sí que parla el friülà a la resta del territori, la considera com una “llengua de cuina” que es limita a l’àmbit més familiar. L’idioma oficial, el que té un pes “important” i que es fa servir per a coses “serioses”, és l’italià.

“A la Universitat d’Udin hi ha la mentalitat que es pot estudiar el friülà, però les classes no es fan en aquesta llengua. Estan pitjor que amb el català”

Tot i això, Adrian Cescje aconsegueix que el 1985 es pugui organitzar a Udin, la província on hi ha més parlants friülans, una comissió per unificar l’ortografia de tota la regió. I també aconsegueix, després d’una sèrie de votacions, que Xavier Lamuela sigui l’àrbitre d’aquest partit tan rellevant. Fa anys que el coneix i en valora la implicació amb relació a aquesta llengua minoritària. “A la Universitat d’Udin hi ha la mentalitat que es pot estudiar el friülà, però les classes no es fan en aquesta llengua. En aquest sentit, estan pitjor que amb el català”, reflexiona. Ell, en canvi, sempre que hi va imparteix les classes o conferències en friülà i l’utilitza com a idioma principal al carrer.

“No es pot fer lingüística sense sociologia; s’ha de saber jugar entre l’ortografia, la fonètica i la fonologia amb la psicologia”

Però el més important de tot és que Lamuela no pretén saber-ne més que els que són d’allà. “Sempre he tingut l’actitud de ser algú que hi va a aprendre, no que hi va a ensenyar”, confessa. Un tarannà que, durant les reunions de la comissió ortogràfica, l’ajuda a entendre que, encara que intenti arribar a una perfecció i a una neutralitat tècnica, sempre s’haurà de rectificar i pactar per adaptar-se a la mentalitat de la gent. “No es pot fer lingüística sense sociologia; s’ha de saber jugar entre l’ortografia, la fonètica i la fonologia amb la psicologia”, reflexiona l’expert, que recorda que a la comissió hi havia moltes “militàncies ortogràfiques diferents”.

Durant els anys següents, un sector dels que publiquen documents i escrits en friülà adopten aquestes noves normes ortogràfiques, fins que l’any 1996 s’estableix una llei regional oficial de política lingüística. Però no tothom hi està d’acord. La Societât Filologjiche Furlane, fundada el 1919 i que té un caràcter més conservador, fa un recurs legal contra aquesta nova llei ortogràfica. “Allò va ser tot un fenomen dins de la política lingüística”, recorda Lamuela. Es tornen a fer pactes i concessions, com el criteri per distingir paraules que contenen els mateixos sons, i finalment s’arriba a un acord.

“Sempre s’ha tingut la mentalitat que l’idioma important és l’italià i que el diccionari s’utilitza per entendre el friülà, però com una cosa passiva”

Els anys següents, també es comença a fer un diccionari monolingüe de friülà. Tota una fita, perquè fins aleshores només hi havia diccionaris bilingües amb l’italià. “Sempre s’ha tingut la mentalitat que l’idioma important és l’italià i que el diccionari s’utilitzava per entendre el friülà, però com una cosa passiva”, lamenta. És la percepció de ser una llengua d’anar per casa, tot i que té una institució que es dedica a la política lingüística i que està reconeguda oficialment des del 1999.

“Al Friül s’ha notat una revifada de la llengua en les activitats culturals, el teatre o la literatura”

Segons Lamuela, hi ha hagut una pèrdua molt gran de parlants en els últims anys, tot i que a les enquestes del 2014 s’ha vist una petita remuntada, sobretot entre la població més jove. Una situació que podria tenir a veure amb el canvi de mentalitat general, o al fet que és una llengua codificada i que es pot ensenyar formalment. “Sembla que s’ha notat una revifada de la llengua en les activitats culturals, el teatre o la literatura. També s’ha anat treballant molt en la producció de materials per al seu ensenyament i en la promoció de la seva tradició literària”, argumenta.

“És un llast que la capital de la regió, Trieste, no sigui friülanòfona, perquè la seva política passa completament del friülà i gairebé no s’ensenya a les escoles”

No passa el mateix a la ràdio i televisió pública italiana (RAI), que segons la llei hauria de fer una programació en friülà que a la pràctica és molt minsa. “És un llast que la capital de la regió, Trieste, no sigui friülanòfona, perquè la seva política passa completament del friülà i gairebé no s’ensenya a les escoles”, lamenta el lingüista, que considera que aquesta llengua encara continua tenint una presència testimonial. Tot i això, admet que és interessant que els friülans hagin estat els únics dins del context d’Itàlia que hagin aconseguit tenir una llengua codificada, que hi hagi hagut un consens i que es pugui fer funcionar gràcies a una política lingüística eficaç.

El desig de formar part d’un estat independent d’Itàlia és molt minoritari. “Sobretot s’han centrat en l’autonomisme”

Durant els anys en què Lamuela ha fet estades al Friül també ha pogut observar que en aquesta regió el desig de formar part d’un estat independent d’Itàlia és molt minoritari. “Sobretot s’han centrat en l’autonomisme”, confessa. Però molts dels seus lingüistes i intel·lectuals sí que estan al cas de la situació a Catalunya. I ja ve de lluny: el mateix cineasta italià Pier Paolo Pasolini (1922-1975), que procedia del Friül per part de la família materna, va ser un gran defensor de la llengua i la cultura catalanes. Una llengua que descobreix de jove, quan, mentre viu a Cjasarse, aflora el seu sentiment més poètic i comença a perfilar la seva teoria del friülà com a llengua pròpia, igual que l’italià, el francès o el català. Fins i tot el 1945 crea l’Academiuta di Lenga Furlana, mitjançant la qual vol fer del friülà una llengua poètica.

“Ell destacava l’aspecte creatiu de l’ús de la llengua i considerava que l’italià estava una mica corromput per una tradició literària massa formalista. En canvi, trobava que el friülà era una llengua viva, amb molts recursos espontanis”, reflexiona Lamuela. “I en la mateixa línia, també veia que les llengües subordinades, com el català, també tenien aquesta vitalitat, perquè no tenien una visió literària massa formal”, continua.

El cineasta Pier Paolo Pasolini, que procedia del Friül, va ser un gran defensor de la llengua i la cultura friülanes i catalanes

El tercer número del ‘Quaderno Romanzo’, la revista de l’Academiuta de Lenga Furlana, està dedicat a la llengua i la literatura catalanes. Bona part de la informació és elaborada pel poeta i traductor Carles Cardó

L’interès del cineasta pel català és tan gran que el tercer número del Quaderno Romanzo, la revista que publicava l’Academiuta de Lenga Furlana, està dedicat a la llengua i la literatura catalanes. Bona part de la informació que s’hi publica és elaborada pel poeta i traductor Carles Cardó, eclesiàstic exiliat a Suïssa. Ell és qui els proporciona el que considera “el millor de la poesia catalana de tots els temps”, amb una selecció en què hi ha poemes de Joan Roís de Corella, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba o Miquel Bertran i Oriola, entre d’altres.

Per a Pasolini, hi havia un clar paral·lelisme entre el català i el friülà, no només des del punt de vista de la llengua poètica, sinó també pel desig comú d’aconseguir una independència política d’Espanya i d’Itàlia, segons l’estudi fet per Caterina Briguglia Quan el català es troba amb el friülà: Carles Cardó i Pier Paolo Pasolini. A més, estava convençut que, tot i la repressió del franquisme, el català tornaria a agafar volada. Estimava el català, igual que Xavier Lamuela estima el friülà i li dedica bona part de la seva vida. Un cor ple d’amor per la llengua i la filologia que mai para de bategar i de parlar.