Monestir de les Avellanes: els llimbs terrenals
És un lloc inesperat, impensat, imaginari. A la carretera de Balaguer a Àger, just després de passar el trencall d’Os de Balaguer, hi ha un gir de guió imprevist: el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. No és estrany que els comtes d’Urgell decidissin ser enterrats aquí. Els comtes Ermengol VII i Dolça de Foix fan néixer el monestir el 1166 i també decideixen morir aquí, i fer-lo panteó del comtat d’Urgell. Poder terrenal i espiritual. Per això també és la primera abadia a Catalunya de canonges premonstratesos: seguien la regla de sant Agustí. I ja ho va recordar ell: “La realitat és el que és”. Acceptem-ho: s’ha de morir, de la mateixa manera que s’ha de viure. Per això el monestir són uns llimbs terrenals.
Aquí, a principis del segle XX, els germans maristes també troben refugi i casa fins al segle XXI. O l’arxiu particular més important d’Europa hi té seu: l’Arxiu Gavín, especialitzat en fotografies d’esglésies. Per això el monestir continua la tradició hospitalària dels segles i és hostatgeria oberta a tots els pelegrins del viatge de la vida. No és una qüestió de fe: és que aquí hi ha un estop per a la terra i el cel. Ens aturem. Esperem. Ara ens surt a rebre. Perquè venim a buscar una redempció que de tan antiga és ara ultramoderna: silenci.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Carles Rabadà Garcés de Marcilla
Col·laborador de fotografia de LA MIRA
Comentaris
No hi ha cap comentari
Envia un comentari