El cotxe avança a gran velocitat entre els camins de terra de la Noguera. Al seu pas deixa un rastre de pols en un paisatge de camps ondulats que ha quedat groc de tant estiu i tanta sequera. La terra té set, la calor és asfixiant. Però sembla que avui, per fi, plourà. Ho anuncien els núvols negres i amenaçadors que s’alcen damunt del vehicle, que supera els revolts com si fugís del dimoni.

Al seient del copilot, uns ulls blaus i riallers miren cap endavant. Són els ulls de Josep Gregori Forcat (1936), fill de cal Josepet, masia situada a Vilamajor, a Àger. Ell sempre ha viscut en aquesta terra. Gairebé en coneix cada pam, cada racó i cada història, d’aquesta comarca on hi ha disseminades fins a 432 ermites i esglésies. Terra mística, terra intermitent, frontissa i també terra real. Les ermites són fites que subratllen els segles, la vida. Algunes d’aquestes ermites, les que li cauen més a prop de casa, les coneix especialment, perquè les va a visitar sovint. Hi acostuma a anar amb cotxe, a peu o amb el tractor, depèn del que hi vagi a fer.

Com ell, altres persones d’arreu de la comarca  contribueixen, de manera anònima, a mantenir i valorar el patrimoni de les ermites

De vegades planta arbres o desbrossa la vegetació que emmarca els voltants de les ermites. Altres vegades n’arregla els camins d’accés amb el tractor, fa alguna petita reparació a les construccions o en neteja l’interior. Algun dia simplement hi va a passar-hi l’estona. S’estima les ermites com una part més de la seva identitat i la seva història. I, com ell, altres persones d’arreu de la comarca també contribueixen, de manera anònima, a mantenir i valorar el seu patrimoni.

“Les parets no estaven ni enganxades, i nosaltres vam fer una volta a sobre amb formigó. Ara això ja és etern”

El cotxe gira en un revolt, a prop de Santa Linya. En Josep em vol ensenyar una de les ermites que acostuma a cuidar. És l’ermita de Sant Marc, de la qual gairebé no queda res, tan sols una petita volta que ell mateix va ajudar a reformar fa molts anys, quan encara ranejava a la trentena. “Tot això va ser idea meva. Abans allí hi havia una casa que havia estat dels ermitans, i de l’ermita hi havia molt poc. A la següent reunió del poble vaig proposar de reconstruir el que en quedava i de seguida ho van acceptar”, m’explica Gregori, que recorda que tots els que van participar en la reconstrucció eren joves i voluntaris. “Està tan bonic, ara, amb totes les pedres rejuntades. Aleshores les parets no estaven ni enganxades, i nosaltres vam fer una volta a sobre amb formigó. Ara això ja és etern”, s’emociona.

“Quan vam remoure la terra, hi vam trobar una tomba; potser era la d’un ermità, així que la vam tornar a tapar”

L’ermita original era romànica i tenia adossada la casa dels ermitans, que eren els qui tenien cura del sant i de les seves heretats. “Quan vam remoure la terra, hi vam trobar una tomba; potser era la d’un ermità, així que la vam tornar a tapar”, diu Gregori mentre observa la petita construcció amb cura, fixant-se en cada detall.

No se sap del cert per què sant Marc és el patró de Santa Linya. El que sí que se sap és que el dia del seu sant era quan se li encomanaven tots els animals de pota rodona o de treball per assegurar-se que no els caigués un llamp a sobre. Que sant Marc és un sant que protegeix contra els llamps i els trons s’explica molt bé en un dels goigs que se li han dedicat:

Puix sou tant apropiat
contra pedras, llams y trons
guardáu aquestos contorns
de pedra y de tempestat:
teniu sempre pietát
del devot que en Vos confia.
Sant March Benaventurat
socorreunos nit, y dia.

Uns goigs que es canten durant la festa de Sant Marc, que se celebra el diumenge següent del 25 d’abril, dia en què els habitants dels pobles propers s’hi apleguen per fer una missa i un dinar de germanor. “Abans hi venien a peu i de vegades es quedaven a dormir, però ara amb el cotxe hi arribes en un moment”, explica en Josep, que assegura que al final l’important no és la missa, sinó retrobar-se amb els veïns dels pobles del costat.

“No es poden plantar arbres que es morin amb cinquanta anys, perquè és just quan comencen a fer ombra”

I mentre no hi ha l’aplec, en Josep s’hi apropa sempre que pot per revisar que tot estigui bé i per cuidar-se dels arbres que un dia hi va plantar. “Jo només planto lledoners. És l’arbre que m’agrada més, perquè una vegada ha pogut acampar bé, embelleix molt i fa ombra. No es poden plantar arbres que es morin amb cinquanta anys, perquè és just quan comencen a fer ombra”, explica mentre en revisa les fulles. “Veig que fa mala cara, se m’assecarà, hi ha molta sequera...”, lamenta.

Durant molts anys aquesta va ser la zona on s’establí la frontera entre el món islàmic i el món cristià

Tornem a pujar al cotxe, que ha de fer un bon tros de camí de terra. La pròxima parada és l’ermita de Sant Urbà i el poble abandonat de Montclús, on només queden les runes del que un dia va ser un llogaret adossat a una fortificació. Durant molts anys aquesta va ser la zona on s’establí la frontera entre el món islàmic i el món cristià. N’és testimoni la documentació trobada, que data entre el 1060 i el 1084, on s’explica que el seu castell de frontera, o fortificació, tenia la responsabilitat de vigilar i defensar un dels pocs ponts que existien aleshores i que travessava la Noguera Pallaresa. Era, doncs, un lloc de pas obligat, un peatge situat en un poble construït, segurament, abans del segle X.

En Josep baixa per un petit corriol de terra amb el bastó. Tot i l’edat, camina molt de pressa, com un llamp, i és difícil seguir-lo. S’ho coneix de memòria. “Avui no seríem capaços de construir el que aquelles persones van fer en aquest terreny”, no para de repetir. El fascina la geologia d’aquest indret, les roques d’argila i els despreniments que hi ha a la zona. I, com si fos un fet acabat de passar, m’explica el que va ocórrer temps ençà, l’any 1373, quan un terratrèmol va provocar una gran esllavissada que va destruir el llogaret i va obrir profundes escletxes a la terra, cosa que va deixar un paisatge de grans blocs i agulles de pedra que s’alcen cap al cel, just darrere de l’antiga ermita de Sant Urbà.

“Avui no seríem capaços de construir el que aquelles persones van fer en aquest terreny”

Documentada des del 1066 i ubicada en un monòlit rocós, és una ermita romànica, d’una sola nau i amb una capçalera de dos absis desiguals que es va poder restaurar el 2010. En Josep obre la porta d’entrada, que grinyola i ens dona la benvinguda a un petit espai blanc i molt ben cuidat. “Sempre la deixem oberta, perquè la gent en general és molt respectuosa amb les ermites de la zona. Los d’aquí no fan mai res, al contrari, ho llímpien si fan alguna cosa; los de fora potser sí que fan alguna cosa. A una altra ermita un dia van cremar les portes i finestres per fer foc”, lamenta.

Cada any, el diumenge següent al 25 de maig, els veïns de Santa Linya i altres pobles del voltant celebren un aplec popular en aquesta ermita, en què canten el goig de sant Urbà, que en una de les estrofes diu:

De malalties de cap
I de la cuca maligna
Llibrau al que us han invocat
En vostra santa Ermita
Són a millars los favors
Que rep tot devot de Vós. Siau...

Quan sortim, en Josep s’enfila com un cabirol per una roca que s’alça davant del mar de columnes de pedra. Pateixo per la seva integritat física, perquè per arribar a dalt cal grimpar una mica. Però ell puja àgil amb el bastó a la mà. I un cop amunt, observa meravellat el paisatge, que s’estén més enllà del pantà de Camarasa. Del cel, en comencen a caure gotes de pluja. Al principi són poques i espesses. Al cap de pocs minuts, una cortina d’aigua ens enxampa quan ja hem tornat al cotxe.

Però la ruta no ha acabat. Encara queda anar a la seva ermita preferida, la que més s’estima i on passa més hores, sobretot perquè és molt a prop de casa seva. És l’ermita de Sant Llobí, situada al peu del coll de Vilaferrera, a sobre del poble de Millà, que es pot conservar gràcies als donatius de la gent i als voluntaris com ell. Quan hi arribem, ja ha parat de ploure.

“Un any es van vendre 27 corders; imagina’t la de gent que hi havia!”

I és aleshores que en Josep comença a recordar la seva infància, quan estudiava a l’escola de Millà i els dies de festa pujava a l’ermita, on sempre s’han fet aplecs amb moltes persones de l’Urgell. És un lloc molt estimat. “Un any es van vendre 27 corders; imagina’t la de gent que hi havia!”, exclama. A l’entrada, gravada a la pedra, la data del 1778 batega amb força. Quantes històries s’hi amaguen, darrere d’aquesta ermita?

Històries com la de Francesc Palau Francino (1883-1962), “lo senyor mestre de Millà”, a qui es fa un homenatge amb un text i una fotografia seva a l’entrada de l’ermita. O també la imatge d’una vella ermitana, vestida de negre, amb un mocador al cap prou abaixat perquè se li vegi el cabell blanc i recollit. Al text s’indica la identitat d’aquesta dona, que somriu a càmera de manera plàcida: “Maria Badia Gessé de 82 anys natural de Blancafort i veïna d’Àger. Va romandre durant quinze anys en el santuari de Sant Llobí en qualitat d’ermitana”.

“No la vaig conèixer, però a Balaguer hi ha un net seu que encara és viu”, m’explica Gregori mentre obre l’ermita per entrar-hi. Hi acostuma a anar molt per netejar i cuidar-ne els voltants. Aquesta és l’ermita més gran que hem vist durant el recorregut. Fins i tot té un pis a dalt amb una gran cuina, lavabos i una sala amb moltes taules per reunir-se als aplecs.

A la part de l’església, s’hi veuen tota mena d’objectes dipositats pels visitants, com unes crosses per caminar. Són els vots que es fan a sant Llobí, tal com s’indica en els seus goigs:

Puix la reial descendència
us obliga a ser piadós,
guardeu-nos Llobí gloriós
de mal de coll i esquinència.
En el terme de Millà
teniu vostre temple sant,
i allí esteu per a tots obrar
miracles ben abundants:
contra tot mal i dolència
sou amb Déu molt poderós.

L’ermita es manté viva gràcies als donatius i al voluntariat de la gent. Per això, en Josep està preocupat pel seu futur. Què passarà quan falti la gent? “Al poble som quatre veïns, però d’aquí a trenta anys potser ja no n’hi haurà cap que la vulgui cuidar”

L’ermita es manté viva gràcies als donatius i al voluntariat de la gent del poble. Per això, en Josep està preocupat pel seu futur. Què passarà quan falti la gent? “Al poble som quatre veïns, però d’aquí a trenta anys potser ja no n’hi haurà cap que la vulgui cuidar”, lamenta. Un problema que passa amb les ermites com la de Sant Llobí, que per temes burocràtics no està catalogada per l’Església.

Què succeirà quan les persones com en Josep desapareguin? Qui les salvarà? El temps ho dirà. Mentrestant, continuaran recorrent les ermites que les han vist créixer i, amb passió i dedicació, les cuidaran i embelliran perquè tothom pugui contemplar aquesta herència de present permanent. Una ofrena incansable, persistent, feta en un mar d’ermites que són punts, fites, marques, llumetes per veure la història del món i la vida de tots nosaltres.